Eren les deu d’un dia força llarg i atrafegat. Arribava a casa rendit, em moria de ganes d’ajeure’m i no fotre brot. I així vaig fer-ho. Estirat sobre els llençols recentment rentats, ja m’havia oblidat de les escomeses del món. Tan tranquil estava, matant els coloms que volaven per la meva imaginació, quan el meu estomac famolenc gosà queixar-se. Primer roncà tímidament, com qui truca a la porta d’un despatx important. Després les queixes foren més explícites. Per seguir amb les metàfores, talment un boxejador colpegés enrabiat el seu sac.
“Hauràs d’anar a la cuina”, vaig pensar. Després d’alçar-me, mandrosament, hi vaig fer cap. Mentrestant, resava perquè hi hagués preparat quelcom fàcil per cuinar. Qui sap si unes quantes llesques, pasta preparada, potser un iogurt, o encara que fos un trist sopinstant... M’equivocava: només hi havia patates.
Al menjador vaig trobar el suplement de cultura de l’Avui. Vaig pensar que potser no era massa ètic utilitzar-ne una plana per pelar-hi les patates sobre. La imatge de la cultura instrumentalitzada pel plaer primari de la gastronomia, m’horripilava. Tanmateix, vaig acabar cedint al meu estomac...
Com qui no vol la cosa, vaig pelar, fregir, i menjar-me les patates en un instant. Ara només quedava la part més desagraïda: netejar la cuina, rentar els plats, i escombrar la merda que hagués pogut caure al terra. Havent-ho fet, només havia de tirar les peles a la brossa.
Llavors no ho sabia, però seria l’obstacle més difícil. Abans d’embolicar-les amb el diari, vaig veure-hi un article curiós. Encara que estava tacat per una punta, s’hi llegia bé el contingut. El firmava Miquel de Palol, i afirmava que Mixkin era veritablement un idiota perquè confonia l’amor amb la compassió.
Vaig sentir una ràbia descomunal. El missatge del meu mestre havia estat pervertit, malentès, distorsionat. Havien apagat la llum de la seva estrella com qui canvia una bombeta de baix voltatge. Potser vaig enaltir encara més la seva figura, ja prou mitificada. En un món d’accions corruptes, amistats interessades, i càlculs estratègics, ell escollí el camí de l’amor.
Millor que el càstig, el perdó. Preferí comprendre abans de jutjar. Enlloc d’afusellar, regar amb les llàgrimes de la redempció.
Llençat el Miquel a la brossa, només volia distreure’m. Altra vegada a l’habitació, vaig retornar a l’ assaig de la Virginia Woolf: “Una habitació pròpia”. Suposava que el seu estil lleuger, peculiar, desenfadat, aparentment espontani, em lliuraria a les reflexions més dispars. I així va ser. Encara que no compartia moltes de les seves reflexions, m’ajudà a pensar sobre el misteri de la creació artística (un dels meus grans dilemes en les insofribles nits d’insomni).
He de reconèixer que encara que no va entusiasmar-se, sí que m’agradà molt més del què havia suposat en un principi. Algunes conclusions que exposava:
--Cap escriptor pot desenvolupar el seu art si no se’l permet viure una vida plena.
--Un escriptor no podrà desenvolupar-se si no té prou temps, ni condicions materials adequades, per no preocupar-se de la quotidianitat.
--La dona ha de desacomplexar-se de la necessitat de demostrar el seu talent per poder escriure bé.
--Mai com ara es té tanta consciència dels sexes (la qual cosa ha provocat una reafirmació de tot allò masculí)
--Les ments brillants, com ara la de Shakespeare, són andrògines. Combinen la capacitat expressiva de l’home amb la suggerent visió femenina.
--L’artista ha de tenir confiança amb sí mateix, ha de ser prou agosarat, perquè la seva obra artística tingui cert pes. Ha de ser, fins a cert punt, egotista i autocomplaent.
--No té sentit distingir en els mèrits de l’ home i la dona, en les capacitats d’uns i altres. És el reflex d’una etapa intel•lectual infantil distingir entre “inferiors” i “superiors”.
--En la literatura, les dones tenen tan pes com els homes. Si només observéssim el paper de les dones pels llibres, pensaríem que són individus tan o més rics que els homes.
I hi vaig afegir algunes conclusions meves:
-Al llarg de la història, les dones han estat usades com a material literari. Encara que tots els poetes han estimat una dona, només uns quants ho han fet sincerament. La majoria tan sols pretenien que se’ls elogiés el seu gran sentiment...
--En el terreny de la literatura, les escriptures contemporànies (Marguerite Yourcenar, i sobretot Sylvia Plath, més recentment Amélie Nothomb) reflecteixen un esperit intimista. Moltes dones escriptores encara no saben allunyar-se de les seves obres. Es limiten a quedar-se en el primer pla subjectiu, sense allunyar-se a un segon pla psicològic. Es queden amb les sensacions sense aprofundir en l’anàlisi.
--Veritablement importen les condicions materials per al bon literat? Certament, segur que importa que l’escriptor hagi viscut una vida plena, intensa, àmplia, que no s’hagi quedat a casa rentant plats, o planxant camisses. Ara bé, importen les condicions materials? Tenia gaires diners Balzac, o Cervantes, o Dostoievski? Segurament importi el nivell d’educació, ara bé...les condicions materials?
--Woolf afirma que també el geni està preocupat per l’opinió dels seus semblants. Certament, potser foren moltes les dones que no escrigueren desanimades pel rebuig d’una societat que les veia incapaces. Ara bé, tampoc haurien escrit res bo. Doncs la persona que es rendeix, que no creu suficient en sí mateixa, mai podrà escriure una obra literària bona.
--Virginia Woolf bé a intuir que existeixen estils literaris més apropiats per a homes i uns altres per a dones. També sembla creure que, veritablement, els homes mai podrem entendre les dones, i viceversa. Després de llegir Balzac, hi discrepo. Per altra banda, estic d’acord quan afirma que diu que la felicitat màxima és l’harmonia entre una dona i un home (o algu així)
--Certament, com afirma Woolf, homes i dones som diferents. Millor aprofundir en les diferències que intentar uniformitzar-nos amb les semblances. Estem massa rodejats per un “fonamentalisme unisex”. Ni cal que les dones coneguin el cotxe pel soroll que fa de 200 metres estant, ni que els homes es passin una tarda olorant perfums en qualsevol centre comercial.
dissabte, 28 de febrer del 2009
dimecres, 25 de febrer del 2009
012
Creu-t'ho: has superat la reixaTornes a intentar-ho, però el mirall no enganya. La disfressa encara no et fa el pes. Falta alguna cosa, però n’ignores el què. T’hi fixes: pantalons vermells acampanats, faldilleta negra, túnica blanca i antifaç també negre. Segueix sense agradar-te, hauries de trobar algun retoc. Com a superheroi, sembla poc creïble. Finalment, ho soluciones pintant-te la cara (negre fins el nas, roja fins la barbeta) i tapant-te el cap amb un vel, com no, color de la nit. Ara sí tens el punt misteriós que necessitaves...
Aprovat l’examen del mirall, saltes content cap el tocadiscos. Vols celebrar-ho posant “Blinded by the lights”, gaudint sentint-te-la penetrar. Llavors embogeixes. Amb el volum prou fort perquè tota la sala t’inundi d’aquella suau melodia, comences a ballar descontrolat. Saps que només per a aquests moments la vida mereix ser viscuda. Quan et tornes boig, i el cos es descontrola, i t’és impossible estar quiet, i els nervis es desboquen com feres indomables. Per sobre del sofà, embrutant la taula, gairebé relliscant per qualsevol banda, o fotent-te de lloros contra la paret.
Conscient de la felicitat que t’inunda, no et vols aturar. Tu mateix t’excites, tu mateix t’animes a seguir ballant, al ritme de la bogeria, vora el precipici de la divinitat. Esclau de l’èxtasi, posseït pels instints més primitius, et deixes endur ben despreocupat.
Certament, estàs sol a casa, no pas en un concert. Lliure del dubtós plaer de ser obsequiat per la suor d’una aixella nua, lluny del contacte molest i agressiu dels cossos espitats, sents que tot pren una nova dimensió.
Regat per l’autenticitat del Bruce, t’imbueixes de l’esperit més teatral. Si el pianista tecleja uns acords tristos, et llances a l’estora, i completament ajagut, t’arrastres, lentament, aixecant potser el braç en senyal de resistència, però caient inevitablement al pou de les misèries. Però llavors la música s’anima, i notes una mà invisible, que gairebé imperceptiblement, t’aixeca. El cuc ha tornat a assolir el miracle, i ja papallona, tornes a volar. No saps com, però ja tornes a botar com un condemnat.
Així passes, superat pel caprici de la música que els altaveus proposen, hores i hores. Fins que el cansament supera la fe enèrgica que et domina, obligant-te a seguir fent l’animal. Ja has decidit que, si no pares, aviat tindràs una parada cardíaca, una insuficiència pulmonar, o un atac nerviós. Decideixes trucar al 012:
--Perdoni, és el servei d’ Emergències? És molt urgent, vinguin a rescatar-me: sóc massa feliç.
Desacomplexat, deshinibit, sents que pots ser-ho tot. De fet, vas disfressat de superheroi. Tornes a comprovar que la força de l’autenticitat és insuperable, gens comprensible, i per això tan màgica.
Sempre has sabut que la felicitat era a l’abast perquè la llibertat—sense la qual és possible—només és un estat anímic. Tanmateix, tot i que ho has comprovat mil vegades, t’encanta reafirmar-te. Allunyar els dubtes i els titubeigs, fruir sentint tota la força dins teu.
Estàs ballant els últims compassos de “Spirit in the night” quan et fots una santa òstia al peu. Xiscles, per un breu instant el dolor et sembla insofrible. Penses: “Seré idiota”. Creus que t’has fet mal de debò. No pots moure’t. Tornes a insultant-te, recriminant-te l’absurditat de tot plegat.
I quan ja has retrobat l’amarg plaer de la queixa, veus que pots aixecar-te. Coixeges, però saltes com si res hagués passat. Un somriure burleta, sarcàstic, s’escapa. La gràcia de ser l’únic actor—de no posseir guió, ni molt menys estúpids apuntadors o directors d’escena—és que també ets l’únic espectador.
Boig i psiquiatra, t’administres les dosis i també te les treus. Abans d’apagar el tocadiscos, beneeixes totes les persones autèntiques. O sigui, aquelles capaces de creure en sí mateixes. D’actuar sempre com creuen i senten. Són els teus herois.
Prou valentes per parlar quan tothom calla, prou espontànies per ballar entre estàtues, prou tímides per no ser grolleres, prou somiadores per estimar sense esperança, massa precioses per no encaramel•lar el món amb un gest amable i una mirada penetrant...
Homenatge a artistes autèntics. Millors que les millors drogues, mai em cansaré de sentir-los:
estranged
madagascar
november rain
backstreets
spirit in the night
waiting on a sunny day
tangerine
creep
one
Em pregunto perquè la gran majoria d'obres d'art magnífiques són tràgiques. Suposo perquè transmeten més força...
Alphaville
ALPHAVILLE, du Jean-Luc Godard
--At witch moment? Tell me
--Quite often. Last night in the corridor, for instance…
--This time you are lying
--When I said I was falling with you…
--In love? What’s that?
(He caress her hair)
--This
--No, I know what that is: it’s sensuality
--No, sensuality is a consequence. It cannot exist without love
--So what is love, then?
--Your voice…, your eyes. Your hands…, your lips. Our silences…, our words. Light that goes, light that returns. A single smile between us. In quest of knowledge, I watched night create day while we seemed unchanged.
O beloved of all, beloved of one alone…your mouth silently promised to be happy. Away, away, says hate: closer, closer, says love.
A caress leads us from our infancy. Increasingly I see the human form as a lover’s dialogue. The heart has but one mouth. Everything by chance, all words without thought. Sentiments adrift. Men roam the city. A glance, a word.
Because I love you, everything moves. We must advance to live. Aim straight ahead towards those you love. I went toward you, endlessly toward the light. If you smiles, it enfolds me all the better. The ray of your arms pierces the mist.
(Capital of Sorrow)
--At witch moment? Tell me
--Quite often. Last night in the corridor, for instance…
--This time you are lying
--When I said I was falling with you…
--In love? What’s that?
(He caress her hair)
--This
--No, I know what that is: it’s sensuality
--No, sensuality is a consequence. It cannot exist without love
--So what is love, then?
--Your voice…, your eyes. Your hands…, your lips. Our silences…, our words. Light that goes, light that returns. A single smile between us. In quest of knowledge, I watched night create day while we seemed unchanged.
O beloved of all, beloved of one alone…your mouth silently promised to be happy. Away, away, says hate: closer, closer, says love.
A caress leads us from our infancy. Increasingly I see the human form as a lover’s dialogue. The heart has but one mouth. Everything by chance, all words without thought. Sentiments adrift. Men roam the city. A glance, a word.
Because I love you, everything moves. We must advance to live. Aim straight ahead towards those you love. I went toward you, endlessly toward the light. If you smiles, it enfolds me all the better. The ray of your arms pierces the mist.
(Capital of Sorrow)
Pallassos i monstres (Albert Sánchez Piñol)
Introducció—de l’horror i l’humor
Aquesta és la història d’uns homes mediocres. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren uns covards i es van fer passar per herois. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans.
Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’ Acer, Miracle Únic o Senyor de les Bèsties de la Terra i l’ Aigua. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs.
Res no era impossible per aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o disposar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Eren capaços de fer que una bruixa presidís una sessió parlamentària o de proposar matrimoni a altres caps d’estat. Mentre que els seus països només eren coneguts perquè ocupaven els últims llocs en el rànquing de desenvolupament mundial, ells es proclamaven emperadors d’imperis fantasmagòrics. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat.
Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectacle dels horrors. Els monstres podien espoliar, torturar i matar tant com ho desitgessin. Mai, enlloc, les galeries de pallassos cruels i dels dèspotes risibles s’han fusionat amb tanta brutalitat.
Existeix una frontera precisa que separi l’horror de l’ humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera. Allà, al centre de l’hecatombe, en la matança de milers de persones, en l’assassinat organitzat; a qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en què ni el sarcasme més agre es capaç d’ultrapassar les cortines de l’espant. Podria definir-se l’ infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i l’espai en què l’ humor és per se impossible.
I tanmateix es podria considerar la validesa de l’humor, justament, per separar l’individu de la circumstància, el matador del context. En alguns casos, molt aïllats, el públic ha pogut assistir a l’espectacle del tirà indefens. L’ efecte acostuma a ser devastador i contradictori alhora. Lluny de la maquinària que l’envestia dels seus atributs, el dèspota, la bèstia malfactora, no és res més que un personatge tristos, penós, grotesc o totes tres coses alhora.
Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans autoglorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa. El monstre pot convertir aquells que domina en altaveus ambulants. Però al nostre país sabem molt bé que és més fàcil vèncer que convèncer, i que la recitació pot convertir-se en un acte colectiu de sàtira. Als bars de Malabo, als cafès de Kinshasa o a les buvetes de Bangui, durant l’apogeu de la dictadura, no faltaven les sàtires contra el monstre. Alguns dels millors escriptors africans, com William Sassine o Sony Labou Tansi, van incorporar a la literatura universal la crítica popular a l’autòcrata, fins a l’elevar-la a la seva màxima expressió. Una llei universal diu que l’ humor enfoca aquells temes que ens fan por. Així, despullant al monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència.
Però aquest no és un llibre que parli tant dels oprimits com dels opressors. Els nostres personatges freguen la incredibilitat. Si no fos perquè en tenim constància històrica, si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. La immensa majoria van aparèixer a la segona meitat del segle XX i alguns, tot i que sembli mentida, encara es perpetuen. Seria massa fàcil atacar-los: sobrarien els motius i els arguments. En lloc d’això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són. Amb això en tenim en prou; la desmesura arriba tan lluny, la impertinència guanya tanta volada, que un sentit d’irrealitat s’apodera del lector. I aquí tenim el risc de caure en diversos errors. Un, molt sovintejat, consisteix a pensar que monstres amb aquest grau d’esperpent són exclusius del món africà. Fins a cert punt és cert: els nostres eren i són més avorrits, però ho han compensat matant més. Un altre error seria jutjar-los com a simples salvatges. No ho eren. Si haguessin estat salvatges, antropòlegs i missioneres haurien arribat fins a ells. Però ells mai no haurien arribat a la presidència d’un país. No eren salvatges; només eren tirants.
Pallassos i monstres, Albert Sánchez Piñol
Aquesta és la història d’uns homes mediocres. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren uns covards i es van fer passar per herois. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans.
Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’ Acer, Miracle Únic o Senyor de les Bèsties de la Terra i l’ Aigua. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs.
Res no era impossible per aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o disposar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Eren capaços de fer que una bruixa presidís una sessió parlamentària o de proposar matrimoni a altres caps d’estat. Mentre que els seus països només eren coneguts perquè ocupaven els últims llocs en el rànquing de desenvolupament mundial, ells es proclamaven emperadors d’imperis fantasmagòrics. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat.
Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectacle dels horrors. Els monstres podien espoliar, torturar i matar tant com ho desitgessin. Mai, enlloc, les galeries de pallassos cruels i dels dèspotes risibles s’han fusionat amb tanta brutalitat.
Existeix una frontera precisa que separi l’horror de l’ humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera. Allà, al centre de l’hecatombe, en la matança de milers de persones, en l’assassinat organitzat; a qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en què ni el sarcasme més agre es capaç d’ultrapassar les cortines de l’espant. Podria definir-se l’ infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i l’espai en què l’ humor és per se impossible.
I tanmateix es podria considerar la validesa de l’humor, justament, per separar l’individu de la circumstància, el matador del context. En alguns casos, molt aïllats, el públic ha pogut assistir a l’espectacle del tirà indefens. L’ efecte acostuma a ser devastador i contradictori alhora. Lluny de la maquinària que l’envestia dels seus atributs, el dèspota, la bèstia malfactora, no és res més que un personatge tristos, penós, grotesc o totes tres coses alhora.
Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans autoglorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa. El monstre pot convertir aquells que domina en altaveus ambulants. Però al nostre país sabem molt bé que és més fàcil vèncer que convèncer, i que la recitació pot convertir-se en un acte colectiu de sàtira. Als bars de Malabo, als cafès de Kinshasa o a les buvetes de Bangui, durant l’apogeu de la dictadura, no faltaven les sàtires contra el monstre. Alguns dels millors escriptors africans, com William Sassine o Sony Labou Tansi, van incorporar a la literatura universal la crítica popular a l’autòcrata, fins a l’elevar-la a la seva màxima expressió. Una llei universal diu que l’ humor enfoca aquells temes que ens fan por. Així, despullant al monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència.
Però aquest no és un llibre que parli tant dels oprimits com dels opressors. Els nostres personatges freguen la incredibilitat. Si no fos perquè en tenim constància històrica, si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. La immensa majoria van aparèixer a la segona meitat del segle XX i alguns, tot i que sembli mentida, encara es perpetuen. Seria massa fàcil atacar-los: sobrarien els motius i els arguments. En lloc d’això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són. Amb això en tenim en prou; la desmesura arriba tan lluny, la impertinència guanya tanta volada, que un sentit d’irrealitat s’apodera del lector. I aquí tenim el risc de caure en diversos errors. Un, molt sovintejat, consisteix a pensar que monstres amb aquest grau d’esperpent són exclusius del món africà. Fins a cert punt és cert: els nostres eren i són més avorrits, però ho han compensat matant més. Un altre error seria jutjar-los com a simples salvatges. No ho eren. Si haguessin estat salvatges, antropòlegs i missioneres haurien arribat fins a ells. Però ells mai no haurien arribat a la presidència d’un país. No eren salvatges; només eren tirants.
Pallassos i monstres, Albert Sánchez Piñol
dilluns, 23 de febrer del 2009
Narcotitzats
Cada cert temps tinc la mateixa conversa. Acostumem a ser tres o quatre, a vegades les mateixes persones. Segurament estem en qualsevol bar, molt probablement, si no és hivern, en la seva terrassa. Tot flueix serenament, l’atmosfera és agradable, el mar de l’amistat oneja pacífic... Però llavors, víctima de l’abducció mediàtica de la seva època, qualsevol il•luminat pronuncia algun comentari com: “ s’ha de mirar endavant” o “no et pots arraconar al passat”.
I si bé no costa compartir unes sentències tan assenyades, sí s’ha de denunciar la ideologia que emmascaren. Una ideologia filtrada, molt subtilment, en el més profund de tots nosaltres. Doncs, darrera d’aquests tòpics gens meditats, s’hi amaga, com una serp escorredissa, una de les grans debilitats de la nostra època. La incapacitat per mirar al passat, per fer retrospeccions, per regalar una mirada al què hem estat. Estem induïts per una amnèsia col•lectiva, segurament la malaltia més popular i perillosa del s.XXI.
Si hi pensem bé—fem-ho avui perquè demà ens oblidarem de pensar—la situació és molt greu. El final de la història, ha pensat més d’un. Les guerres substitueixen altres guerres, les polèmiques tot just comencen abans d’acabar-se, les intimitats del famós de torn es vénen abans que acabi sent conegut, i per tant, avorrit. Vivim en la immediatesa, la qual cosa ens ha convertit en uns estúpids integrals. No tant perquè siguem incapaços de seguir el fil del desenvolupament, sinó perquè hem perdut la facultat d’imaginar. Ens limitem a mastegar la brossa que ens posen, ben trituradeta, a la boca. I com en els més petits, sembla que algú jugui a fer l’avioneta, o el vaixell, abans de deixar-nos-la engolir.
Recordar, reviure les experiències, filtrar la nostra experiència pel colador de la memòria, és molt important per construir-nos una identitat pròpia. Més que ser el què hem estat, som el què pensem que hem estat. Així mateix, pot ser que les personalitats avancin sovint molt més ràpid que els clixés. Recordar ens ajuda a definir-nos, a situar-nos en el món, a protegir-nos de certes coses i a confiar en les altres. La memòria és el nostra curriculum vitae. No podem renunciar-ho si de debò volem seguir nosaltres.
Només podem avançar quan venim embalats. Si hem d’arrancar cada cop des del punt mort, caurem en la impotència contínua. La nostra identitat, la nostra memòria, la nostra imaginació: són la mateixa cosa. Juntes defineixen qui som, la nostra voluntat. Per això les persones nostàlgiques acostumem a ser sensibles, i somiadores. Som conscients del què vivim, rememorem mil situacions amb la precisió del retratista. Lògicament, això no ens impedeix alterar el passat. Qui sap si precisament és la gràcia de l’experiment!!! Encara que intentem ser retratistes, dibuixar precisament cada tret del passat, sovint ens conformem amb paisatges impressionistes, ambigus.
Sí, és la nostra manera d’idealitzar la vida, fer-la sublim, i així convèncer-nos que cada pètal que hem olorat ha estat fregat per nimfes, fades i narcisos. Hem après a ser prou mandrosos per arribar a representar quadres mai viscuts. Si tenim sort, potser fem de la mentida un art, i de l’invenció exagerada un elogi a la vida intensa. Encara que sembli un paroxisme, en moltes ocasions “l’avorriment és (o causa) el veritable hedonisme”. Al capdavall, només els plaers de l’ànima ens diferencien, tan sols els goigs de l’espèrit ens comuniquen amb una “´síntesi superior de la vida”, en moments “d’elevada harmonia i bellesa”.
La nostra societat, però, segueix uns altres viaranys. Asfaltats, lògicament. Massa entusiasmada en sí mateixa, es dedica a llençar pedres als ocells que, de la carretera estant, encara poden albirar. Com l’albatros del cèlebre poema, al qui “les ales de gegant no el deixen caminar”, qualsevol desviat serà castigat pels seus prejudicis. Segurament encara no hem après a educar les persones. Més que a educar-les, a permetre que s’eduquin.
Està bé que fem callar un nadó quan plora al bus, que reprimim els seus instints per impedir que es converteixi en un mal criat. No fos cas que amb cinc anys encara haguessis de portar-lo al coll!!! Ara bé, tan bo és reprimir el nadó perquè aprengui a mantenir un control sobre sí mateix, com dolent podar els sentiments que, ja més gran, manifesti. La fina fullola de la sensibilitat, dèbil, fràgil, inconsistent, no necessita claus ni res que la subjecti. Precisament ha de desenvolupar-me espontàniament, encara quan corri el risc de partir-se en mil trossos.
Al capdavall, diuen que després d’una gran ventada, només queden els arbustos. Petits, però àgils. Els grans roures, robustos, forts i majestuosos, cauen tots vençuts per la força de la naturalesa. Només aquell prou elàstic per conèixer tot els secrets de la vida, pot seguir avançant pel seu propí camí; camí pedregós, camí més lent. Potser sí, però sense caure en un penya-segat. En tot cas, si les estrelles no l’acompanyen, potser s’hi tirarà. Però molt pitjor que la renúncia dels desafortunats, és la derrota dels encegats.
Enlloc de cultivar la bellesa, hem crescut programats per titllar de “bledes” les noies que ploren per la mort d’un elefant, o de “mariques” (sinó directament “capullos”) els nois que ploren al cinema. Molt em temo que mentre no obrim els ulls a les llums del món, mai podrem cultivar una ànima culta, asserenada, crítica. Les ciutats modernes, imperis de la lletjor i la grolleria, són el prefaci de l’apocalipsi.
En cada viatge de metro, no puc deixar de fer dues coses: pensar en la insuperable lletjor d’un 95% llarg de l’espècie humana, i en intentar trobar una princesa del 5% curt restant. Quan les trobes, el premi sembla doble. T’adones que més enllà de les parades, les alertes idiòciques i el tràfic de simis, existeixen princeses expressives. Educades a un reialme desconegut, han sabut sobreviure a la selva. Elles són la flor del món, un oasi en el desert. Submergides en un ambient gris, mediocre, contaminades pel belar alienat de la multitud, elles segueixen impermeables a tota ordinarietat.
Per un segon, abans de continuar seguint la terrible mecànica del món, les seguiries fins a la fi del món. Quan mires amb els ulls de la bellesa, no et fas preguntes, ni t’imposes condicions. Ets lliure; llavors el pensament s’excita, el cor explota, els pulmons s’inflamen, els nervis es desboquen, la sang et bull, i el cos et surt de sí mateix. Llavors la vida no pot ser millor, i estant tan bé, tot cel et sembla una farsa.
Contràriament, oblidant-nos de les princeses, oblidant-nos dels nostre setze anys, de l’emotiva timidesa que ens perseguia, deixarem tot allò més preuat. Ens convertirem en simis, sinó en robots. Personul•litats. La nostra vida inartística, crua, protocolària i cordial, acabarà aixafant-nos. Atrapats per l’horrible pes de la veritat, defallirem fins a vegetar.
Només recordarem, decebuts i molt de tant en tant, que l’art ens fascina perquè aconsegueix explicar-nos molt millor del que nosaltres mai feríem. Envejarem poder elevar-nos per sobre de la realitat, i jugar momentàniament a ser déus. Ser feres indomables, etèries, màgiques; ser capaces de vendre el nostre regne per un sol cavall.
Haurem oblidat qualsevol noció de sublimitat, ni tan sols sabrem què significa estar disposats a qualsevol renúncia per apropar-nos-hi. Completament abduïts, ja no entusiasmarem l’ànima amb la troballa d’un gest poètic, una expressió divina. Ja no ens guiarà l’amor, ni la passió ni la tendresa, ni molt menys la beutat.
Potser en un últim instant de revel•lació, ens adonarem que malgrat qualsevol caiguda, érem inaturables. Llavors, el record ens serà dolorós i preferirem caure, ja definitivament, en l’oblit més pèrfid. Evitar-nos el dolor, les punxades al cor, cada cop que revivim temps millors. Extingirem tot rastre d’esperança.
Serà així, doncs, com ensorrarem el nostre castell, com baixarem la figuera, com morirem amb un somriure d’orella a orella. Sense emoció, totalment narcotitzats.
I si bé no costa compartir unes sentències tan assenyades, sí s’ha de denunciar la ideologia que emmascaren. Una ideologia filtrada, molt subtilment, en el més profund de tots nosaltres. Doncs, darrera d’aquests tòpics gens meditats, s’hi amaga, com una serp escorredissa, una de les grans debilitats de la nostra època. La incapacitat per mirar al passat, per fer retrospeccions, per regalar una mirada al què hem estat. Estem induïts per una amnèsia col•lectiva, segurament la malaltia més popular i perillosa del s.XXI.
Si hi pensem bé—fem-ho avui perquè demà ens oblidarem de pensar—la situació és molt greu. El final de la història, ha pensat més d’un. Les guerres substitueixen altres guerres, les polèmiques tot just comencen abans d’acabar-se, les intimitats del famós de torn es vénen abans que acabi sent conegut, i per tant, avorrit. Vivim en la immediatesa, la qual cosa ens ha convertit en uns estúpids integrals. No tant perquè siguem incapaços de seguir el fil del desenvolupament, sinó perquè hem perdut la facultat d’imaginar. Ens limitem a mastegar la brossa que ens posen, ben trituradeta, a la boca. I com en els més petits, sembla que algú jugui a fer l’avioneta, o el vaixell, abans de deixar-nos-la engolir.
Recordar, reviure les experiències, filtrar la nostra experiència pel colador de la memòria, és molt important per construir-nos una identitat pròpia. Més que ser el què hem estat, som el què pensem que hem estat. Així mateix, pot ser que les personalitats avancin sovint molt més ràpid que els clixés. Recordar ens ajuda a definir-nos, a situar-nos en el món, a protegir-nos de certes coses i a confiar en les altres. La memòria és el nostra curriculum vitae. No podem renunciar-ho si de debò volem seguir nosaltres.
Només podem avançar quan venim embalats. Si hem d’arrancar cada cop des del punt mort, caurem en la impotència contínua. La nostra identitat, la nostra memòria, la nostra imaginació: són la mateixa cosa. Juntes defineixen qui som, la nostra voluntat. Per això les persones nostàlgiques acostumem a ser sensibles, i somiadores. Som conscients del què vivim, rememorem mil situacions amb la precisió del retratista. Lògicament, això no ens impedeix alterar el passat. Qui sap si precisament és la gràcia de l’experiment!!! Encara que intentem ser retratistes, dibuixar precisament cada tret del passat, sovint ens conformem amb paisatges impressionistes, ambigus.
Sí, és la nostra manera d’idealitzar la vida, fer-la sublim, i així convèncer-nos que cada pètal que hem olorat ha estat fregat per nimfes, fades i narcisos. Hem après a ser prou mandrosos per arribar a representar quadres mai viscuts. Si tenim sort, potser fem de la mentida un art, i de l’invenció exagerada un elogi a la vida intensa. Encara que sembli un paroxisme, en moltes ocasions “l’avorriment és (o causa) el veritable hedonisme”. Al capdavall, només els plaers de l’ànima ens diferencien, tan sols els goigs de l’espèrit ens comuniquen amb una “´síntesi superior de la vida”, en moments “d’elevada harmonia i bellesa”.
La nostra societat, però, segueix uns altres viaranys. Asfaltats, lògicament. Massa entusiasmada en sí mateixa, es dedica a llençar pedres als ocells que, de la carretera estant, encara poden albirar. Com l’albatros del cèlebre poema, al qui “les ales de gegant no el deixen caminar”, qualsevol desviat serà castigat pels seus prejudicis. Segurament encara no hem après a educar les persones. Més que a educar-les, a permetre que s’eduquin.
Està bé que fem callar un nadó quan plora al bus, que reprimim els seus instints per impedir que es converteixi en un mal criat. No fos cas que amb cinc anys encara haguessis de portar-lo al coll!!! Ara bé, tan bo és reprimir el nadó perquè aprengui a mantenir un control sobre sí mateix, com dolent podar els sentiments que, ja més gran, manifesti. La fina fullola de la sensibilitat, dèbil, fràgil, inconsistent, no necessita claus ni res que la subjecti. Precisament ha de desenvolupar-me espontàniament, encara quan corri el risc de partir-se en mil trossos.
Al capdavall, diuen que després d’una gran ventada, només queden els arbustos. Petits, però àgils. Els grans roures, robustos, forts i majestuosos, cauen tots vençuts per la força de la naturalesa. Només aquell prou elàstic per conèixer tot els secrets de la vida, pot seguir avançant pel seu propí camí; camí pedregós, camí més lent. Potser sí, però sense caure en un penya-segat. En tot cas, si les estrelles no l’acompanyen, potser s’hi tirarà. Però molt pitjor que la renúncia dels desafortunats, és la derrota dels encegats.
Enlloc de cultivar la bellesa, hem crescut programats per titllar de “bledes” les noies que ploren per la mort d’un elefant, o de “mariques” (sinó directament “capullos”) els nois que ploren al cinema. Molt em temo que mentre no obrim els ulls a les llums del món, mai podrem cultivar una ànima culta, asserenada, crítica. Les ciutats modernes, imperis de la lletjor i la grolleria, són el prefaci de l’apocalipsi.
En cada viatge de metro, no puc deixar de fer dues coses: pensar en la insuperable lletjor d’un 95% llarg de l’espècie humana, i en intentar trobar una princesa del 5% curt restant. Quan les trobes, el premi sembla doble. T’adones que més enllà de les parades, les alertes idiòciques i el tràfic de simis, existeixen princeses expressives. Educades a un reialme desconegut, han sabut sobreviure a la selva. Elles són la flor del món, un oasi en el desert. Submergides en un ambient gris, mediocre, contaminades pel belar alienat de la multitud, elles segueixen impermeables a tota ordinarietat.
Per un segon, abans de continuar seguint la terrible mecànica del món, les seguiries fins a la fi del món. Quan mires amb els ulls de la bellesa, no et fas preguntes, ni t’imposes condicions. Ets lliure; llavors el pensament s’excita, el cor explota, els pulmons s’inflamen, els nervis es desboquen, la sang et bull, i el cos et surt de sí mateix. Llavors la vida no pot ser millor, i estant tan bé, tot cel et sembla una farsa.
Contràriament, oblidant-nos de les princeses, oblidant-nos dels nostre setze anys, de l’emotiva timidesa que ens perseguia, deixarem tot allò més preuat. Ens convertirem en simis, sinó en robots. Personul•litats. La nostra vida inartística, crua, protocolària i cordial, acabarà aixafant-nos. Atrapats per l’horrible pes de la veritat, defallirem fins a vegetar.
Només recordarem, decebuts i molt de tant en tant, que l’art ens fascina perquè aconsegueix explicar-nos molt millor del que nosaltres mai feríem. Envejarem poder elevar-nos per sobre de la realitat, i jugar momentàniament a ser déus. Ser feres indomables, etèries, màgiques; ser capaces de vendre el nostre regne per un sol cavall.
Haurem oblidat qualsevol noció de sublimitat, ni tan sols sabrem què significa estar disposats a qualsevol renúncia per apropar-nos-hi. Completament abduïts, ja no entusiasmarem l’ànima amb la troballa d’un gest poètic, una expressió divina. Ja no ens guiarà l’amor, ni la passió ni la tendresa, ni molt menys la beutat.
Potser en un últim instant de revel•lació, ens adonarem que malgrat qualsevol caiguda, érem inaturables. Llavors, el record ens serà dolorós i preferirem caure, ja definitivament, en l’oblit més pèrfid. Evitar-nos el dolor, les punxades al cor, cada cop que revivim temps millors. Extingirem tot rastre d’esperança.
Serà així, doncs, com ensorrarem el nostre castell, com baixarem la figuera, com morirem amb un somriure d’orella a orella. Sense emoció, totalment narcotitzats.
L'últim port
Hi ha dies que tot se’t fa costa amunt. Ets sents desesmat, apàtic, adormit, sense paradisos que trobar, ni il•lusions per atrapar. Avui al metro he vist una noia molt trista. Increïblement trista.
Devorada pel cor, ancorada a l’últim port,
Espera al mariner la seva estimada
Estava repenjada a la paret, contenint-se les llàgrimes. I només per un moment, he imaginat que era la meva princesa que, des del seu reialme, m’enviava una carta segellada pels seus llavis. I he escrit una estona sobre ella...
Vaig rebre una carta inesperada. Una foto en blanc i negre. Sense text, com si malgrat els inconvenients, l’ampolla hagués arribat finalment a port.
La seva faç, amb la mirada caiguda, reflectia una vida que no espera res, una ànima que ja s’ha preguntat mil cops la mateixa pregunta. Aquella il•lusió perduda que busca, entre un milió de possibilitats, el somni que persegueix des de petita. L’agulla del paller.
Potser quan la trobi, petita com és, es punxarà. Aquell dia, si mai arriba, tot prendrà un altre caire. Les parpelles abatudes aixecaran una cortina gloriosa, els ulls refulgiran raigs d’energia, les fotos tindran per fi color. Però avui encara no és demà, i demà potser només serà la mateixa mentida que ha estat avui.
La festa, els amics, les cançons, inclòs les més deprimides de Radiohead que escolta últimament, continuaran sent fidels amants. Companys eterns pels moments de solitud i retrobament. Però llavors tot serà diferent. Les pors només seran un cau on trobar-se, el jardí on l’animal s’esbargeix.
Mentrestant, trobarà la felicitat dels petits dies. Dels moments menudets, d’una expressió fugissera. I és mirarà, com sempre diu mentre juga davant el mirall, fora d’ella mateixa. I es preguntarà quin joc macabra és la seva vida. Tornarà a preguntar-se perquè segueix les normes si no les pot comprendre. No podrà evitar pensar amb els amics amb certa decepció.
El dia que arribi la llum, ho sap molt bé, deixarà d’escriure les penes amb color violeta. Mentrestant escolta una cançó pels auriculars de l’ordinador, està escrivint sobre la merda de vida que du. I, en una explosió alliberadora, comença a gesticular amb els ulls clucs. S’estira als cabells, molt fort, fortíssim, fins que nota un dolor fantàstic.
Les respostes de la gent que volen anirmar-la, la deprimeixen encara més. És normal, només hi troba distància. Cordialitat, desitjos protocol•laris. Convenients neteges d’ànima, les accions bones del dia. Està capbussada en un sac d’arsènic. Cansada de passar per víctima, ja no sap què prefereix. Si seguir endavant enmig de la piscina o recular. Servirà un últim intent suïcida? O és de suïcides no intentar un últim intent?
A vegades voldria que la peguessin, a vegades voldria ser pegada. Un desig romàntic, una altre falsa il•lusió. L’amor no és l’exercici de la violència, tot i que l’amor sempre sigui violència en estat pur. Només la pluja aconsegueix engrescar els dies, només ella la deslliura de la seva habitació. En un petit raconet, la seva cambra..., espia al món.
Quan surti al carrer, per agafar el 26, tornarà a ser una altra més. Una cara tan estúpida com les demés. Una simi robòtic de la selva urbana. Té tanes de desfogar-se. Saber que a vegades pot canviar l’ordre de les coses. Potser ella no té també dret a la seva puça de sort?
El dia més inesperat enviarà una carta a l’espai. Buscarà vida extraterrestre, sers prou estranys que la puguin comprendre. Ossos que cruixegin, lletres que surtin de les cançons. Malgrat el seu pessimisme, sap que hi ha vida més enllà dels maniquins.
Mentre tornava, en direcció contrària, cap a la meva parada (doncs havia esperat que baixés ella primer), he pensat que tendim a rendir-nos massa aviat. Que encara que sovint el món es conjura contra nosaltres, ens hem d’aixecar. Al capdavall, sabem que si ens estanquem avui, demà estarem podrits. Hem de volar mentre encara podem.
Devorada pel cor, ancorada a l’últim port,
Espera al mariner la seva estimada
Estava repenjada a la paret, contenint-se les llàgrimes. I només per un moment, he imaginat que era la meva princesa que, des del seu reialme, m’enviava una carta segellada pels seus llavis. I he escrit una estona sobre ella...
Vaig rebre una carta inesperada. Una foto en blanc i negre. Sense text, com si malgrat els inconvenients, l’ampolla hagués arribat finalment a port.
La seva faç, amb la mirada caiguda, reflectia una vida que no espera res, una ànima que ja s’ha preguntat mil cops la mateixa pregunta. Aquella il•lusió perduda que busca, entre un milió de possibilitats, el somni que persegueix des de petita. L’agulla del paller.
Potser quan la trobi, petita com és, es punxarà. Aquell dia, si mai arriba, tot prendrà un altre caire. Les parpelles abatudes aixecaran una cortina gloriosa, els ulls refulgiran raigs d’energia, les fotos tindran per fi color. Però avui encara no és demà, i demà potser només serà la mateixa mentida que ha estat avui.
La festa, els amics, les cançons, inclòs les més deprimides de Radiohead que escolta últimament, continuaran sent fidels amants. Companys eterns pels moments de solitud i retrobament. Però llavors tot serà diferent. Les pors només seran un cau on trobar-se, el jardí on l’animal s’esbargeix.
Mentrestant, trobarà la felicitat dels petits dies. Dels moments menudets, d’una expressió fugissera. I és mirarà, com sempre diu mentre juga davant el mirall, fora d’ella mateixa. I es preguntarà quin joc macabra és la seva vida. Tornarà a preguntar-se perquè segueix les normes si no les pot comprendre. No podrà evitar pensar amb els amics amb certa decepció.
El dia que arribi la llum, ho sap molt bé, deixarà d’escriure les penes amb color violeta. Mentrestant escolta una cançó pels auriculars de l’ordinador, està escrivint sobre la merda de vida que du. I, en una explosió alliberadora, comença a gesticular amb els ulls clucs. S’estira als cabells, molt fort, fortíssim, fins que nota un dolor fantàstic.
Les respostes de la gent que volen anirmar-la, la deprimeixen encara més. És normal, només hi troba distància. Cordialitat, desitjos protocol•laris. Convenients neteges d’ànima, les accions bones del dia. Està capbussada en un sac d’arsènic. Cansada de passar per víctima, ja no sap què prefereix. Si seguir endavant enmig de la piscina o recular. Servirà un últim intent suïcida? O és de suïcides no intentar un últim intent?
A vegades voldria que la peguessin, a vegades voldria ser pegada. Un desig romàntic, una altre falsa il•lusió. L’amor no és l’exercici de la violència, tot i que l’amor sempre sigui violència en estat pur. Només la pluja aconsegueix engrescar els dies, només ella la deslliura de la seva habitació. En un petit raconet, la seva cambra..., espia al món.
Quan surti al carrer, per agafar el 26, tornarà a ser una altra més. Una cara tan estúpida com les demés. Una simi robòtic de la selva urbana. Té tanes de desfogar-se. Saber que a vegades pot canviar l’ordre de les coses. Potser ella no té també dret a la seva puça de sort?
El dia més inesperat enviarà una carta a l’espai. Buscarà vida extraterrestre, sers prou estranys que la puguin comprendre. Ossos que cruixegin, lletres que surtin de les cançons. Malgrat el seu pessimisme, sap que hi ha vida més enllà dels maniquins.
Mentre tornava, en direcció contrària, cap a la meva parada (doncs havia esperat que baixés ella primer), he pensat que tendim a rendir-nos massa aviat. Que encara que sovint el món es conjura contra nosaltres, ens hem d’aixecar. Al capdavall, sabem que si ens estanquem avui, demà estarem podrits. Hem de volar mentre encara podem.
La imprudència (Txékhov)
Piotr Petróvitx Strijin, nebot de la coronela Ivànova, el mateix a qui l’any passat li varen robar uns xancles nous, tornava d’un bateig a les dues en punt de la matinada. Per tal de no despertar la gent de casa, es va llevar l’abric amb molta cura al vestíbul i de puntetes, gairebé sense respirar, va anar cap al dormitori i es va disposar a allitar-se sense encendre el llum.
Strijin és home de vida sòbria i regular, l’expressió del seu rostre és sempre pietosa, i només llegeix llibres de temes religiosos i morals. Però al bateig, portat per l’alegria que li produïa el fet que Liubov Spiridónovna havia infantat amb tota felicitat, es va permetre de beure quatre copetes de vodka i un vas de vi, el gust del qual recordava una mica el vinagre, i una altre mica l’oli de ricí. Les begudes alcohòliques són com l’aigua del mar o com la glòria: com més en beus, més set en tens... i ara, tot despullant-se, Strijin tenia unes ganes invencibles de veure.
<Després de vacil•lar una mica, es va sobreposar a la por i es va dirigir a l’armari. Un cop oberta la porta amb tota precaució, va trobar, a les palpentes, al racó de la dreta, l’ampolla i una copa. Va servir-se, va tornar l’ampolla a lloc i llavors es va senyar i va beure. I de sobte va esdevenir-se quelcom semblant a un miracle. Amb una força terrible, com d’una bomba, Strijin es va sentir llençat de l’armari cap un bagul. Tot d’espurnes li pampalluguejaren davant els ulls, l’alè se li va tallar i per tot el cos li va córrer una sensació com s hagués caigut a un pantà ple de sangonelles. En lloc de vodka, li semblava haver engolit dinamita que li havia esbocinat el cos quan havia esclatat, i també havia fet bocins la casa i tot el carreró... El cap, les mans, tot s’havia esqueixat i havia volat a algun lloc, a l’espai, amb mil dimonis...
Va romandre uns tres minuts damunt el bagul, immòbil, sense respirar. Llavors es va alçar i es va preguntar:
--On sóc?
En retornar va notar clarament una olor molt intensa de petroli.
--Sants del cel, en lloc de vodka he begut petroli!!-va exclamar horroritzat—. Verge Santíssima, empareu-me!
De pensar que s’havia emmetzinat li venien suors una darrera l’altra. I que realment s’havia enverinat ho provava, a més de l’olor que es flairava a tota la cambra, la cremor de la boca, les espurnes als ulls, el repic de campanes al cap i els recargolaments a l’estómac. Sentia la proximitat de la mort i no es volia enganyar amb esperances il•lusòries. Així, va voler acomiadar-se dels parents i va anar cap a l’alcova de Dàixenka. (Com que era vidu, a casa hi havia com a majordoma la seva cunyada, Dàixenka, fadrinarda).
--Dàixenka—va dir amb veu compugnida tot entrant a l’alcova—. Estimada Dàixenka!
Quelcom es va remoure en la fosca i va fer un sospir profund.
--Dàixenka!
--Eh! Què passa?—va començar a dir apressadament una veu de dona—. Sou vós, Piotr Petróvitx? Ja heu tornat? I com ha anat? Quin nom li han posat a la nena? Qui era la padrina?
--La padrina ha estat Natàlia Adréievna Velikosvétskaia, i el padrí Pàvel Ivànitx Bessónitsin..Jo..., jo, Dàixenka..., em sembla que m’estic morint. A la nou nada li han posat Olimpiada en honor als protectors de la família...jo...jo, Dàixenka, he begut petroli...
--Valga’m Déu! És possible que hagin donat petroli?
--Ho confesso, volia beure vodka sense demanar-vos permís i..., i Déu m’ha castigat: sense adonar-me, a les fosques, he begut petroli...Què haig de fer?
Dàixenka, en sentir que havien obert l’armari sense el seu permís, es va eixorivir... Va encendre una espelma a corre cuita, va saltar del llit i, en camisa de dormir, pigada, ossuda, el cap ple de papillotes, va córrer descalça cap a l’armari.
--Qui us ha donat permís?—va preguntar, severa, escodrinyant l’interior del moble—. Que potser us penseu que la vodka és aquí per a vós?
--Jo...jo, Dàixenka, jo no he begut vodka, sinó petroli...-va quequejar Strijin mentre s’eixugava la suor freda.
--I qui us ha manat tocar el petroli? Què n’heu de fer, vós, del petroli? Que potser us penseu que el tinc aquí per a vós? Que us afigureu que el petroli no val res? Eh? Sabeu a quant va ara, el petroli? Ho sabeu?
--Estimada Dàixenka!—gemegava Strijin—. Ara és qüestió de vida o mort, i vós parleu de preus!
--Heu tornat gat com una sopa i heu volgut ficar el nas a l’armari—va cridar la dona, i va tancar la porteta d’una revolada, tot irada—. Oh, monstres, botxins! Sóc una desgraciada! Sóc una màrtir! No tinc repòs ni de dia ni de nit! Àspids i basiliscs, herodes maleïts! Mal us veiéssiu així a l’altre món! Demà mateix me n’aniré! Jo sóc fadrina i no us permeto que estigueu plantat davant meu mig despullat! I no em mireu quan jo no estic vestida, dic!
I da-li, da-li... Strijin sabia que quan Dàixenka s’enfellonia no hi havia manera d’aturar-la, ni amb precs o amb renecs, ni tan sols amb un tret de canó. Es va resignar, es va vestir i va decidir anar a veure el doctor. Però trobar un metge només és fàcil quan no el necessites. Després de recórrer tres carrers, després de tocar cinc vegades la campaneta del doctor Bultikhin, Strijin es va dirigir apressadament a una farmàcia: potser l’apotecari el podria ajudar. A la farmàcia, després d’una bona estona d’esperar, es va presentar un apotecari petit, bru, de cabell negre i rull, ensonyat, vestit amb un bata i amb una cara tan seriosa i saberuda que fins feia com a por.
--Què voleu?—va preguntar en aquell to que només poden parlar els apotecaris molt intel•ligents i greus, de procedència jueva.
--Per l’amor de Déu..., us ho prego!—va articular Strijin, que s’ofegava—. Doneu-me alguna cosa... He begut petroli per descuit! Em moro!
--Us prego que no us impressioneu i que em contesteu les preguntes que us faré. Just el fet que esteu tan impressionat m’impedeix de comprendre-us. Dieu que heu begut petroli? Oi?
--Sí, petroli! Per l’amor de Déu, salveu-me!
L’apotecari, amb sang freda i molt seriós, es va acostar al taulell, va obrir un llibre i es va capficar en la lectura. En haver llegit dues pàgines va arronsar una espatlla, llavors l’altra, va fer una ganyota despectiva i, després de reflexionar, va anar a la rebotiga. El rellotge va tocar les quatre. Quan les manetes marcaven les quatre i deu, l’apotecari va tornar a sortir amb un altre llibre i de bell nou es va capficar a la lectura.
--Hmmm!—va fer com si estigués molt perplex—. El fet que no us trobeu bé indica que cal que aneu a consultar un metge, en lloc de venir a la farmàcia.
--Però si ja he anat a buscar metges! I no n’he trobat cap!
--Hmmm... Als apotecaris ningú no ens considera ni persones..., ens amoïnen a les quatre de la matinada, i en canvi no trobareu ni gat ni gos que no gaudeixi del seu repòs... Vós no voleu comprendre res, us penseu que nosaltres no som persones i que devem tenir els nervis com cordes.
Strijin va escoltar l’apotecari, va sospirar i se’n va tornar a casa. A
“Ja es veu que em toca morir-me!”, va pensar.
La boca li cremava i li pudia a petroli, tenia punxades a l’estómac i l’orella li retrunyia: bum, bum, bum! Cada moment li semblava que li havia arribat l’hora i que el cor ja no li bategava...
Un cop a casa, va escriure apressadament: “Prego que ningú no sigui culpat de la meva mort”. Llavors va resar i es va allitar, i es va tapar el cap i tot. No es va adormir fins a l’alba, tot esperant la mort. Veia contínuament en la imaginació que la seva tomba es tapava amb herbeta tendra i hi acudien ocells a piular...
L’endemà matí, assegut al llit, deia a Dàixenka somrient:
--Si un hom porta una vida ordenada i regular, germaneta, no hi ha verí que el venci. I si no, mireu-me a mi. Ja tenia un peu a la fossa, em moria, i ara res. Només una mica de cremor a la boca, la gola em cou, però tot el cos està sa gràcies a Déu... I això per què? Doncs perquè porto una vida regular.
--No, això és perquè el petroli era dolent!—va sospirar Dàixenka, que pensava en les despeses i mirava fixament a un punt—. Això vol dir que el botiguer no m’ha venut petroli del millor, sinó del de copec i mig la lliura. Sóc una desgraciada, una màrtir. Monstres, botxins, mal us veiéssiu així a l’altre món, herodes maleïts!
I da-li, da-li...
Strijin és home de vida sòbria i regular, l’expressió del seu rostre és sempre pietosa, i només llegeix llibres de temes religiosos i morals. Però al bateig, portat per l’alegria que li produïa el fet que Liubov Spiridónovna havia infantat amb tota felicitat, es va permetre de beure quatre copetes de vodka i un vas de vi, el gust del qual recordava una mica el vinagre, i una altre mica l’oli de ricí. Les begudes alcohòliques són com l’aigua del mar o com la glòria: com més en beus, més set en tens... i ara, tot despullant-se, Strijin tenia unes ganes invencibles de veure.
<Després de vacil•lar una mica, es va sobreposar a la por i es va dirigir a l’armari. Un cop oberta la porta amb tota precaució, va trobar, a les palpentes, al racó de la dreta, l’ampolla i una copa. Va servir-se, va tornar l’ampolla a lloc i llavors es va senyar i va beure. I de sobte va esdevenir-se quelcom semblant a un miracle. Amb una força terrible, com d’una bomba, Strijin es va sentir llençat de l’armari cap un bagul. Tot d’espurnes li pampalluguejaren davant els ulls, l’alè se li va tallar i per tot el cos li va córrer una sensació com s hagués caigut a un pantà ple de sangonelles. En lloc de vodka, li semblava haver engolit dinamita que li havia esbocinat el cos quan havia esclatat, i també havia fet bocins la casa i tot el carreró... El cap, les mans, tot s’havia esqueixat i havia volat a algun lloc, a l’espai, amb mil dimonis...
Va romandre uns tres minuts damunt el bagul, immòbil, sense respirar. Llavors es va alçar i es va preguntar:
--On sóc?
En retornar va notar clarament una olor molt intensa de petroli.
--Sants del cel, en lloc de vodka he begut petroli!!-va exclamar horroritzat—. Verge Santíssima, empareu-me!
De pensar que s’havia emmetzinat li venien suors una darrera l’altra. I que realment s’havia enverinat ho provava, a més de l’olor que es flairava a tota la cambra, la cremor de la boca, les espurnes als ulls, el repic de campanes al cap i els recargolaments a l’estómac. Sentia la proximitat de la mort i no es volia enganyar amb esperances il•lusòries. Així, va voler acomiadar-se dels parents i va anar cap a l’alcova de Dàixenka. (Com que era vidu, a casa hi havia com a majordoma la seva cunyada, Dàixenka, fadrinarda).
--Dàixenka—va dir amb veu compugnida tot entrant a l’alcova—. Estimada Dàixenka!
Quelcom es va remoure en la fosca i va fer un sospir profund.
--Dàixenka!
--Eh! Què passa?—va començar a dir apressadament una veu de dona—. Sou vós, Piotr Petróvitx? Ja heu tornat? I com ha anat? Quin nom li han posat a la nena? Qui era la padrina?
--La padrina ha estat Natàlia Adréievna Velikosvétskaia, i el padrí Pàvel Ivànitx Bessónitsin..Jo..., jo, Dàixenka..., em sembla que m’estic morint. A la nou nada li han posat Olimpiada en honor als protectors de la família...jo...jo, Dàixenka, he begut petroli...
--Valga’m Déu! És possible que hagin donat petroli?
--Ho confesso, volia beure vodka sense demanar-vos permís i..., i Déu m’ha castigat: sense adonar-me, a les fosques, he begut petroli...Què haig de fer?
Dàixenka, en sentir que havien obert l’armari sense el seu permís, es va eixorivir... Va encendre una espelma a corre cuita, va saltar del llit i, en camisa de dormir, pigada, ossuda, el cap ple de papillotes, va córrer descalça cap a l’armari.
--Qui us ha donat permís?—va preguntar, severa, escodrinyant l’interior del moble—. Que potser us penseu que la vodka és aquí per a vós?
--Jo...jo, Dàixenka, jo no he begut vodka, sinó petroli...-va quequejar Strijin mentre s’eixugava la suor freda.
--I qui us ha manat tocar el petroli? Què n’heu de fer, vós, del petroli? Que potser us penseu que el tinc aquí per a vós? Que us afigureu que el petroli no val res? Eh? Sabeu a quant va ara, el petroli? Ho sabeu?
--Estimada Dàixenka!—gemegava Strijin—. Ara és qüestió de vida o mort, i vós parleu de preus!
--Heu tornat gat com una sopa i heu volgut ficar el nas a l’armari—va cridar la dona, i va tancar la porteta d’una revolada, tot irada—. Oh, monstres, botxins! Sóc una desgraciada! Sóc una màrtir! No tinc repòs ni de dia ni de nit! Àspids i basiliscs, herodes maleïts! Mal us veiéssiu així a l’altre món! Demà mateix me n’aniré! Jo sóc fadrina i no us permeto que estigueu plantat davant meu mig despullat! I no em mireu quan jo no estic vestida, dic!
I da-li, da-li... Strijin sabia que quan Dàixenka s’enfellonia no hi havia manera d’aturar-la, ni amb precs o amb renecs, ni tan sols amb un tret de canó. Es va resignar, es va vestir i va decidir anar a veure el doctor. Però trobar un metge només és fàcil quan no el necessites. Després de recórrer tres carrers, després de tocar cinc vegades la campaneta del doctor Bultikhin, Strijin es va dirigir apressadament a una farmàcia: potser l’apotecari el podria ajudar. A la farmàcia, després d’una bona estona d’esperar, es va presentar un apotecari petit, bru, de cabell negre i rull, ensonyat, vestit amb un bata i amb una cara tan seriosa i saberuda que fins feia com a por.
--Què voleu?—va preguntar en aquell to que només poden parlar els apotecaris molt intel•ligents i greus, de procedència jueva.
--Per l’amor de Déu..., us ho prego!—va articular Strijin, que s’ofegava—. Doneu-me alguna cosa... He begut petroli per descuit! Em moro!
--Us prego que no us impressioneu i que em contesteu les preguntes que us faré. Just el fet que esteu tan impressionat m’impedeix de comprendre-us. Dieu que heu begut petroli? Oi?
--Sí, petroli! Per l’amor de Déu, salveu-me!
L’apotecari, amb sang freda i molt seriós, es va acostar al taulell, va obrir un llibre i es va capficar en la lectura. En haver llegit dues pàgines va arronsar una espatlla, llavors l’altra, va fer una ganyota despectiva i, després de reflexionar, va anar a la rebotiga. El rellotge va tocar les quatre. Quan les manetes marcaven les quatre i deu, l’apotecari va tornar a sortir amb un altre llibre i de bell nou es va capficar a la lectura.
--Hmmm!—va fer com si estigués molt perplex—. El fet que no us trobeu bé indica que cal que aneu a consultar un metge, en lloc de venir a la farmàcia.
--Però si ja he anat a buscar metges! I no n’he trobat cap!
--Hmmm... Als apotecaris ningú no ens considera ni persones..., ens amoïnen a les quatre de la matinada, i en canvi no trobareu ni gat ni gos que no gaudeixi del seu repòs... Vós no voleu comprendre res, us penseu que nosaltres no som persones i que devem tenir els nervis com cordes.
Strijin va escoltar l’apotecari, va sospirar i se’n va tornar a casa. A
“Ja es veu que em toca morir-me!”, va pensar.
La boca li cremava i li pudia a petroli, tenia punxades a l’estómac i l’orella li retrunyia: bum, bum, bum! Cada moment li semblava que li havia arribat l’hora i que el cor ja no li bategava...
Un cop a casa, va escriure apressadament: “Prego que ningú no sigui culpat de la meva mort”. Llavors va resar i es va allitar, i es va tapar el cap i tot. No es va adormir fins a l’alba, tot esperant la mort. Veia contínuament en la imaginació que la seva tomba es tapava amb herbeta tendra i hi acudien ocells a piular...
L’endemà matí, assegut al llit, deia a Dàixenka somrient:
--Si un hom porta una vida ordenada i regular, germaneta, no hi ha verí que el venci. I si no, mireu-me a mi. Ja tenia un peu a la fossa, em moria, i ara res. Només una mica de cremor a la boca, la gola em cou, però tot el cos està sa gràcies a Déu... I això per què? Doncs perquè porto una vida regular.
--No, això és perquè el petroli era dolent!—va sospirar Dàixenka, que pensava en les despeses i mirava fixament a un punt—. Això vol dir que el botiguer no m’ha venut petroli del millor, sinó del de copec i mig la lliura. Sóc una desgraciada, una màrtir. Monstres, botxins, mal us veiéssiu així a l’altre món, herodes maleïts!
I da-li, da-li...
dijous, 19 de febrer del 2009
Alemanys
Sovint tendim a pensar que els alemanys són uns capquadrats que només saben obeir ordres i beure cervessa. Res més fals; terra d'escriptors barrocs, poetes apassionats, i filòsofs controvertits (bé, per dir-ho clar, bastant estúpids), els alemanys han demostrat ser, en moltes ocasions, un poble valent. Encara que inclòs avui moltes persones pensin en "Hitler!" quan algú parla d'Alemanya, cal recordar la valentia amb què enfrontaren els seu passat.
Poso aquesta foto perquè crec que simbolitza el caràcter Alemany. Civilitzat, però passional.
HERMAN HESSE (El lobo estepario)
De vez en cuando me sentía inquieto y los deseos me atormentaban. Creía no poder resistir verla junto a mí sin estrecharla entre mis brazos. También esto lo notaba en seguida. Una vez estuve varios días sin aparecer; por fin volví confuso y ella me condujo a un lado y me dijo:
--No debe usted entregarse a deseos en los que no cree. Sé lo que desea. Pero tiene que saber renunciar a esos deseos o desearlos de verdad. Cuando llegue a pedir con la plena seguridad de que su deseo va a ser cumplido, éste será satisfecho. Sin embargo, usted desea y al mismo tiempo se arrepiente de ello con miedo. Hay que superar eso. Voy a contarle una historia.
Y me contó la historia de un muchacho enamorado de una estrella. Adoraba a su estrella junto al mar, tendía sus brazos hacia ella y le dirigía todos sus pensamientos. Pero sabía, o creía saber, que una estrella no puede ser abrazada por un ser humano. Creía que su destino era amar a una estrella sin esperanza; y sobre esta idea construyó todo un poema vital de renuncia y de sufrimiento silencioso y fiel que habría de purificarle y perfeccionarle. Todos sus sueños se concentraban en la estrella. Una noche estaba de nuevo junto al mar, sobre un acantilado, contemplando la estrella y ardiendo de amor hacia ella. En el momento de mayor pasión dio unos pasos hacia delante y se lanzó al vacío, a su encuentro. Pero en el instante de tirarse pensó que era imposible y cayó a la plaza destrozado. No había sabido amor. Si en el momento de lanzarse hubiera tenido la fuerza de creer firmemente en la realización de su amor, hubiese volado hacia arriba a reunirse con su estrella.
--El amor no puede pedir—dijo—, ni tampoco exigir. Ha de tener la fuerza de encontrar en sí mismo la certeza. En ese momento ya no se siente atraído, sino que atrae él mismo. Sinclair: su amor se siente atraído por mí. El día que me atraiga a sí, acudiré. No quiero hacer regalos. Quiero ser ganada.
Un tiempo después me contó otra historia. Se trataba de un enamorado que amaba sin esperanza. Se refugió por completo en su corazón y creyó que se abrasaba de amor. El mundo a su alrededor desapareció; ya no veía el azul del cielo ni el bosque verde; el arroyo ya no murmuraba, su arpa no sonaba; todo se había hundido, quedando él pobre y desdichado. Su amor, sin embargo, crecía; y prefirió morir y perecer a renunciar a la hermosa mujer que amaba. Entonces se dio cuenta de que su amor había quemado todo lo demás, de que tomaba la fuerza y empezaba a ejercer su poderosa atracción sobre la hermosa mujer, que tuvo que acudir a su lado. Cuando estuvo ante él, que la esperaba con los brazos abiertos, vio que estaba transformada por completo; y, sobrecogido, sintió y vio que había atraído hacia sí a todo el mundo perdido. Ella se acercó y se entregó a él: el cielo, el bosque, el arroyo, todo le salió al encuentro con nuevos colores frescos y maravillosos; ahora le pertenecía, hablaba su lenguaje. Y en vez de haber ganado solamente una mujer, tenía el mundo entero entre sus brazos y cada estrella del firmamento ardía en él y refulgía gozosamente en su alma. Había amado y, a través del amor, se había encontrado a sí mismo. La mayoría ama para perderse.
THOMAS MANN (L'anècdota)
Un grup d’amics havíem sopat plegats, i després, ens havíem assegut a l’estudi del nostre amfitrió. Fumàvem, i la nostra conversa era contemplativa i un poc sentimental. Parlàvem del vel de la Maia i del seu irisat efectisme, d’allò que Buda anomena “sedejar”, de la dolcesa de l’anhel i l’amargor del coneixement, de la gran seducció i la gran impostura. Algú havia fet esment del “ridícul de l’anhel”; s’havia formulat la frase filosòfica que l’objectiu de tot anhel era el triomf de món. I, esperonat per tals consideracions, algú contà la següent anècdota, que, segons afirmà, ens repetia fil per randa tal com havia succeït a la bona societat de la seva ciutat natal.
“Si haguéssiu conegut l’Angela, l’esposa del director Becker, la petita i celestial Angela Becker, hauríeu vist els seus riallers ulls blaus, la seva dolça boca, els exquisits clotets de les seves galtes, els rínxols rossos damunt les temples; hauríeu estat partícips de l’arravatador encís de la seva persona, us hauríeu tornat bojos per ella, com jo i com tothom! Què és un ideal? No és sobretot, un poder vivificador, una promesa de felicitat, una deu d’entusiasme i força, un esperó, per consegüent, i un estímul de totes les forces espirituals de part de la vida? En aquell temps Angela Beker era l’ideal de la nostra societat, la seva estrella, la seva il•lusió. Si més no crec que ningú del món al qual ella pertanyia podia prescindir d’ella, ningú no podia imaginar-se la seva pèrdua sense experimentar alhora cert menyscapte en el seu goig i la seva voluntat de viure, un perjudici immediat del seu dinamisme. Paraula d’honor que així succeïa!
Ernst Becker, un home tranquil i cortès de barba serrada i bruna, d’altra banda poc interessant, l’havia dut de l’estranger. Déu sabrà com s’havia guanyat Angela; al capdavall, però, fou seva. De primer advocat i funcionari de l’Estat, a trenta anys havia entrat a la banca, evidentment per poder oferir a la noia amb la qual volia contreure matrimoni una vida reglada i un abundós pressupost domèstic, car poc després es casà amb ella.
Com a codirector del Banc Hipotecari rebia un sou de trenta o trenta-cinc mil marcs, i els Becker, que d’altra banda no tenien fills, s’interessaren vivament per la vida social de la ciutat. Angela fou la reina de la temporada, la triomfadora dels cotillons, el centre de les reunions socials. Al teatre, la seva llotja s’omplia als entreactes de les persones que li feien visites de compliment, somrient encisades. La seva parada a les tómboles benèfiques es veia assetjada de compradors que s’agombolaven per alleugerir llurs moneders, per tal de poder besar la petita mà d’Angela i guanyar-se un somriure dels seus llavis encisadors. De què serviria titllar-la de magnífica i deliciosa? El dolç encís de la seva persona només pot descriure’s per mitjà dels efectes que causava. Havia ferit d’amor joves i vells. Les dones i les jovenetes l’adoraven. Els joves li enviaven versos i flors. Un tinent havia disparat en duel a l’espatlla d’un conseller de govern, amb motiu d’haver-se disputat en un ball un vals amb Angela. Més endavant esdevingueren amics inseparables, units per la veneració que sentien per ella. Cavallers de mitjana edat l’envoltaven després dels àpats, per tal de delectar-se amb la seva amable conversa i els seus gestos divinament picardiosos; la sang tornava a les galtes dels vells, s’aferraven a la vida, eren feliços. Una vegada un general—fent broma, és clar, però sense poder evitar la plena expressió dels seus sentiments—s’havia agenollat als peus d’ella en un saló.
Tot i això, en realitat ningú, ni home ni dona, no podia vanar-se de tenir intimitat o amistat amb ella, llevat, naturalment, d’Ernst Becker, i aquest era massa tranquil i modest, massa inexpressiu fins i tot, per a jactar-se de la seva sort. Entre nosaltres i ella hi havia sempre una respectuosa distància, a la qual cosa devia contribuir la circumstància que fora dels salons i les sales de ball, hom rarament la veia; sí, si hom hi pensava, s’adonava que aquella encisadora criatura hom gairebé no l’havia vista mai a la llum del dia, sinó solament als vespres, a les hores de llum artificial i enardiment social. A tots nosaltres ens considerava admiradors, però no pas amics o amigues: i això era escaient, car, quina mena d’ideal fora aquell amb el qual hom es tutegés?
Evidentment Angela dedicava els seus dies a tenir cura de l’administració de la casa, si hem de jutjar per la còmoda brillantor que distingia les seves pròpies reunions socials. Aquestes guanyaren gran anomenada i foren en realitat el cimadal de l’hivern: un mèrit de l’amfitriona, caldria afegir, car Becker era amfitrió cortès, però no gens divertit. En aquelles nits Angela se superava a si mateixa. Després de sopar s’asseia amb la seva veu argentada. Hom no ho oblidarà mai. Eren encisadors el bon gust, l’elegància, l’animada serenitat amb els quals organitzava la vetllada; la seva amabilitat, que irradiava pertot, es guanya els cors; i la manera íntimament cortesa i també furtivament afectuosa amb la qual tractava el seu espòs ens mostrava la felicitat, la possibilitat de ser feliç, ens omplia d’una reanimadora i delerosa fe en la bondat, semblant a la que pot oferir-nos el perfeccionament de la vida per mitjà de l’art.
Aquesta era l’esposa d’Ernst Becker, i tant de bo sabés ell apreciar tal fortuna. Si un home hi havia a la ciutat que fos envejat, era sens dubte aquest, i hom bé pot imaginar-se que sovint sentia dir als altres com n’era, d’afortunat. Tothom li ho deia, i ell rebia aquests homenatges, fruits de l’enveja, amb complaent aquiescència. Feia deu anys que els Becker eren casats; el director tenia quaranta anys i Angela prop de trenta. Fou aleshores que succeí el següent.
Els Becker donaren una festa, una d’aquelles reunions modèliques, un sopar per a uns vint coberts. El menú és excel•lent, l’ambient d’allò més animat. En servir el xampany frec, s’alça un senyor, un conco de certa edat, i fa un brindis. Homenatja l’amfitriona, la seva hospitalitat, aquella autèntica i abundosa hospitalitat fruit de l’esplet de felicitat i del desig de compartir-la. Para d’Angela, l’elogia de tot cor.
Després es tomba cap a Ernst Becker i li demana permís per a dir-li novament allò que ja sentit manta vegada: com l’envegen tots, com li desitgen felicitat i tota mena de ventures. Aleshores exhorta tots els presents a unir-se a la seva aclamació dels benaurats amfitrions, el senyor i la senyora Becker.
Ressonen els visques, tothom es posa dempeus i s’agombola per brindar amb la parella homenatjada. Però tot d’una es fa el silenci, car Becker, el director Becker, s’ha alçat pàl•lid com un mort.
Està esblaimat, i només els seus ulls són enrogits. Amb tremolosa solemnitat comença a parlar.
“Per una vegada—balboteja—per una vegada ho havia de dir! Per una vegada havia de dir la veritat, que tant de temps havia callat!—Per fi ens obriria ens els ulls a tots nosaltres, els enlluernats i seduïts per aquell, per la possessió del qual tant l’envejàvem. I mentre els convidats, alguns dempeus, altres asseguts, envolten la guarnida taula esbalaïts, paralitzats, sense donar crèdit a les seves orelles, aquell home esbossa en un terrible esclat el quadre del seu matrimoni, l’ infern del seu matrimoni.
“Aquella dona—aquella d’allí-, que n’era, de falsa, mentidera i brutalment cruel. Que buida d’amor i que repugnant. Com passava tot el dia en una degenerada i llicenciosa llangor, per a desvetllar-se al vespre, sota la llum artificial, a una vida hipòcrita. Com durant el dia la seva única activitat era martiritzar els gats amb abominable enginy. Com el turmentava a ell mateix amb els seus maliciosos capricis. Com l’havia enganyat desvergonyidament, amb els criats, amb els menestrals, amb els pidolaires que trucaven a la seva porta, fins a trenc d’alba. Com abans l’havia arrossegat a ell també a l’avenc de la seva depravació, l’havia envilit, sollat, enverinat. Com ho havia suportat tot per l’amor que en un altre temps havia sentit per aquell joglaressa, i perquè, al capdavall era solament una desgraciada digna d’infinita compassió. Com, però, a la fi s’havia sentit cansat de l’enveja, les enhorabones i els brindis, i per una vegada..., per una vegada li havia calgut dir-ho.
--Per què—cridà—no es renta mai? És messa peresosa per a fer-ho! És ben bruta sota les randes de la seva roba interior!
Dos senyors se’l van endur. La reunió es dissolgué.
Passats uns dies, Becker, possiblement després d’un acord amb la seva esposa, visità una clínica neuropàtica. Però estava completament sa, solament havia arribat al seu límit.
Més endavant els Becker es traslladaren a una altra ciutat.
HEINRICH VON KLIEST (La mendicant de Locarno)
Als peus dels Alps, prop de Locarno, a l’alta Itàlia, hi havia, propietat d’un marquès, un castell molt antic, que encara avui, rònec i en ruïnes, es pot veure quan hom baixa del sant Gotard. Era un castell amb grans i espaioses cambres, en una de les quals la marquesa havia fet posar un jaç de palla, una vegada que recollí, perquè li féu pena, una dona vella i malalta que havia trucat a la porta del castell demanant caritat. El marquès, que tornava d’una cacera, entrà per casualitat en aquesta cambra, on manà indignat que s’alcés del racó on ella jeia i que es posés darrera de l’estufa. La dona, que s’havia aixecat, s’arrossegà amb les crosses pel terra llenegós, relliscà i es ferí greument l’espinada, de manera que, després d’aconseguir d’aixecar-se amb feines i treballs i de travessar la cambra, tal com li havien ordenat, s’aclofà darrera l’estufa, planyent-se i gemegant, i morí.
Al cap de molts anys, en un moment en què el marquès, a causa de la guerra i d’una mala anyada, es trobava en una situació econòmica crítica, es presentà un cavaller florentí que estava disposat a comprar-li el castell. El marquès, molt interessat a arribar a un acord en aquest negoci, encarregà a la seva dona hostatjar el foraster en la cambra abans esmentada que havia romàs buida i que havien fet arreglar i embellir esplèndidament. Però quin no fou el desconcert dels hostes quan, a mitjanit, el cavaller, pàl•lid i trasbalsat, els anà a buscar, bo i jurant pel més sagrat que en aquella cambra hi havia fantasmes, que alguna cosa, impossible de copsar amb els ulls, fent una fressa com de palla trepitjada, s’havia aixecat en un racó i havia travessat l’habitació a passos lents i vacil•lants, però perfectament perceptibles, i s’havia aclofat, planyent-se i gemegant, darrera de l’estufa.
El marquès, espantat, sense saber ben bé per què, es rigué del cavaller fingint una gran serenitat i li manifestà que tot seguit es llevaria per passar la nit en companyia d’ell en aquella cambra. Però el cavaller li suplicà que li permetés de passar la nit en una butaca de la seva habitació, i, al matí, féu enganxar els cavalls, s’acomiadà i partí tot seguit.
Aquest incident, que provocà una impressió enorme, dissuadí molts possibles compradors, cosa força desagradable per al marquès; i com que, d’altra banda, s’escampà entre el servei de la casa el rumor estrany i incomprensible que, quan tocaven les dotze de la nit, se sentien passos en aquella cambra, el marquès, per acabar d’una vegada amb aquella història, decidí comprovar per ell mateix, la nit següent, què passava en realitat. Vet aquí, doncs, que al capvespre, es féu parar el llit a la cambra, per dir-ho així, visitada i esperà sense dormir que toquessin les dotze. Però, quin no fou el seu esglai quan, en efecte, amb les campanades de l’hora dels espectres, sentí la fressa inexplicable; era com si algú s’aixequés d’un jaç de palla i la fes cruixir, travessés la cambra i s’aclofés darrera de l’estufa, amb sospirs i ranera. Quan l’endemà al matí el marquès baixà de l’habitació, la seva muller li preguntà com havia anat la recerca; i quan ell, llançant llambregades plenes d’incertesa i espant entorn seu i després de tancar la porta amb forrellat, li confirmà que la brama de l’espectre era veritat, tota ella tremolà, com no havia fet mai abans, i li pregà, abans que s’escampés la notícia, que procedís encara una altra vegada i, ara, en companyia d’ella i amb sang freda, a un examen dels fets. Però l’endemà a la nit els dos marquesos, així com un fidel criat que s’havien endut amb ells, sentiren efectivament la mateixa fressa inexplicable i fantasmagòrica; i només les ganes incontenibles de desempallegar-se de castell al preu que fos, els donà, davant de llur criat, prou forces per a ofegar l’espant que s’havia apoderat d’ells i per a explicar l’incident per alguna causa fortuïta i sense cap importància que ells ja acabarien per descobrir. El vespre del tercer dia, quan els dos marquesos, per tal de treure l’entrellat d’aquest afer, pujaren l’escala que duia a la cambra maleïda, per casualitat es trobaren davant de la porta amb el gos, que algú devia haver desfermat; de manera que tots dos, sense preguntar-se gaire el perquè, potser amb la secreta intenció de tenir a prop, a més d’ells, encara un altre ésser vivent, es ficaren a l’habitació amb el gos i tot. Quan tocaren les onze, marit i muller, amb dues espelmes damunt la taula, la marquesa vestida de cap a peus, el marquès amb l’espasa i la pistola, que havia tret de l’armari, al seu costat, s’assegueren cadascun al seu llit; mentre maldaven per trobar un tema de conversa que no acabava de reeixir, el gos s’ajagué al mig de l’habitació, cargolat amb el sota la cua, i s’adormí. Llavors, al punt de la mitjanit, es tornà a sentir aquella fressa esgarrifosa; algú, que cap ull d’home no podia veure, s’aixecà sobre unes crosses al fons de la cambra, al racó; hom sentí la palla que cruixia sota el seu pes; amb el primer pas: clic!, clac!, el gos es despertà, s’alçà d’un bot, amb les orelles dretes, es posà a roncar com si algú se li acostés i fugí reculant cap a l’estufa. En veure això, la marquesa es precipità, amb els cabells eriçats, fora de la cambra, mentre el marquès, brandant l’espasa, cridava: “Qui hi ha?” i, com que ningú no li respongué, es posà com un boig a donar cops a l’aire en totes direccions. Ella es féu enganxar els cavalls, decidida a anar-se’n, sense pensar-s’ho dues vegades, cap a la ciutat. Però abans i tot d’haver tingut temps d’arreplegar quatre coses i de travessar el portal, veié com per totes bandes el castell s’esvorava en flamarades. El marquès, enfollit de l’espant, havia agafat la torxa i ell mateix, cansat de viure, havia calat foc als quatre costats de l’edifici, el qual, teginat com era, s’abrandà com esca. Fou endebades que lla envià gent a salvar el desgraciat; aquest ja havia trobat la mort de la manera més calamitosa, i encara avui reposen, recollits pels camperols, els blancs ossos del marquès en el racó de la cambra d’on havia ordenat que s’aixequés la mendicant de Locarno.
Sobre l'amor i la mort
Si ningú m’ho pregunta ho sé;
però quan algú m’ho pregunta
i li ho vull explicar
llavors no ho sé
Sant Agustí, Les confessions
El que sant Agustí diu sobre el temps, val igualment per a l’amor. Com menys pensaments ens en fem, més natural ens sembla; però si comencem a rumiar-hi, ens emboliquem de mala manera. Aquest estat de coses queda confirmat pel fet que, des de l’inici de la història de la civilització de l’home com a artista i des dels temps d’Orfeu, de poques coses ens hem ocupat tan entestadament com de l’amor. Perquè ja sabem que els poetes no escriuen sobre el que coneixen bé sinó sobre el que no coneixen, i això és per uns motius dels quals tampoc no estan informats, però se’n volen assabentar exactament, de totes totes. El no-estar-assabentat, el no-sé-quin-sentit-té, és l’ímpetu primari que els ha fet anar a agafar el pissarrí, la ploma o la lira. (La fúria, la tristor, l’exuberància, els diners, etc., són absolutament secundaris). Si no fos així, no hi hauria poemes, novel•les, drames, etc., sinó solament notificacions.
Sembla que l’amor té inherent alguna cosa misteriosa, alguna cosa que ni es pot saber ben bé ni acabar d’explicar. Val a dir que això també és aplicable al Big Bang o a la qüestió de com serà el temps d’aquí a dues setmanes. I tanmateix, la teoria de Big Bang i la predicció del temps inciten els poetes molt menys que tot el que té a veure amb l’amor. I doncs, se suposa que l’amor ha d’implicar més que el sol aspecte misteriós. És evident que tota persona humana l’entén com un assumpte existencialment importantíssim que l’afecta molt personalment, tant, que fins i tot els astrofísics, quan cerquen la mitja taronja, ben poc els interessa el tema de l’origen de l’univers, i el del temps ja no cal dir.
Però és que no val la pena el mateix per a la respiració, per al menjar i el beure, per a la digestió i la defecació? Per què—em demanava jo sovint, de petit—la gent de les novel•les no va mai al vàter? En els contes, tampoc, ni en l’òpera o en el teatre, el cinema o les arts plàstiques. Una de les activitats més importants de l’home, de vegades una de les més urgents, potser una de les més vitals, no és present en l’art. En lloc d’això, l’art s’ha dedicat d’una manera constant, i amb una infinitat de detalls i variacions, als goigs i les penes de l’amor i a tots els preliminars i els jocs amorosos, als quals es podia renunciar perfectament, com em pensava jo aleshores. Per què en la història de la humanitat no hi ha hagut mai un culte a l’excrement però sí al pit, a la vagina, i al fal•lus? Encara que infantil, no és tan absurda, aquesta idea. En el Convit de Plató, el metge Erixímac, en el fet d’omplir i buidar adequadament el cos, hi veu els efectes d’Eros igual de manifestats que en l’afecte de dues ànimes humanes. Però dels set bevedors que s’estenen sobre l’essència de l’amor, Erixímac és l’orador més simple. Per a ell, com a científic, l’Eros no és sinó un principi fonamental harmonitzador, com ara una constant física que posa ordre en el món, és a dir, en tots els àmbits imaginables, des de l’agricultura fins als canvis de marea, des de la música fins al sanglot. Avui dia, algú com ell, l’amor probablement el definiria com un dels incomptables fenòmens produïts per enzims, hormones o aminoàcids. Banal, és el que ens sembla. Poc constructiu. I a més, poc aclaridor. Perquè definir no significa generalitzar sinó, al contrari, delimitar i separar d’allò general. Si volem parlar de l’amor, pensant-nos que almenys sabem que és una cosa molt especial, de poc ens serveix que algú ens digui que és un principi tan universal al qual se sotmeten tant les marees com l’aparell digestiu. De la mateixa manera ens podria dir que la mort és un fenomen termodinàmic que afecta tant les amebes com un forat negre en la constel•lació de Pegàs, i amb això no hauria dit res.
És prou possible que l’amor també tingui els seus aspectes físics i químics, mecànics i vegetatius. Stendhal en diu cristal•lització. D’altres, una febre. Estar enamorat és una borratxera, diu Sòcrates en el Fedre, una malaltia, una bogeria. Però precisament no és cap mala borratxera, hi afegeix, sinó la millor borratxera que hi ha; ni cap malaltia perniciosa ni, de fet, cap obcecació humana en el sentit patològic, sinó una mania inspirada per les essències divines que anhela la divinitat: una bogeria divina que dóna ales a l’ànima presonera en el terrenal. Ell diu que el mateix Eros no és cap déu, que no és ni bo ni dolent, ni formós ni lleig, sinó un gran dimoni, un mitjancer entre els humans i els déus, un empaitador que infon als homes la cobejança d’allò que els manca: la bellesa, la bondat, la felicitat, la perfecció—tots aquells atributs divins que l’amant veu reflectits en la persona estimada—i, finalment, la immortalitat fins i tot. L’Eros és “l’amor que empeny a engendrar i a donar llum en la bellesa”, diu Diòtima, la “més sàvia de les dones” que Sòcrates esmenta en el Convit. I aquest “engendrar i donar llum”—potser també la qualitat fisicoanimal, però molt més la intel•lectual, pedagògica, artística, política, filosòfica, ras i curt: allò que en diem creatiu—és el que fa participar els humans de la immortalitat, ja que això perdura i continua actiu més enllà de la seva mort. Però tot plegat “…en la bellesa”, un afegitó no poc important, “engendrar i donar a llum en la bellesa”, o sigui, justament amb l’anhel d’aquells atributs divins que ens falten als humans.
Això és molt fort, però la seva flaire no s’ha dissipat en els últims dos mil anys i mig. Des de les cançonetes de moda dins al Fidelio o la Flauta màgica, des de les novel•les barates fins a l’amfitrió de Kleist, tot el qui escriu i canta intenta expressar el convenciment que l’amor és una cosa elevada, celestial, salvadora, i la terminologia amb què és cantat i escrit no ha deixat de ser religiosa fins als nostres dies. Amb la qual cosa quedaria suficientment diferenciat de l’excrement
Carta a Bocaccio
Entre els sentiments més duradors que ennobleixen l’existència humana hi ha l’amistat, lligam que uneix els esperits bessons per damunt de les diferències de rang social, de compte bancari, d’edat i fins i tot de les èpoques en què els ha estat destinat de viure. Petrarca mantingué vincles amistosos amb les personalitats de la vida cultural, religiosa i política de seu temps, però també gràcies als llibres, amb les del passat remot. En el fons d’aquestes amistats es troben afinitats perdudes, pensaments concordes i harmònics i ideals morals i estètics. I, certament, Petrarca estén aquest lligam de l’amistat humanística vers el futur, oferint de manera generosa als qui el seguiran, verbigràcia a nosaltres, el preciós do que constitueix la Carta a Giovanni Bocaccio.
Referint-se a l’amistat entre ell i Bocaccio, que va durar tota la vida, amistat en què la llei no escrita és l’equanimitat, Petrarca fa la següent observació, la més lapidària de totes. “Si jo tingués només un pa, el repartiria a parts iguals entre nosaltres”
Com a amic de debò, en una epístola anterior, Bocaccio li havia confessat a Petrarca la gran tristesa que sentí quan va saber que el poeta patia una sèrie de dolors físics a causa de l’edat. Per afegir una nota de consolació, Bocaccio havia citat Terenci, segons el qual “la vellesa ja ho és una malaltia”, bé que Petrarca, bo i acollint el conhort de l’amic, afegeix: “La vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima”. I, si dels dos components de l’ésser humà només un pot conservar la salut, ell prefereix que sigui la part més noble, és a dir, l’esperit. I manlleva a Plató l’argument suprem en favor d’aquesta tria: “Feliç aquell qui, fins i tot a la vellesa, està en condicions de poder assolir la saviesa i la veritat”.
Bocaccio creu que el seu amic hauria de fer més repòs que el seu nom és cèlebre a totes les riberes de la Mediterrània, àdhuc entre els hiperboris i els etíops. Tanmateix, Petrarca rebutja enèrgicament ambdues opinions: el seu ideal és de no interrompre els estudis a causa de l’edat; el seu desig és que la mort el trobi a la taula de treball, com en realitat s’esdevingué.
La vida no té sentit si no es manté ininterrompuda l’activitat de l’esperit, i l’edat no ha de convertir-se de cap manera en un impediment. El gran arestí sosté i adopta la pràctica un model de vida que la societat burocràtic actual rebutja imposant la llei procrustiana de la jubilació. En efecte, els antics grecs no van tolerar que a l’Àtica, en el camí que unia Atenes i Mègara, el bandit Procrustes hi continués cometent crims, i el van eliminar per mitjà de la intervenció heroica de llur rei Teseu, que el sotmeté al mateix suplici que ell imposava als altres. El nou Procrustes, però, espera encara el seu Teseu, que no s’apressa gaire a aparèixer. A tals aberracions duu l’aplicació mecànica del principi de la igualtat entre persones l’edat oficial de les quals coincideix amb la biològica.
Petrarca, en canvi, és immune al límit burocràtic de l’edat perquè és un home lliure que sap defensar la seva independència, fins i tot quan els personatges més notables de l’època u sol•liciten que dediqui una part del seu preciós temps a unes missions diplomàtiques que l’aparten dels seus estudis predilectes. D’homes lliures, n’hi hi ha hagut en el passat i n’hi ha en el present, però no gaires. I Petrarca n’és un. Ell lluita per la seva llibertat, sap defensar-la i en coneix el preu: “No se’m podrà mai demostrar una obligació que m’allunyés, encara que només fos una mica, de la llibertat i dels meus estudis. Així quan tots anaven a palau, jo me n’anava al bosc o reposava entre llibres en la meva cambra”.
La condició sine qua non de la vida autèntica és l’activitat lliure en harmonia amb la pròpia vocació, “perquè la vida sense activitat no és vida, sinó un destorb indolent i inútil”. Amb quin aliment es nodreix, doncs, aquest home lliure? Com diu l’autor, “el treball constant i l’esforç són el meu aliment espiritual”.
En la darrera part d’aquesta carta, Petrarca fa un emocionant elogi de la seva passió per les lletres, deu de la màxima delectança que es pot imaginar en aquest món, font de la glòria suprema reservada als poetes. En tantes i tantes cultures, els escriptors que frueixen del més gran prestigi són considerats unànimement els representants indiscutibles de llurs nacions. Si hom pregunta qui és el personatge més conegut entre els grecs, els llatins, els italians, els catalans, els anglesos, els alemanys, els romanesos, els espanyols o els russos, la resposta que rebrà serà indubtablement Homer, Virgili, Dante, Llull, Shakespeare, Goethe, Eminescu, Cervantes i Dostoievski.
Petrarca es guanyà la glòria perquè va dedicar tota la seva avida al conreu de la llengua, a l’estudi dels autors cèlebres que el precediren i a la redacció dels seus escrits en llatí i en italià, en vers i en prosa. Amb la seva prosa es va construir horacianament un monument més resistent que el bronze. La glòria poètica depassa tot allò que més pot desitjar un mortal. Àdhuc aspiren a ella els qui per llur rang dominen la humanitat. Aparentment, ells ocupen en la societat el lloc que hom sol considerar més, però en llur fur intern reconeixen que són superats pels poetes.
Virgili Ani, membre de la Societat Romanesco-catalana
Referint-se a l’amistat entre ell i Bocaccio, que va durar tota la vida, amistat en què la llei no escrita és l’equanimitat, Petrarca fa la següent observació, la més lapidària de totes. “Si jo tingués només un pa, el repartiria a parts iguals entre nosaltres”
Com a amic de debò, en una epístola anterior, Bocaccio li havia confessat a Petrarca la gran tristesa que sentí quan va saber que el poeta patia una sèrie de dolors físics a causa de l’edat. Per afegir una nota de consolació, Bocaccio havia citat Terenci, segons el qual “la vellesa ja ho és una malaltia”, bé que Petrarca, bo i acollint el conhort de l’amic, afegeix: “La vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima”. I, si dels dos components de l’ésser humà només un pot conservar la salut, ell prefereix que sigui la part més noble, és a dir, l’esperit. I manlleva a Plató l’argument suprem en favor d’aquesta tria: “Feliç aquell qui, fins i tot a la vellesa, està en condicions de poder assolir la saviesa i la veritat”.
Bocaccio creu que el seu amic hauria de fer més repòs que el seu nom és cèlebre a totes les riberes de la Mediterrània, àdhuc entre els hiperboris i els etíops. Tanmateix, Petrarca rebutja enèrgicament ambdues opinions: el seu ideal és de no interrompre els estudis a causa de l’edat; el seu desig és que la mort el trobi a la taula de treball, com en realitat s’esdevingué.
La vida no té sentit si no es manté ininterrompuda l’activitat de l’esperit, i l’edat no ha de convertir-se de cap manera en un impediment. El gran arestí sosté i adopta la pràctica un model de vida que la societat burocràtic actual rebutja imposant la llei procrustiana de la jubilació. En efecte, els antics grecs no van tolerar que a l’Àtica, en el camí que unia Atenes i Mègara, el bandit Procrustes hi continués cometent crims, i el van eliminar per mitjà de la intervenció heroica de llur rei Teseu, que el sotmeté al mateix suplici que ell imposava als altres. El nou Procrustes, però, espera encara el seu Teseu, que no s’apressa gaire a aparèixer. A tals aberracions duu l’aplicació mecànica del principi de la igualtat entre persones l’edat oficial de les quals coincideix amb la biològica.
Petrarca, en canvi, és immune al límit burocràtic de l’edat perquè és un home lliure que sap defensar la seva independència, fins i tot quan els personatges més notables de l’època u sol•liciten que dediqui una part del seu preciós temps a unes missions diplomàtiques que l’aparten dels seus estudis predilectes. D’homes lliures, n’hi hi ha hagut en el passat i n’hi ha en el present, però no gaires. I Petrarca n’és un. Ell lluita per la seva llibertat, sap defensar-la i en coneix el preu: “No se’m podrà mai demostrar una obligació que m’allunyés, encara que només fos una mica, de la llibertat i dels meus estudis. Així quan tots anaven a palau, jo me n’anava al bosc o reposava entre llibres en la meva cambra”.
La condició sine qua non de la vida autèntica és l’activitat lliure en harmonia amb la pròpia vocació, “perquè la vida sense activitat no és vida, sinó un destorb indolent i inútil”. Amb quin aliment es nodreix, doncs, aquest home lliure? Com diu l’autor, “el treball constant i l’esforç són el meu aliment espiritual”.
En la darrera part d’aquesta carta, Petrarca fa un emocionant elogi de la seva passió per les lletres, deu de la màxima delectança que es pot imaginar en aquest món, font de la glòria suprema reservada als poetes. En tantes i tantes cultures, els escriptors que frueixen del més gran prestigi són considerats unànimement els representants indiscutibles de llurs nacions. Si hom pregunta qui és el personatge més conegut entre els grecs, els llatins, els italians, els catalans, els anglesos, els alemanys, els romanesos, els espanyols o els russos, la resposta que rebrà serà indubtablement Homer, Virgili, Dante, Llull, Shakespeare, Goethe, Eminescu, Cervantes i Dostoievski.
Petrarca es guanyà la glòria perquè va dedicar tota la seva avida al conreu de la llengua, a l’estudi dels autors cèlebres que el precediren i a la redacció dels seus escrits en llatí i en italià, en vers i en prosa. Amb la seva prosa es va construir horacianament un monument més resistent que el bronze. La glòria poètica depassa tot allò que més pot desitjar un mortal. Àdhuc aspiren a ella els qui per llur rang dominen la humanitat. Aparentment, ells ocupen en la societat el lloc que hom sol considerar més, però en llur fur intern reconeixen que són superats pels poetes.
Virgili Ani, membre de la Societat Romanesco-catalana
Ferragus
Amb Balzac mai saps on comença la realitat i acaba la ficció. Expliquen que, just abans de morir, cridava a Horace Bianchon. “Bianchon, Bianchon, ell hem salvarà”. Un personatge de les seves novel•les. De fet, expliquen que aquesta mena d’episodis eren molt usuals en ell. Es veia completament incapacitat per controlar els seus personatges, només era el llit per on passa el riu. Es podria parlar molt de l’estreta relació entre malaltia i genialitat. Del ser així, Balzac és el poeta més malalt. Només cal veure aquests fragments per admirar fins on va arribar aquest home; als mateixos límtis de qualsevol experiència humana.
I
En tot això, Natàlia, no hi vulgueu veure res de romàntic; per a descobrir-hi l’infinit dels sentiments profunds, cal, en la joventut, haver llançat la sonda al fons d’aquests grans llacs a les ribes del qual hom ha viscut. Si per a molts les passions han estat torrents de lava que s’escolen entre ribes ermes i seques, per ventura no hi ha ànimes la passió de les quals, continguda per insuperables dificultats, ha omplert d’aigua pura el cràter del volcà?
II
En la pura i monòtona existència de les noies, arriba l’hora deliciosa en què els raigs del sol penetren en llur ànima, les flors els expressen tots els seus pensaments, les palpitacions del cor comuniquen al cervell la seva fecunditat, i converteixen les idees en un vagarós desig. Dia d’innocent malenconia i de goig ple de suavitats! Quan les criatures comencen a veure-hi, somriuen; quan una noia entreveu el sentiment de la naturalesa, somriu com si fos un infant. Si la llum és el primer amor de la vida, l’amor no és la primera llum del cor?
III
En totes les situacions, les dones sofreixen molt més que l’home. L’home té la seva força, exercita les seves facultats: s’agita, va i ve, treballa, pensa, veu l’esdevenidor i amb tot això es consola. És el que feia Charles. Però la dona no es mou, roman cara a cara amb la tristesa i res no la distreu, arriba al fons de l’abisme que l’home ha obert, en mesura la profunditat i molt sovint l’omple amb els seus precs i amb les seves llàgrimes. Això és el que feia Eugénie. Començava a veure clar el seu destí. Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones. Eugénie havia de ser com totes les dones quant al sofriment, no quant a la felicitat. I la seva felicitat era com aquell grapadet de claus que puntegen el llarg mur de la vida.
FERRAGUS, CAP DELS DEVORANTS
Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels per una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven. Tretze homes que havien conegut perills inimaginables i que es callaven els derrotes; no sabien què era la por i no tremolaven davant del príncep, ni davant del botxí, ni davant la innocència; s’havien acceptat mútuament tal com eren, sense fer cas dels prejudicis socials; criminals, certament, però que posseïen, de manera notable, algunes qualitats d’aquelles que fan grans els homes; cap d’ells era reclutat fora de l’elit. Finalment, perquè no manqués res a la fosca i misteriosa poesia d’aquesta història, aquests tres homes s’han mantingut en l’anonimat, per bé que tots ells s’han lliurat a les més estranyes idees que desperten en la imaginació els fabulosos poders que falsament atribuïm als Manfred, als Faust, als Melmoth. Ara ja han desaparegut o, si més no, s’han dispersat; han tornat plàcidament sota el jou de les lleis civils, com ara Morgan, l’Aquiles dels pirates, que va passar de saquejador a tranquil colon, fent ús sense remordiments, a recer de la llar domèstica, dels milions aplegats amb sang, a la rogent claror dels incendis.
D’ençà de la mort de Napoleó, un atzar que l’autor no pot encara revelar va desfer els lligams d’aquella vida secreta, curiosa, tant com ho pugui ser la més negra de les novel•les de la senyora Radcliffe.
L’autorització, ben estranya, de narrar al seu aire algunes de les aventures que van viure aquests homes, respectant no cal dir determinades convencions, no fa gaire que l’autor l’ha obtinguda d’un d’aquell herois anònims als quals en secret tota la societat estava sotmesa i en qui ha cregut descobrir un cert desig de notorietat.
Aquest home, d’aspecte encara jove, de cabells rossos i ulls blaus, amb una veu dolça i clara que semblava el preludi d’una ànima femenina, fingia no tenir més de quaranta anys i podia pertànyer a les classes més altes de la societat. El nom que havia adoptat semblava un nom fals; per al món era una persona desconeguda. De qui es tracta? No ho sabem.
Tal vegada, en confiar a l’autor els extraordinaris fets que li havia revelat, el desconegut volia veure’ls reproduïts per, en certa manera, gaudir de les emocions que farien néixer en el cor del poble: un sentiment secret semblant al que devia tenir Macpherson en veure el nom d’Ossian, la seva criatura, inscrit en totes els llengües.
L’autor coneix massa bé les lleis de la narració per ignorar els compromisos a què l’obliga aquest prefaci. Tanmateix, coneix prou la Història dels Tretze per saber que no estarà mai per sota de les expectatives que una proposta així ha d’inspirar. Li han confiat dames sagnants, comèdies terrorífiques, novel•les on rodolen caps secretament tallats. Si algun lector no en tingués prou amb els horrors que d’uns anys ençà hom ha anat oferint fredament el públic, per poc que manifestés a l’autor el desig de conèixer-les, podria explicar-li atrocitats desconegudes, sorprenents tragèdies familiars. Però ha triat, preferentment, les aventures més suaus, aquelles en què les escenes de puresa succeeixen a la tempesta de les passions, on la dona és font de virtuts i de bellesa. Tocant a l’honor dels Tretze, n’hi ha tantes en la seva història que potser algun dia aquest tindrà el goig de ser comparada amb la dels filibusters, aquell poble a part, tan peculiarment enèrgic, tan apassionat a pesar dels seus crims.
Ferragus és, seguint un antic costum, el nom d’un dels caps dels Devorants. El dia que són triats, els caps continuen el nom de la dinastia devorantesca que més els plau, si fa no fa com fan els papes, quan són nomenats, amb les dinasties pontificals. Així, entre els Devorants hi ha Suca-a-la-Sopa IX, Ferragus XXII, Titanis XIII, Rosega-Ferro IV, com també fa l’Església amb Climent XIV, Gregori IX, Juli II, Alexandre VI, etc.
Però no és aquí el lloc per parlar d’aquests detalls. L’autor vol afegir només que, sota l’antiga monarquia, no era estrany veure un Suca-a-la-Sopa al servei del rei, llogat a galeres durant cent anys i un dia; i tanmateix, des d’allà continuava dominant la tribu, i el consultaven religiosament, amb la certesa que després, si un dia abandonava la xurma, a ell no mancaria enlloc ajut, respecte i socors. Veure el seu cap a galeres no és per a la tribu sinó una més de les desgràcies degudes a la Providència, que no dispensa els Devorants d’obeir el poder que ells mateixos han creat i que existeix per damunt seu. No és res més que l’exili momentani del seu rei legítim, que continua sent-ho malgrat tot. Quedi així dissipat, doncs, el prestigi novel•lesc lligat al nom de Ferragus i al nom dels Devorants.
Un dia, després d’haver llegit la Vènecia salvada, un d’ells, admirant la sublim unió de Pierre i Jaffier, es va aturar a somiar en les particulars virtuts de la gent que ha estat expulsada de l’ordre social, en l’honestedat de les presons, en la lleialtat que uneix els lladres, en els privilegis d’un poder exorbitant que aquests homes saben conquerir confonent totes les idees en una sola voluntat. I va trobar que l’home valia més que els homes. Va considerar que la societat havia d’estar en mans de gent distingida que, al seu sentit comú, un fanatisme prou fervorós per convertit aquestes forces en un sol doll. D’ençà d’aquell dia, amb una acció i una intensitat immenses, el seu poder ocult, contra el qual res no podria oposar l’ordre social, venceria els obstacles, aniquilaria les voluntats i atorgaria a cadascun d’ells el poder diabòlic de tots.
Aquell món a banda del món, hostil al món, que no admetria cap de les idees del món i no en reconeixeria cap llei, que només se sotmetria a la consciència de la necessitat i només obeiria una devoció, actuaria com un sol cos en reclamar un dels socis l’ajut dels altres. Aquella vida de corsari de guants grocs i carrossa; aquella unió íntima gent superior, freda i burleta, que somriu i maldiu envoltada per una societat hipòcrita i mesquina; la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir el diable. Va ser horrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible. Així, va haver-hi a París tretze germans que es pertanyien els uns als altres i no es reconeixien en el món, però que es reunien de nit com uns conspiradors, sense ocultar-se cap pensament, bo i participant un rere l’altre d’una fortuna com la del Vell de la Muntanya; tenien els peus a tots els salons, les mans a les caixes fortes, els colzes a cada cantonada, el cap reposant en tots els coixins i, sense escrúpols, ho posaven tot al servei de la seva fantasia. No tenien un cap que els dirigís; ningú no se’n podia arrogar el poder. Només la passió més intensa, la circumstància més exigent passaven per damunt e tot. Van ser tretze reis desconeguts, però reis de debò, i fins i tot més que: jutges i botxins que, dotats d’ales per recórrer la societat de dalt a baixa, van refusar de ser-hi res perquè ho podien ser tot. Si l’autor s’assabenta mai de les causes de la seva abdicació, les farà saber.
Paris, 1831
I
En tot això, Natàlia, no hi vulgueu veure res de romàntic; per a descobrir-hi l’infinit dels sentiments profunds, cal, en la joventut, haver llançat la sonda al fons d’aquests grans llacs a les ribes del qual hom ha viscut. Si per a molts les passions han estat torrents de lava que s’escolen entre ribes ermes i seques, per ventura no hi ha ànimes la passió de les quals, continguda per insuperables dificultats, ha omplert d’aigua pura el cràter del volcà?
II
En la pura i monòtona existència de les noies, arriba l’hora deliciosa en què els raigs del sol penetren en llur ànima, les flors els expressen tots els seus pensaments, les palpitacions del cor comuniquen al cervell la seva fecunditat, i converteixen les idees en un vagarós desig. Dia d’innocent malenconia i de goig ple de suavitats! Quan les criatures comencen a veure-hi, somriuen; quan una noia entreveu el sentiment de la naturalesa, somriu com si fos un infant. Si la llum és el primer amor de la vida, l’amor no és la primera llum del cor?
III
En totes les situacions, les dones sofreixen molt més que l’home. L’home té la seva força, exercita les seves facultats: s’agita, va i ve, treballa, pensa, veu l’esdevenidor i amb tot això es consola. És el que feia Charles. Però la dona no es mou, roman cara a cara amb la tristesa i res no la distreu, arriba al fons de l’abisme que l’home ha obert, en mesura la profunditat i molt sovint l’omple amb els seus precs i amb les seves llàgrimes. Això és el que feia Eugénie. Començava a veure clar el seu destí. Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones. Eugénie havia de ser com totes les dones quant al sofriment, no quant a la felicitat. I la seva felicitat era com aquell grapadet de claus que puntegen el llarg mur de la vida.
FERRAGUS, CAP DELS DEVORANTS
Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels per una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven. Tretze homes que havien conegut perills inimaginables i que es callaven els derrotes; no sabien què era la por i no tremolaven davant del príncep, ni davant del botxí, ni davant la innocència; s’havien acceptat mútuament tal com eren, sense fer cas dels prejudicis socials; criminals, certament, però que posseïen, de manera notable, algunes qualitats d’aquelles que fan grans els homes; cap d’ells era reclutat fora de l’elit. Finalment, perquè no manqués res a la fosca i misteriosa poesia d’aquesta història, aquests tres homes s’han mantingut en l’anonimat, per bé que tots ells s’han lliurat a les més estranyes idees que desperten en la imaginació els fabulosos poders que falsament atribuïm als Manfred, als Faust, als Melmoth. Ara ja han desaparegut o, si més no, s’han dispersat; han tornat plàcidament sota el jou de les lleis civils, com ara Morgan, l’Aquiles dels pirates, que va passar de saquejador a tranquil colon, fent ús sense remordiments, a recer de la llar domèstica, dels milions aplegats amb sang, a la rogent claror dels incendis.
D’ençà de la mort de Napoleó, un atzar que l’autor no pot encara revelar va desfer els lligams d’aquella vida secreta, curiosa, tant com ho pugui ser la més negra de les novel•les de la senyora Radcliffe.
L’autorització, ben estranya, de narrar al seu aire algunes de les aventures que van viure aquests homes, respectant no cal dir determinades convencions, no fa gaire que l’autor l’ha obtinguda d’un d’aquell herois anònims als quals en secret tota la societat estava sotmesa i en qui ha cregut descobrir un cert desig de notorietat.
Aquest home, d’aspecte encara jove, de cabells rossos i ulls blaus, amb una veu dolça i clara que semblava el preludi d’una ànima femenina, fingia no tenir més de quaranta anys i podia pertànyer a les classes més altes de la societat. El nom que havia adoptat semblava un nom fals; per al món era una persona desconeguda. De qui es tracta? No ho sabem.
Tal vegada, en confiar a l’autor els extraordinaris fets que li havia revelat, el desconegut volia veure’ls reproduïts per, en certa manera, gaudir de les emocions que farien néixer en el cor del poble: un sentiment secret semblant al que devia tenir Macpherson en veure el nom d’Ossian, la seva criatura, inscrit en totes els llengües.
L’autor coneix massa bé les lleis de la narració per ignorar els compromisos a què l’obliga aquest prefaci. Tanmateix, coneix prou la Història dels Tretze per saber que no estarà mai per sota de les expectatives que una proposta així ha d’inspirar. Li han confiat dames sagnants, comèdies terrorífiques, novel•les on rodolen caps secretament tallats. Si algun lector no en tingués prou amb els horrors que d’uns anys ençà hom ha anat oferint fredament el públic, per poc que manifestés a l’autor el desig de conèixer-les, podria explicar-li atrocitats desconegudes, sorprenents tragèdies familiars. Però ha triat, preferentment, les aventures més suaus, aquelles en què les escenes de puresa succeeixen a la tempesta de les passions, on la dona és font de virtuts i de bellesa. Tocant a l’honor dels Tretze, n’hi ha tantes en la seva història que potser algun dia aquest tindrà el goig de ser comparada amb la dels filibusters, aquell poble a part, tan peculiarment enèrgic, tan apassionat a pesar dels seus crims.
Ferragus és, seguint un antic costum, el nom d’un dels caps dels Devorants. El dia que són triats, els caps continuen el nom de la dinastia devorantesca que més els plau, si fa no fa com fan els papes, quan són nomenats, amb les dinasties pontificals. Així, entre els Devorants hi ha Suca-a-la-Sopa IX, Ferragus XXII, Titanis XIII, Rosega-Ferro IV, com també fa l’Església amb Climent XIV, Gregori IX, Juli II, Alexandre VI, etc.
Però no és aquí el lloc per parlar d’aquests detalls. L’autor vol afegir només que, sota l’antiga monarquia, no era estrany veure un Suca-a-la-Sopa al servei del rei, llogat a galeres durant cent anys i un dia; i tanmateix, des d’allà continuava dominant la tribu, i el consultaven religiosament, amb la certesa que després, si un dia abandonava la xurma, a ell no mancaria enlloc ajut, respecte i socors. Veure el seu cap a galeres no és per a la tribu sinó una més de les desgràcies degudes a la Providència, que no dispensa els Devorants d’obeir el poder que ells mateixos han creat i que existeix per damunt seu. No és res més que l’exili momentani del seu rei legítim, que continua sent-ho malgrat tot. Quedi així dissipat, doncs, el prestigi novel•lesc lligat al nom de Ferragus i al nom dels Devorants.
Un dia, després d’haver llegit la Vènecia salvada, un d’ells, admirant la sublim unió de Pierre i Jaffier, es va aturar a somiar en les particulars virtuts de la gent que ha estat expulsada de l’ordre social, en l’honestedat de les presons, en la lleialtat que uneix els lladres, en els privilegis d’un poder exorbitant que aquests homes saben conquerir confonent totes les idees en una sola voluntat. I va trobar que l’home valia més que els homes. Va considerar que la societat havia d’estar en mans de gent distingida que, al seu sentit comú, un fanatisme prou fervorós per convertit aquestes forces en un sol doll. D’ençà d’aquell dia, amb una acció i una intensitat immenses, el seu poder ocult, contra el qual res no podria oposar l’ordre social, venceria els obstacles, aniquilaria les voluntats i atorgaria a cadascun d’ells el poder diabòlic de tots.
Aquell món a banda del món, hostil al món, que no admetria cap de les idees del món i no en reconeixeria cap llei, que només se sotmetria a la consciència de la necessitat i només obeiria una devoció, actuaria com un sol cos en reclamar un dels socis l’ajut dels altres. Aquella vida de corsari de guants grocs i carrossa; aquella unió íntima gent superior, freda i burleta, que somriu i maldiu envoltada per una societat hipòcrita i mesquina; la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir el diable. Va ser horrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible. Així, va haver-hi a París tretze germans que es pertanyien els uns als altres i no es reconeixien en el món, però que es reunien de nit com uns conspiradors, sense ocultar-se cap pensament, bo i participant un rere l’altre d’una fortuna com la del Vell de la Muntanya; tenien els peus a tots els salons, les mans a les caixes fortes, els colzes a cada cantonada, el cap reposant en tots els coixins i, sense escrúpols, ho posaven tot al servei de la seva fantasia. No tenien un cap que els dirigís; ningú no se’n podia arrogar el poder. Només la passió més intensa, la circumstància més exigent passaven per damunt e tot. Van ser tretze reis desconeguts, però reis de debò, i fins i tot més que: jutges i botxins que, dotats d’ales per recórrer la societat de dalt a baixa, van refusar de ser-hi res perquè ho podien ser tot. Si l’autor s’assabenta mai de les causes de la seva abdicació, les farà saber.
Paris, 1831
Moments d'inspiració
ÀDRIA PUNTÍ
Greus cants t’envidriaran,
Amb fals insults, motius d’escarn.
Al capdavall és trist que els mots en si
Ens treguin profit d’un benentés
Del tot més que confús.
Doncs fi al cap és molt injust
Donar lliçons quan ja hem mal après.
Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., tots els meus escrits et són udols
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus.
Com un avi desvetllat traït d’infart per desencants
que d’una embòlia jeu malalt. Jeu absort, absort...
L’ara es mou, sembla un pressagi eunuc
Confiscat per parts, pel gemec d’un mut,
Condemnat a mort, o a cent anys si hi ha sort
Dins un nou epíleg llosc tot s’hi escau mesquí
Annex al dors...
Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., renoi quin bé de Déu de vesc
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus...
Lalalalalalalalalalalala
Tu almenys tens...
Tot el meu cor encès per tu
Tu almenys tens...
Com crims d’un riu trist, febril, ansiós,
Un jou cru deixat estar per un ferm recel d’ahir
En el llibre dels deus càstigs s’hi veu un elogi d’algú
Un trau fet en un ivori
Ebri fins al fons, ebri fins al fons...
Grisolda, Grisolda....
BAUDELAIRE
I.- L’home i la Mar
Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, la hi veus emmirallada
En l’infinit vaivé d’onada rere onada,
I tu ja ets un abisme més amargant encar.
Et plau de submergir-te dins de la teva imatge;
L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
En el brum d’aquest plany indomable i salvatge.
Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou distrets:
Home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
Tan gelosos com sou de preservar els secrets!
I tanmateix, després de segles innombrables
Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
De tant com estimeu el carnatge i la mort,
Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!
II.- Spleen
Jo sóc semblant al rei d’un país molt plujós,
Ric, però impotent, jove i malgrat tot vell,
Que, dels seus preceptors, menysté les reverències
I amb els gossos i altres animals i s’avorreix
Res no el pot alegrar, ni els falcons, ni la caça
Ni el seu poble que es mor al davant del balcó.
La grotesca balada del bufó favorit
No desarruga el front d’aquest cruel malalt;
El llit flordelisat es converteix en tomba
I les dames, que creuen que tot príncep és bell,
Ja no saben trobar cap impúdic vestit
Per arrencar un somriure d’aquest jove esquelet.
El savi que per a ell fa l’or mai no ha pogut
Extirpar del seu ésser l’element corromput,
I en aquests banys de sang que dels romans ens vénen
I en què, a la vellesa, els poderosos pensen
No ha sabut revifar aquest cadàver vil
Pel qual no flueix la sang, sinó aigua del Leteu-
III.- L’albatros
Sovint, per divertir-se, alguns dels mariners
Agafen els albatros, grans ocells de les mars,
Que segueixen, com companys indolents de viatge,
El navili que llisca sobre abismes amargs.
I tot seguit d’haver-los deixat a coberta,
Aquests reis del cel, ara, avergonyits, maldestres,
Ben llastimosament, com uns rems, als costats
Arrosseguen les seves enormes blanques
El viatjant alat, que dèbil i malapte,
No fa gaire, tan bell, que n’és de lleig i còmic!
L’un excita el seu bec davant d’una pipa curta,
Coixejant, l’altre imita el tolit que volava
El poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
Que freqüenta tempestes i dels arquers es riu;
Exiliat a terra, entremig dels aücs,
Les ales de gegant no el deixen caminar.
IV.- Spleen
Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa
Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,
I quan de l’horitzó que el cercle enter engrapa
Ens vessa un dia negre molt més que les nits;
Quan la terra es trasmuda en una cova humida,
On l’Esperança en fuig, igual que els rats-penats,
Colpint amb ala tímida la cel•la entenebrida,
Topant de cap amb murs i plafons destrossats;
Quan la pluja instal•lant ses immenses cortines
Dels barrots d’un ergàstul imita l’enreixat,
I que un vil poble mut que teixeix teranyines
Al fons de nostres vides ve a estendre el seu filat,
Tot d’una les campanes amb un furor que aterra
Llancen espai enllà un udol estrident,
Com esperits errant lluny de la seva terra
Que a gemegar es dediquen porfidiosament
--Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta,
Pel fons de la meva anima desfilen llargs baiards
l’Esper, plora, vençut, l’atroç Angoixa planta
sobre el meu crani enclí els negres estendards.
V.-L’amor a la mentida
Quan et miro passar, oh ma indolent amada,
Al cant dels instruments que es trenca espai amunt,
Suspenent el teu aire d’harmonia pausada,
I passejant el tedi del teu esguard profund;
Quan contemplo, a la llum del gas que l’acolora
El teu front bell i pàl•lid d’un atractiu morbós,
On les torxes vesprals encenen una aurora,
I, com els d’un retrat, els teus ulls seductors
Em dic: Que n’és de bella!, i singularment jove!
El record dens, reial i feixuc mirador,
La corona, i té el cor, fruit macat que s’estova,
Tal com, pel savi amor, el seu cos ja en saó.
Ets tu el fruit tardoral de sabors sobiranes?
Ets tu vas funerari en espera d’uns plors,
Perfum que evoca oasis en arenes llunyanes,
Manyagaire coixí, o panera de flors?
Ho sé que hi ha ulls, dels més melangiosos,
Que no encobreixen mai preciosos secrets;
Bells escrinys sense joies, medallons capciosos,
Més buits i més profunds, oh Cel, del que tu ets!
Mes no basta que siguis, tu, l’aparent presència,
Pel goig d’un cor que fuig del que és la veritat?
Què em fa que siguis nícia, què em fa ta indiferència?
Salut!, teatre o màscara! Jo adoro ta beutat!
CAVALCANTI
Vós que pels ulls em passàreu al cor
I despertàreu la ment que dormia,
Mireu-vos l’angoixosa vida mia,
Que entre sospirs la destrueix Amor.
I va ferint-me amb un tan gran braó,
Que el feble alè de la vida detura:
De mi només en queda la figura
I un poc de veu, que parla de dolor
Aquest vigor d’amor que m’ha desfet
Dels vostres ulls gentils veloç eixí:
Una sageta em disparà el costat.
I tan precisa fou al primer tret,
Que l’ànima espantada s’estremí
En veure mor el cor, i travessat.
DANT
Un jorn se m’acostà Malenconia
I va dir: “Amb tu una estona vull passar”;
Que no venia sola a mi em semblà:
Ira i dolor li feien companyia.
I jo que li vaig dir: “Vés-te’n, fes via”;
I com un grec ella em va contestar;
I després de sentir-la molt parlar
Vaig alçar els ulls: veient que Amor venia.
Vestit de negre i d’estranya faisó
I que, am capell, amb la testa tapada,
Certament es planyia de debò,
“Pobre, què tens?”, li dic, amb veu trencada.
I ell respongué: “Tinc pena i tinc dolor
Perquè Madona es mor, dolç camarada”.
II
Tots els meus pensaments parlen d’amor;
I tenen tanta gran varietat,
Que un es vol fer valer per potestat,
Un altre perquè és foll el seu valor,
Un altre, esperançat, porta dolçor,
Un altre em fa plorar, desconsolat;
I sols s’acorden en la pietat,
Que tinc el cor tot tremolant de por.
I així no en trobo cap d’ells que em convenci
I vull parlar i el desconcert em lliga:
i vaig errant per l’amorós desert!
I si amb tots vull establir concert,
Més val que cridi la meva enemiga,
Madona Pietat, perquè em defensi.
PETRARCA
Sol i pensiu per desertes contrades
Vaig mesurant els passos lentament;
I, per fugir-ne, vaig mirant, atent,
A la sorra, de l’home les petjades.
Altre escut jo no trobo i és que temo
De massa gent convertir-me en miroia;
Que en els meus actes, apagats de joia,
De fora s’hi llegeix com per dins cremo:
Tant que jo crec que ara turons i platges
I rius i boscos saben de quin tempre
Jo tinc la vida, oculta a aquest i a aquell
Amb tot, camins tan aspres ni salvatges
No sé cercar, que l’Amor no vingui sempre
Tot conversant amb mi, i jo amb ell.
RONSARD
Com es veu a la branca, el mes de maig, la rosa,
En bella jovenesa, en desclosa tendror,
Tornar gelós el cel del seu encès color,
Quan l’Alba amb els seus plors en rompre el jorn l’arrosa;
La gràcia en els seus pètals, i l’amor que reposa,
Perfumant els jardins i l’arbreda d’olor;
Més batuda, o de pluja o d’excessiva ardor,
Es mor amb llanguiment, fulla a fulla descolsa.
Així en ta primera i jove novetat,
Quan la Terra i el Cel honraven ta beutat,
La Parca t’ha fet, i ja cendra, resposes.
Rep de mi com a exèquies més llàgrimes i plors,
Aquest gerro de llit, aquest cistell de flors,
Perquè el teu cos no sigui, viu i mort, sinó roses.
II
Heus aquí un ram que adés la meva mà
Us ha triat de les flors espellides.
Si no haguessin estat avui collides,
En terra les hauríeu vist demà.
Això us sigui un avís cert i exemplar,
Car les vostres belleses, bo i florides,
En molt poc temps cauran totes marcides
I, com les flors, de sobte han de finar.
El temps se’n va, el temps se’n va, Senyora,
Ai, el temps no, nosaltres ens n’ anem
I ens tindrà prest la terra engolidora,
I pel que fa als amors, si ara en parlem,
Mai no es sap res del que la mort segella.
Estimeu-me, per tant, mentre sou bella.
Greus cants t’envidriaran,
Amb fals insults, motius d’escarn.
Al capdavall és trist que els mots en si
Ens treguin profit d’un benentés
Del tot més que confús.
Doncs fi al cap és molt injust
Donar lliçons quan ja hem mal après.
Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., tots els meus escrits et són udols
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus.
Com un avi desvetllat traït d’infart per desencants
que d’una embòlia jeu malalt. Jeu absort, absort...
L’ara es mou, sembla un pressagi eunuc
Confiscat per parts, pel gemec d’un mut,
Condemnat a mort, o a cent anys si hi ha sort
Dins un nou epíleg llosc tot s’hi escau mesquí
Annex al dors...
Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., renoi quin bé de Déu de vesc
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus...
Lalalalalalalalalalalala
Tu almenys tens...
Tot el meu cor encès per tu
Tu almenys tens...
Com crims d’un riu trist, febril, ansiós,
Un jou cru deixat estar per un ferm recel d’ahir
En el llibre dels deus càstigs s’hi veu un elogi d’algú
Un trau fet en un ivori
Ebri fins al fons, ebri fins al fons...
Grisolda, Grisolda....
BAUDELAIRE
I.- L’home i la Mar
Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, la hi veus emmirallada
En l’infinit vaivé d’onada rere onada,
I tu ja ets un abisme més amargant encar.
Et plau de submergir-te dins de la teva imatge;
L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
En el brum d’aquest plany indomable i salvatge.
Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou distrets:
Home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
Tan gelosos com sou de preservar els secrets!
I tanmateix, després de segles innombrables
Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
De tant com estimeu el carnatge i la mort,
Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!
II.- Spleen
Jo sóc semblant al rei d’un país molt plujós,
Ric, però impotent, jove i malgrat tot vell,
Que, dels seus preceptors, menysté les reverències
I amb els gossos i altres animals i s’avorreix
Res no el pot alegrar, ni els falcons, ni la caça
Ni el seu poble que es mor al davant del balcó.
La grotesca balada del bufó favorit
No desarruga el front d’aquest cruel malalt;
El llit flordelisat es converteix en tomba
I les dames, que creuen que tot príncep és bell,
Ja no saben trobar cap impúdic vestit
Per arrencar un somriure d’aquest jove esquelet.
El savi que per a ell fa l’or mai no ha pogut
Extirpar del seu ésser l’element corromput,
I en aquests banys de sang que dels romans ens vénen
I en què, a la vellesa, els poderosos pensen
No ha sabut revifar aquest cadàver vil
Pel qual no flueix la sang, sinó aigua del Leteu-
III.- L’albatros
Sovint, per divertir-se, alguns dels mariners
Agafen els albatros, grans ocells de les mars,
Que segueixen, com companys indolents de viatge,
El navili que llisca sobre abismes amargs.
I tot seguit d’haver-los deixat a coberta,
Aquests reis del cel, ara, avergonyits, maldestres,
Ben llastimosament, com uns rems, als costats
Arrosseguen les seves enormes blanques
El viatjant alat, que dèbil i malapte,
No fa gaire, tan bell, que n’és de lleig i còmic!
L’un excita el seu bec davant d’una pipa curta,
Coixejant, l’altre imita el tolit que volava
El poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
Que freqüenta tempestes i dels arquers es riu;
Exiliat a terra, entremig dels aücs,
Les ales de gegant no el deixen caminar.
IV.- Spleen
Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa
Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,
I quan de l’horitzó que el cercle enter engrapa
Ens vessa un dia negre molt més que les nits;
Quan la terra es trasmuda en una cova humida,
On l’Esperança en fuig, igual que els rats-penats,
Colpint amb ala tímida la cel•la entenebrida,
Topant de cap amb murs i plafons destrossats;
Quan la pluja instal•lant ses immenses cortines
Dels barrots d’un ergàstul imita l’enreixat,
I que un vil poble mut que teixeix teranyines
Al fons de nostres vides ve a estendre el seu filat,
Tot d’una les campanes amb un furor que aterra
Llancen espai enllà un udol estrident,
Com esperits errant lluny de la seva terra
Que a gemegar es dediquen porfidiosament
--Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta,
Pel fons de la meva anima desfilen llargs baiards
l’Esper, plora, vençut, l’atroç Angoixa planta
sobre el meu crani enclí els negres estendards.
V.-L’amor a la mentida
Quan et miro passar, oh ma indolent amada,
Al cant dels instruments que es trenca espai amunt,
Suspenent el teu aire d’harmonia pausada,
I passejant el tedi del teu esguard profund;
Quan contemplo, a la llum del gas que l’acolora
El teu front bell i pàl•lid d’un atractiu morbós,
On les torxes vesprals encenen una aurora,
I, com els d’un retrat, els teus ulls seductors
Em dic: Que n’és de bella!, i singularment jove!
El record dens, reial i feixuc mirador,
La corona, i té el cor, fruit macat que s’estova,
Tal com, pel savi amor, el seu cos ja en saó.
Ets tu el fruit tardoral de sabors sobiranes?
Ets tu vas funerari en espera d’uns plors,
Perfum que evoca oasis en arenes llunyanes,
Manyagaire coixí, o panera de flors?
Ho sé que hi ha ulls, dels més melangiosos,
Que no encobreixen mai preciosos secrets;
Bells escrinys sense joies, medallons capciosos,
Més buits i més profunds, oh Cel, del que tu ets!
Mes no basta que siguis, tu, l’aparent presència,
Pel goig d’un cor que fuig del que és la veritat?
Què em fa que siguis nícia, què em fa ta indiferència?
Salut!, teatre o màscara! Jo adoro ta beutat!
CAVALCANTI
Vós que pels ulls em passàreu al cor
I despertàreu la ment que dormia,
Mireu-vos l’angoixosa vida mia,
Que entre sospirs la destrueix Amor.
I va ferint-me amb un tan gran braó,
Que el feble alè de la vida detura:
De mi només en queda la figura
I un poc de veu, que parla de dolor
Aquest vigor d’amor que m’ha desfet
Dels vostres ulls gentils veloç eixí:
Una sageta em disparà el costat.
I tan precisa fou al primer tret,
Que l’ànima espantada s’estremí
En veure mor el cor, i travessat.
DANT
Un jorn se m’acostà Malenconia
I va dir: “Amb tu una estona vull passar”;
Que no venia sola a mi em semblà:
Ira i dolor li feien companyia.
I jo que li vaig dir: “Vés-te’n, fes via”;
I com un grec ella em va contestar;
I després de sentir-la molt parlar
Vaig alçar els ulls: veient que Amor venia.
Vestit de negre i d’estranya faisó
I que, am capell, amb la testa tapada,
Certament es planyia de debò,
“Pobre, què tens?”, li dic, amb veu trencada.
I ell respongué: “Tinc pena i tinc dolor
Perquè Madona es mor, dolç camarada”.
II
Tots els meus pensaments parlen d’amor;
I tenen tanta gran varietat,
Que un es vol fer valer per potestat,
Un altre perquè és foll el seu valor,
Un altre, esperançat, porta dolçor,
Un altre em fa plorar, desconsolat;
I sols s’acorden en la pietat,
Que tinc el cor tot tremolant de por.
I així no en trobo cap d’ells que em convenci
I vull parlar i el desconcert em lliga:
i vaig errant per l’amorós desert!
I si amb tots vull establir concert,
Més val que cridi la meva enemiga,
Madona Pietat, perquè em defensi.
PETRARCA
Sol i pensiu per desertes contrades
Vaig mesurant els passos lentament;
I, per fugir-ne, vaig mirant, atent,
A la sorra, de l’home les petjades.
Altre escut jo no trobo i és que temo
De massa gent convertir-me en miroia;
Que en els meus actes, apagats de joia,
De fora s’hi llegeix com per dins cremo:
Tant que jo crec que ara turons i platges
I rius i boscos saben de quin tempre
Jo tinc la vida, oculta a aquest i a aquell
Amb tot, camins tan aspres ni salvatges
No sé cercar, que l’Amor no vingui sempre
Tot conversant amb mi, i jo amb ell.
RONSARD
Com es veu a la branca, el mes de maig, la rosa,
En bella jovenesa, en desclosa tendror,
Tornar gelós el cel del seu encès color,
Quan l’Alba amb els seus plors en rompre el jorn l’arrosa;
La gràcia en els seus pètals, i l’amor que reposa,
Perfumant els jardins i l’arbreda d’olor;
Més batuda, o de pluja o d’excessiva ardor,
Es mor amb llanguiment, fulla a fulla descolsa.
Així en ta primera i jove novetat,
Quan la Terra i el Cel honraven ta beutat,
La Parca t’ha fet, i ja cendra, resposes.
Rep de mi com a exèquies més llàgrimes i plors,
Aquest gerro de llit, aquest cistell de flors,
Perquè el teu cos no sigui, viu i mort, sinó roses.
II
Heus aquí un ram que adés la meva mà
Us ha triat de les flors espellides.
Si no haguessin estat avui collides,
En terra les hauríeu vist demà.
Això us sigui un avís cert i exemplar,
Car les vostres belleses, bo i florides,
En molt poc temps cauran totes marcides
I, com les flors, de sobte han de finar.
El temps se’n va, el temps se’n va, Senyora,
Ai, el temps no, nosaltres ens n’ anem
I ens tindrà prest la terra engolidora,
I pel que fa als amors, si ara en parlem,
Mai no es sap res del que la mort segella.
Estimeu-me, per tant, mentre sou bella.
Frases cèlebres, planys cruels
Des de la presó Reading, on va entrar acusat de realitzar pràctiques sexuals pervertides, Oscar Wilde escriu una carta d’unes cent pàgines on s’esplaia amb el seu antic amant (per culpa del qual ha entrat al talego). Uns quants fragments...
Els déus són estranys. No fan pas servir només els nostres vicis per flagel•lar-nos. Ens porten a la ruïna per mitjà del que tenim de bo, amable, tendre, humà. Si no hagués estat per la compassió i l’afecte per tu i els teus, ara no ploraria en aquest lloc terrible.
L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. D’una manera subtil, callada, secreta, l’odi et rosegava, com el liquen que es menja l’arrel d’una planta groguenca, fins que vas acabar veient només els interessos més pobres i els propòsits més mesquins. La capacitat que l’amor hauria fomentat, l’odi la va emmetzinar i paralitzar.
Ah!, si tu haguessis estat a la presó—no diré pas per culpa meva, perquè seria una idea massa terrible per suportar-la—, sinó per culpa teva, per un error teu, per la fe en algun amic indigne, una relliscada al fang de la sensualitat, perquè algú hagués abusat de la teva confiança, per estimar la persona equivocada, per tot això o per res..., ¿creus que jo hauria consentit que et roseguessis el cor tot sol i a les fosques sense intentar d’alguna manera, per insignificant que fos, compartir l’amarga càrrega de l’ignonímia? ¿Creus que no t’hauria fet saber que, si paties, jo també patia, que, si ploraves, jo també tenia llàgrimes als ulls, i que, si eres a presidi i els homes et menyspreaven, jo amb el meu dolor havia construït una casa per viure fins que arribessis, un tresor on s’acumularia per curar-te, multiplicat per cent, tot el que els homes t’havien negat?
I la conclusió de tot plegat és que t’he de perdonar. Ho he de fer. No escric pas aquesta carta per emplenar-te el cor d’amargor, sinó per arrancar-la del meu amor. T’he de perdonar per mi mateix. Una persona no pot pas tenir sempre un escurçó al pit que es nodreixi d’ella, ni aixecar-se cada nit a plantar espines al jardí de l’ànima. Si m’ajudes una mica, no em serà pas difícil. Abans, fessis el que fessis, sempre t’ho perdonava de bon grat. I no et va fer cap bé. Només el qui té una vida immaculada pot perdonar el pecats. Però ara que pateixo la humiliació i la deshonra és diferent. Ara el meu perdó hauria de significar molt per tu. Un dia te n’adonaràs. Tant si ho fas tard com si ho fas d’hora, tant si ho fas de seguida com si no ho fas mai, el meu camí és clar. No puc deixar que vagis per la vida amb la càrrega d’haver arruïnat un home com jo. La idea et podria tornar cruelment indiferent o mòrbidament trist. T’he de treure aquest pes de sobre i carregar-me’l a les espatlles.
M’he de dir que ni tu ni el teu pare multiplicats per mil hauríeu pogut deshonrar un home com jo, que em vaig deshonrar jo mateix, i que ningú, gran o insignificant, es pot deshonrar excepte si es deshonra a si mateix.
No en tinc ni cinc i no tinc cap sostre. Però en aquest món hi ha tantes coses pitjor que això. Parlo amb tota franquesa quan et dic que, abans que sortir de al presó ressentit contra tu o contra el món, demanaria pa de porta en porta amb molt de gust. Si no em donessis res a casa del ric, em donaria alguna cosa a casa del pobre. Els que tenen molt, sovint són avars; els que tenen poc sempre ho comparteixen. No em faria ben res dormir a l’herba fresca a l’estiu, quan arribés l’hivern aixoplugar-me al costat del paller caler o sota el cobert d’un gran corral, sempre que tingués el cor ple d’amor. Ara em sembla que les coses externes de la vida no són gens importants. Ja veus fins a quin punt és intens l’individualisme a què he arribat, o, millor dit, a què estic arribatn, perquè el viatge és llarg i “el camí ple d’espines”.
o L’amistat és molt més tràgica que l’amor. Dura més.
o La maldat és un mite que s’ha inventat la bona gent per explicar l’estrany atractiu d’altres persones.
o L’art és l’única cosa seriosa del món. I l’artista és l’única persona que no és mai seriosa
o L’educació és admirable. Però cal recordar de tant en tant que res del que val la pena saber no es pot ensenyar.
o L’opinió pública només existeix on no hi ha idees
o Els anglesos sempre degraden les veritats a la condició de fets
o És ben trist que avui dia hi hagi tan poca informació inútil
o L’únic vincle que ens queda ara com ara a Anglaterra entre la literatura i el teatre és l’entrada de l’obra
o A l’antiguitat, els llibres els escrivien els homes de lletres i els llegia el públic. Avui dia els escriu el públic i no els llegeix ningú.
o Moltes dones són tan artificioses que no tenen cap sentit artístic. Molts homes són tan naturals que no tenen cap sentit de la bellesa.
o El que resulta anormal en art té unes relacions normals amb l’art. És l’únic de la vida que té relacions normals amb l’art.
o Un motiu que sigui bell en si mateix no suggereix res a l’artista. Li manca imperfecció.
o L’únic que l’artista no pot veure és l’obvi. L’únic que el públic veu és l’obvi. Se’n segueix la crítica del periodista.
o Per ser medieval de debò caldria no tenir cos. Per ser modern de debò caldria no tenir ànima. Per ser grec de debò caldria no tenir roba
o El dandisme és l’afirmació de l’absoluta modernitat de la bellesa
o L’únic que pot consolar de la pobresa és l’extravagància. L’únic que pot consolar de la riquesa és l’economia
o No s’hauria d’escoltar mai. Escoltar és una mostra d’indiferència als oients.
o Fins i tot el deixeble pot fer servei. S’està dret darrere el nostre tron, i en el nostre moment d’èxit ens xiuxiueja a l’orella que, al cap i a la fi, som immortals.
o Tenim les classes criminals tan a prop que fins i tot la policia les pot veure. Les tenim tan lluny que només el poeta les pot comprendre
o Els estimats dels déus es fan joves.
o El primer deure de la vida és ser tan artificiós com es pugui. El segon encara no l’ha descobert ningú.
o Si els pobres només tinguessin perfils no seria gens difícil resoldre el problema de la pobresa
o Els que veuen alguna diferència entre el cos i l’ànima no tenen ni una cosa ni l’altra
o Un trau de botó ben fet de debò és l’únic vincle entre l’art i la naturalesa
o Les religions moren quan se’n demostra la veritat. La ciència és el registre de les religions mortes
o Els distingits contradiuen els altres. Els savis e contradiuen a sí mateixos
o Res del que passa en realitat no té cap importància
o L’avorriment és la majoria d’edat de la serietat
o En totes les qüestions secundàries, l’essencial és l’estil, no la sinceritat. En totes les qüestions principals, l’essencial és l’estil, no la sinceritat.
o Si dius la veritat segur que tard o d’hora t’enxampen.
o El plaer és l’únic que hauria de justificar la vida. Res no envelleix com la felicitat
o L’única esperança de perdurar a la memòria de les classes comercials és no pagar les factures
o Cap delicte no és vulgar, però tota vulgaritat és un delicte. La vulgaritat és la conducta dels altres.
o Només els superficials es coneixen a si mateixos.
o El temps es una pèrdua de diners.
o Caldria ser en tot moment una mica inversemblant.
o Els bons propòsits tenen sempre una qualitat fatal. Invariablement es fan massa aviat.
o L’única manera de compensar una ocasional elegància excessiva és observar sempre una educació excessiva
o Ser prematur és ser perfecte
o Qualsevol preocupació per les idees sobre el bé i el mal revela una aturada del desenvolupament intel•lectual
o L’ambició és l’últim refugi del fracassat
o Una veritat deixa de ser vertadera quan hi creu més d’una persona
o Als exàmens, els ximples fan preguntes que els savis no poden respondre.
o La vestimenta grega era essencialment inartística. Res no hauria de revelar el cos tret del cor
o Cal ser una obra d’art o bé dur una obra d’art
o Només les qualitats superficials duren. La natura més profunda de l’home s’endevina de seguida.
o La laboriositat és l’origen de tota lletjor
o Les èpoques viuen a la història a través dels seus anacronismes
o Només els déus tasten la mort. Apol•lo ha passat, però Jacint, a qui els homes diuen que va assassinar, continua viu. Neró i Narcís són sempre amb nosaltres.
o Els vells s’ho creuen tot; els de mitjana edat sospiten de tot; els joves ho saben tot
o El requisit de la perfecció és l’ociositat; l’objectiu de la perfecció és la joventut
o Només els grans mestres de l’estil aconsegueixen ser obscurs
o Hi ha una cosa tràgica en la quantitat enorme de joves anglesos que avui dia emprenen la vida amb un tarannà perfecte i acaben adoptant una professió útil
o Estimar-se un mateix és el principi d’un amor vitalici.
Els déus són estranys. No fan pas servir només els nostres vicis per flagel•lar-nos. Ens porten a la ruïna per mitjà del que tenim de bo, amable, tendre, humà. Si no hagués estat per la compassió i l’afecte per tu i els teus, ara no ploraria en aquest lloc terrible.
L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. D’una manera subtil, callada, secreta, l’odi et rosegava, com el liquen que es menja l’arrel d’una planta groguenca, fins que vas acabar veient només els interessos més pobres i els propòsits més mesquins. La capacitat que l’amor hauria fomentat, l’odi la va emmetzinar i paralitzar.
Ah!, si tu haguessis estat a la presó—no diré pas per culpa meva, perquè seria una idea massa terrible per suportar-la—, sinó per culpa teva, per un error teu, per la fe en algun amic indigne, una relliscada al fang de la sensualitat, perquè algú hagués abusat de la teva confiança, per estimar la persona equivocada, per tot això o per res..., ¿creus que jo hauria consentit que et roseguessis el cor tot sol i a les fosques sense intentar d’alguna manera, per insignificant que fos, compartir l’amarga càrrega de l’ignonímia? ¿Creus que no t’hauria fet saber que, si paties, jo també patia, que, si ploraves, jo també tenia llàgrimes als ulls, i que, si eres a presidi i els homes et menyspreaven, jo amb el meu dolor havia construït una casa per viure fins que arribessis, un tresor on s’acumularia per curar-te, multiplicat per cent, tot el que els homes t’havien negat?
I la conclusió de tot plegat és que t’he de perdonar. Ho he de fer. No escric pas aquesta carta per emplenar-te el cor d’amargor, sinó per arrancar-la del meu amor. T’he de perdonar per mi mateix. Una persona no pot pas tenir sempre un escurçó al pit que es nodreixi d’ella, ni aixecar-se cada nit a plantar espines al jardí de l’ànima. Si m’ajudes una mica, no em serà pas difícil. Abans, fessis el que fessis, sempre t’ho perdonava de bon grat. I no et va fer cap bé. Només el qui té una vida immaculada pot perdonar el pecats. Però ara que pateixo la humiliació i la deshonra és diferent. Ara el meu perdó hauria de significar molt per tu. Un dia te n’adonaràs. Tant si ho fas tard com si ho fas d’hora, tant si ho fas de seguida com si no ho fas mai, el meu camí és clar. No puc deixar que vagis per la vida amb la càrrega d’haver arruïnat un home com jo. La idea et podria tornar cruelment indiferent o mòrbidament trist. T’he de treure aquest pes de sobre i carregar-me’l a les espatlles.
M’he de dir que ni tu ni el teu pare multiplicats per mil hauríeu pogut deshonrar un home com jo, que em vaig deshonrar jo mateix, i que ningú, gran o insignificant, es pot deshonrar excepte si es deshonra a si mateix.
No en tinc ni cinc i no tinc cap sostre. Però en aquest món hi ha tantes coses pitjor que això. Parlo amb tota franquesa quan et dic que, abans que sortir de al presó ressentit contra tu o contra el món, demanaria pa de porta en porta amb molt de gust. Si no em donessis res a casa del ric, em donaria alguna cosa a casa del pobre. Els que tenen molt, sovint són avars; els que tenen poc sempre ho comparteixen. No em faria ben res dormir a l’herba fresca a l’estiu, quan arribés l’hivern aixoplugar-me al costat del paller caler o sota el cobert d’un gran corral, sempre que tingués el cor ple d’amor. Ara em sembla que les coses externes de la vida no són gens importants. Ja veus fins a quin punt és intens l’individualisme a què he arribat, o, millor dit, a què estic arribatn, perquè el viatge és llarg i “el camí ple d’espines”.
o L’amistat és molt més tràgica que l’amor. Dura més.
o La maldat és un mite que s’ha inventat la bona gent per explicar l’estrany atractiu d’altres persones.
o L’art és l’única cosa seriosa del món. I l’artista és l’única persona que no és mai seriosa
o L’educació és admirable. Però cal recordar de tant en tant que res del que val la pena saber no es pot ensenyar.
o L’opinió pública només existeix on no hi ha idees
o Els anglesos sempre degraden les veritats a la condició de fets
o És ben trist que avui dia hi hagi tan poca informació inútil
o L’únic vincle que ens queda ara com ara a Anglaterra entre la literatura i el teatre és l’entrada de l’obra
o A l’antiguitat, els llibres els escrivien els homes de lletres i els llegia el públic. Avui dia els escriu el públic i no els llegeix ningú.
o Moltes dones són tan artificioses que no tenen cap sentit artístic. Molts homes són tan naturals que no tenen cap sentit de la bellesa.
o El que resulta anormal en art té unes relacions normals amb l’art. És l’únic de la vida que té relacions normals amb l’art.
o Un motiu que sigui bell en si mateix no suggereix res a l’artista. Li manca imperfecció.
o L’únic que l’artista no pot veure és l’obvi. L’únic que el públic veu és l’obvi. Se’n segueix la crítica del periodista.
o Per ser medieval de debò caldria no tenir cos. Per ser modern de debò caldria no tenir ànima. Per ser grec de debò caldria no tenir roba
o El dandisme és l’afirmació de l’absoluta modernitat de la bellesa
o L’únic que pot consolar de la pobresa és l’extravagància. L’únic que pot consolar de la riquesa és l’economia
o No s’hauria d’escoltar mai. Escoltar és una mostra d’indiferència als oients.
o Fins i tot el deixeble pot fer servei. S’està dret darrere el nostre tron, i en el nostre moment d’èxit ens xiuxiueja a l’orella que, al cap i a la fi, som immortals.
o Tenim les classes criminals tan a prop que fins i tot la policia les pot veure. Les tenim tan lluny que només el poeta les pot comprendre
o Els estimats dels déus es fan joves.
o El primer deure de la vida és ser tan artificiós com es pugui. El segon encara no l’ha descobert ningú.
o Si els pobres només tinguessin perfils no seria gens difícil resoldre el problema de la pobresa
o Els que veuen alguna diferència entre el cos i l’ànima no tenen ni una cosa ni l’altra
o Un trau de botó ben fet de debò és l’únic vincle entre l’art i la naturalesa
o Les religions moren quan se’n demostra la veritat. La ciència és el registre de les religions mortes
o Els distingits contradiuen els altres. Els savis e contradiuen a sí mateixos
o Res del que passa en realitat no té cap importància
o L’avorriment és la majoria d’edat de la serietat
o En totes les qüestions secundàries, l’essencial és l’estil, no la sinceritat. En totes les qüestions principals, l’essencial és l’estil, no la sinceritat.
o Si dius la veritat segur que tard o d’hora t’enxampen.
o El plaer és l’únic que hauria de justificar la vida. Res no envelleix com la felicitat
o L’única esperança de perdurar a la memòria de les classes comercials és no pagar les factures
o Cap delicte no és vulgar, però tota vulgaritat és un delicte. La vulgaritat és la conducta dels altres.
o Només els superficials es coneixen a si mateixos.
o El temps es una pèrdua de diners.
o Caldria ser en tot moment una mica inversemblant.
o Els bons propòsits tenen sempre una qualitat fatal. Invariablement es fan massa aviat.
o L’única manera de compensar una ocasional elegància excessiva és observar sempre una educació excessiva
o Ser prematur és ser perfecte
o Qualsevol preocupació per les idees sobre el bé i el mal revela una aturada del desenvolupament intel•lectual
o L’ambició és l’últim refugi del fracassat
o Una veritat deixa de ser vertadera quan hi creu més d’una persona
o Als exàmens, els ximples fan preguntes que els savis no poden respondre.
o La vestimenta grega era essencialment inartística. Res no hauria de revelar el cos tret del cor
o Cal ser una obra d’art o bé dur una obra d’art
o Només les qualitats superficials duren. La natura més profunda de l’home s’endevina de seguida.
o La laboriositat és l’origen de tota lletjor
o Les èpoques viuen a la història a través dels seus anacronismes
o Només els déus tasten la mort. Apol•lo ha passat, però Jacint, a qui els homes diuen que va assassinar, continua viu. Neró i Narcís són sempre amb nosaltres.
o Els vells s’ho creuen tot; els de mitjana edat sospiten de tot; els joves ho saben tot
o El requisit de la perfecció és l’ociositat; l’objectiu de la perfecció és la joventut
o Només els grans mestres de l’estil aconsegueixen ser obscurs
o Hi ha una cosa tràgica en la quantitat enorme de joves anglesos que avui dia emprenen la vida amb un tarannà perfecte i acaben adoptant una professió útil
o Estimar-se un mateix és el principi d’un amor vitalici.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
