Contes políticament correctes per a nens i nenes

LA CAPUTXETA VERMELLA

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia—no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona madura.
Així doncs, la Caputxeta Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s’hi acostaven. Però la Caputxeta Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l’àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:
--Una mica de berenar saludable per a l’àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona adulta madura.
--Saps, maca?—li va dir el llop--.Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.
--Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista—li va dir la Caputxeta Vermella--, però l’ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t’ha dut a enfrontar-te al món d’una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxeta Vermella va continuar pel camí ample, però el llop—a qui la seva condició de marginat social l’havia alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental—sabia una drecera per arribar abans a ca l’àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l’àvia, una acció del tot comprensible venint d’un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l’àvia i es va ficar al llit.
La Caputxeta Vermella va entrar a la caseta i va dir:
--Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l’acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.
Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:
--Vine més a prop, nena, que pugui veure’t.
La Caputxeta Vermella va dir:
--Ah, no me’n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!
--És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.
--Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
--És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.
--Àvia, quines dents més grosses que tens!
--Estic molt content de ser <> soc i <> sóc—va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxeta Vermella va xisclar, alarmada no pas per l’evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.
Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s’estimava més que li diguessin “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la caseta, va veure l’avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es van aturar en sec.
--Escolta, noi! Què t’has cregut?—li va preguntar la Caputxeta Vermella.
El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.
--Entres aquí com un individu d’una civilització primitiva, deixant que l’arma pensi per tu!—va exclamar la Caputxeta Vermella--. Sexista! Discriminador d’espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l’ajut/da d’una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

Els tres porquets
Vet aquí que, una vegada, hi havia tres porquets que vivien plegats, respectant-se els uns als altres i en harmonia amb el medi ambient. Amb materials autòctons, cadascú va construir una casa preciosa. Un porc la va fer de palla, un altre de troncs i el tercer de maons fets a base de fems, argila i tiges de parra, que coïa en un petit forn. Quan van haver acabat, els porcs, satisfets de la feina, es van disposar a viure en pau i autodeterminació.
Però el seu idil•li aviat es va malmetre. Un dia va aparèixer un llop grop i dolent, amb intencions expansionistes. Quan va veure els porcs li va venir molta gana, tant en el sentit físic com en l’ideològic. Quan els porcs van veure el llop, es van ficar corrents dins de la casa de palla. El llop va córrer fins a la casa i, picant a la porta, va cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Des de dins, els porcs van contestar:
--Les teves tàctiques bèl•liques no ens fan por. Som porcs que defensem la nostra terra i la nostra cultura!
Però el llop no estava disposat a renunciar al que li semblava la seva missió evident. Així doncs, va bufar i rebufar fins a abatre la caseta de palla. Els porcs, esporuguits, van córrer cap a la casa de troncs, amb el llop perseguint-los de prop, mentre altres llops compraven el solar on hi havia hagut la casa de palla i hi muntaven una plantació bananera.
A la casa de troncs, el llop va tornar a picar a la porta i a cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Els porquets van contestar:
--Vés-te’n a la merda, imperialista opressor i carnívor!
Quan va sentir això, el llop es va gratar el sotabarba condescentment. Va dir-se: “Són tan criatures... Em sap greu que hagin de marxar, però no es pot aturar el progrés”.
Així doncs, va bufar i rebufar fins a abatre la caseta de troncs. Els porcs van córrer cap a la casa de maons, amb el llop perseguint-los mentre uns altres llops, on hi havia hagut la caseta de troncs, hi edificaven un bloc de xalets adossats en règim de multipropietat, per a llops de vacances. Cada xalet era una reproducció en fibra de vidre de la caseta de troncs, i hi havia botigues d’autèntica artesania local, un centre de submarinisme i espectacles amb dofins.
A la casa de maons, el llop va tornar a picar a la porta i a cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Aquesta vegada, com a resposta, els porcs van cantar cançons de solidaritat i van enviar cartes de protesta a les Nacions Unides i a diverses ONGs.
A hores d’ara el llop estava indignat davant la repetida negativa porcina a veure la situació des del punt de vista carnívor. Va bufar i rebufar, un cop i un altre, fins que es va dur les mans al pit i va caure rodó, mort d’un atac de cor fulminant, provocat per una alimentació amb excés de greixos.
Els tres porcs van celebrar la victòria de la justícia i van improvisar una petita dansa al voltant del cadàver del llop. El pas següent va ser alliberar la seva pàtria. Van aplegar una colla d’altres porcs que també havien estat expulsats de les seves terres. Aquests brigadistes porcinistes van atacar el bloc de xalets adossats amb metralladores i llançacoets i van degollar els llops opressors i cruels, enviant així a la resta de l’hemisferi l’advertència clara que d’aleshores endavant no permetrien cap mena d’ingerència en els seus afers interns. Llavors, els porcs van instaurar una democràtica socialista modèlica, amb ensenyament gratuït, assistència mèdica per a tothom i totdon i promoció d’habitatges per a totes les butxaques.

Nota: El llop d’aquest conte és un ens metafòric. En el procés d’esciptura no s’ha maltractat cap llop real i s’han respectat escrupolosament tots els drets dels animals.

El príncep gripau
Doncs vet aquí que una vegada hi havia una princeseta que, quan s’atipava de donar-se cops de cap contra l’estructura masclista de poder del seu palau, es relaxava caminant bosc endins i asseient-se a la vora d’un petit estany. Allà, es distreia llançant enlaire la seva pilota d’or preferida i meditant sobre el paper de la lluitadora ecofeminista del seu temps.
Un dia, mentre s’imaginava la utopia que seria el seu reialme si les persones femenines tinguessin el poder, li va caure la pilota, que va rodolar fins enfonsar-se a l’estany. L’estany era tan fondo i tèrbol que no veia on havia anat. No va plorar, evidentment, però sí que va prendre nota mental d’anar més amb compte la següent vegada.
De sobte, va sentir una veu que deia:
--Si vols puc recuperar-te la pilota, princesa.
Va mirar al seu voltant i va veure un gripau que treia el cap per damunt de la superfície de l’estany.
--No, no—va dir—, mai esclavitzaria un membre d’una altra espècie fent-lo treballar pels meus capricis egoistes.
--I què me’n diries d’un pacte a partir d’una base contingent?—va dir el gripau—. Et porto la pilota si, a canvi, em fas un favor.
Amb molt de gust, la princesa va acceptar aquell tracte equitatiu. El gripau s’hi va submergir i en va sortir al cap d’un moment, amb la pilota d’or a la boca. Va escupir-la a la vora de l’aigua i va dir:
--Ara que t’he fet un favor, m’agradaria preguntar-te quin és el teu punt de vista en relació a l’atracció física entre les espècies.
La princesa no tenia ni idea de què li estava dient. El gripau va continuar:
--Mira, de fet no sóc cap gripau. En realitat sóc una persona masculina, però un bruixot malvat em va encantar. La meva aparença de gripau no és ni millor ni pitjor que la meva aparença humana, és simplement diferent, ja ho sé, però m’agradaria tant tornar a ser entre els humans! I l’única manera de trencar aquest encanteri és que una princesa em faci un petó.
La princesa va dubtar per un moment si podia donar-se la persecució sexual entre espècies zoològiques diferents, però de seguida el cor se li va decantar cap al gripau, que passava per un mal tràngol. Es va agenollar i li va fer un petó al front. A l’instant, el gripau va créixer i va canviar. I allà, dret a l’aigua on hi havia hagut el gripau, hi havia una persona masculina amb polo de golf i pantalons de quadres estridents, de mitja edat, verticalment discret i amb pocs cabells.
La princesa es va quedar desconcerta.
--Perdoni si li semblo una mica classista—va quequejar—, però...el què vull dir és...normalment els bruixots no embruixen prínceps?
--Normalment sí—va dir ell—, però aquesta vegada la víctima va ser un innocent executiu. Sóc promotor immobiliari, saps?, i el bruixot es va pensar que jo l’estafava en una disputa de límits de propietats. O sigui que em va convidar a jugar a golf i just quan jo em disposava a tirar des del tee, em va transformar en gripau. De gripau, però, no he pas perdut el temps, saps? Ara em conec cada pam quadrat d’aquest bosc i he arribat a la conclusió que seria el lloc perfecte per fer-hi un complex d’oficines i un centre turístic. La situació és ideal i els números quadren perfectament! A un gripau, els bancs no li deixarien ni un duro, però ara que torno a tenir forma humana, vindran com mosques. Serà meravellós! I deixa’m que et digui que el projecte el farem a la perfecció! Per començar, hem de drenar l’estany, tallar un vuitanta per cent dels arbres, aconseguir els permisos d’obres...
La princesa el va tallar entaforant-li un altre cop la pilota d’or a la boca del promotor amfibi. Tot seguit el va empènyer cap a dins de l’aigua i, amb les mans, el va mantenir a sota fins que va deixar de ventar estrabades. De tornada cap al palau, es meravellava de la quantitat de bonesa accions que una persona pot fer només en un matí. I, tot i que potser algú hauria trobat a faltar el gripau, mai ningú va trobar a faltar el promotor immobiliari.

Rínxols d’or
Més enllà del garrigar,més enllà del riu i dins, ben endins, del bosc, hi vivia una família d’óssos: el pare ós, la mare óssa i el bebè ós. Vivien tots tres, de manera antropomòrfica, en una caseta, com una família convencional. Això els sabia greu, perquè tradicionalment la família convencional ha servit per esclavitzar la persona femenina, inculcar un moralisme farisaic en els seus membres i formar la generació futura amb rígides normes heterosexuals. Malgrat això, miraven de ser feliços i feien tot el que podien per no caure en aquestes trampes. Per exemple: al fruit de les seves entranyes li van posar de nom Bebè, que tant és masculí com femení.
Un dia, en la seva caseta antropomòrfica, es van asseure a taula per esmorzar. El pare ós havia preparat bols enormes de farinetes cent per cent naturals. Però, tal com les va treure del foc, les farinetes es trobaven en un estat tèrmic massa elevat per poder-les menjar. De manera que van deixar que els bols es refredessin i se’n van anar a fer un tomb i a saludar els veïns animals.
Quan els óssos van haver marxat, una persona femenina jove i amb deficiència de melanina va sortir d’entre els matolls i es va acostar sigil•losament a la caseta. Es deia Rínxols d’Or i feia dies que observava els óssos. I és que resulta que era una biòloga especialista en l’estudi dels óssos antropomòrfics. En altres temps havia estat professora, però el seu estil agressiu i masculí de fer ciència—esparracant el vel prim de la natura, descobrint-ne els secrets, penetrant-ne en l’essència, utilitzant-la per a les seves necessitats egoistes i fanfarronejant d’aquestes violacions en articles a diverses revistes—havia fet que l’acomiadessin.
La biòloga desvergonyida feia un temps que vigilava la caseta. La seva intenció era col•locar a cada ós un collar amb un transmissor de ràdio incorporat i així seguir-ne de prop les migracions i analitzar-ne els costums. Tot això, evidentment, amb una total falta de respecte pel dret a la intimitat personal (o millor dit, animal) de la família ursina. Amb l’únic objectiu de l’espionatge científic, doncs, Rínxols d’Or va entrar a la caseta. Va anar a la cuina i va abocar unes gotetes de tranquil•litzant als bols de farinetes. Després, a l’habitació, va parar una trampa sota els coixins dels llits. El pla era drogar els óssos, i quan s’arrosseguessin fins als llits per fer una becaina, bon punt coloquessin els caps als coixins, tot de collars amb transmissors de ràdio sortirien disparats.
Rínxols d’Or va riure satisfeta i va pensar: “Amb aquests óssos arribaré a dalt de tot! Ja els ensenyaré, jo, a aquests tifes de la universitat, el que s’ha de tenir per fer recerca científica!” Es va ajupir en un racó de l’habitació i va esperar. I va esperar i va esperar encara més. Però els óssos trigaven tant a tornar del passeig que es va adormir.
Quan finalment els óssos van arribar, es van asseure a taula per esmorzar. De cop, es van aturar.
El pare ós va preguntar:
--Mare, fan una olor estranya les teves farinetes?
La mare va contestar:
--Sí que en fan. Bebè, les teves també fan una olor estranya?
--Sí que en fan—va dir—. Fan una mena de pudor...com química
Malfiant-se’n, es van aixecar de taula i van anar a la saleta. El pare ós va ensumar. Va preguntar:
--No sents una altre olor, mare?
La mare ós va contestar:
--Sí. I tu, Bebè, no sents una altre olor?
--Sí que la sento—va dir—. Fa olor de mesc i de suor, una pudor gens neta.
Amb alarma creixent van anar cap al dormitori. El pare ós va preguntar:
--Mare, no et sembla veure, sota el meu coixí, una trampa amb un collar amb un transmissor de ràdio?
La mare ós va replicar:
--Sí que la veig. Bebè, no et sembla veure, sota el meu coixí, una trampa amb un collar amb un transmissor de ràdio?
--Sí que la hi veig—va dir—, i també veig la persona humana que els hi ha posat!

I va assenyalar cap al racó on dormia la Rínxols d’Or. Els óssos van grunyir i la Rínxols d’Or es va despertar sobresaltada. Va fer un bot i va intentar arrencar a córrer, però el pare ós la va engrapar per un costat i la mare óssa per l’altra. Ara que la Rínxols d’Or es trobava impossibilitada a nivell de mobilitat, el pare ós i la mare óssa s’hi van abocar amb ullals i urpes. Se la van cruspir en un tres i no res i de la biòloga inconformista no en va quedar més que un rínxol d’or i un bloc de notes.
Bebè se’ls mirava astorat. Quan van haver acabat, va preguntar:
--Mama, papa, què heu fet? Em pensava que érem vegetarians
Al pare ós se li va escapar un rotet.
--Ho som—va dir—, però estem oberts a noves experiències. La flexibilitat és un altre dels avantatges de la multiculturalitat.

Tòpics

--El més important és la bellesa interior
--El futbol és així
--Els funcionaris no foten brot
--El més important és participar.
--Els paletes són uns catxondos.
--“Els gossos són els nous nens”
--Segones parts mai no són bones
--“El temps és or”
--“Per no ser català, l’entens prou bé”
--“Els escriptors no teniu horaris”
--“Els anglesos prenen el te a les cinc”
--“Els anglesos tenen moqueta al lavabo”
--“Els anglesos cuinen fatal i mengen fatal”
--“Els catalans som tancats”
--“El pijama és el nou xandall”
--“Les petites empreses sortiran reforçades de la crisi”
--“El rap és la nova poesia”
--Sobre una peli. “És molt Spielberg” o “És molt Fellini”
--U2 (o Madonna) es reinventa
--Els 60 d’ara són els 40 d’abans
--Soc un xaval de 75 anys
--vic entre barcelona i madrid
--M’he fet famós per casualitat
--M’he redescobert
--Crec en déu però no en els capellans
--Els animals son mes llestos que les persones
--La majoria sempre té la raó
--El fred es psicològic
--Les models són tontes
--El que pinta miró ho pot pintar un nen
--Si no tens gelos es que no l’estimes
--L’amor no enten d’edat
--Sempre se’n van els millors
--El físic no importa
--Barcelona és cosmopolita
--Els bebes només dormen i mengen
--Els mecànics són uns catxondos
--Els sudamericans van pel carrer rapejant
--El que és barat acaba sortint car
--Això es la llei de murphi (per a qualevol cosa)
--Tot es relatiu
--Els extrems mai son bons.

El cor delator (Edgar Allan Poe)

Aquest relat explica com altre que vol dir ser catatímic...

El cor delator

Sí!, nerviós, molt, espantosament nerviós he estat i sóc; però, per què diuen que sóc boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. Sobretot, jo tenia el sentit de l’oïda molt fi. Jo he oït totes les coses del cel i la terra. He oït moltes coses de l’infern. Què, doncs, sóc boig? Atenció! I observeu amb quina bona salut, amb quina calma jo us poc contar tota la història.
És impossible de dir com la idea va entrar primerament dins el meu cervell; però una vegada concebuda, m’obsedí de dia i nit. Objecte, no n’hi havia cap. Passió, no n’hi havia gens. Jo l’estimava, el vellet. No m’havia fet mai cap tort. No m’havia insultat mai. Del seu or, jo no en tenia cap cobejança. Jo crec que era el seu ull! Sí, era això! Tenia l’ ull d’un voltor, un ull blau pàl•lid amb un tel a sobre. Cada vegada que queia damunt meu, les sangs se’m glaçaven; i així, gradualment—molt gradualment—, jo em vaig ficar al cap de llevar la vida al bon vellet i així alliberar-me de l’ull per sempre.
Ara, aquest és el quid. Vosaltres m’imagineu boig. Els boigs no saben res de res. Però caldria que m’haguéssiu vist. Caldria que haguéssiu vist amb quin seny jo procedia, amb quina precaució, amb quina previsió, amb quina dissimulació em vaig posar a l’obra! Jo mai no havia estat tan amable amb el vell com tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo girava la balda de la seva porta i l’obria—oh, tan delicadament! I aleshores, quan ja havia fet una obertura suficient per al meu cap, introduïa una llanterna sorda, ben tancada, ben tancada, que no traslluís gens la llum, i aleshores passava el cap. Oh, hauríeu rigut de veure amb quina traça el passava! El movia a poc a poc, molt, molt a poc a poc, de manera de no torbar el son del vell. M’estava una hora per a passar tot el cap per l’obertura, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Ah, ¿un boig hauria estat tan prudent? I aleshores, quan el meu cap ja estava ben bé dins la cambra, obria la llanterna amb precaució—oh!, amb quina precaució (perquè les frontisses grinyolaven)—, l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l’ull de voltor. I això jo ho he fet durant set llargues nits—cada nit a mitjanit en punt—, però trobava l’ull sempre clos; perquè no era pas el vell qui em vexava, sinó el seu Mal Ull. I cada matí, quan el dia apuntava, jo entrava ardidament dins la cambra i li enraonava coratjosament, anomenant-lo per nom en un to cordial i informant-me de com havia passat la nit. Així vosaltres veieu que hauria estat un vell ben perspicaç, en veritat, si hagués sospitat que cada nit, a les dotze en punt, jo l’espiava mentre dormia.
La vuitena nit, encara vaig ésser més caut en obrir la porta. La minutera d’un rellotge es mou més de pressa que no feia la meva mà. Mai, abans d’aquella nit, jo no havia sentit tota l’extensió de les meves facultats, de la meva sagacitat. Jo podia amb prou feines contenir les meves sensacions de triomf. Pensar que jo era allí, obrint la porta, de mica en mica, i que ell ni somiava les meves accions o els meus pensaments secrets! A aquesta idea vaig amollar una rialleta, i potser em va sentir, perquè es bellugà sobtadament dins el llit com si es despertés. Ara podríeu pensar que jo em vaig fer enrere; doncs no. La seva cambra era negra com la pega amb l’espessa foscor (perquè els finestrons estaven curosament tancats, per por dels lladres) i així, jo sabent que ell no podia veure que s’obria la porta, vaig continuar empenyent-la més i més.
Tenia el cap part endins i ja anava a obrir la llanterna, quan el meu polze relliscà damunt la tanca de llauna, i el vell s’incorporà bruscament en el seu llit cridant: “Qui hi ha aquí?”
Vaig restar completament immòbil i sense dir res. Durant una hora sencera no vaig moure un sol múscul, i mentrestant no vaig sentir que es tornés a ajeure. S’estava sempre assegut al llit, parant l’orella; talment com jo havia fet, nits i nits, escoltant els rellotges de la mort dins la paret.
Però vet aquí que vaig sentir un lleu gemec i vaig reconèixer que el gemec d’un terror mortal. No era un gemec de pena o tristesa—oh, no!—, era el so baix i ofegat que puja del fons de tot de l’ànima sobrecarregada d’espant. Jo coneixia bé el so. Més d’una nit, a mitjanit en punt, quan tot el món dormia, havia brollat de dins del meu propi pit, aprofundint, amb el seu eco espaventós, els terrors que em treballaven. Jo dic que el coneixia bé. Coneixia allò que el vell sentia i tenia pietat d’ell, encara que me’n rigués dins el meu cor. Jo sabia que ell havia estat jaient despert des de la primer remor lleu, quan s’havia regirat dins el llit. Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a si mateix: “—No és res, sinó el vent dins la xemeneia; no és més que un ratolí que travessa el trespol”; o bé: “—És simplement un grill que ha fet un sol xerric”. Sí, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils. Totes inútils; perquè la Mort, que se li acostava, havia passat davant d’ell amb la seva ombra negra, i embolicat la víctima. I era la fúnebre influència de l’ombra desapercebuda que li feia sentir—encara que no veiés ni oís res—, sentir que la presència del meu cap dins la cambra.
Quan vaig haver esperat una llarga estona, molt pacientment, sense sentir que s’ajagués, vaig resoldre’m a obrir una petita, una molt, molt petita escletxa a la llanterna. La vaig obrir, doncs—no podeu imaginar que furtivament, furtivament—, fins que, per últim, un sol raig esblaimat, com el fil d’una aranya, es precipità per l’escletxa i caigué de ple damunt l’ull del voltor.
Estava obert—obert de bat a bat—, i el furor em creixia de mirar-me’l. El veia amb una netedat perfecta, tot ell d’un blau entelat i amb un vel repugnant damunt que em glaçava el moll dins els ossos; però jo no podia veure sinó això de la cara o de la persona del vell; perquè havia apuntat el raig, com per instint, precisament sobre d’indret maleït.
¿I no us he dit jo que això que malpreneu per bogeria no és sinó una superagudesa dels sentits? Ara, jo us dic, arribà a les meves orelles un so baix, sord, freqüent, com el que un rellotge fa embolicat dins de cotó. Vaig conèixer ben bé aquell so, també. Era el batec del cor del vellet. Això va fer créixer la meva fúria, com el batement d’un timbal exaspera el coratge del soldat.
Però em vaig contenir encara i vaig restar quiet. A penes alenava. Tenia la llanterna immòbil. M’esforçava tant com podia a mantenir el raig sobre l’ull. Mentrestant, l’infernal batement del cor creixia. Es feia més i més ràpid, més i més fort a cada instant. El terror del vell devia ésser extrem! Es feia, dic, més i més fort a cada moment! Em seguiu bé? Us he dit que sóc nerviós; així sóc. I ara, a l’hora morta de la nit, enmig de l’espaventós silenci d’aquella vella casa, un soroll estrany va moure dins meu un irresistible terror. Durant uns quants minuts més em vaig refrenar i em vaig estar quieta. Però el batement esdevenia més fort i més fort! Jo pensava que el cor anava a esclatar. I ara una nova angúnia s’apoderà de mi: el so podia ésser sentit per algun veí! L’hora del vell havia arribat. Amb un gran udol vaig obrir bruscament la llanterna i vaig saltar dins la cambra. Ell xisclà una vegada, uns sola vegada. En un instant jo l’havia tirat sobre el trespol i trabucava damunt d’ell la pesantor del llit. Aleshores vaig somriure amb alegria, de trobar la meva obra tan avançada. Però, durant molts minuts, el cor seguia batent amb un so apagat. Això, amb tot, no m’amoïnà; no se sentiria pas a través de la paret. Per últim cessà. El vell era mort. Vaig tornar a aixecar el llit, vaig examinar el cos. Sí, era ert, mort i ert. Vaig posar la mà sobre el cor i la hi vaig mantenir durant uns quants minuts. No hi havia cap pulsació. Era mort i ert. El seu ull ja no em turmentaria més.
Si encara em creieu boig, ja no m’ho creureu més quan us descriuré les sàvies precaucions que vaig prendre per dissimular el cos. La nit avançava i vaig treballar vivament, però en silenci. Primer de tot vaig desmembrar el cadàver. Vaig tallar el cap, els braços i les cames.
Després vaig aixecar tres postes del trespol de la cambra i ho vaig dipositar tot entre les llates. Després vaig tornar a col•locar les fustes tan hàbilment, tan destrament, que cap ull humà—ni el d’ell—no hi hauria pogut descobrir res mal deixat. No hi havia res a rentar—ni una brutícia de cap mena—ni una taca de sang que fos. Jo havia estat massa llest per a això. Un cubell s’ho havia endut tot, ha!, ha!
Quan jo havia posat fi a aquests treballs, eren les quatre, encara tan fosc com a mitjanit. Quan la campana tocava l’hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig baixar a obrir-la amb el cor lleuger, perquè què havia de témer jo ara? Entraren tres homes, que es presentaren amb una perfecta suavitat, com a inspectors de policia. Un xiscle havia despertat sospites d’algun mal cop; s’havia transmès una denúncia al despatx de la policia, i ells (els inspectors) havien estat delegats per fer l’escorcoll.
Jo vaig somriure, perquè, què havia de témer? Vaig donar la benvinguda a aquells senyors. El xiscle, vaig dir, l’havia fet jo somiant. El vellet, vaig afegir, era de viatge al camp. Vaig acompanyar els visitants per tota la casa. Els vaig invitar a cercar, a cercar bé. Per fi els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus tresors, segurs, intactes. En l’entusiasme de la meva confiança, vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar que reposessin allí de llurs fatigues, mentre jo mateix, amb la folla audàcia del meu triomf, posava el meu seient al mateix indret sota el qual reposava el cos de la víctima.
Els inspectors estaven satisfets. Les meves maneres els havien convençuts. Jo em trobava singularment a pler. Es van asseure i xerraren de coses familiars a les quals jo responia jovialment. Però, al cap de poc, vaig sentir que empal•lidia i desitjava que se n’anessin. El cap em feia mal, i em semblava com si les orelles em fessin cruc-cruc; però encara ells seien i encara xerraven. El cruc-cruc es va fer més distint: persistia i es feia cada vegada més distint; jo enraonava més desimboltament per alliberar-me d’aquella sensació; però ella persistia i guanyava en decisió, fins que, per últim, vaig descobrir que aquell soroll no era dins les meves orelles.
No hi ha dubte que llavors em vaig tornar molt pàl•lid; però jo enraonava amb més fluència i aixecant més la veu. El so augmentava sempre, ¿què hi podia jo fer? Era un so baix, sord, freqüent, molt com el que un rellotge fa embolicat dins el cotó. Jo panteixava, però els inspectors no el sentien. Jo enraonava més de pressa, amb més vehemència; però el soroll creixia incessantment. Em vaig aixecar i discutia sobre foteses, en un diapasó molt alt i amb una gesticulació violenta; però el soroll creixia incessantment. Perquè no se’n volien anar? Vaig amidar el trespol d’ací i d’allà a grans gambades, com furiós per les observacions dels meus contradictors; però el soroll creixia incessantment. Oh Déu!, què hi podia jo fer? Jo escumejava, rabiava, renegava! Agitava la cadira en la qual havia estat seient, i la feia carrisquejar damunt el trespol, però el soroll ho dominava tot i creixia contínuament. Es feia més fort, més fort, més fort! I sempre els homes xerraven, feien broma i somreien. Era possible que no ho sentissin? Déu totpoderós! No, no! Ho sentien, sospitaven!, sabien!, feien mofa del meu horror!!, això vaig creure i això crec. Però qualsevol cosa valia més que aquella angúnia! Qualsevol cosa era més tolerable que aquella derisió! Jo ja no podia sofrir més aquells somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o mori! I ara—encara!—escolten!, més fort, més fort!, més fort!
“Miserables!”, vaig vociferar, “no dissimuleu més” Confesso el fet! Arranqueu aquestes posts! Aquí, aquí! És el batec del seu cor repugnant!”

Cesare Pavese

EL NOM.

Qui eren els meus companys d’aquells dies, no ho recordo. Vivien en una casa del poble, em sembla, davant de nosaltres; uns trinxeraires—dos—, potser germans. Un es deia Pale, de Pasquale, i és possible que atribueixi el seu nom a l’altre. Però eren molts els nois que jo coneixia d’aquí i d’allà.
Aquest Pale—molt llargarut, amb una boca de cavall—, quan el seu pare l’estomacava, s’escapava de casa i hi faltava durant dos o tres dies; de manera que, quan reapareixia, el pare ja estava a l’aguait amb la corretja i tornava a estovar-lo, i ell s’escapava una altra vegada i la seva mare el cridava a plena veu, maleint-lo, des d’aquella finestra escrostonada que donava als prats, als boscos del riu, cap a l’embocadura de la vall. Certs matins em despertava amb el crit queixós, modulat, d’aquella dona des d’aquella finestra. Moltes velles cridaven així els fills, però el nom que feia emmudir tothom, i que a certes hores ressonava exasperant com els trets dels caçadors, era el de Pale. A vegades també nosaltres cridàvem aquell nom per fanfarronada o per mofa. Crec que fins i tot Pale es divertia cridant-lo.
Així, el dia que vam pujar junts pels costers àrids del turó del davant—abans, a l’hora de més xafogor, havíem resseguit els rius i els canyars—, no sé ben bé si estàvem sols, Pale i jo. És cert que el meu col•lega tenia les dents descobertes i el cap roig, i me’n recordo perquè jo li deia que el lleó, que viu en llocs àrids, tenia les dents com ell i el pèl esborrifat. Aquell dia estàvem excitats, perquè l’havíem emprat a fer una recerca metòdica de la serp. Estàvem ben xops i ens havíem rostit el clatell al sol; alguna granota s’havia esquitllat a sota les pedres remogudes, els meus turmells eren tot un blau. A Pale, a més, li regalimava de les dents el suc verd d’una herba que havia volgut mastegar. Després, en el silenci de les plantes i de l’aigua, s’havia sentit, feble però nítid, dut pel vent, un crit peremptori.
Recordo que vaig parar l’orella, no fos cas que em cridessin a mi.
Però el crit no es va repetir. Vam deixar, poc després, la plana del riu i vam pujar el cotxer dient-nos que anàvem a buscar bolets, però sabent prou bé—almenys jo, i el cor em bategava—que l’objecte aquesta vegada era l’escurçó. Fou mentre pujàvem, pel camí, entre els ginebres, que vaig començar a parlar animadament dels lleons. M’havia posat les sabates, com per conjurar amb un gest de bon noi els perills implícits en els comptes que caldria passar al vespre. Jo xiulava.
--Deixa-ho. No és així com es crida l’escurçó—remugà el meu col•lega aturant-se.

Ens havíem proveït de sengles pals acabats en dues puntes, amb els quals havíem d’enforcar la bèstia i matar-la. Si bé a l’aigua hi vam poder anar uns quants, estic segur que aquell camí el vam er nosaltres dos sols. Pale—ben diferent de mi—caminava descalç per sobre les pedres i les punxes, sense parar-hi esment. Li ho volia dir, quan de sobre s’aturà davant d’uns esbarzers i començà a xiular baixet, inclinat endavant, balancejant el cap. Els esbarzers sortien d’una esbaldregada rocosa, i des d’allí es veia el cel.
--Seria millor que atrapéssim la serp—vaig dir, en el silenci.
L’amic no va respondre, i continuà xiuxiuejant, com un rajolí en una aixeta. L’escurçó no sortia.
Ens estremí un clam sobtat dut pel vent, alguna cosa com un xiscle o una sotragada. Novament, des del poble, havien cridat: era la veu de costum, queixosa i furiosa: “Pale! Pale!”.
Vaig pensar de seguida en els de casa. Pale s’havia aturat, amb el cap endavant, dret sobre una cama, i em va semblar que feia una de les seves ganyotes diabòliques. Però vet aquí que amb prou feines s’havia fet altre cop el silenci i de nou la veu—inhumana en aquell canvi d’aire—xisclà: “Pale!, Pale!”. I fou aleshores que el col•lega va llençar amb ràbia la vara i va dir apressadament: —Aquests brètols. Si l’escurçó sent el nom mentre el busquem, després em reconeixerà.
--Vine, va—vaig dir amb un fil de veu.
La maleïda dona continuava cridant. Me l’afigurava sortint a la finestra de tant en tant amb un nodrissó als braços i llançant aquell xiscle com si cantés. Pale em va agafar un moment pel canell i va cridar: “Fuig!” Va ser una correguda fins a la plana; ens cridàvem: “L’escurçó!” per excitar-nos, però la nostra por—almenys la meva—era quelcom més complex, una sensació d’haver ofès les potències, que sé jo, de l’aire i de les pedres.
Arribà el vespre i ens trobà asseguts al parapet del pont. Pale callava i escopia a l’aigua.
--Anem a prendre la fresca al balcó—vaig dir a Pale. Era aquella hora en què totes les dones del poble començaven a cridar aquest i aquell, però de moment hi havia una pau meravellosa, i només se sentia algun grill.
“Encara no m’han cridat”, pensava jo; i vaig dir:
--Per què no respons quan et criden? Aquesta nit rebràs de valent.
Pale arronsà les espatlles i va fer una ganyota.
--Què vols que entenguin les dones.
--De debò que si l’escurçó sent un nom després el busca?
Pale no va respondre. A força d’escapar-se de casa s’havia tornat sorrut com un home.
--Però llavors el teu nom l’haurien de saber totes les serps d’aquests turons.
--També el teu—va dir Pale amb un somriure burleta.
--Però jo responc de seguida.
--No es això—va dir Pale—. ¿Tu creus que a l’escurçó li importa gaire que facis el bon noi? L’escurçó vol matar els qui el busquen...
Però en aquell moment recomençà el crit d’abans. La dona tornava a ser a la finestra. Grinyolaven les rodes d’un carro i se sentí el clapoteig d’un cubell dins d’un pou. Aleshores em vaig aviar cap a casa, i Pale es va quedar al pont.

Diario de un escritor (Dostoievski)

Demostració psicològica del millor literat que ha trepitjat mai l'escorça terrestre.

Hace poco tuve ocasión de hablar con uno de nuestros escritores (gran artista) de la comicidad de la vida y de lo difícil que resulta definir un fenómeno, darle un nombre apropiado. Acababa de comentarle que, aunque conocía desde hacía casi cuarenta años La desgracia de tener ingenio, hasta ese último año no había comprendido como es debido a uno de los personajes más llamativos de esa comedia, Molchalin, y eso después de que él, el escritor del que estoy hablando, me aclarara su verdadera dimensión, retratándolo en uno de sus ensayos cómicos.
--¿Y sabe usted?—me dijo pronto mi interlocutor, que parecía profundamente preocupado por esa idea desde hacía tiempo—. Cualquier cosa que escriba o retrate, cualquier detalle que introduzca en una obra de arte, nunca estará a la altura de la realidad. Ya puede usted representar lo que quiera: el resultado será siempre más débil que la realidad. Se figura usted que ha plasmado en su obra el aspecto más cómico de cierto fenómeno de la vida, que ha captado el lado más grotesco…¡pues se equivoca! La realidad no tardará en mostrarle otro cariz de ese mismo fenómeno que usted ni siquiera había sospechado y que va mucho más allá de todo lo que su imaginación y su poder de observación han sido capaces de crear…

Eso lo sabía yo ya desde 1846, el año en que empecé a escribir, y puede que incluso desde antes… La verdad es que esa cuestión me había chocado más de una vez y me había causado no pocas dudas sobre la utilidad del arte, dada su manifesta impotencia. Efectivamente: observad cualquier hecho de la vida real, incluso uno que no tenga nada de especial a primera vista; por poco ojo que tengáis y a poco que sepáis mirar, descubriréis una profundidad que no se encuentra ni siquiera en Shakespeare. Y a eso se reduce toda la cuestión: a tener ojo y saber mirar. Porque no sólo para crear y escribir obras literarias, sino también para captar un hecho, se requieren en cierta manera dotes de artista. Para algunos observadores todos los fenómenos de la vida de desarrollan según la más conmovedora sencillez y son tan comprensibles que no merece la pena pensar en ellos, ni siquiera prestarles atención. Pero a otros observadores esos mismos fenómenos les obsesionan tanto que (según sucede no pocas veces) al final son incapaces de generalizar y simplificar, de estirarlos en línea recta y encontrar así la tranquilidad; recurren a una simplificación de otro género y lisa y llanamente se alojan una bala en el cráneo, para acabar de una vez con todos sus problemas y acallar una mente atormentada. No son más que los dos extremos, pero entre ellos se sitúan todas las variedades del intelecto humano. Desde luego, nunca alcanzamos su final o su comienzo. Únicamente conocemos el flujo diario de los acontecimientos perceptibles, y sólo por medio de los sentidos; en cuanto a los fines y los comienzos, siguen perteneciendo para el hombre al dominio de la fantasía.
A propósito, uno de mis estimados corresponsales me informó el pasado verano de un extraño suicidio que aún está por aclarar y del que hace tiempo que quería hablar. En ese suicidio todos los detalles, tanto los externos como los internos, constituyen un enigma. Siguiendo los dictados de la naturaleza humana, he tratado de resolver ese enigma, “poder agarrarme a algo y tranquilizarme”. La suicida era una joven muchacha de veintitrés o veinticuatro años, no más, hija de un emigrante ruso muy conocido y nacida en el extranjero, rusa por su sangre, pero apenas por su educación. Creo que los periódicos hicieron una vaga mención al caso en su momento, pero los detalles son harto curiosos: “Empapó un algodón en cloroformo, se lo llevó a la cara y se acostó en la cama… Así murió”. Antes de morir, escribió la siguiente nota:

Je m’en vais entreprendre un long voyage. Si cela ne réussit pas qu’on se rassemble pour fêter ma résurrection avec du Clicquot. Si cela réussit, je prie qu’on ne me laisse enterrer que tout à fait morte, puisqu’il est très désagréable de se réveiller dans un cercueil sous terre. Ce n’est pas chic !

Que traducido viene a decir:

Me apresto a emprender un largo viaje: Si el intento no sale bien, que todos se reúnan para celebrar mi resurrección con copas de Clicquot. Si sale bien, ruego que no me entierran hasta que esté muerta del todo, pues resulta muy desagradable despertarse en un ataúd bajo tierra. No es nada chic!

En mi opinión, en ese abominable y grosero “chic” resuena una nota de desafío, quizás de indignación, de ira… pero ¿contra qué? Sólo las naturalezas vulgares se suicidan por razones materiales, visibles, externas, y el tono de esa nota muestra que en u caso no se trata de razones de ese tipo. Entonces, ¿contra qué iba dirigida su irritación?... ¿Contra la presunta sencillez de la realidad? ¿Contra la falta de sentido de la vida? ¿Pertenecería al número de esos harto conocidos censores y negadores de la vida a los que irrita la “estupidez” de la presencia del hombre en la tierra, por lo que tiene de absurdo y accidental, la tiranía de una causalidad ciega, con la que no es posible reconciliarse? Nos encontramos ante un alma que se ha rebelado contra el carácter “rectilíneo” de los acontecimientos, incapaz de suportar esa visión, que le habían inculcado desde la infancia en la casa paterna. Pero lo más horrible es que en su alma no hubiera lugar para dudas conscientes, para lo que se conoce como “problemas”: es muy posible que creyera con toda su alma, al pie de la letra, todo lo que le habían enseñado desde la infancia. De modo que murió simplemente “de fría tristeza y hastío”; con un sufrimiento de alguna manera animal e instintivo; era, ni más ni menos, como si se ahogara, como si le faltara el aire. Su alma no soportaba instintivamente ese carácter rectilíneo e instintivamente reclamaba algo más complejo.
Hace un mes todos los periódicos de Sant Petersburgo publicaron unas breves líneas en cuerpo menor sobre un suicidio acaecido en la ciudad: una pobre muchacha, costurera de profesión, se arrojó por la ventana de un cuarto piso “porque no podía encontrar un trabajo que asegurara su subsistencia”. Esas informaciones añadían que había saltado y había caído al suelo “llevando un icono en las manos”. ¡Qué rasgo tan extraño e inaudito, tratándose de una suicida, eso de llevar un icono en las manos! Nos encontramos ante un suicidio humilde, resignado. Por lo visto, en este caso no hubo queja ni reproche: simplemente se le hizo insoportable seguir viviendo—“Dios no lo deseaba”—y murió después de decir sus oraciones. Hay cosas que, por muy sencillas que parezcan a primera vista, se enquistan en el pensamiento, te vuelven a la cabeza una y otra vez y en cierto modo te hacen sentirte culpable. Esa alma humilde, que causo su propia ruina, nos atormenta lo queramos o no. Es esa muerte lo que me trajo a la memoria el suicidio de la hija de esa emigrante, del que me habían informado en verano. ¡Pero esas criaturas son tan diferentes como si pertenecieran a plantas distintas! ¡Y que dispares sus muertes! ¿Cuál de esas dos almas sufrió más en la tierra, si es que s oportuno y pertinente formularse una pregunta tan vana?

EN UN ALTRE ARTICLE

… Mencionó el champán porque, antes de morir, deseaba permitirse una extravagancia abyecta y repugnante. Eligió el champán porque no pudo encontrar un cuadro más abyecto y repugnante que una borrachera para celebrar su “resurrección de entre los muertos”. Necesitaba escribir algo así para cubrir de barro todo lo que dejaba en el mundo, para maldecir la tierra y su propia vida, para escupir sobre ellas y dejar constancia de ese escupitajo a sus deudos, a quienes abandonaba. ¿Cómo explicar tanto rencor en una muchacha de diecisiete años? ¿Y contra quien iba dirigido ese rencor? Nadie le había ofendido, no tenía necesidad de nada; se diría que murió también sin ningún motivo. Pero es precisamente esa nota, es precisamente el hecho de que en un momento semejante estuviera tan interesada en permitirse una extravagancia tan abyecta y repugnante (los hechos no ofrecen lugar a dudas), es precisamente todo eso lo que lleva a pensar que su vida había sido incomparablemente más pura de lo que sugiera esa ocurrencia abominable, y que el rencor, la inmensa amargura de su ocurrencia, testimonian, por el contrario, los sufrimientos y las torturas a que estaba sometida su alma, así como la desesperación del momento postrero de su vida. Si se hubiera dado muerte llevada de cierto apático hastío, sin saber muy bien por qué, no se habría entregado a esa extravagancia.
Para analizar esa disposición de espíritu es necesario adoptar una actitud más humana. En este caso el sufrimiento es evidente, y no cabe duda de que murió de angustia espiritual, después de muchos tormentos. ¿Cómo pudo atormentarse tanto una criatura de sólo diecisiete años? Pero ésa es la terrible cuestión de nuestro tiempo. He avanzado la hipótesis de que murió de angustia (una angustia demasiado precoz) y del convencimiento de que su vida carecía de sentido… y que ambas afecciones eran consecuencia exclusiva de la depravada educación que recibió en casa de sus padres, una educación basada en un concepto erróneo del sentido supremo y los objetivos de la vida, que destruyó deliberadamente en su alma cualquier fe en su inmortalidad. Todo eso no pasa de ser una hipótesis personal, pero lo cierto es que no pudo quitarse la vida con la única intención de dejar esa miserable nota y asombrar a la gente, como parece sugerir el señor N.P. “Que nadie odie su carne”. Acabar con la propia vida es algo muy serio, por mucho que se quiera dotar un aire desenfadado, y la epidemia de suicidios que se extiende entre nuestra clase intelectual es un asunto muy serio, que requiere una observación y un examen constantes. Hace año y medio un miembro muy capaz y competente de nuestro sistema judicial me mostraba un mazo de cartas y esquelas de suicidas, todos autógrafas y escritas poco antes de morir, es decir, cinco minutos antes de quitarse la vida. Recuerdo dos líneas trazadas por una muchacha de quince años; recuerdo también una nota garrapateada a lápiz en un coche en marcha, en el que el autor se pegó un tiro antes de llegar a su destino. Creo que si el señor N.P echara un vistazo a esos interesantes documentos, quizás se produciría algún cambio en su espíritu y se insinuaría un atisbo de congoja en su plácido corazón. Aunque no estoy seguro. En cualquier caso, tales sucesos deben analizarse de manera más humana y con mucha menos altanería. Es probable que todos nosotros seamos culpables de semejantes hechos, y no serán las convicciones de hierro las que no salven de las desastrosas consecuencias de nuestra complacencia y de nuestra arrogancia, cuando se cumplan los plazos y tengamos que sufrir la consecuencias.
Pero basta. Con esas palabras he respondido no sólo al señor N.P., sino a muchos otros que piensan como él.

CRÍTICA STEFAN ZWEIG

“Que no puedas terminar es lo que te hace grande”
Goethe

Es difícil y de mucha responsabilidad hablar dignamente de Fiódor Mijáilovich Dostoievski y de su importancia para nuestro mundo interior, pues el peso y la envergadura de este hombre único requieren una nueva medida.
Una obra extensa acabada, un autor cree encontrar una primera aproximación y descubre algo infinito, un cosmos con sus propias estrellas en órbitas propias y una música de las esferas diferente. La mente pierde la esperanza de poder penetrar jamás en este mundo: su magia es demasiado extraña al primer encuentro; su pensamiento, demasiado velado por las tinieblas del infinito; su mensaje, demasiado enigmático para que el alma pueda mirar directamente este cielo como contempla el propio. Dostoievski no es nada si no lo vivimos desde dentro. Ante todo, en lo más profundo de nuestras almas debemos examinar la propia capacidad de simpatía y compasión y fortalecerla para conseguir una nueva y mayor sensibilidad: debemos cavar hasta las raíces más hondas y secretas de nuestro ser para descubrir los nexos con su humanidad, al principio fantástica, pero luego auténtica y maravillosa. Sólo en lo más hondo de nuestro ser, donde anidan lo eterno y lo inmutable, raíz con raíz, podemos esperar unirnos con Dostoievski, pues ¡qué extraño aparece ante nuestros ojos corporales este paisaje ruso que, como las estepas de su patria, es intransitable, y qué mundo tan distinto del nuestro!
Nada amable ni ameno envuelve allí la mirada, pocas veces una hora apacible invita al descanso. Un místico crepúsculo del sentimiento, cargado de rayos, alterna con una claridad del espíritu fría, a menuda helada, en vez de un sol cálido en el cielo llamea una luz norteña, misteriosa y sangrante. Al entrar en la esfera de Dostoievski, entramos en un mundo mística, de paisaje primitivo, antiguo y virgen a la vez, y un dulce terror nos invade como ante la cercanía de elementos eternos. Pronto la admiración, llevada por la fe, ansía detenerse, mas un presentimiento advierte al corazón cautivado de que no podrá morar allí para siempre y tendrá que regresar a nuestro mundo más cálido y amable, pero también más estrecho. Avergonzados, comprobamos que este paisaje de bronce es demasiado grande para la mirada de todos los días, demasiado sofocante este aire ora helado ora ardiente para nuestro tembloroso aliento. Y el alma huiría de la majestad del terror si, sobre este paisaje implacable trágico, tremendamente terrenal, no se extendiera un infinito cielo de bondad surcado de estrellas, cielo también de nuestro mundo, pero formando una bóveda infinita más convenza en este penetrante frío del espíritu que en nuestras zonas de clima benigno. Sólo la mirada sosegada que se eleva sobre este paisaje rumbo a su cielo experimentará el consuelo infinito de esta infinita aflicción terrenal y presentirá la grandeza en el terror, el dios en la oscuridad.
Sólo esta mirada a su sentido último puede convertir en amor ardiente nuestro profundo respeto por la obra de Dostoievski, sólo un examen de lo más íntimo de su singularidad nos puede aclarar lo universalmente humano del escritor ruso. Pero ¡qué largo y laberíntico es el descenso hasta el fondo del corazón del gran novelista! Imponente por su extensión, aterrador por su lejanía, esta obra única se hace tanto más misteriosa cuanto más pretendemos penetrar en su abismo infinito desde su infinita amplitud. De cada uno de sus personajes arranca un pozo que desciende hasta las simas demoníacas de lo terrenal, cada vuelo al mundo del espíritu roza con sus alas la faz de Dios. Detrás de cada muro de su obra, detrás de cada rostro humano, de cada pliegue de su embozo, se esconde la noche eterna y brilla la luz eterna: pues Dostoievski se hermano totalmente con todos los misterios del ser por los avatares de su vida y por el rumbo que le marcó el destino. Su mundo se sitúa entre la muerte y la locura, entre el sueño y la claridad ardiente de la vida real. Todos sus problemas personales confinan con otros insolubles de la Humanidad, cualquier superficie iluminada refleja inmensidad. Como hombre, como escritor, como ruso, como político y profeta, su ser irradia siempre un sentido eterno. Ningún camino conduce a su fin, ninguna pregunta puede conducirnos hasta los abismos más profundos de su corazón. Sólo el entusiasmo nos puede acercar a él, pero un entusiasmo que sólo es lo bastante humilde para avergonzarse de ser menor que el propio respeto amoroso por el misterio del hombre.
Dostoievski mismo nunca nos de la mano para ayudarnos a acercarnos a él. Otros arquitectos de magnas obras de nuestro tiempo manifestaron su voluntad. Wagner legó junto a su obra una explicación programática, una defensa polémica. Tolstói abrió todas las puertas de su vida diaria, permitió el acceso a todos los curiosos, para dar cuenta de cualquier pregunta. Dostoievski en cambio nunca reveló sus propósitos si no era en la obra acabada, quemaba sus planes en las brasas de la creación. Durante toda su vida fue un hombre huraño y taciturno; apenas si disponemos de testimonios concluyentes de su vida externa, corporal. Sólo de joven tuvo amigos; de mayor, fue un hombre retraído: le parecía una merma en su amor por la Humanidad entregarse a unos pocos. Tampoco sus cartas revelan más que las necesidades materiales de la vida, el suplicio del cuerpo atormentado: todas tienen los labios sellados, si no es para proferir quejas o llamadas de socorro. Muchos años, todos los de su infancia, están envueltos en la oscuridad; hoy, aquel cuya mirada muchos de nuestra época vieron todavía arder, se ha convertido para nosotros en alguien humanamente lejano e irreal, en una leyenda, un héroe y un santo. Aquella luz crepuscular de la verdad y del presentimiento que baña las sublimes vidas de Homero, Dante y Shakespeare nos deshumaniza también su rostro. No por los documentos, sino sólo por amor y por un anhelo de saber podemos forjarnos una idea de su vida.
Solos, pues, y sin guía, debemos descender a tientas al corazón de este laberinto y desprender el hilo de Ariadna, el hilo del alma, del ovillo de la propia pasión por la vida. Pues cuanto más nos sumergimos en él, más profundos nos sentimos nosotros. Sólo cuando nos acercamos a nuestro verdadero ser, el ser humano universal, estamos cerca de él. Quien mucho sabe de sí mismo, también sabe mucho de él, que fue—nadie sino él—la medida última de toda humanidad. Y este camino hacia su obra pasa por todos los purgatorios de la pasión, por el infierno de los vicios, por todos los grados de tormento terrenal: el tormento del hombre, el tormento de la humanidad, el del artista y el último, el más terrible, el tormento de Dios. Oscuro es el camino y tenemos que inflamar nuestro corazón con la pasión y el anhelo de la verdad para no extraviarnos: tenemos que recorrer nuestra propia profundidad antes de aventurarnos en la suya. Dostoievski no nos manda mensajeros, sólo la experiencia conduce a él. Y no tiene otros testigos que la mística trinidad del artista en carne y espíritiu: su rostro, su destino y su obra.

Pedro Salinas

LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1290 a 1316

Ayer te besé en los labios.
Te besé en los labios. Densos,
rojos. Fue un beso tan corto
que duró más que un relámpago,
que un milagro, más.
El tiempo
después de dártelo
no lo quise para nada
ya, para nada
lo había querido antes.
Se empezó, se acabó en él.
Hoy estoy besando un beso;
estoy solo con mis labios.
Los pongo
no en tu boca, no, ya no
—¿adónde se me ha escapado?—.
Los pongo
en el beso que te di
ayer, en las bocas juntas
del beso que se besaron.
Y dura este beso más
que el silencio, que la luz.
Porque ya no es una carne
ni una boca lo que beso,
que se escapa, que me huye.
No.
Te estoy besando más lejos.

¡Si me llamaras, sí;
si me llamaras!
Lo dejaría todo,
todo lo tiraría:
los precios, los catálogos,
el azul del océano en los mapas,
los días y sus noches,
los telegramas viejos
y un amor.
Tú, que no eres mi amor,
¡si me llamaras!
Y aún espero tu voz:
telescopios abajo,
desde la estrella,
por espejos, por túneles,
por los años bisiestos
puede venir. No sé por dónde.
Desde el prodigio, siempre.
Porque si tú me llamas
«¡si me llamaras, sí, si me llamaras!»
será desde un milagro,
incógnito, sin verlo.
Nunca desde los labios que te beso,
nunca
desde la voz que dice: «No te vayas»


Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¡Qué alegría más alta:
vivir en los pronombres!
Quítate ya los trajes,
las señas, los retratos;
yo no te quiero así,
disfrazada de otra,
hija siempre de algo.
Te quiero pura, libre,
irreductible: tú.
Sé que cuando te llame
entre todas las gentes
del mundo,
sólo tú serás tú.
Y cuando me preguntes
quién es el que te llama,
el que te quiere suya,
enterraré los nombres,
los rótulos, la historia.
Iré rompiendo todo
lo que encima me echaron
desde antes de nacer.
Y vuelto ya al anónimo
eterno del desnudo,
de la piedra, del mundo,
te diré:
«Yo te quiero, soy yo».

No quiero que te vayas
dolor, última forma
de amar. Me estoy sintiendo
vivir cuando me dueles
no en ti, ni aquí, más lejos:
en la tierra, en el año
de donde vienes tú,
en el amor con ella
y todo lo que fue.
En esa realidad
hundida que se niega
a sí misma y se empeña
en que nunca ha existido,
que sólo fue un pretexto
mío para vivir.
Si tú no me quedaras,
dolor, irrefutable,
yo me lo creería;
pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
tú me serás, dolor,
la prueba de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que existió, que existe,
de que me quiso, sí,
de que aún la estoy queriendo.

Anoche se me ha perdido
en la arena de la playa
un recuerdo
dorado, viejo y menudo
como un granito de arena.
¡Paciencia! La noche es corta.
Iré a buscarlo mañana...
Pero tengo miedo de esos
remolinos nocherniegos
que se llevan en su grupa
—¡Dios sabe adónde!— la arena
menudita de la playa.

No te veo. Bien sé
que estás aquí, detrás
de una frágil pared
de ladrillos y cal, bien al alcance
de mi voz, si llamara.
Pero no llamaré.
Te llamaré mañana,
cuando al no verte ya,
me imagine que sigues
aquí cerca, a mi lado
y que basta hoy la voz
que ayer no quise dar.
Mañana…cuando estés
Allá detrás de una
Frágil pared de vientos,
De cielos y de años.

La princesa está triste (Darío)

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y vestido de rojo piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de mayo
o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte,
los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol del palacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste, la princesa está pálida)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!
¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe,
—la princesa está pálida, la princesa está triste—,
más brillante que el alba, más hermoso que abril!

—«Calla, calla, princesa —dice el hada madrina—;
en caballo, con alas, hacia acá se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con un beso de amor».

RIMA XI (Bécquer)

—Yo soy ardiente, yo soy morena,
yo soy el símbolo de la pasión,
de ansia de goces mi alma está llena.
¿A mí me buscas?
—No es a ti, no.

—Mi frente es pálida, mis trenzas de oro:
puedo brindarte dichas sin fin,
yo de ternuras guardo un tesoro.
¿A mí me llamas?
—No, no es a ti.

—Yo soy un sueño, un imposible,
vano fantasma de niebla y luz;
soy incorpórea, soy intangible:
no puedo amarte.
—¡Oh ven, ven tú!

Imre Kertész

"Jo, un altre"; Imre Kertész

Mil nou-cents noranta-u, tardor a la freda riba del Danubi, el capvespre incipient inunda amb el color agredolç de la poma verda la mentida presumptuosa dels palaus tronats de la banda de Pest.
A dins meu tot és immòbil, profundament adormit. Remeno els meus sentiments i pensaments com si fos el quitrà tebi del bolquet d’un camió.
¿Perquè em sento tan perdut? És evident: perquè estic perdut.
Tot és fals (per mi, a través meu: la meva existència ho falsifica tot)
Com que la buidor (la meva buidor interior) suscita un sentiment de culpa, potser em permetrà treure conclusions sobre el seu origen. L’angoixa va precedir la Creació; l’ horror vacui és un fenomen ètic.
Ahir, en una sala d’actes pública—amb motiu d’una mena de conferència extremament estúpida, amb el títol igualment estúpid d’ “Hungarian—jewish coexistence”—un senyor més aviat gran se’m va acostar tot d’una, amb una cara tova i amorfa, amb plaques als cabells que semblaven les parts esqueixades per l’ús d’un canapè de pelfa: cap ni un dels seus trets m’era familiar. Per més sorpresa meva, de cop i volta em va abraçar i tot seguit se’m va presentar: era u amic que no em veia des de feia trenta-cinc anys. Vivia a l’estranger. Havia sentit a parlar de mi, llegia els meus llibres. No entenia, va dir, la meva “metamorfosi”. En aquella època no havia notat res d’especial en mi, no deixava entreveure cap senyal de les meves, diguem-ne, “capacitats superiors”. Em vaig disculpar una mica per aquesta meva evolució inesperada, però, per ser franc, les seves paraules em van commoure. Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. Quines són les meves “capacitats superiors?” No seguir l’única inspiració d’aquest país: la temptació incessant i agullonadora del cant de sirena que invita al suïcidi psíquic, intel•lectual i finalment físic, la qual cosa denota ja una certa vitalitat. Això no obstant, el fet de considerar aquest mínim com una victòria no tan sols seria una imprudència greu, sinó sobretot una manca absoluta de previsió. Què ha canviat amb “el canvi”? Que ja no hi ha servitud? Tal vegada m’han salvat de mi mateix? L’únic que ha passat és que m’han tornat la conditio minima, la llibertat individual; amb penes i treballs, tot grinyolant, s’ha obert la porta de la cel•la on em van tenir tancat durant quaranta anys, i amb això potser n’hi ha hagut prou per desorientar-me. No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n, cap a un lloc ben lluny d’aquí. No ho faré. En aquest cas, hauria de tornar a néixer, de transformar-me, però, en qui?, en què?


Impressionant. "Sense destí", Imre Kertesz

Si, vaig mirar aquella plaça pacífica tocada pel crepuscle, els carrers descurats però plens de promeses, i vaig sentir que a dins meu creixia i s’engrandia aquest propòsit: “continuaré vivint la meva vida que no es pot continuar”. La meva mare em devia esperar i segurament estaria molt contenta de veure’m. Recordava que temps enrere volia que arribés a ser enginyer, metge, o alguna cosa per l’estil. I segurament serà així, com ella vulgui: no hi ha cap absurditat que no es pugui viure amb naturalitat, i en el meu casí, ja ho sé, la felicitat m’espera com un parany inevitable. Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels “horrors”, però potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més. Sí, d’això, de la felicitat en els camps de concentració, els n’hauré de parlar la propera vegada que m’ho preguntin.
Si m’ho pregunten. I si encara no me n’he oblidat.