Thunder Road
La porta s'ha tancat d'una ventada, el vestit de la Mary voleia al vent. Com una visió, es mou a través del porxo al ritme de la radio. Roy Orbison canta pels solitaris. Escolta, ets tot el que vull. No m'enviïs de tornada a casa, m'esgarrifa la visió de la meva soledat. No t'amaguis dins de casa, nena, saps perfectament què he vingut a buscar. Sé que estàs espantada i que creus que potser ja no som tan joves. Mostra una mica de fe, hi ha màgia en la nit, no ets una preciositat però a mi m'estàs molt bé.
Pots protegir-te amb tot allò que vulguis i obssesionar-te amb el teu dolor, anar tatxant els teus amants i llençar roses a la pluja, malgastar tot l'estiu pregant en va per a que aparegui un salvador que t'allunyi d'aquests carrers. Jo no sóc un heroi, això està clar, tota la redempció que et puc oferir està sota aquest vell capot. Hi ha una oportunitat de fer-ho bé d'alguna manera, quina altra cosa podem fer excepte abaixar la finestra i deixar que el vent s'endugui els teus cabells? La nit s'està obrint i aquests dos carrils han de dur-nos a algun lloc o altre. Tenim una última oportunitat per fer-ho realitat, per fer d'aquestes rodes unes ales. Som-hi, puja, el cel ens espera a la carretera. Oh, carretera del tro, conduirem aquesta nit fins la terra promesa, oh carretera del tro, carretera del tro. Està aquí estirada com un assassí al sol. Sé que és tard, però ho podem fer si anem ràpid. Oh, carretera del tro, posa't còmoda, agafa't fort, carretera del tro.
Vaig aconseguir aquesta guitarra i vaig aprendre a fer-la parlar. El meu cotxe està fora, així que si estàs llesta per començar aquest llarg viatge des del teu porxo fins el meu seient, la porta està oberta però el passeig no et sortirà de franc. I sé que estàs sola, i que hi ha paraules que no he dit, aquesta nit serem lliures, es trencaran totes les promeses. Hi havia fantasmes en els ulls de tots els nois que vas deixar, maleïen aquesta polsosa carretera de platja en els esquelets dels seus Chevrolets cremats, cridaven el teu nom en la nit d'aquests carrers, amb la teva toga de graduació als teus peus. Però en l'hora freda que precedeix l'alba, escoltaves el brogit dels seus motors i quan arribaves al porxo ja havien marxat, en el vent. Així que, Mary, puja, aquesta és una ciutat farcida de perdedors i jo toco el dos d'aquí per guanyar.
Traducció de la que, probablement, sigui la millor cançó mai escrita.
thunder road
divendres, 16 de gener del 2009
Sonàmbuls en el desert (part V)
Va travessar la porta giratòria d’ “El gran què” sense fer soroll, sigil•losament, com si volgués passar desapercebuda. Havent entrat, restà uns quants moments palplantada. Suposo que examinava la situació, especialment els invitats. El primer d’ells en reaccionar va ser l’Andreu. Tan bon punt hagué vist la Irene, s’aixecà d’una revolada per abraçar-la efusivament.
Lògicament, els demés ens adonàrem de qui havia vingut. Alguns es sentiren sobtadament sorpresos, altres aparentment indiferents. Inclòs uns quants s’aproparen a saludar-la. Jo estava massa nerviós, no vaig ser un d’aquests. Crec que les cames m’haurien fallat.
Quan la corrua de persones es dispersà, la Irene es dirigí a la punta de la taula, on casualment—i per alegria seva—hi havia la Carla. Van començar a omplir el buit d’aquells quatre anys, i també el van començar a percebre. Cinc cadires més enllà, un servidor intentava sortir del pou de pensaments on s’havia capbussat. Com en un vaivé frenètic, em penedia i il•lusionava per moments.
A estones tenia la sensació d’haver-la traïda. Em culpava per haver esmicolat els records que ens havien unit. Llavors em posava a prova. Intentava recordar tantes converses com pogués, les més petites anècdotes. Ben mirat, era d’allò més absurd. Rememorar el sol de les antigues terrasses no hem tornaria un amor ja enterrat. Què importava, de fet? Un minut més tard m’estaria justificant sense reserves. És natural, em defensaria, oblidar les persones que els destins separen. És impossible viure enamorat d’un record, d’una idea, d’una possibilitat que els déus van maleir.
Durant deu tortuosos minuts el meu cap va ser una olla a pressió. Arguments i contraarguments alçaren les espases disposats a vèncer o morir. En joc, una vida. El preu a pagar ningú el sabia. Només excepcionalment els gladiadors es donaven una treva perquè el meu pobre cervell reposés. Eren les úniques oportunitats per poder-la mirar asserenat, sense el brogit de dos dimoniets incrustats en cadascuna de les neurones. Llastimosament, no m’agradava el què veia. Un somriure indecís, una mirada perduda, unes mans rígides.
Vaig dirigir-m’he a la barra, vaig demanar un puro i un whisky, i vaig intentar tranquil•litzar-me. Entre tots els pensaments que em dominaven, una prioritat. Havia de parlar amb ella. La qüestió era com manegar-s’ho perquè no semblés una conversa entre dos membres de la promoció de Psiquiatria del 1990 que han quedat a “El gran què” per fer-la garlar...
La taula estava en continu moviment, la gent s’havia canviat de lloc. Potser perquè la nova distribució satisfeia més, el soroll va anar in crescendo. Rodejant la Irene, hi havia la Carla, l’Edgar, l’Elena i en Roger. Hi vaig fer cap. Estar amb altres persones em protegia alhora que em molestava. Em sentia tan segur com reprimit. Parlaven sobre les persones que no havien assistit al sopar. Perquè no havien vingut? Aquesta pregunta surava en l’ambient, l’enterbolia com el petroli en els pòsits dels llacs més profunds.
--Potser per la mateixa raó que hem vingut nosaltres—vaig interrompre a l’Edgar. Precisament ell em va clavar l’esguard. Volia que prosseguís amb aquesta idea, però ni tan sols jo sabia què havia volgut dir. Aviat es van afegir a la seva mirada la dels demés. Vaig romandre aturat com un espantaocells, i com ell, inútil en temps de sequera. La culpa havia estat meva per dirigir-m’he al costat de la taula, allí no podia fingir estar escoltant converses alienes. Per sort, vingué en la meva ajuda un atac de lucidesa—. Nosaltres hem vingut per recuperar el passat—vaig dir—, mentre que ells no volien arriscar-se a perdre’l.
Simularen rumiar aquelles paraules tan ambigües. Fou només un moment. Ràpidament, el Roger va canviar el curs de la conversa. A l’instant, tothom va coincidir amb ell sobre el ridícul que havia fet Espanya a Eurovisió. L’empeny amb què en parlaven era una manera subtil d’advertir-m’he. Millor seria que tornéssim a parlar de banalitats. Només una persona se n’excloïa. Com la nit, vestia de negre. Es va aixecar, anava als lavabos. Mentre enfilava el passadís, ho vaig veure tot molt clar. Ella era la branca que portava llarg temps esperant, la lluna plena que il•luminava el penya-segat de la meva vida.
Lògicament, els demés ens adonàrem de qui havia vingut. Alguns es sentiren sobtadament sorpresos, altres aparentment indiferents. Inclòs uns quants s’aproparen a saludar-la. Jo estava massa nerviós, no vaig ser un d’aquests. Crec que les cames m’haurien fallat.
Quan la corrua de persones es dispersà, la Irene es dirigí a la punta de la taula, on casualment—i per alegria seva—hi havia la Carla. Van començar a omplir el buit d’aquells quatre anys, i també el van començar a percebre. Cinc cadires més enllà, un servidor intentava sortir del pou de pensaments on s’havia capbussat. Com en un vaivé frenètic, em penedia i il•lusionava per moments.
A estones tenia la sensació d’haver-la traïda. Em culpava per haver esmicolat els records que ens havien unit. Llavors em posava a prova. Intentava recordar tantes converses com pogués, les més petites anècdotes. Ben mirat, era d’allò més absurd. Rememorar el sol de les antigues terrasses no hem tornaria un amor ja enterrat. Què importava, de fet? Un minut més tard m’estaria justificant sense reserves. És natural, em defensaria, oblidar les persones que els destins separen. És impossible viure enamorat d’un record, d’una idea, d’una possibilitat que els déus van maleir.
Durant deu tortuosos minuts el meu cap va ser una olla a pressió. Arguments i contraarguments alçaren les espases disposats a vèncer o morir. En joc, una vida. El preu a pagar ningú el sabia. Només excepcionalment els gladiadors es donaven una treva perquè el meu pobre cervell reposés. Eren les úniques oportunitats per poder-la mirar asserenat, sense el brogit de dos dimoniets incrustats en cadascuna de les neurones. Llastimosament, no m’agradava el què veia. Un somriure indecís, una mirada perduda, unes mans rígides.
Vaig dirigir-m’he a la barra, vaig demanar un puro i un whisky, i vaig intentar tranquil•litzar-me. Entre tots els pensaments que em dominaven, una prioritat. Havia de parlar amb ella. La qüestió era com manegar-s’ho perquè no semblés una conversa entre dos membres de la promoció de Psiquiatria del 1990 que han quedat a “El gran què” per fer-la garlar...
La taula estava en continu moviment, la gent s’havia canviat de lloc. Potser perquè la nova distribució satisfeia més, el soroll va anar in crescendo. Rodejant la Irene, hi havia la Carla, l’Edgar, l’Elena i en Roger. Hi vaig fer cap. Estar amb altres persones em protegia alhora que em molestava. Em sentia tan segur com reprimit. Parlaven sobre les persones que no havien assistit al sopar. Perquè no havien vingut? Aquesta pregunta surava en l’ambient, l’enterbolia com el petroli en els pòsits dels llacs més profunds.
--Potser per la mateixa raó que hem vingut nosaltres—vaig interrompre a l’Edgar. Precisament ell em va clavar l’esguard. Volia que prosseguís amb aquesta idea, però ni tan sols jo sabia què havia volgut dir. Aviat es van afegir a la seva mirada la dels demés. Vaig romandre aturat com un espantaocells, i com ell, inútil en temps de sequera. La culpa havia estat meva per dirigir-m’he al costat de la taula, allí no podia fingir estar escoltant converses alienes. Per sort, vingué en la meva ajuda un atac de lucidesa—. Nosaltres hem vingut per recuperar el passat—vaig dir—, mentre que ells no volien arriscar-se a perdre’l.
Simularen rumiar aquelles paraules tan ambigües. Fou només un moment. Ràpidament, el Roger va canviar el curs de la conversa. A l’instant, tothom va coincidir amb ell sobre el ridícul que havia fet Espanya a Eurovisió. L’empeny amb què en parlaven era una manera subtil d’advertir-m’he. Millor seria que tornéssim a parlar de banalitats. Només una persona se n’excloïa. Com la nit, vestia de negre. Es va aixecar, anava als lavabos. Mentre enfilava el passadís, ho vaig veure tot molt clar. Ella era la branca que portava llarg temps esperant, la lluna plena que il•luminava el penya-segat de la meva vida.
Sonàmbuls en el desert (part VI)
Sortosament, va ser només una pedra en el camí. L’Edgar i en Roger saberen crear un clima agradable. Gràcies als seus comentaris càustics, tothom s’oblidà de l’incident que havia protagonitzat. Això, o bé decidiren passar pàgina. Realment, tampoc m’importava. Si bé havia passat deu minuts cohibit i capcot, més preocupat en ser cordial que sincer, aviat tot fluí amb lleugeresa. Hem vaig recuperar ràpidament decidit a meravellar la troupe amb la meva selecció d’anècdotes (inventades o no).
Les havia escoltat a la feina, i a mida que les explicava, m’adonava com totes feien referència a un clar contingut sexual. Vaig pensar que potser era un signe del temps: ens havíem fet grans, si només sabíem parlar d’això. Me’n recordo que fou especialment aplaudida la història d’una model que, en les seves ànsies d’un èxit fàcil, havia regirat els llençols d’un taxista sense gaires escrúpols.
Enmig d’aquell batibull d’historietes sobre gent que mai havia existit, em sentia integrat. Segueixo sense explicar-m’ho, però crec que em complaïa ser el bufó de la taula. Tot i que m’incomodava el somriure de la gent—sempre m’han irritat les rialles sense màgia, aquells gemecs entretallats més propers a l’animal que a l’homo sapiens—em reconfortava veure’ls alegres.
Castells d’aire, somnis de bastaix. El món sencer es va enfonsar quan em vaig fixar seriosament amb la Irene. M’hauria sentit millor si m’haguessin colpejat amb un mall d’acer. Estava apagada. També reia, i encara que escassament, intervenia en la conversa. Tanmateix, el seu cap voltava per uns viaranys més opacs. Les mans entrecreuades semblaven voler reunir una força que l’havia abandonat.
Una sensació desconeguda la dominava; la pervertia i relaxava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. L’embolcallava un silenci místic i inabastable: la tranquil•litat del qui s’ha rendit. La vaig tornar a mirar, volia creure en el miracle. M’enganyava. Em dolia admetre-ho, però les primeres impressions s’havien confirmat. La tristesa regava les seves faccions.
Vam aixecar-nos de taula, algú havia decidit que era l’hora d’acabar la tertúlia. Començaren les típiques (i per això no menys absurdes) discussions sobre com calia pagar. Així que l’orgull de tothom quedà satisfet, abandonàrem el restaurant. La intenció era anar a un bar de copes proper. Em va sorprendre que ningú s’ escapés, fou una veritable sorpresa.
Mentre hi fèiem cap, vaig voler parlar amb la Irene. Suposava que entre el soroll i la diversió generalitzada del bar, qualsevol esforç per intimar seria absurd. Així que veient-la lleugerament apartada del grup, m’hi vaig apropar. Potser vaig ser massa directe, es devia sentir atacada.
--Diguem, Irene, quina és la teva història? Tots en tenim una.
No era gens interessant, respongué. Vaig desistir. Perquè burxar en els secrets de l’ànima que vol restar reclosa? La Irene seguia sent la mateixa campana de vidre que havia conegut temps enrere. Mantenia la seva intimitat com el tresor més preuat de què podia gaudir. Per a mi seguia sent una clau sense pany, tot un enigma.
Mentiria, per això, si volgués fer creure que era la mateixa persona. Totes les persones canviem—almenys la majoria ho intenten—, i la meva princesa no n’era una excepció. Lamento dir que s’havia apagat la font del seu rostre, n’havia marxat la força. Ho havia notat des d’un primer moment pel so de la seva veu, abans tan fèrtil i modulant i ara esporuguida, ballant cansada.
La Irene que m’havia robat el cor desitjava fer de la seva vida una novel•la. Havia tingut la ingenuïtat necessària per pintar aquesta novel•la amb els colors més poètics. Vivia en l’edat de la innocència, quan tot és pur i harmònic. Poc s’imaginava llavors que tota existència acaba irremediablement sent una tragèdia gens digne de ser representada. Ni en el pitjor dels malsons hagués pogut pensar que la destral del món tallaria la seva margarida.
Volia fer-la sentir bé, ni que fos una sola vegada durant la nit. Vaig pensar en un manual de la feina. Es tractava d’un estudi dels clients, o sigui, què havíem d’oferir a les dones perquè es sentissin atretes pels nostres productes. S’anomenava el mètode S-E-A: Somnis—Esperances—Aspiracions. Inclòs abans d’idear-ho ja sabia que seria completament inútil i poc ètic extrapol•lar-ho amb la Irene.
Si en aquells moments no ho hagués considerat la meva única salvació, hauria triat la pitjor de les alternatives sense pensar-m’ho. Ara bé, després de tant temps, estava completament desorientat. Em tirava a una piscina buida poc confiat però amb l’atreviment del qui s’ho juga tot a una carta. Avui sé que sempre existeixen alternatives, llavors encara ho ignorava.
A Psiquiatria ens havien ensenyat que, a grans trets, hi ha dues formes d’intentar animar un pacient. O bé demostrant-li que el món segueix endavant, o bé despullant la misèria de les demés persones. Escollint el mètode S-E-A m’havia decantat per la primera opció. Calia que l’ànima de la Irene tornés a pensar en fades, rius argentats, castells i llargues cabelleres perquè el seu cos sortís endavant en la llarga lluita de la quotidianitat.
I a fe que vaig intentar-ho. Entre els comentaris més superflus afegia sentències encoratjadores. “La vida pot canviar en un segon”, i altres frases estereotipades per l’estil. Com més parlava, més fals i menys convincent em sentia. Si calia dir-ho, tots els meus intents foren en va. Qualsevol temptativa s’estavellava contra un mur infranquejable. Tenia l’impressió que hauria acabat abans si m’hagués proposat caçar l’aire. La Irene havia perdut la virginitat espiritual, una fe només creïble pels qui encara no han renunciat a res.
Les havia escoltat a la feina, i a mida que les explicava, m’adonava com totes feien referència a un clar contingut sexual. Vaig pensar que potser era un signe del temps: ens havíem fet grans, si només sabíem parlar d’això. Me’n recordo que fou especialment aplaudida la història d’una model que, en les seves ànsies d’un èxit fàcil, havia regirat els llençols d’un taxista sense gaires escrúpols.
Enmig d’aquell batibull d’historietes sobre gent que mai havia existit, em sentia integrat. Segueixo sense explicar-m’ho, però crec que em complaïa ser el bufó de la taula. Tot i que m’incomodava el somriure de la gent—sempre m’han irritat les rialles sense màgia, aquells gemecs entretallats més propers a l’animal que a l’homo sapiens—em reconfortava veure’ls alegres.
Castells d’aire, somnis de bastaix. El món sencer es va enfonsar quan em vaig fixar seriosament amb la Irene. M’hauria sentit millor si m’haguessin colpejat amb un mall d’acer. Estava apagada. També reia, i encara que escassament, intervenia en la conversa. Tanmateix, el seu cap voltava per uns viaranys més opacs. Les mans entrecreuades semblaven voler reunir una força que l’havia abandonat.
Una sensació desconeguda la dominava; la pervertia i relaxava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. L’embolcallava un silenci místic i inabastable: la tranquil•litat del qui s’ha rendit. La vaig tornar a mirar, volia creure en el miracle. M’enganyava. Em dolia admetre-ho, però les primeres impressions s’havien confirmat. La tristesa regava les seves faccions.
Vam aixecar-nos de taula, algú havia decidit que era l’hora d’acabar la tertúlia. Començaren les típiques (i per això no menys absurdes) discussions sobre com calia pagar. Així que l’orgull de tothom quedà satisfet, abandonàrem el restaurant. La intenció era anar a un bar de copes proper. Em va sorprendre que ningú s’ escapés, fou una veritable sorpresa.
Mentre hi fèiem cap, vaig voler parlar amb la Irene. Suposava que entre el soroll i la diversió generalitzada del bar, qualsevol esforç per intimar seria absurd. Així que veient-la lleugerament apartada del grup, m’hi vaig apropar. Potser vaig ser massa directe, es devia sentir atacada.
--Diguem, Irene, quina és la teva història? Tots en tenim una.
No era gens interessant, respongué. Vaig desistir. Perquè burxar en els secrets de l’ànima que vol restar reclosa? La Irene seguia sent la mateixa campana de vidre que havia conegut temps enrere. Mantenia la seva intimitat com el tresor més preuat de què podia gaudir. Per a mi seguia sent una clau sense pany, tot un enigma.
Mentiria, per això, si volgués fer creure que era la mateixa persona. Totes les persones canviem—almenys la majoria ho intenten—, i la meva princesa no n’era una excepció. Lamento dir que s’havia apagat la font del seu rostre, n’havia marxat la força. Ho havia notat des d’un primer moment pel so de la seva veu, abans tan fèrtil i modulant i ara esporuguida, ballant cansada.
La Irene que m’havia robat el cor desitjava fer de la seva vida una novel•la. Havia tingut la ingenuïtat necessària per pintar aquesta novel•la amb els colors més poètics. Vivia en l’edat de la innocència, quan tot és pur i harmònic. Poc s’imaginava llavors que tota existència acaba irremediablement sent una tragèdia gens digne de ser representada. Ni en el pitjor dels malsons hagués pogut pensar que la destral del món tallaria la seva margarida.
Volia fer-la sentir bé, ni que fos una sola vegada durant la nit. Vaig pensar en un manual de la feina. Es tractava d’un estudi dels clients, o sigui, què havíem d’oferir a les dones perquè es sentissin atretes pels nostres productes. S’anomenava el mètode S-E-A: Somnis—Esperances—Aspiracions. Inclòs abans d’idear-ho ja sabia que seria completament inútil i poc ètic extrapol•lar-ho amb la Irene.
Si en aquells moments no ho hagués considerat la meva única salvació, hauria triat la pitjor de les alternatives sense pensar-m’ho. Ara bé, després de tant temps, estava completament desorientat. Em tirava a una piscina buida poc confiat però amb l’atreviment del qui s’ho juga tot a una carta. Avui sé que sempre existeixen alternatives, llavors encara ho ignorava.
A Psiquiatria ens havien ensenyat que, a grans trets, hi ha dues formes d’intentar animar un pacient. O bé demostrant-li que el món segueix endavant, o bé despullant la misèria de les demés persones. Escollint el mètode S-E-A m’havia decantat per la primera opció. Calia que l’ànima de la Irene tornés a pensar en fades, rius argentats, castells i llargues cabelleres perquè el seu cos sortís endavant en la llarga lluita de la quotidianitat.
I a fe que vaig intentar-ho. Entre els comentaris més superflus afegia sentències encoratjadores. “La vida pot canviar en un segon”, i altres frases estereotipades per l’estil. Com més parlava, més fals i menys convincent em sentia. Si calia dir-ho, tots els meus intents foren en va. Qualsevol temptativa s’estavellava contra un mur infranquejable. Tenia l’impressió que hauria acabat abans si m’hagués proposat caçar l’aire. La Irene havia perdut la virginitat espiritual, una fe només creïble pels qui encara no han renunciat a res.
Escrit de depressió (La princesa i el gripau)
Llavors la princesa besà el gripau i digué: “El sarcasme és l’ humor dels podrits, la moral dels cínics, la recança dels qui ho han perdut tot”.
El gripau, com a resposta, només va saber raucar.
La princesa agafà el gripau, l’acomodà a la seva mà i el fità una bona estona. Semblava volgué analitzar cada tret del seu rostre groller. Finalment reprengué: “L’amor és seriós, l’únic joc en què la derrota és tan dolça com amarga la victòria”.
El gripau, com a resposta, només va saber raucar.
Havent sentit aquesta dura rèplica, la princesa engrapà el gripau i el llençà ben lluny. Des de la llunyania, però, encara va estar a temps per cridar: “La indiferència és l’espasa de la mediocritat. Mata-la, o acabaràs sent pedra”.
El gripau, abans de xocar contra una roca assassina, comprengué com l’estimava la princesa.
El gripau, com a resposta, només va saber raucar.
La princesa agafà el gripau, l’acomodà a la seva mà i el fità una bona estona. Semblava volgué analitzar cada tret del seu rostre groller. Finalment reprengué: “L’amor és seriós, l’únic joc en què la derrota és tan dolça com amarga la victòria”.
El gripau, com a resposta, només va saber raucar.
Havent sentit aquesta dura rèplica, la princesa engrapà el gripau i el llençà ben lluny. Des de la llunyania, però, encara va estar a temps per cridar: “La indiferència és l’espasa de la mediocritat. Mata-la, o acabaràs sent pedra”.
El gripau, abans de xocar contra una roca assassina, comprengué com l’estimava la princesa.
Sonàmbuls en el desert (part VII)
El bar que ens havia recomanat la Natàlia complí les meves expectatives. O sigui, em defraudà. Massa atapeït i estret, tenia més aviat l’aparença d’una discoteca (per si no fos prou, posaven música dels Jackson Five). La taula on estàvem rebia de ple l’impacte d’unes llums de neó absolutament passades de moda. Malgrat l’evident manca de gust del propietaris, cal dir que els focus complien la seva funció: suggerir sense mostrar. Camuflada sota ràfegues de flaixos, una cara lletja podia trobar una nit de glòria en els llavis de qualsevol desconegut.
L’atmosfera del “Zitzània” exercia de sedant per la naturalesa de les ments joves, massa nervioses. Aconseguia ocultar, no sols el rostre, sinó també l’ànima carregada de problemes. Allí l’animal abraonat podia desfer-se de la seva pitjor malaltia. La consciència era aniquilada en l’ambient fred, artificial, fals—però convenient—d’aquell recinte. Calia netejar la casa perquè entrés aire net, evadir-se, fugir de l’angoixa mitjançant la diversió.
La promoció de psiquiatres es mirava l’escena des de la incredulitat. És dolorós entrar en una discoteca i comprovar que ets de les persones més grans. Són moments propensos a la melangia i les retrospectives. Els nois ho portaven millor. Lluny d’envejar les “descarades” jovenetes, com feien les noies, les miraven ansiosos per entrar a la pista de ball i endur-se una presa fàcil.
L’Elena va demanar cinc o sis gerres de sangria, estava animada. Els cubates del sopar, juntament amb aquell Prioritat tan traïdor, ja havien causat estralls en més d’un. Per aquests, beure les gerres suposaria traspassar l’estreta línia que separa l’alegria de la desinhibició absoluta. Jo me n’alegrava per ells. Calia estar prou ebri per no destacar en aquell discoteca cada cop més plena. A part, perquè amagar-ho, m’imaginava com m’ho passaria de bé veient-los actuar. Quantes burles sortirien de la meva ànima cruel!! Volia venjar-me, d’això es tractava; volia veure’ls desposseïts de tot control, embarbussant-se, fent el pallasso i explicant acudits absurds. Veure’ls rebolcats en el fang.
Aviat s’acompliren els meus desitjos. La Mireia, el Sergi i l’Alfred foren els primers en aixecar-se. Es dirigiren al centre de la sala, i començaren a ballar. Primer tímidament, però després a manta, ens hi apuntarem tots. Augmentaren les abraçades, els comentaris còmplices i afalagadors, els millors desitjos. No faltà qui recordà que s’havia de repetir una experiència com aquella. En definitiva, semblava que la tibantor del sopar s’havia desprès com el nus d’un mariner novell. Inclòs alguna vegada formàrem un cercle a on entraven els més atrevits per demostrar les seves habilitats a la pista.
La Irene i la Xènia, repenjades al sofà on ens havíem assentat, feien fotografies sense parar. Usaven una càmera d’últim model per enregistrar la més petita ocurrència. Un vas, l’etiqueta mig estripada d’una cervesa, un cambrer servint una beguda, una corbata caiguda al terra... Què buscaven? Una pretensió artística? L’essència d’aquella nit? Retrataven a la babalà? Ni idea. Només sé que finalment es cansaren dels objectes i volgueren fer una fotografia de grup.
Les complicacions per reunir tothom foren majúscules. Si tornava una persona del lavabo, en desapareixia una altra vés a saber on. Quan, a les postres, estàvem tots disposats a mostrar al món la nostra millor rialla, ens adonàrem que faltaven dues cares. Que fossin d’un sexe diferent creà un gran enrenou. L’esforç de dinou persones per buscar l’Edgar i la Natàlia fou en va. Per sorpresa general, la Irene es negà a fotografiar ningú si no hi érem tots. Uns quants pensaren que bromejava, aquells qui no la coneixien.
Devien ser les cinc quan el parquet del “Zitzània” s’omplí definitivament de gom a gom. Havien arribat sueques—mig vestides, mig despullades—, anglesos que com elles ens miraven des de les altures, italians vestits de marca lluint les seves patilles inconfusibles, i múltiples espècies de depredadors més. Gairebé no es podia ballar sense fregar les noies, o xocar contra els nois. Una cançó de la Kylie Minogue sonava per una auriculars cada cop més estridents. A mi no m’entusiasmava gaire l’idea de ballar sense poder moure’m.
La meva era una opinió generalitzada: a la majoria ens agradava la Kylie, però no la seva veu, ni haver-la de sofrir rígids com estàtues. Així que decidirem marxar del bar. El Roger, la Mireia, en Jan i l’Alfred—de qui ens acomiadarem—es quedaren a provar sort. Els hi hagués costat massa abandonar la festa havent acceptat ja la invitació de Bacus.
Fora al carrer, ens acomiadarem com a bons germans. Fou l’ escena més estranya de tota la vetllada, la més peculiar. Les absurdes rabietes infantils que m’havien dominat certs intervals de la nit foren engolides per una força més pura: l’indiferència. “Odiar algú és donar-li massa importància”, com digué un poeta. Esperarem que arribessin els taxis per la gent que vivia més lluny, i anàrem cap a casa.
Amb ells havia d’haver anat el narrador d’aquest relat. Vivia a la Vall d’Hebron i estàvem a Diagonal amb Balmes. Crec que en aquesta alçada de la història no cal que expliqui perquè vaig fingir viure encara a Gràcia.
L’atmosfera del “Zitzània” exercia de sedant per la naturalesa de les ments joves, massa nervioses. Aconseguia ocultar, no sols el rostre, sinó també l’ànima carregada de problemes. Allí l’animal abraonat podia desfer-se de la seva pitjor malaltia. La consciència era aniquilada en l’ambient fred, artificial, fals—però convenient—d’aquell recinte. Calia netejar la casa perquè entrés aire net, evadir-se, fugir de l’angoixa mitjançant la diversió.
La promoció de psiquiatres es mirava l’escena des de la incredulitat. És dolorós entrar en una discoteca i comprovar que ets de les persones més grans. Són moments propensos a la melangia i les retrospectives. Els nois ho portaven millor. Lluny d’envejar les “descarades” jovenetes, com feien les noies, les miraven ansiosos per entrar a la pista de ball i endur-se una presa fàcil.
L’Elena va demanar cinc o sis gerres de sangria, estava animada. Els cubates del sopar, juntament amb aquell Prioritat tan traïdor, ja havien causat estralls en més d’un. Per aquests, beure les gerres suposaria traspassar l’estreta línia que separa l’alegria de la desinhibició absoluta. Jo me n’alegrava per ells. Calia estar prou ebri per no destacar en aquell discoteca cada cop més plena. A part, perquè amagar-ho, m’imaginava com m’ho passaria de bé veient-los actuar. Quantes burles sortirien de la meva ànima cruel!! Volia venjar-me, d’això es tractava; volia veure’ls desposseïts de tot control, embarbussant-se, fent el pallasso i explicant acudits absurds. Veure’ls rebolcats en el fang.
Aviat s’acompliren els meus desitjos. La Mireia, el Sergi i l’Alfred foren els primers en aixecar-se. Es dirigiren al centre de la sala, i començaren a ballar. Primer tímidament, però després a manta, ens hi apuntarem tots. Augmentaren les abraçades, els comentaris còmplices i afalagadors, els millors desitjos. No faltà qui recordà que s’havia de repetir una experiència com aquella. En definitiva, semblava que la tibantor del sopar s’havia desprès com el nus d’un mariner novell. Inclòs alguna vegada formàrem un cercle a on entraven els més atrevits per demostrar les seves habilitats a la pista.
La Irene i la Xènia, repenjades al sofà on ens havíem assentat, feien fotografies sense parar. Usaven una càmera d’últim model per enregistrar la més petita ocurrència. Un vas, l’etiqueta mig estripada d’una cervesa, un cambrer servint una beguda, una corbata caiguda al terra... Què buscaven? Una pretensió artística? L’essència d’aquella nit? Retrataven a la babalà? Ni idea. Només sé que finalment es cansaren dels objectes i volgueren fer una fotografia de grup.
Les complicacions per reunir tothom foren majúscules. Si tornava una persona del lavabo, en desapareixia una altra vés a saber on. Quan, a les postres, estàvem tots disposats a mostrar al món la nostra millor rialla, ens adonàrem que faltaven dues cares. Que fossin d’un sexe diferent creà un gran enrenou. L’esforç de dinou persones per buscar l’Edgar i la Natàlia fou en va. Per sorpresa general, la Irene es negà a fotografiar ningú si no hi érem tots. Uns quants pensaren que bromejava, aquells qui no la coneixien.
Devien ser les cinc quan el parquet del “Zitzània” s’omplí definitivament de gom a gom. Havien arribat sueques—mig vestides, mig despullades—, anglesos que com elles ens miraven des de les altures, italians vestits de marca lluint les seves patilles inconfusibles, i múltiples espècies de depredadors més. Gairebé no es podia ballar sense fregar les noies, o xocar contra els nois. Una cançó de la Kylie Minogue sonava per una auriculars cada cop més estridents. A mi no m’entusiasmava gaire l’idea de ballar sense poder moure’m.
La meva era una opinió generalitzada: a la majoria ens agradava la Kylie, però no la seva veu, ni haver-la de sofrir rígids com estàtues. Així que decidirem marxar del bar. El Roger, la Mireia, en Jan i l’Alfred—de qui ens acomiadarem—es quedaren a provar sort. Els hi hagués costat massa abandonar la festa havent acceptat ja la invitació de Bacus.
Fora al carrer, ens acomiadarem com a bons germans. Fou l’ escena més estranya de tota la vetllada, la més peculiar. Les absurdes rabietes infantils que m’havien dominat certs intervals de la nit foren engolides per una força més pura: l’indiferència. “Odiar algú és donar-li massa importància”, com digué un poeta. Esperarem que arribessin els taxis per la gent que vivia més lluny, i anàrem cap a casa.
Amb ells havia d’haver anat el narrador d’aquest relat. Vivia a la Vall d’Hebron i estàvem a Diagonal amb Balmes. Crec que en aquesta alçada de la història no cal que expliqui perquè vaig fingir viure encara a Gràcia.
Sonàmbuls en el desert (part VIII)
Si l’amor és una cursa d’obstacles, em quedaven tres tanques per arribar a la meta gloriós. Tenien nom propi: Elena, Laura i Aleix. Caminava a la seva vora, i mentre afirmava instintivament qualsevol comentari que em dirigissin, pensava com me’n podria desempallegar. Buscava una altre oportunitat, havia de parlar amb la meva princesa. Veia passar cada carrer com una oportunitat menys. La xerrameca de l’Elena i la Laura era impossible de contenir; una portera hagués callat sentint els més variats rumors sobre amics, parents i més gent que no coneixien.
Com podria desviar-les del camí? Tenia por de ser massa groller, i perdre punts davant de la Irene. Si pretenia desfer-me d’elles per poder parlar-hi, no tenia sentit retratar-me com un perfecte imbècil que no sap comportar-se amb les dones quan van begudes i tenen ganes d’exhibir la seva escassa oratòria. Què havia de fer? Demanar ajuda a l’Aleix? Inventar- me una altre mentida que ningú es creuria? Descobrir les cartes d’una tirada?
La fortuna va solucionar aquell gran maldecap. L’Aleix ens invità a esmorzar a la cèlebre Plaça del Diamant, prop d’on vivia. Allà, en la taula més arraconada del bar, rodejada per les mirades estupefactes dels demés, la Laura vomità uns espaguetis. L’Aleix, en to mofeta, assegurà que eren a la carbonara. En veure que l’Elena acompanyava la seva amiga a casa—com correspon a les companyes en aquest tipus de situacions—el cor em va fer un bot d’alegria. Saltava joiós en el seu trampolí cap al cel.
Una estona més tard—ja començava a clarejar— ens acomiadarem del propi Aleix. Confesso que per un moment havia temut la seva galanteria, buscava segones intencions darrera la generositat més lloable. No volia que entrés un altre gall en el galliner. Prou que m’havia costat protegir-lo de tota classe d’espècies! Per sort, aviat tot es va aclarir com el dia que ja s’aixecava. Quan vaig veure quines eren les seves intencions reals, anar a dormir i despertar-se l’endemà per dinar ben tard, vaig treure’m un pes de sobre. Vaig respirar: de cop, vaig sentir-me àgil com el presoner sense cadenes. El temor que havia acollit, fruit de la desconfiança, em semblà ridícul.
Ens havíem quedat sols: ella i jo, sense ningú més. Ara només calia que el cervell fos atrevit i la llengua concisa. Malauradament, el pastisser no va sa saber com posar la cirereta. Encara era massa jove per domesticar els nervis, atrapar els tartamudeigs i posar fi a aquella espècie de descàrrega elèctrica que sentia cada cop que em mirava.
Una passa, i una altre passa, i encara una altra, i res no canviava. Seguíem allí, en punt mort. Coneixent la meva naturalesa tímida, em marcava reptes. Em deia: “abans de la cantonada ho ha de saber tot”, o “just arribar a la botiga li demanes el telèfon de casa”. Falòrnies autocompasives. Les paraules morien en el paladar, i amb elles, s’ofegaven les meves possibilitats.
Ben endins, ho havia cridat un miler de vegades. De mil formes diferents havia sentit la mateixa certesa. Només calia exterioritzar-ho, vocalitzar els pensaments... Res, impossible, estava perdut. Un cartell fatal anunciava l’entrada a Travessera de Gràcia, la fi del nostre trajecte. Alarmat per no saber en quin número vivia—quants minuts més em permetia somiar—, vaig començar a dir bestieses.
La Irene devia quedar impressionada pel reguitzell de preguntes sense sentit que li vaig dirigir. Segurament volia omplir el buit abans del gran adéu, intentava entrar d’amagatotis dins el seu record. A la pràctica, tan sols espatllava l’últim moment que estaríem sols durant molt temps. Tant difícil com m’era expressar tot el meu amor, i amb quina facilitat escopia comentaris malsonants i infantils!
Ho llegia en la seva mirada. Sabia que em responia per educació, només desitjava estirar-se al sofà de casa i endinsar-se en els somnis més dolços. De fet, en aturar-se davant una porta negra, es va sentir terriblement alleujada. Jo, no cal dir-ho, terriblement desesperat. Covard de mi, tampoc vaig aprofitar l’última oportunitat. Plantat davant de casa seva—com les plantes, sense voluntat pròpia—vaig resignar-me a dir-li:
--Espero que et vagi tot molt bé, Irene. Suposo que ja ens veurem.
M’equivocava. Dels dos desitjos, només un havia estat premonitori. Perquè si bé ens seguiríem veient, tot no havia anat com la Irene desitjava. Neguitosa, regirava les butxaques dels seus texans una i altre vegada. Buscava unes petites peces metàl•liques que tampoc es trobaven a la bossa de mà. Quatre intents després, va donar la recerca per perduda. S’havia deixat les claus. Mentrestant, havia aconseguit que resés per primera vegada en la meva vida.
La sort, el cel, els déus i el destí m’acompanyaven. Primer al restaurant, després al bar i ara al carrer havia sentit l’encís de la glòria. Els daus em somreien, una alegria indescriptible em va conquerir. Definitivament, el món m’havia condemnat a ser feliç. Precisament perquè estava extasiat, volant sobre cavalls alats, vaig recuperar-me fàcilment del següent cop.
Quan la Irene em demanà de dormir a casa, vaig convidar-la decidit a posar la cirereta. Fins un parell de minuts més tard no vaig enrecordar-me que, realment, vivia a la Vall d’Hebron. No fou cap problema, em sentia prou fort per aferrar-me als meus albatros. Deixaria de refugiar-me en mentides i tripijocs d’adolescents que no duen enlloc. Li diria la millor de les excuses: la veritat.
Com podria desviar-les del camí? Tenia por de ser massa groller, i perdre punts davant de la Irene. Si pretenia desfer-me d’elles per poder parlar-hi, no tenia sentit retratar-me com un perfecte imbècil que no sap comportar-se amb les dones quan van begudes i tenen ganes d’exhibir la seva escassa oratòria. Què havia de fer? Demanar ajuda a l’Aleix? Inventar- me una altre mentida que ningú es creuria? Descobrir les cartes d’una tirada?
La fortuna va solucionar aquell gran maldecap. L’Aleix ens invità a esmorzar a la cèlebre Plaça del Diamant, prop d’on vivia. Allà, en la taula més arraconada del bar, rodejada per les mirades estupefactes dels demés, la Laura vomità uns espaguetis. L’Aleix, en to mofeta, assegurà que eren a la carbonara. En veure que l’Elena acompanyava la seva amiga a casa—com correspon a les companyes en aquest tipus de situacions—el cor em va fer un bot d’alegria. Saltava joiós en el seu trampolí cap al cel.
Una estona més tard—ja començava a clarejar— ens acomiadarem del propi Aleix. Confesso que per un moment havia temut la seva galanteria, buscava segones intencions darrera la generositat més lloable. No volia que entrés un altre gall en el galliner. Prou que m’havia costat protegir-lo de tota classe d’espècies! Per sort, aviat tot es va aclarir com el dia que ja s’aixecava. Quan vaig veure quines eren les seves intencions reals, anar a dormir i despertar-se l’endemà per dinar ben tard, vaig treure’m un pes de sobre. Vaig respirar: de cop, vaig sentir-me àgil com el presoner sense cadenes. El temor que havia acollit, fruit de la desconfiança, em semblà ridícul.
Ens havíem quedat sols: ella i jo, sense ningú més. Ara només calia que el cervell fos atrevit i la llengua concisa. Malauradament, el pastisser no va sa saber com posar la cirereta. Encara era massa jove per domesticar els nervis, atrapar els tartamudeigs i posar fi a aquella espècie de descàrrega elèctrica que sentia cada cop que em mirava.
Una passa, i una altre passa, i encara una altra, i res no canviava. Seguíem allí, en punt mort. Coneixent la meva naturalesa tímida, em marcava reptes. Em deia: “abans de la cantonada ho ha de saber tot”, o “just arribar a la botiga li demanes el telèfon de casa”. Falòrnies autocompasives. Les paraules morien en el paladar, i amb elles, s’ofegaven les meves possibilitats.
Ben endins, ho havia cridat un miler de vegades. De mil formes diferents havia sentit la mateixa certesa. Només calia exterioritzar-ho, vocalitzar els pensaments... Res, impossible, estava perdut. Un cartell fatal anunciava l’entrada a Travessera de Gràcia, la fi del nostre trajecte. Alarmat per no saber en quin número vivia—quants minuts més em permetia somiar—, vaig començar a dir bestieses.
La Irene devia quedar impressionada pel reguitzell de preguntes sense sentit que li vaig dirigir. Segurament volia omplir el buit abans del gran adéu, intentava entrar d’amagatotis dins el seu record. A la pràctica, tan sols espatllava l’últim moment que estaríem sols durant molt temps. Tant difícil com m’era expressar tot el meu amor, i amb quina facilitat escopia comentaris malsonants i infantils!
Ho llegia en la seva mirada. Sabia que em responia per educació, només desitjava estirar-se al sofà de casa i endinsar-se en els somnis més dolços. De fet, en aturar-se davant una porta negra, es va sentir terriblement alleujada. Jo, no cal dir-ho, terriblement desesperat. Covard de mi, tampoc vaig aprofitar l’última oportunitat. Plantat davant de casa seva—com les plantes, sense voluntat pròpia—vaig resignar-me a dir-li:
--Espero que et vagi tot molt bé, Irene. Suposo que ja ens veurem.
M’equivocava. Dels dos desitjos, només un havia estat premonitori. Perquè si bé ens seguiríem veient, tot no havia anat com la Irene desitjava. Neguitosa, regirava les butxaques dels seus texans una i altre vegada. Buscava unes petites peces metàl•liques que tampoc es trobaven a la bossa de mà. Quatre intents després, va donar la recerca per perduda. S’havia deixat les claus. Mentrestant, havia aconseguit que resés per primera vegada en la meva vida.
La sort, el cel, els déus i el destí m’acompanyaven. Primer al restaurant, després al bar i ara al carrer havia sentit l’encís de la glòria. Els daus em somreien, una alegria indescriptible em va conquerir. Definitivament, el món m’havia condemnat a ser feliç. Precisament perquè estava extasiat, volant sobre cavalls alats, vaig recuperar-me fàcilment del següent cop.
Quan la Irene em demanà de dormir a casa, vaig convidar-la decidit a posar la cirereta. Fins un parell de minuts més tard no vaig enrecordar-me que, realment, vivia a la Vall d’Hebron. No fou cap problema, em sentia prou fort per aferrar-me als meus albatros. Deixaria de refugiar-me en mentides i tripijocs d’adolescents que no duen enlloc. Li diria la millor de les excuses: la veritat.
Escrit d'adolescent (Penes d'un cor ingenu)
Penes d’un cor ingenu
Nua, sortida de la dutxa, la Marga s’assentà a la tassa del vàter. Es posà els vells auriculars per, amb els ulls clucs, començar a sentir els primers adàgios. L’aigua l’havia amansit, es trobava d’allò més còmoda. Poc a poc, els problemes que l’angoixaven es desferen; totes les complicacions diàries es cremaren, ja cansades de la pròpia pudor, per convertir-se en cendra.
Mozart era molt millor del què asseguraven els crítics, avui ho descobria; tranquil, pausat, i singularment alegre... Ell la portava a una galàxia poc definida, plena d’antics i vells records. Lentament, la serenor, massa atenta encara, s’alliberà; llavors sentí l’explosió de la música, l’escala cap al cel. Una sensació estranya, desconeguda, la dominava; la pervertia i tranquil•litzava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. Un silenci místic i inabastable.
“Només podré feliç si tinc els ulls nets”, va pensar.
Summertime: child, the living’s easy. La Janis guardava tota la força dels 60 en un sol crit impulsiu, bestial, tortuós, i sobretot enèrgic, molt vital... La CIA no matà una líder del moviment hippie, bastant pacifista per coherència, sinó a una cantant, una veu, que era tot sentiment. No tan sols havia tingut la valentia de musicar els seus sentiments, sinó que a més gosava transmetre’ls... Un error funest, segons els alts càrrecs del servei d’espionatge nord-americà.
Més enllà de la mort, la Marga n’escoltava l’herència. S’identificà amb llur poesia: era adolescent i estava enamorada. Hauria seguit el seu amant secret fins a l’infern més dolç. “Secret”, escric, perquè el noi desconeixia la seva bona estrella; la Marga encara mantenia, reconfortada, el tresor en l’ànima.
Podria ser ella mai feliç? Sofria (potser feliçment, però al cap i a la fi, sofria) quan estimava, però encara l’angoixava més no esperar cap carta fogosa. Ella vivia per estimar, per omplir-se d’aire mentre escoltava la Janis. Estimar la feia sentir tan viva com infeliç; com si tan sols comprovés que encara era sensible, que encara podia percebre el dolor.
“Viure és estar disposat a morir cada dia...”, sospirà.
Since I’ve been loving you. Com va esdevenir?, no ho sabia; un bon dia es va despertar, i estava perdudament enamorada. En cap moment ho elegí, simplement s’hi havia trobat. Diuen que en les vàlvules la sang corre tranquil•la, fins que, sense accelerar-se en cap moment, el cor explota. Des de llavors, tot intent havia estat infructuós; “com més volia agradar, més inepte es tornava”
Mai s’havia sentit tan desgraciada per estar tan viva. Si pogués comprovar que, ni que fos per burlar-se’n, ell pensava sovintejadament en ella, l’hi dedicava un petit instant, ni que fos per aquesta nimiesa.... Llavors tot cel seria una farsa!!!!
Sweet child o’mine. Gràcies a l’avi Francesc s’havia pogut enriquir amb tots els grans clàssics de la cultura occidental. Després, ella mateixa ja s’endinsà pels fantàstics móns de la naturalesa i la literatura. Abans de morir, però, quan ja sabia que tenia les hores contades, el vell va cridar-li l’atenció. “Tambors i clarinets, Marga; la música és tambors i clarinets....” Lògicament, una nena de 12 anys no entengué res; només pogué emmagatzemar la sentència en la memòria.
Tres o quatre anys més tard la providència escoltà les pregàries que, des del cel, l’avi Framcesc li enviava. Sweet child o’mine era la cançó que buscava. Els tambors, l’estat de neguit que comporta tot amor, i els clarinets, les ales amb que aquest, com a recompensa ens regala.
Carta a Donosti. “Sense il•lusions, ja m’hauria suïcidat fa temps”, l’hi havia dit la Blanca per un xat de l’ordinador. Les princeses com ella caminaven lent. L’amor fluïa en els seus cor ingenu, hi arribava sense alertar, però un cop l’havia conquerit, molt rarament l’abandonava. Tenia 17 anys, l’edat en que les coses importen molt, moltíssim, però només durant el temps que importen. Ella sabia valorar com cap altre les petites singularitats de les persones. Allí on molts trobaven errors en les peculiaritats, la Marga entenia que la pròpia virtut és el millor defecte.
“Les coses belles tan sols signifiquen Beutat”, va concloure.
Sortí alleugerada del lavabo, aixecà la persiana de la seva habituació, i esguardà l’horitzó. Estava plovent. Encara nua, entretinguda veient caure el suau degoteig que fertilitzava els boscos, restà aclaparada. Sentia dins seu el brogit intens i colpidor d’una nova energia, més pura i creativa. Per primera vegada, es formulà la pregunta que determinaria llur destí.
“Havent-hi tanta bellesa al món, perquè la nostra mirada és tan poc vidriosa?”
Nua, sortida de la dutxa, la Marga s’assentà a la tassa del vàter. Es posà els vells auriculars per, amb els ulls clucs, començar a sentir els primers adàgios. L’aigua l’havia amansit, es trobava d’allò més còmoda. Poc a poc, els problemes que l’angoixaven es desferen; totes les complicacions diàries es cremaren, ja cansades de la pròpia pudor, per convertir-se en cendra.
Mozart era molt millor del què asseguraven els crítics, avui ho descobria; tranquil, pausat, i singularment alegre... Ell la portava a una galàxia poc definida, plena d’antics i vells records. Lentament, la serenor, massa atenta encara, s’alliberà; llavors sentí l’explosió de la música, l’escala cap al cel. Una sensació estranya, desconeguda, la dominava; la pervertia i tranquil•litzava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. Un silenci místic i inabastable.
“Només podré feliç si tinc els ulls nets”, va pensar.
Summertime: child, the living’s easy. La Janis guardava tota la força dels 60 en un sol crit impulsiu, bestial, tortuós, i sobretot enèrgic, molt vital... La CIA no matà una líder del moviment hippie, bastant pacifista per coherència, sinó a una cantant, una veu, que era tot sentiment. No tan sols havia tingut la valentia de musicar els seus sentiments, sinó que a més gosava transmetre’ls... Un error funest, segons els alts càrrecs del servei d’espionatge nord-americà.
Més enllà de la mort, la Marga n’escoltava l’herència. S’identificà amb llur poesia: era adolescent i estava enamorada. Hauria seguit el seu amant secret fins a l’infern més dolç. “Secret”, escric, perquè el noi desconeixia la seva bona estrella; la Marga encara mantenia, reconfortada, el tresor en l’ànima.
Podria ser ella mai feliç? Sofria (potser feliçment, però al cap i a la fi, sofria) quan estimava, però encara l’angoixava més no esperar cap carta fogosa. Ella vivia per estimar, per omplir-se d’aire mentre escoltava la Janis. Estimar la feia sentir tan viva com infeliç; com si tan sols comprovés que encara era sensible, que encara podia percebre el dolor.
“Viure és estar disposat a morir cada dia...”, sospirà.
Since I’ve been loving you. Com va esdevenir?, no ho sabia; un bon dia es va despertar, i estava perdudament enamorada. En cap moment ho elegí, simplement s’hi havia trobat. Diuen que en les vàlvules la sang corre tranquil•la, fins que, sense accelerar-se en cap moment, el cor explota. Des de llavors, tot intent havia estat infructuós; “com més volia agradar, més inepte es tornava”
Mai s’havia sentit tan desgraciada per estar tan viva. Si pogués comprovar que, ni que fos per burlar-se’n, ell pensava sovintejadament en ella, l’hi dedicava un petit instant, ni que fos per aquesta nimiesa.... Llavors tot cel seria una farsa!!!!
Sweet child o’mine. Gràcies a l’avi Francesc s’havia pogut enriquir amb tots els grans clàssics de la cultura occidental. Després, ella mateixa ja s’endinsà pels fantàstics móns de la naturalesa i la literatura. Abans de morir, però, quan ja sabia que tenia les hores contades, el vell va cridar-li l’atenció. “Tambors i clarinets, Marga; la música és tambors i clarinets....” Lògicament, una nena de 12 anys no entengué res; només pogué emmagatzemar la sentència en la memòria.
Tres o quatre anys més tard la providència escoltà les pregàries que, des del cel, l’avi Framcesc li enviava. Sweet child o’mine era la cançó que buscava. Els tambors, l’estat de neguit que comporta tot amor, i els clarinets, les ales amb que aquest, com a recompensa ens regala.
Carta a Donosti. “Sense il•lusions, ja m’hauria suïcidat fa temps”, l’hi havia dit la Blanca per un xat de l’ordinador. Les princeses com ella caminaven lent. L’amor fluïa en els seus cor ingenu, hi arribava sense alertar, però un cop l’havia conquerit, molt rarament l’abandonava. Tenia 17 anys, l’edat en que les coses importen molt, moltíssim, però només durant el temps que importen. Ella sabia valorar com cap altre les petites singularitats de les persones. Allí on molts trobaven errors en les peculiaritats, la Marga entenia que la pròpia virtut és el millor defecte.
“Les coses belles tan sols signifiquen Beutat”, va concloure.
Sortí alleugerada del lavabo, aixecà la persiana de la seva habituació, i esguardà l’horitzó. Estava plovent. Encara nua, entretinguda veient caure el suau degoteig que fertilitzava els boscos, restà aclaparada. Sentia dins seu el brogit intens i colpidor d’una nova energia, més pura i creativa. Per primera vegada, es formulà la pregunta que determinaria llur destí.
“Havent-hi tanta bellesa al món, perquè la nostra mirada és tan poc vidriosa?”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
