Millor curar que prevenir

Avui estic superexcitat, fet un sac de nervis. Però encara que pugui haver llençat el timó del meu vaixell, continuo pensant que és millor curar que prevenir. Gairebé tots els errors són millors que la prudència. Passo textos de Raúl Alcón:

El meu lloc

Quan vaig arribar al front les bombes queien -segons em van dir- amb més intensitat que mai. La veritat és que allò se me'n refotia. Era allà per oblidar, era allà per deixar, de la mà del manifest perill per la meva vida, el turment del que era pres. L'enemic avançava sense pietat cap a les nostres posicions, feia molts mesos que els nostres generals sabien que perdríem la guerra, però les eventualitats polítiques de cap manera permetien una retirada. Als meus companys de divisió, la majoria d'ells reclutats de manera forçosa, allò els feia bullir la sang. Tenien les trinxeres plenes de fotografies de les seves famílies i amics. A mi m'era ben igual, no m'interessaven la política ni aquella guerra de segur ben absurda. Jo era allà per oblidar. Era allà per arrencar amb les meves mans les vísceres de l'enemic, per saber què se sentia al acabar amb una vida, per saber com era que la teva vida estigués en un perill indefectible i constant. Vaig veure com morien desenes dels meus germans d'armes i no vaig deixar anar ni una sola llàgrima. La vida ja havia estat prou cruel amb mi, així que jo no li devia res a ningú, i menys a aquells imbècils que no tenien ni idea de com protegir-se en el foc creuat. A les nits dormia plàcidament, no recordava ni una sola de les coses que ella m'havia dit, les amargues punxades al cor que patia a casa no eren ara més que un record ben llunyà. Els xiulets dels coets, el foc de les bombes il·luminant la nit. Des del primer dia vaig saber que aquell era el meu lloc i aquella la cosa per la que havia nascut.

La princesa de la ciutat de la sort

Hi ha un cotxe en flames a l'altra banda de l'avinguda. Els nois del barri són massa perillosos i a més són uns idiotes. Fan curses els divendres a la nit a l'autopista, mai no saps fins on poden arribar. I tu eres tan delicada... no entenc per què seguies la seva corda. Hi ha un cotxe en flames a l'altra banda de l'avinguda i sento el dringar de les navalles a les portes d'alguns bars. Camino ràpid, no vull respirar l'aire podrit d'aquesta ciutat, no vull contagiar-me de la indiferència general. Aquesta nit la policia prendrà la zona del polígon industrial i algun dels caps dormiran entre reixes, res que no curi l'endemà. Però ara tot això ja t'és igual. Recordo haver-te vist al parc algunes nits d'estiu, per mi eres la princesa de la ciutat de la sort, per ells una puta qualsevol. Mai et vaig dir res, em feies por, m'acceleraves el cor. Tu mai t'havies fixat en mi però aquell vespre vas fer una excepció en creuar-se les nostres passes. Jo arribava tard de treballar, tu feia poc que t'havies llevat i començaves el dia a cops de vodka al bar de la plaça. Aquesta nit la ciutat és a punt d'esclatar, les bandes s'han citat a mitjanit a la vella nau abandonada que un dia va ser una discoteca d'èxit. La policia ho sap i hi haurà festa grossa. Aquell vespre em vas mirar un segon i els teus ulls eren una desesperada petició de misericòrdia. Eres tan delicada... mai vaig entendre com podies deixar-te anar cada nit en uns braços diferents, seguir el joc mortal dels imbècils que omplen aquests carrers. Per mi eres la princesa de la ciutat de la sort però aquella nit no en vas tenir. Una discussió de matinada entre el propietari del bar i el noi amb qui aquell dia anaves, una bala perduda i el final. Aquesta nit el barri està en flames, però tu ja no hi ets. Només duc unes monedes a les butxaques, no sé on em poden dur, però espero que lluny d'aquesta ciutat de la sort.

De les princeses i els seus prínceps idiotes

Hi ha tipus amb sort, també hi ha tipus amb sort que són idiotes. Són els prínceps afortunats que troben la princesa, no una princesa, sinó la princesa. I aquesta princesa vol que tinguin cura d’ella, i deixa que sigui aquest príncep el que es preocupi per ella i faci tota quanta cosa calgui per la seva felicitat. Però el príncep és idiota i la deixa escapar. La princesa no demana massa, només una mica d’atenció, una rosa blanca de tant en tant, un sopar, un viatge. No demana massa, de fet, massa poc i tot per ser una princesa tan bella i tan perfecta, una princesa tan disposada sempre al somrís ple i la mirada neta. Però el príncep és idiota i la deixa marxar lentament, com qui veu allunyar-se un branca en un riu de curs lent i cabal ample, com pensant que quan faci falta podrà estirar una corda i agafar-la però que, quan se n’adona, veu ja la branca navegant a mar oberta, a la recerca de nous móns. Hi ha tipus amb sort, però alguns són idiotes. Hi ha prínceps blaus que no entenen res, hi ha prínceps blaus que avorreixen a les plantes. La princesa no demana molt, li haurien de donar molt més del que vol, palaus i joies, l’amplitud del temps en l’espai sideral, les galàxies, amb les seves constel·lacions i la seva negra nit, encara que ella es conformaria amb un avió sobrevolant el Pas-de-Calais, però hi ha prínceps que són rematadament idiotes. I aleshores la princesa és trista, i la seva tristesa és la nostra tristesa i voldríem donar tota la nostra llum, sigui molta o poca, per il·luminar ni que fos un xic el seu rostre. Alguns prínceps són idiotes, d’altres no som idiotes però tampoc som prínceps, i la princesa es va consumint lentament en l’amarga foguera dels dubtes. Si una mirada pogués retornar el somrís al seu lloc, si un gest pogués esborrar els records dolorosos i els neguits vitals. És immoral permetre que hi hagi princeses tristes.

La meva dosi de pedanteria

La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és enorme. Vull dir que si em conegués a mi mateix no se si m’admiraria profundament o desitjaria la meva mort. Sóc un sobrat, parlo més del compte i reconec que, de vegades, ho faig simplement per impressionar. Sóc humà, però m’agradaria ser immortal, sóc de barri, però m’agradaria ser rei. La dosi de pedanteria que habitualment m’embolcalla és suficientment gran com per a engegar-me a la merda, almenys de tant en tant. En canvi, gairebé ningú no ho fa, i no deixa mai de sorprendre’m. Parlo sempre, sempre, de París i de Londres com si fossin casa meva i en realitat no hi he estat tantes vegades, parlo de gent que no conec i de coses que gairebé no he tastat. Dono lliçons gratuïtes de la meva ètica, probablement equivocada, però malgrat tot sempre hi ha algú que em dóna les gràcies. Reparteixo pamflets gratuïts del meu pensament de rebaixes i encara hi ha gent que em diu que sóc molt bo. Com vols que no sigui pedant? I en el fons saps que sóc un imbècil de beneit, bo i estúpid que sóc, que em deixo prendre el pel més del que caldria i que em faria passar per un bufó fracassat per qualsevol amic que m’ho demanés. Saps que en el fons sóc un noi senzill però que no em tremola la veu per demanar una altra ampolla de xampany, tot i que m’hagi de costar dues setmanes de feina. La dosi de pedanteria que habitualment m’acompanya arreu no és més que el personatge que m’encanta interpretar, la idea de totes les mentides que calen per explicar una sola veritat. Quan estem a soles sempre demanes una mica d’aquests aires de superioritat, perquè en el fons som jo i el meu personatge i anem sempre de la mà. I t’agrada, t’agrada molt. L’habitual dosi de pedanteria que m’embolcalla és el meu escut contra els imbècils que campen tot el dia carrer amunt i carrer avall. I París és infinit.

Sóc lesbiana

Si jo fos dona, segurament -a part de dir-me Mary- em faria lesbiana. I no ho dic perquè m'agradin molt les dones -com en efecte succeeix- sinó perquè els homes som uns rucs, en termes generals i gairebé absoluts. Si jo fos dona, em faria -crec- lesbiana en veure tot d'homes babejant al meu voltant, perseguint-me, fent-me bromes fàcils per intentar-me caure bé, fent comentaris obscens en tenir un xic de confiança i un llarg i esgarrifós etcètera de barbaritats. Els homes -tenen raó elles- som uns simples i uns sortits, la natura ens ha fet així, potser D'u ho va voler i, a sobre, no hem estat capaços d'autocorregir-nos. Simplifiquem la nostra existència en cardar o no cardar, en més bíceps o menys, en qui marca més gols. És una vergonya ser home quan veus els teus companys de gènere perdre els papers davant de qualsevol, quan són capaços de trepitjar-te a tu, amic de tota la vida, per alguna rossa més o menys explosiva i generalment estúpida. Si jo fos dona crec que em faria lesbiana i faria botifarra a tot quant home calent amb tota la sang entre les potes. Seria divertit de veure -els homes amb dos pams de nas i a mi sent dona, vull dir-. Ara per ara, és una vergonya ser home, com és una vergonya pertànyer a qualsevol classe o grup social. He de dir, per tranquil·litat de vostès -i espero que per ràbia de molts- que si algú pensava que aquest era un article feminista s'equivocava: Elles són tan idiotes que encara prefereixen els sortits babejant als que, si fóssim dones, segurament seríem lesbianes