Records de l'Adrià

VENEDOR DE MENTIDES

No n’hi ha prou amb dir
que et sents capaç
si mai no et compromets; deixant de banda
absurdes promeses que tan sols has imaginat.
És estrany que fugis amb un sol peu
si no vols caure en un forat.

Quan hem dius amb orgull que estàs segur,
però no et costa gens recular,
em pregunto sovint quin sentit tenen
aquest joc d’excuses canviants.
Si perds el fil expressament...,
com el voldràs tornar a lligar?

Almenys si un fos fet de marbre
potser no tremolaria de por;
posats endins d’unes zones emboirades
poc puc creure en si tu te’n fots de mi

Oh, després de vendre
aquest gran assortit de troles,
encara hi tornaràs, prou!
Encara ho faràs demà.
Mai canviarà. Mai, no. Mai canviaràs.

EL LLEGAT DEL DRAPAIRE

Hauré deixat d’ésser un ninot pallús, covard, qualsevol,
per convertir-me en un bon drapaire amb prou sort.
Ben tip d’estar jugant a no avorrir-me en un banc tot sol
Molt resclosit pels carmells dels cargols...

Deixa-ho estar, si, segueix pujant amunt,
deixa-ho a part, sigues prou franc amb tu...

Haurà estat enmig d’un garbuix de mots perduts
on no he sabut quedar-me gens quiet;
dins d’un feix d’errors infams, blasfems, proscrits per la raó,
que m’hauran fet rossegar tots els llangots...

I és que a mi no em va ni em ve,
i per tant no em ve ni em va,
prou que sé que el destí ens podrà emparar
Perquè em sentia leprós prop del fang, sí!,
encadenat per dins per un munt d’enganys.
I en els llimbs del cops, just caic.

Hauré cridat mil cop seguits recercant serenitats
i un cop exempt d’incontinències he pogut sortir del pas.
I embadalit m’he sentit nou,
doncs jo no vull tornar a estar sord
Resseguint els clams, xerics, udols dels muts.

BEVENT PASSAT

Són les onze del matí, no em preguntis res, quiet;
és un diumenge qualsevol, m’aixeco i vaig de tort;
i a la boca hi tinc mal gust, i tot ho veig borrós;
el cap hem va molt a poc a poc mentre no puc parar
el meu carai de cor...

M’hauré....m’hauré..., m’hauré de canviar el cervell.

Tot just tocat el “tut” començo a rondinar
d’aquell despertador, que sempre em sol posar nerviós;
i en cada nou raig brillant em costa més dibuixar
l’esbós senzill d’un somrís d’abans
que fàcilment sortia d’aquella engruna de niu dolç...

Em fa molt mal pensar que el futur és gris,
que es podrirà fent un badall.

Tu sempre dius que està ben bé a punt d’arribar,
a bona horà vindràs....
Que ni ens caldrà tornar-nos a emborratxar...
El temps corre, se’ns està socarrimant;
vull aiguardent, jo ja no puc esperar.

NINA ENSUCRADA

Enmig de la carretera de Salt
hi corre una nena: és el meu desig.
I té les cames com una nina de
mel i de mató.

No et suïcidis, hauràs de fer l’amor.
No et suïcidis, hauràs de fer-ho amb mi.

Ben passada la nit, buscava la lluna,
és l’hora negra dels amants.
Perduda en un mar de bogeries
que et poden ofegar.

No et suïcidis, hauràs de fer l’amor
No et suïcidis, hauràs de fer-ho amb mi.

Vet aquí que n’ets de figaflor, quin disbarat...!,
si no et fies ni de mi.
Tu sempre acabes dient-me que no,
que només vols conservar l’honor

L’honor, allò..., allò que amagaves tant.

És clar que no et senties sola cap dia
des de fa una colla d’anys;
tan embafada de ta mare
Que només et fa que mimar...

No et suïcidis, hauràs de fer l’amor abans
No et suïcidi, hauràs de fer-ho amb mi

No, no, no, no, no..., fes-me cas!!
Si m’entens aquest maleït orgull...
T’acabaràs florint...
Entre cella i cella t’acabaràs florint.

Entre cella i cella t’acabaràs florint.

MIRALL CAPGIRAT
Si em podeu treure per fi un tros d’ànima...,
i no fer-me mal sense miraments.
No poséssiu cap cara d’espant
al veure’m per dins tot ben corcat

Si em moro a casa què direu
quan els veïns preguntaran,
voldran saber-ho tot de cap a peus.

Som tan ingenus fets de figues de mor
i molles de par sense amanir.
No goséssiu posar gaires entrebancs
al ritme que us dóna aquest mirall capgirat.

Perdut de sobte en el no-res
no sé com podré reaccionar
Tinc por de no complir com fa al car

Són tan absurdes aquest munt de llàgrimes...
que us baixaran galtes avall.
L’àvia se’n riu, vés per on,
no es queixava mai

Amb suca-mulla refilava:
no miris més a dintre teu
que ni de prop ni de lluny
en trauràs ni cinc.
Ni perfumis més aquest calaix pudent
Amb tantes roses, lliris i pensaments.

Prou depèn, prou....Xai de Déu, xai...
Estic ben mort.... fe, fe.

UN RAL NO ÉS FORADAT

Guarda’t de mi, no facis tan el brètol,
que no et pot sortir gens bé,
t’hi va la pell!!!
Són uns camins de gos que ni els més fins se’n salven
del “pixum” que dóna aquell pou glaçat.

Un àngel em va dir d’on treia la meva sort,
si provenia del cor d’algun boig,
com d’un proscrit que es mofa d’algun guàrdia civil
fent-li la guitza tota la nit.

Una dosi per la salut
Una dosi per fi, per poder anar a dormir

Fa uns quants anys que esmolo les venes
per tal de perdre aquestes crues penes;
m´ estan matant, exprimint-me per dins. Per dins...

No et casis amb mi, sí,
ja saps el pa que hi donen;
Que vols esser un rantell avinagrat?
La neu voleia no només s’enflaira;
diuen que és dolça quan tot just el somni és nat

Un junkie vol sang de lliris mustis....

Una dosi per la salut.
Una dosi per fi, per poder anar a dormir.
Una dosi per la salut.
Una dosi per fi, per poder anar junts al llit

EL BOULEVARD DELS XIPRERS

Conscient d’estar obrint sarna,
desdenys amb l’ IVA inclòs,
perdo l’enginy, comptant cabòries
mentre els budells remuguen de fred.

Ara o mai, no puc perdre el tren...
El temps em cau al cim, el cap em bull.

Conscient que sóc un fill d’hospicis,
de manicomis i d’hospitals,
sense delit m’he vist a part
contra un mur glaçat,
enterbolit per tots costats,
omplint els vèrtexs, claudicant enters,
com híbrids fornicant pells.

Qui sap si algú t’haurà vist malalt d’ençà
que treus esputs humits amb sang
humits, amb fongs i fetge,
entre vitrines clos, dins l’hort dels desmais.

Lliscant pels vicis, fent un cop d’ull...
Lliscant pels criptes, foll...
Somicant, somicant...
contra una allau de “peròs”.
Per mig d’orins dividits d’odi,
Risc amb ois: sí o sí o no?
Somicant, somicant...
et pots estalviar el cel.

No pots cridar, doncs et sents ben flac avui:
ja no ets un llocs xiprer de pas.
Ets un gandul en penombres, amb un epitafi en blanc
on hi ha un escrit que et dona un bon remei,
i et diu:
“no tinguis fills, no tinguis fillols en va”

REPAPIEJANT

De vailet em deia el pare:
“Què vols ser quan siguis gran?
Un mal criat culpant la son
ben atrinxerat entre els llençols
fent l’indi amb sorna, cantant en sioux
les lletanies dels convents”-

“Estic ben tip, tip, tip,
no vull que facis tard.
Per Déu t’ho juro
que et trauré la mandra a cops de pal.
Per més que piulis mofes d’orfanat,
de vells xarrucs repapiejant”.

Just posar-me al llit li deia:
”no vull ser gran, no vull ser com tu,
tan elefant”.

Ei! A la fi et cuides tard,
t’embruts quan menys me vals,
I et fixes en la mare per un reclam...
I oxides híbrids d’odi sense fel
sobre un fill que es perd.
No et calen crits si el que tu vols és mel.

No et puc retreure l’ànsia
Ni el neguit patern
Dabadabadabadibiboro
L’inri es perd quan un neix vell.

No vull ser gran, si puc triar
Deixa’m ser un nen, no un elefant.

BLUES PER NADAL

Temps d’afartar pobres sense ni cinc per rosegar,
parlo d’un temps malmès que no passa de llarg.
Temps de poca-soltes, de paròdies i desfalcs
ben desprovist de vènies, brides i repòs:
és un blues.

On ni el bar et somriu, doncs tot se’t torna trist,
com un bri de maig enfebrat d’abril.
On s’hi filtren pòsits de caves bruts,
podrits destapen molts caps de turc
Rebent cops i cops amb un somriure sà...
Rebent cops i cops amb un somriure sà...
És un blues...

Temps d’hipocresies que no saps com et mantindran;
de tants neguits et cansa respirar.
Ben just t’enfadaràs, tens bona edat com per trescar;
triat un bon nom que et faci cas.
Tuïtiu de mena, furtiu quan vol,
defuig de bíblies, sants i borinots,
d’un fotimer d’amics que a la fi no ho són.
És un blues... Blues per Nadal...

Temps de taquicàrdies que enfredolit perd el compàs,
és un malson que ets incapaç de redimir.
On ni ta mare no li pot quedar per tu
gairebé gens de delit
per gronxar-te amb aquell lleig cotxet d’ahir
tot cantant un blues.

Un blues fet per Nadal..., és un blues.

EL JARDÍ DELS PRÉSTECS

Pitjor és morir de boques glopejant sang;
si més no ja ho saps, escup!
Pitjor és morir a posta, a costa d’un bon jan.

Com quan hom riu i embaina el sabre,
mentre un nen mira i no entén res
en veure un cec treure’s els ulls per por.

Com quan a un ric li cau la bava
I dóna la benvinguda al pastís
Mal que sigui vomitant el fel

Entre cent reixes crides, i no et sents.

Migjorn ben capficat dins un eixam de ratpenats, absort...
Migjorn fent vanitats, venent perfídies d’art.
Sense cap bri d’honor, restant, els morts no compten mai.
Sí, cuits estant.
Sempre i quan tinguin els sants al seu costat
estan ben dats!
Tot sigui repujant les criptes amb uns quants escrits ben llords...
Enmig de cendra i plors
criden i la veu es perd.

Trucs infams tot simulant desmais, és cert,
per cobrar luctuoses pagues de Nadal,
fent servir malls d’acer, esmicolant a trets
llurs favors, tergiversant-los en uns quants soborns.
Ja n’hi ha prou
de rucs cínics que et fan mal!!!

Rèquiems cars tots a preus de cost
per uns invàlids que criden fort, sense ànima i cos.

Tan sols sigui per fingir, que tots suem
dins del mateix forn; ni amb l’as de pics, ferm, clos
Pots veure’t amb sort....

Seu, doncs, no s’hi escau patir. Sí.
Us deien tots: “En el llit s’hi dorm;
és l’hora de les broques, d’un en un,
Setze estones en vuit minuts”.

Abans tots reien, reien..., sense rancors, a gust
mentre ara, tots jeuen, jeuen..., i no fan el son.
Són bons minyons. Seran botxins d’un discurs previst?
Ni amb l’as de pics, ferm, clos.

Algú igual va de crim...


SANTS INNOCENTS

Ans ens sireia fent l’orni
dels teus consells caducs,
de luxes superflus en nom d’ algú,
d’uns quants adorns gasius
que corren cobrant-se enemics.

Per camins de pols,
per un congost de trons,
com un llop que fuig
d’un eixam de trons...
hauré buscat sopluig,
hauré bramat dolgut,
atrotinat per algú com tu.

Ben trist, a despit d’ un cel caigut
me’n ric dels usuaris de la creu.
En pro de pau, per por de caure a l’ infern

Tu ets com un pas en fals,
Un pal•ladi o un criminal?
Un niu on no s’hi escau
perdut sense confins enmig d’un trist rebost

Amb la pell i l’os, sense sang al cor,
et puc semblar un intrús
un fillol de torn,
que cada cop dóna menys de sí,
doncs tinc tots els dos ulls ganduls.

Amb l’ànim embastat , com per fer-ne un rusc
puc ser un botxí com tants:
Un malandrí, un malandrí,
que es ven per un mal sou.

Ben ferit d’amor, en dejú per tu,
no entenc aquest vist-i-plau.
Doncs, cada cop veig perduts els pobres;
com més esforç, més denerits.

Sols puc dir-vos desencants, desdenys com més m’hi faig,
doncs no sóc tan innocent com per no ser esquerp.
Lluny de creure en àngels, i menys vestits de color blanc.

Escarransit i amb baves, com un jueu que ofèn,
vés!, sense mala fe. Escanyolit, escanyolit...,
absolt potser per quedar bé.

UN JOC D’OUS (DES DE LA PLAÇA GOMILA)

Que més dóna si ho dic en xino, en grec, o en basc,
fent crits de monja (de bon cristià),
si hi ha cants de serbis, cants contra croats,
cançons de guerra, d’odi germà.

Ei noi, ei! Ei, noi!
No siguis curt, ni tan sorrut, un pixafred, un cul d’embut, un pèl de cony, un dat pel cul, un orinal, un llepafils ben brut.

Prou rius de morts, d’exilis llargs,
de viatges tèrbols, de tants plagis de pau.
Prou cerimònies, saliva en va
Hipocresies si tot es queda igual

Són vides, cautives, cafres a preu fet,
sectaris, caníbals, ensurts del temps.
Fent misses supines, concilis en llatí,
creuades invictes, prepotents amb seny

Xabacans del pro. Xabacans del món

BRIDES
Quan temps de pas, d’odi de sang, renoi!
Tants anys couen,
quants somnis creus torbats
sens brides, ferides, ni traus.

Solitud, omplint un buit,
Tant temps fent-li de casa...
Entre epitafis al dors,
reps crits de borró, de blat i de llor,
saviesa a brots...

Dins un sot, un reu de mort, la vida ens plany.
Aixopluc i amagat on no neva ni plou
A dins del bou.

Cremors!, quexics de dols,
calúmnies, missals, auspicis d’or,
Caminant....

Tot se’m fa estrany, confús i dispers...
Innocent, frec a frec,
un xiu-xiu d’ ensoltes reps.
Retrucs gastats clous

Solitud, prenys al buit;
el riure s’escapa.
Si amb d’esma li ve la son, xius
crits de dolor, de tall i devots
Saviesa a brots

Remors, sorgint la mà
cendrosos dietaris, esquer pels cucs...
Reposant sol

Amb d’esma li ve la son

SOLITUD

Com un mossèn ben sord
tot confessant un cor de muts,
la solitud hem rep amb un ram de flors

“Hola, bon dia, benvingut, què tal, com et va?”
seriosa, digne d’un galant.

Enganxosa amiga, fleuma i figaflor
sense previ avís et vindrà a visitar.
Innocent, quan menys fa falta et ve a trobar
de bon cor, de bon gust.

Hi ha algú que a la fi no et vol, hi ha algú sense rancor

Com un senyor l’he convidat a un té melós,
hem xerrat junts amb pau pels descosits.
Tots dos fins tard, perduts hem passejat pel port,
hem barrejat un cigarret.
Ben tous fent tombs, tots junts hem renegat del temps,
com bons cosins hem anat al llit

Idiota i crua, llefiscosa amb gust
Xiripitiflàutica ambulant
Quan menys fa falta et ve a trobar. Innocent!!!

Signes del temps, on ets? Sota el cobrellit,
a cada voraviu, rera cada cul
tot fent un pipí, cosint calçotets
ebri recordant el pa amb vi oli i sal.

Li he picat l’ullet, amb riure de peix,
delicadament, l’hi he volgut dir adéu,
s’ha enrampat la mà, de genolls plorant
m ’ha agafat el pit, ben fort m’ha dit:

“Nooo, no em deixis mai, mai sola”

ULL PER ULL

Perdó la por, però em tremola el pols:
qüestió d’orgull
M’aixeco i no puc, un bon trau just al mig del cervell

Ull per ull, dent per dent, qui sap si tots som mecs.
Comissari a sou, no hi haurà ni un pam de net

Cauen guspires, plou però no et mulles,
potser no et cal sopluig.
Un Déu fent virolles, qui no plora, no mama, ni beu

Cops de puny, ulls de vellut,
guerra de botonets.

Per orgull tu ets sents sol,
no vindrà d’un pam.
Per orgull tu ets sents sol...
no faràs el net mai.

Fora complexes, prou de modèsties,
no et caldrà fer-te el gran.
Mala memòria, falses històries d’un nen d’abans.

Rau la por, la sang et cou, llàgrimes plorant;
des de sempre has estat, un cocodril merdós

Que et duri, que et duri, que et duri....
la bona sort

La gent mirant tots embadalits, tu ets sents sol:
ningú fa un pas

Escanyolit mirant, no et mouràs ni un pam
Sense moure el nas

MMMMM, QUIN FÀSTIC, VEEEEECS, QUE BO!

Creu amb mi, no cal que et mofis
Rera meu, no hi ha qui em guanyi
sobre el deix, estic a la cua...
“Rodamón, perquè hem mires sinó t’excites prou?”

T’estimo i no et vull, besa’m;
jugaré a un joc,
jugaré a enfadar-me.
T’estimo i no puc, deixa’m
Em caso amb tu,
Ara et dono banyes

(perdó.........)

Qui sap si no vull, però m’estaques fort, prou!
Em fas fer el que vols,
fora d’un niu, lluny de tu no em vols.
Treus saliva, apaguem el foc.

Tu ho eres tot, cos a cos,
tots dos jugàvem a petons.
Vull una orella, un nas, una cella
una boqueta, un ditet, uns ullets
un mogró, una llengua,
una pigueta al ring-ring
que em faci cas!

Mala llengua, ràbia tendra,
si era un joc....
Mala bava, mala sanya,
tu i jo sols...

Mmmmm, quin fàstic, veeecs, que bo!