El propòsit d’aquest text introductori és doble: d’una banda, mostrar l’encert de l’observació borgesiana segons la qual Wilde era un home profund que volia semblar superficial i que aquesta superficialitat impostada ens ha fet passar per alt massa sovint el gruix d’un sistema estètic i vital de gran volada i envergadura. De l’altra, recordar la plena vigència de moltes de les afirmacions, hipòtesis i denúncies de l’irlandès. Totes dues intencions van del bracet. Perquè si és cert que no cal defensar res del que per si es mateix es defensa, i doncs, que n’hi hauria d’haver prou amb llegir els textos de Wilde per sospesar-ne la veritat i bellesa, també ho és que, en part de resultes de l’esmentada ambigüitat volguda, el seu missatge ha quedat molt diluït.
L’obra abundosa en propostes i suggeriments de Wilde ha quedat eclipsada pels escàndols del final de la seva vida, i aquests escàndols han pesat més que cap altra cosa en la manera com ha passat a la història. Totes les causes necessiten els seus màrtirs, i els acaben trobant o inventant. L’apropiació indeguda és un dels delictes més freqüents en tots els camps humanístics, i si bé cal reconèixer que l’única manera de poder entendre el món i els altres és a partir de la circumstància pròpia, el cert és que quasi sempre la falta d’imaginació i d’interès acaba rebaixant els altres a mer instrument per a les pròpies necessitats. Això pel que fa a la reducció d’un veritable filòsof a la trista condició de loca. (Com si ho hagués vist a venir, Wilde fa declarar a un personatge d’ El retrat de Dorian Gray: “No hi ha manera fugir d’una etiqueta. Refuso el títol”. O, en una altre premonició—aquesta de “L’ànima de l’home en el socialisme”—: “No sé n’hi hauria de dir res, al públic, de les vides privades d’homes i dones, perquè no n’han de fer res”).
Ara, Wilde també té diguem-ne certa responsabilitat en el fet que sovint s’hagi agafat el rave per les fulles. Poc procliu a immergir-se en sistemes de pensament massa monolítics i pesants, s’estimava més l’estètica de mena àgil, que no vol dir lleugera. “La vida és massa important per parlar-ne seriosament”; “T’ho prego: sigues tan trivial com puguis”; “És un assumpte tan avorrit que caldria parlar-ne amb serietat”; “No desitjo canviar res d’Anglaterra, tret del clima”: són el tipus de comentari relativitzador i en aparença frívol que li agradava posar en boca dels seus personatges dramàtics o novel•lescos. No cal menystenir-los com a simples poses: formen un dels registres del seu estil. L’ humor és un dels trets distintius de la intel•ligència, un antídot contra el fanatisme, el dogmatisme cec i la neurosi; és creatiu perquè, amb la seva agilitat, permet passar d’una cosa a l’altra, establir relacions noves i obtenir punts de vista originals. Amb tot, resultaria empobridor i curt de mires creure que és l’única dimensió de Wilde. És ben trist que l’ humor groller usurpi el lloc del que ha passat per tots els alambins de la intel•ligència i que, en conseqüència, de vegades faci l’efecte que només s’ha de fer cas del que es diu cridant. “Sóc molt conscient que hem nascut en una època que només té en consideració els avorrits, i visc tenallat per la por de no ser incomprès”, declara en un temps—el victorià d’Anglaterra—en què la forma i l’etiqueta posaven bastons a les rodes de la imaginació i l’agudesa. Avui potser diria que l’ humor ha quedat tan danyat per certs sarcasmes i banalitats que cal posar-lo en quarantena fins que es restableixi i pugui tornar amb el seu vigor insubmís. En tot cas, pot estar tranquil, perquè sembla que del que tenia d’important per dir no n’ha quedat gaire res.
I fins i tot s’ha acabat imposant la tesi pseudocristiana que veu en la eva evolució vital un procés que porta de la frivolitat extrema, el paganisme i el sensualisme del principi a la contrició més apesarada del final, tal com queda reflectida a De Profundis i els poemes de al presó, o bé l’altra—variant de la faula de la cigala i la formiga—que lleva tot valor a una vida per la manera trista com va acabar. I ja per concloure el repàs de versions panxacontentes, la que, en virtut de la inèrcia més o menys acadèmica que consisteix a tancar els autors en el seu context històric i emmarcar-ne les idees en corrents temporals (és a dir modes), oblidant que un gran escriptor parla a tota persona de tot moment, col•loca Wilde en la conjuntura de fa dos tombants de segle i l’engega amb la denominació de decadentista de final del segle XIX. En fi, tot plegat, poques ganes de trencar-se el cap i tendència a etiquetar i deixar de banda. Si enumerem les diverses versions—la biogràfica—loca¸ la beneita de la gracieta, la pseudocristiana, la que pren una part pel tot i anul3la el principi pel final, i l’acadèmica—ja es veu que Wilde podia escriure tant com volgués, que al capdavall no se l’ha tingut gaire en compte. “Les formes més nobles i més baixes d’exercir la crítica són una modalitat de l’autobiografia” és una observació seva que, sota la forma educada, denuncia moltes pràctiques endèmiques a la universitat i això que s’ha acabat anomenant—amb una reveladora contradicció en els termes—indústria cultural, pràctiques que també l’han afectat a ell.
Potser val més que, després de fer un cop d’ull ràpid a l’estat de l’exegesi, ens centrem en els textos que aplega aquest volum. És, bàsicament, la traducció del llibre en què, amb el títol d’ Intentions, Wilde va reunir els seus assajos de crítica literària. Bàsicament, perquè s’hi ha afegit dos textos i se n’ha suprimit un. L’exclusió s’explica perquè “The truth of the masks”, una anàlisi de l’obra shakesperiana des del punt de vista més escènic, requereix una familiaritat amb els personatges del d’Stratford-upon-Avon exclusiva de l’especialista o el britànic. Les inclusions tenen dos motius. La primera—tres col•leccions d’aforismes—, un de decoratiu: col•locades a tall de frontispici, aquestes màximes fan goig i anticipen punts fonamentals dels assajos següents. La segona, “L’ànima de l’home en el socialisme”, esplèndida exposició dels ideals socials de Wilde, planteja la funció que atribuïa a l’art la literatura. No una d’òbvia, és clar. En Wilde no hi ha res d’obvi. “La decadència de la mentida”, “El crític com a artista”, i “Ploma, llapis i verí” són, doncs, el gruix d’ Intentions traslladat a aquesta traducció catalana.
¿Què diu, a l’alba del segle XXI i l’era digital, aquest irlandès que es bellugava per la invasora Albió a la segona part del XIX? Si ens fixem en l’essencial, molt. En els següents textos trobarem un model utòpic i uns postulats estètics imbricats fins al punt de formar una intenció unitària; observacions de tipus social i psicològic que el temps no ha fet sinó confirmar; una erudició creativa que, alhora que conserva el bo i millor de la tradició occidental—i així compensa l’amnèsia i desinterès actual pel nostre propi passat—, se l’apropia de manera original i li aporta un sentit únic, com només ho poden fer els esperits genuïns. Aquest conjunt d’idees i apreciacions, si es llegeix amb actitud receptiva si es llegeix de manera crítica i artística), ens revela molt de nosaltres mateixos i de com tenim organitzat el món. No perquè tot el que diu Wilde vagi a missa, ni perquè abraci tota la realitat bigarrada del seu temps i que ha anat sorgint d’ençà de 1900, sinó perquè, en els punts fonamentals que tracta, l’encerta.
“L’ànima de l’home en el socialisme” planteja una hipòtesi fascinadora: la combinació de la solidaritat amb els altres i del cultiu de la individualitat. Wilde parteix de la denúncia d’una realitat social que no ha fet més que intensificar-se en el darrer segle: la d’una societat basada en el treball, la competència, l’acumulació de diners i la massificació; un món que ha confós el valor amb el bé material en què les persones no són sinó el que tenen (i, per aquestes perverses conversions i inversions, acaben valent el que tenen). La denúncia no és nova, i la cobdícia i la misèria moral de l’home són tan velles com l’existència de la societat. L’afany de lucre, la pulsió de la productivitat, l’ànsia de ser més que els altres han comportat dues conseqüències fatals. Una, la desigualtat. L’esclavatge de les societats antigues—l’esclavatge en què es basava el bressol de la nostra civilització—ha cobrat al llarg de la història formes diverses: des de la que justificava el mateix Aristòteles passant pel vassallatge de l’Edat Mitjana fins a la salvatge explotació industrial que va descriure Dickens. Totes es basen, sens dubte, en la ceguesa materialista. I no cal dir que es tracta d’un cercle viciós: com un hàmster que s’escarrassa a córrer a la roda inútilment, l’home, tancat en l’àmbit del treball, el guany i la despesa sense criteri, s’oblida de si mateix i dels altres, dels valors bàsics, i es llança a una existència sense solta ni volta ni suc ni bruc. Aquesta insensibilització ha comportant la segona conseqüència l’oblit i l’abandó del més sagrat i valuós, l’ànima. No deixa de ser una paradoxa terrible que, alhora que s’ha incentivat l’individualisme més atroç en matèria econòmica, s’hagi imposat la vulgarització i la massificació en l’àmbit del pensament. Ara, ben mirat, es tracta d’una paradoxa superficial. S’explica pel mateix principi del món productiu i competitiu segons el qual s’és el que es té i el bé material constitueix el valor. El triomf més gran del capitalisme respecte els anteriors sistemes d’explotació és haver aconseguit que una gran part de la població interioritzi la necessitat de treballar independentment de l’activitat que fa. D’aquí que, en els nostres dies, una persona pugui anar d’esma a l’oficina, passar vuit o més hores en un edifici malalt, tornar a casa, sopar amb una esgarrapada qualsevol cosa, veure el primer programa de televisió que especialistes en índexs d’audiència han programat i adormir-se per, al cap de poques hores, recomençar tot el procés amb la minsa esperança d’un cap de setmana mediocre i unes vacances en qualsevol punt massificat pel turisme. Això, doncs, ja existia en temps de Wilde. La seva proposta, utòpica com ell mateix reconeix (“un mapa del món que no inclogui la utopia no mereix ni un cop d’ull”), és invertir els termes: igualar la part material—donar a tothom el que necessita—i permetre que cada persona realitzi la riquesa que porta dintre. Tots dos extrems, diu, s’alimenten. Quan l’home troba l’activitat que li escau i l’enriqueix, no té tanta necessitat de distreure’s, ni d’acumular, nodreix aspiracions més altes. En cultivar la pròpia individualitat, descobreix els ponts que el connecten amb els altres; ja no cedeix el seu gran dret a canvi d’un plat de llenties; desapareixen la por i l’enveja, dos mals constantment reforçats pel sistema productiu; l’home crea sentits i valors; les democràcies deixen de ser oclocràcies. Tot aquest plantejament es basa en una fe en la bondat natural de l’home, és clar, i en la creença que es poden canviar les coses. I en una singular combinació de l’ideal caritatiu cristià en l’àmbit social i del principi més agonalment aristocràtic en l’art. L’aportació més audaç del plantejament de Wilde consisteix a basar la vida en un hedonisme exigent. No en l’hedonisme de les cerveses i les panxes, del consum desfermat, del sentimentalisme tou, de la vanitat cega i l’ambició professional, sinó en el del cultiu de tot allò que fa la vida valuosa: la contemplació, l’amistat vertadera, l’activitat amb sentit. “I així, mena una vida a imatge de Crist qui és perfectament i absolutament ell mateix. Pot ser un gran poeta, o un gran home de ciència; o un jove universitari, o qui vigila les ovelles en una pastura; o un creador de drames, com Shakespeare, o qui pensa Déu, com Spinoza; o un nen que juga en un jardí, o un pescador que llança la xarxa al mar. Tant hi fa el que sigui, sempre que realitzi la perfecció de l’ànima que té a dins”.
L’activitat pròpia de Wilde és l’artística. Als dos assajos següents, “La decadència de la mentida” i les dues parts d’ “El crític com a artista”, estableix les bases de la seva estètica. Hi defensa un art de tipus idealista, ben allunyat del realisme que es practicava a la novel•la i el teatre del seu temps. En el debat sobre creació i imitació que dura des de temps grecs, s’inclina decididament per la primera, i es mostra implacable amb els que, com Zola, considera que no fan sinó plagiar l’esma de la realitat: “troben la vida crua i la deixen sense adobar”. Així com l’art merament notarial no fa sinó perpetuar el que hi ha d’imperfecte i incomplet i lleig a la vida, i assimila l’art al periodisme de tal manera que suprimeix tota contemplació—normalment amb vista a agradar al màxim nombre de lectors possible, ja que sempre n’hi haurà més interessats a sentir com els expliquen una “historieta” que a apreciar les subtileses de l’estil i el pensament i fins i tot a posar en dubte les seves concepcions—, l’art de tipus idealista pot perfeccionar els esperits capaços de contemplar-lo. Wilde trasllada el món dels arquetipus platònics al camp de l’art, i arriba a afirmar que la vida i la naturalesa són una còpia d’aquetes idees artístiques: diu que a Londres no hi havia boira fins que la va pintar Turner, que el món desconeixia la malenconia fins que va veure Hamlet, que una posta de sol imita l’estil d’un o altre pintor. Aquestes reflexions, en què es podria veure un idealisme i esteticisme forassenyats, són al capdavall plenament constatables. Si el món és la nostra representació, si no sabem ni sentim res fora del que es reflecteix a l’interior—només cal certa reflexió i introspecció per demostrar-ho—se segueix que “les coses són perquè les veiem, i què veiem, i com ho veiem, depèn de les arts que ens han influït. Mirar és molt diferent de veure. No es veu res fins que no se’n veu la bellesa. Llavors, i només llavors, adquireix existència”. Un exemple—relacionat amb el cas de Turner tot just esmentat—: “El canvi extraordinari que s’ha produït en el clima londinenc durant els darrers deu anys es deu del tot a una determina escola d’art”.
L’individualisme i hedonisme exigents que postula Wilde com a fins de la vida humana requereixen unes arts belles que forneixin models admirables—no per la seva adaptació a la moral vigent sinó per la seva veritat eterna—i tornin delicat l’esperit. A partir de la contemplació del bell i el bo, de l’art que s’adreça a l’ànima de la persona i no al seu aparell lacrimal o a la cartera, serà possible concebre aspiracions més belles i bones. Mircea Eliade afirma que si ja no es produeixen miracles, és perquè la gent ha deixat de creure-hi. Perquè només veiem el que mirem, i la manera de mirar està determinada en gran part per la formació estètica. D’aquí la importància cabdal de les formes que es contemplen. I per això—lligant-ho amb les consideracions de l’ “Ànima de l’home en el socialisme”—, alhora que s’observa la caritat més estricta amb el proïsme, cal ser implacable amb els que aprofiten el poder de la imatge i la paraula amb vista a obtenir beneficis crematístics. Només cal sortir al carrer per veure que el món s’assembla cada cop més a la publicitat, la forma pseudoartística més popular del nostre temps, conjunt d’imatges espectaculars desproveïdes de cap valor subjacent i que té com a únic objectiu produir el màxim de consum, és dir, massificar i vulgaritzar, homogeneïtzar. I aquests escriptors que neguen cap diferència enter el periodisme i la literatura, ¿de debò han entès la funció de la seva activitat? ¿Saben quina diferència hi entre la informació que tant ens sobra i la formació que ens comença a faltar tant? Els directors teatrals que consideren que per actualitzar Calderón, Shakespeare, Verdi i altres els han de vestir segons la moda del dia i tornar desagradables, ¿tracten el públic de curt de gambals o no han entès l’absoluta pertinència per a qualsevol temps de tota obra d’art? (Com ho han demostrat Gustav Leonhardt o Nicolaus Harnoncourt en interpretar la música barroca amb criteris i instruments diferents dels de l’orquestra clàssica i romàntica, fent-la especial i del tot actual). Tots els atacs que Wilde llança contra els novel•listes fàcils del seu temps es poden aplicar als del nostre. Admeten una síntesi molt senzilla: podent aportar a la imaginació del lectors models que enriqueixin i embelleixin la vida, no fan més que gargotejar històries fluixes que esdevenen una invasió del periodisme—de la mera i tosca relació de fets normalment ordinaris—al camp sagrat de la literatura i la imaginació. En el fons, l’irlandès vincula les formes espúries amb una critud errònia davant l’art: la que confon creació amb vida i no espera de la primera sinó un passatemps i una identificació amb la persona (és a dir, l’actitud com a lectors de Madame Bovary i Alonso Quijano el Bueno). Segur que Wilde coneixia la distinció que va establir Samuel Taylor Coleridge entre fantasia i imaginació: la fantasia, grollera, inartística, vol obtenir gratificacions que la realitat li nega (per això el seu àmbit és el de la pornografia, les pel•lícules violentes i el sentimentalisme xaró); la imaginació, delicada i culta, transcendeix l’esfera del desig immediat i ascendeix a una dimensió independent—la dels arquetipus platònics aplicats a l’estètica—que ja no vol substituir res ni confondre’s amb res, sinó que apel•la a la mera contemplació i a la formació artística (les Venus de Ticià—eròtiques, no pornogràfiques—s’adrecen a la imaginació, no a la fantasia, així com les obres dels tràgics grecs, en què no apareixen assassinats ni catàstrofes en escena sinó que els narra un personatge). La imaginació és l’actitud receptiva que Coleridge considerava adequada i indispensable per a la contemplació estètica que propugna Wilde i que el romàntic va anomenar bellament “suspensió predisposada a la incredulitat” (willing suspension of disbelief)
Wilde parla d’un sentit estètic al qual s’adreça l’art sense passar per les instàncies de la moral i al racionalitat seca. La impressió que deixen en aquest sentit les diverses creacions incideix, com s’ha vist, en la manera de veure el món, i, doncs, en el món. Si és cert que existeix aquest instint imitatiu de la vida, i que veiem el món en funció dels models que hem contemplat en moments de supressió del judici i la voluntat, ¿no és la funció i gairebé el deure de l’artista crear arquetipus esplèndids que contribueixin a il•luminar-nos? No d’una manera tosca i pedagògica, nio amb la fàcil moral que no dubta de si mateixa, sinó amb el valor i la lucidesa d’aprofundir en el misteri. I aquesta és una de les propostes de Wilde que tenen una aplicació més clara en la nostra època vertiginosa. Aclaparats de reclams i d’informació, immersos en noves tecnologies que segons alguns han de canviar-ho tot, amb les nocions de valor i preu cada cop més barrejades, no ens falta res de fora i es va negligint el de dins. I el de dins, que trobat en el nostre segle noves maneres d’enriquir-se i manifestar-se, tindrà sempre disponibles, si no les menysté, les millors creacions artístiques de tots els temps. La vida—sempre incompleta, sovint insatisfactòria, contradictòria i imprecisa—continua tenint la possibilitat de contemplar, en la dimensió estètica, la resplendor perfecta de les millors obres. Per això Wilde, en aquestes obres de crítica artística, ens esmenta tants noms de la nostra tradició; perquè contemplant-ne les creacions podrem veure molts mon i viure moltes vides. No tot queda en “la nostra època i l’home modern amb la seva ànima immoral, egoista i seca, entregat a somnis sense fi, dins l’esperit amargat del qual bullen mil idees que no es converteixen mai en cap acció” de què parla Puixkin a l’ Oneguin. L’àmbit de l’experiència estètica es pot ampliar il•limitadament amb tots els autors que apareixen a les pàgines següents. L’espontaneïtat arrauxada dels herois homèrics; les delicadeses gregues—els versos, les gerres, les estàtues—; l’univers travat, cruel i bell de Dante (que el terrible Schopenhauer defineix com l’escriptor més complet, perquè aplica l’observació a l’Infern i la imaginació al Paradís; el desfici i l’essencialisme dels personatges de Shakespeare, poeta de poetes; l’anhel de naturalesa de Wordsworth, reflectit als quadres de Constable; l’espiritualitat romàntica que es troba tant als clams sense esperança de Leopoardi com a la música de Beethoven; la religiositat i el pecat turmentats de Baudelaire: necessitem les seves creacions i les d’altres. Però, com mostra Wilde, eprquè ens enriqueixin al vida cal donar-los vida. Al assimilar-los amb esperit creatiu, no conservar-los com ho farien l’embalsamador i el taxidermista. D’ells es pot dir, com del bell ideal encarnat: Passaran el cel i la terra, però les seves paraules no passaran.
