0 de Març del 2009

“Aquesta obra no té ni esperit, ni passió; ben just serveix per fer-ne foc d’encenalls”.

“Qui sou vos per menysprear-la tan impunement?”—contestà l’autor.

“Sóc Ludwig van Beethoven. I mentre alguns artistes senten la veu de Déu, a mi no para de cridar-me a les orelles”

Diuen els entesos, que Beethoven és l’últim gran artista de música clàssica. Personalment, no en tinc ni idea. Si que sé, per altra banda, que és coneguda la seva arrogància, no menys que la seva genialitat. Beethoven creia amb sí mateix amb tota la força necessària. Només quan es quedà sord (precisament ell, un gran músic) tingué el pensament—molt romàntic, com no—d’acabar amb els seus dies. Arrogància, cal recordar-ho, no exempta de certa cordialitat innecessària.
Encara que ell mateix afirmava que “el 98% del talent li arribava treballant”, sabia millor que ningú que el gran poder creatiu que posseïa era genialitat pura, talent innat—si bé sàviament cultivat—un do que la sort, capritxosament, li conferí a ell.

Dient això pretenc esmicolar un dels mites de la nostra època. Pensar que l’esforç serà recompensat, que els picapedrers són més valuosos que els estilistes. Ben pensat, recorrent el camí on porten tals absurditats, hem perdut la facultat d’ advertir allò realment bell i sublim.
És “la moral de funcionari” , escrigué un, la falsa creença que el mèrit rau en la força de la fe per perseguir els nostres somnis. Per sort o desgràcia (jo crec que afortunadament) la vida no és tan justa.

Ens han volgut fer creure que tots som iguals, cosa que, a pesar d’alguns, la realitat és nega a confirmar. Doncs la intel•ligència, la bellesa, l’elegància i la bondat, no són el mateix que l’estupidesa, la lletjor, la grolleria, i la maldat. Sembla estúpid inclòs recordar-ho... La naturalesa no ens ha fet en una cadena de muntatge. Déu, el destí, o qui sigui, s’esmerçà més amb unes persones que no pas amb unes altres. Alguns pensaran que és trist, jo no pas.

La sort intervé molt més del què pensem en les nostres vides. Els afortunats solen dir que aquesta és una excusa que donen els “fracassats” (ells utilitzen aquest vocabulari) per justificar la seva misèria. Ara bé, mil variables escapen del nostre control, començant per les més elementals: qui som, on hem nascut, com ens han criat, quan em viscut...
Sembla mentida, però encara que els daus de la fortuna no parin de rodar, la nostra obligació és seguir endavant. Guiats per la voluntat més tossuda, continuar sempre caminant. És la sal de la vida. Pensar, creure i actuar com si fóssim lliures per elegir què serà de nosaltres. No podem aixoplugar-nos sota el paraigües, i deixar de construir el castell de cartes només perquè intuïm que estem en ple ull de l ’huracà. Tot i saber que és impossible, hem d’intentar ser superiors a les circumstàncies.

Volem jugar bé al billar, però no podem calcular tots els angles, ni la velocitat de la bola, ni els possibles retocs, ni moltes altres coses. Potser només en la primera tacada, la negre ja ha rodolat forat avall.
Ens neguem a acceptar la importància de la sort perquè aquesta escapa del nostre control. Però crec que és més honrat acceptar-ho. I si convé, deixar de tensar el fil perquè les coses flueixen més lliurament. Exacte, a vegades hauríem d’aprendre que és inútil posar dics al mar.

Suposo que l’autenticitat és això, deixar-se endur. Deixar-nos de cabòries, i afrontar les coses tal com vinguin. Decidir just a cada cruïlla quina serà la nostra direcció. En aquest sentit, sovint m’han donat els més variats consells per clarificar els meus sentiments, normalment massa confusos.

o M’han dit que imaginar-se les persones despullades ajuda a perdre’ls-hi el respecte. També serveix, pel què sembla, figurar-se que estan amb el senyor Roca.

o Respecte a això, la mateixa persona m’ha assegurat que si era capaç d’imaginar-me una noia defecant sense sentir fàstic, és que l’estimava de debò.

o Una veu menys escatològica, més amable, m’ha dit que si estava realment enamorat, ho sabria segur. Que si dubtem d’estar-ne, és que no ho estem. Aquesta m’ha semblat molt sensata.

o També estàs enamorat, almenys per la majoria, si: et descuides alguna cosa, et poses nerviós per alguna cosa, et cau alguna cosa a terra, xiules pels carrer, i tot això ho fas entre els 15 i els 25. En aquests casos, sempre t’ho acaben preguntant: “Què, hi ha alguna xicota? Estàs enamorat?”. I si ets un tio reservat, sempre respons, independentment de la veritat: “No, que va! Qui vol embolicar-se en relacions amb dones!!!”

o Ara bé, la millor manera que, sense pretendre-ho, he trobat, per saber si estimes algú, és la següent. També és la més dolorosa, cal dir-ho. Radica en imaginar-se que aquest persona se n’ha anat. No pas d’un carrer, ni de la teva vora. Sinó que ha desaparegut, que ha mort... Que va relliscar a la banyera i es partí el crani en dos; que una banda assassina el confongué per un xantatgista perillós; que un tro va atrapar-lo en ple bosc...
Si llavors sents que en el teu calendari només pots marcar el dia 0. Si tens la percepció que la teva vida no continua, ja només segueix. Si plores per una pèrdua, que en el fons, saps que és mentida. Si ho fas només vençut per la por que els teus estúpids malsons es converteixen en la realitat més punyent. Si sents un cuc a l’estómac, un buit que no et permet consolar-te. Si no et pot animar ni la veritat, més joiosa, doncs penses que algun dia arribarà el moment que avui tan tems.
Llavors, estimes algú. Perquè en sents el dolor. “Només aquells que estimem ens faran plorar”, diuen, i així és. En tot amor hi ha certa dosi d’egoisme. La por que ens abandonin les persones estimades ens tira l’ànima a terra i la trepitja sense pietat.

Per acabar amb una mica d’optimisme, una frase sàvia de Woody Allen: “La nostra vida depèn de com elegim distorsionar-la”. Al capdavall: catatímia.