Un bar, molts quilometres

Una grata sorpresa, aquesta pàgina. No m'ho esperava, m'ha encantat comprovar la quantitat de gent que escriu bé. Potser falta un toc de naturalitat, les frases semblen sovint tallades, però més d'un no té res d'envejar amb escriptors professionals.

relats en català

Línia 3- Penitents

Un bar, molts quilometres

Hi ha moments en que l’avorriment ens fa dir o fer coses sense cap mena de sentit, qualsevol banalitat per matar el temps.

N’hi ha que es posen a llegir el diari, amb cara d’interessants, d’intel•lectuals… obren l’apartat de política i comencen a moure el cap com si estiguessin d’acord amb qualsevol titular.

Altres, agafen el telèfon mòbil, i escriuen missatges compulsivament..o això fan veure, i en veritat estan immersos en el joc més estúpid que hi ha dins l’aparell.

Alguns, simplement perden la mirada en l’horitzó pensant en tot l’estrès que els espera durant tota la setmana. O sense pensar en res.

N’hi ha uns quants, que ni tan sols es veuen...sempre estan amagats darrera una cortina de fum que surt d’un cendrer abarrotat de cigarretes...

En aquests moments on sembla que el temps sigui una molèstia...jo m’acostumo a trobar en una taula, observant el meu voltant...com ara, amb un cafè amb llet, un croissant de xocolata...un bolígraf i aquesta llibreta.

Avui, divendres 9 de setembre...tenia una hora de temps per assassinar.

No sé com, he vingut a petar aquí. Un bar. No el de sempre, és una altra cafeteria. Com cada dia, he tornat a demanar el meu croissant de xocolata i un cafè amb llet, molt carregat... “no vull ni pensar amb el dia que m’espera”.. em repeteixo mentre miro enlloc a través de la finestra. Faig un intent de buscar desesperadament el diari, m’avancen. Merda. Em perdré tots els bons i coherents titular polítics avui. Penso en una cigarreta... calada a calada, a poc a poc el temps s’esfumaria, mai millor dit. Llàstima, fa quasi dos mesos que he deixat de fumar. I ho he fet per amor, no puc trencar la promesa. Decideixo treure el mòbil i escriure un missatge. No sé què escriure, suposo que amb un Bon dia no n’hi ha prou. Malgasto cinc minuts pensant que carai puc escriure... “Enviar?”.. No. L’esborro. Quina estupidesa, son dos quarts de vuit del matí... i la gent encara està de vacances. Si l’envio pensaran que soc més idiota del que sóc. Poso un joc. El protagonista va saltant per sobre dels globus.. no pot caure! Dos minuts després, la bateria es queixa. Quin fàstic de mòbils... sempre tan oportuns.
Fracàs, qualsevol intent de fugir d’aquesta llibreta ha estat en va.

Ja hi sóc, he apartat el cafè amb llet i les miques de xocolata que hi havia a la taula...l’he posat sobre i he agafat el bolígraf.

I tinc molt clar que vull escriure, tot i que no hi vull pensar. Ho he de fer. Els records m’ofeguen per un moment. No sé perquè he escollit a l’atzar aquesta cafeteria avui. Fa molt temps que no hi venia...l’ultima vegada...


L’última vegada va ser amb tu. Te’n recordes? Estaves aquí, davant meu, asseguda. Amb aquell cafè amb llet, menys carregat que el que m’he demanat jo avui... no t’agradava molt fort. I menjant aquells croissantets replens de xocolata fossa..

Miro la cadira de davant meu, buida. Per un moment, es com si et veiés allà, somrient. Rient de les tonteries que dèiem...rient per no plorar. Desesperades per què acabés aquell maleït curs.
Em deies que marxaries lluny, molt lluny.. jo no m’ho volia creure. Sabia que no estaves bé aquí...per múltiples raons. Però no podia creure-m’ho.. I ara, miro la cadira...buida.

De sobte, una llàgrima s’escapa galta avall. Agafo el bolso i vaig al lavabo. Em miro al mirall... no, no vull plorar ara. No em deixis plorar, Anna. Jo sé que ara ets feliç. I és tot el que vull per tu. Em refresco la cara i torno a la cadira.

Només fa tres mesos d’aquella tertúlia, en aquella mateixa taula. Sembla que faci una eternitat que estic sense tu.

Observo la cadira amb atenció... com si esperés que d’un moment a l’altre apareguessis, com per art de màgia, allà. Després, miro la porta. Vull que entris. Ara. Si us plau... ho necessito. Et necessito.

Tu segur que no has deixat de fumar, oi? Aquell dia vam omplir el cendrer. Recordo que hi havia una amiga de la teva mare... i ens anàvem passant la cigarreta perquè no et veiés. Si... una eternitat.

Em començo a imaginar que deus estar fent tu a hores d’ara. No saps com m’agradaria poder-te veure. Records, records, records... no puc viure de records; estic morint d’ells.
No vull tornar a anar al lavabo. Si per casualitat algú està mirant-me... ploro sola. Miro una cadira.. on no hi ha ningú. Fins i tot em posaria a parlar amb tu...si això no em fes semblar més idiota del que dec tornar a semblar. Vull un tovalló de paper, i ara no n’hi ha cap a la taula... L’últim dia que va estar aquí tampoc. Tu portaves mocadors, recordes? Les dues obsessionades per aquell règim que mai vam arribar a fer.. i inflant-nos de xocolata i de dolços. Sí senyor. Així érem nosaltres.
Criticant la vida, l’amor, l’escola, els professors, els companys... Fins els cullons de tot i de tothom estàvem les dues. Tu més que jo. I tu has tingut el valor de solucionar-ho...tot i que sigui lluny de mi. De nosaltres. D’una vida que has deixat aquí... i que t’ho creguis o no, s’ha quedat buida sense tu. Tants plans, viatges... jo vull que tu hi siguis. Vull que tornis. Són massa quilòmetres.

Em venen imatges del dia que em vaig acomiadar de tu. Plorava. Molt més que ara. Tancava els ulls i veia un avió allunyant-se. No ho assimilava.
Tu estaves contenta... eufòrica. Marxaves. Fugies de tot, per començar de zero. Eres lliure.

I aquell dia, en aquest bar... tan malament estàvem? Tan dolenta era la vida aquí?...

Torno a mirar la cadira.. mentre omplo la màniga de la jaqueta de llàgrimes. No puc més. He de deixar d’escriure. T’estimo Anna. Records, records, i més records...al teu costat.


Aixeco la mirada, retocant-me una mica el maquillatge, si és que encara queda alguna cosa d’ell en els meus ulls. Veig el diari. L’agafo. Vull arribar a la secció de política... però passo pel de societat abans. Titular: un 40% dels joves volen marxar del seu país per estudiar, treballar i viure a l’estranger. Només un 23% ho fa.
Per què? Per què tu havies de ser d’aquest 23%?.. Tanco el diari de cop. El torno a deixar al seu lloc. Realment, deuen pensar que sóc idiota. Les cambreres fa estona que xiuxiuegen darrere la barra, mirant-me. No em xiulen les orelles, però no fan cara d’estar-me elogiant.
Agafo el mòbil i faig el segon intent d’enviar un missatge. No sé a qui. Miro l’agenda. Merda. El primer nom... el primer nom és el teu. Tanco el mòbil.

Fumar... no, no puc fumar. Ho he promès. M’intento convèncer. Intento buscar un raonament, suposadament, raonable. No se me n’acut cap. En un atac de desesperació o bogeria em dic a mi mateixa... que el fum no em deixaria veure’t si entressis per la porta. Una bestiesa com una altra. Em sento estúpida. Ja sé que no pots venir, que no vindràs. Ni avui, ni l’any que ve. Et conec. No et serà suficient un any per assaborir el que en fa divuit que esperaves. Res. Descarto fumar també per matar l’ultima mitja hora de patiment. Potser que guardi la llibreta ja..
Em poso a mirar a enlloc per la finestra. M ‘acabo el cafè amb llet. Vull pensar en el fastigós dia que m’espera. Però no puc. La cadira de davant meu no em deixa. Tu. Un altre cop tu.