MPD

Aquest text explica molt bé el què sempre he pensat.

Múltiples personalidades
Este artículo es un extracto resumido y adaptado del libro “Presonare-Die zwölf Personen im Innner der Seele” (Cartas de las Subpersonalidades—Doce personalidades en el interior de la psique) de Meter Orban e Ingrid Zinnel, que sólo existe en alemán

Danny es un niño de siete años, gritón y pendenciero, siempre en busca de problemas y antipopular.
Rosalinda, tiene 31 años, es gentil, melancólica, encantadora, y puede derretir los corazones de la mayoría de la gente.
Jennifer ha tenido mas amantes en los 22 años que tiene de vida, de los que podría contar. Como si tuviese un retraso cerebral, tiene solo una cosa en mente: sexo rápido con cualquier desconocido; pero después del coito, su mente se vacía, quedando totalmente en blanco.
John, aunque solamente tiene 34 años, es uno de los abogados más exitosos de al ciudad. Su lógica jurídica es irresistible y sus oponentes temen su poderosa elocuencia frente al jurado.

El destripador, un hombre casi ciego, al que no se le puede calcular la edad, es brutal y perverso como la peor de las pesadillas. Lleno de odio, merodea por las noches llevando navajas de afeitar y la colilla de su cigarillo que brilla en la oscuridad.

Todos ellos, el niño terrible, a mujer de cálido corazón, la ninfomaníaca, el abogada exitoso, el maliciosa tunante y muchos más personajes con descripciones distintas, están contenidos en un solo cuerpo. Este cuerpo pertenece a una mujer llamada Marianna Lipton, quién hasta hace unos cuantos años, además del hecho de que por temporadas sufría de una insoportable angustia psicológica, lo único que sabía de si misma con certeza, era que con 46 años de edad, i 1.68 mts de estatura, era abogada de profesión.

Marianna y la docena y media de terapeutas que le tratan desde los 19 años, no podían encontrar ninguna explicación para las fuerzas que parecían desgarrarla y afectarla tanto; hasta que el psiquiatra, Frank Putman le diagnosticó una enfermedad perteneciente a uno de los síndromes neuro-psicóticos más misteriosos: Desorden de Personalidad Múltiple (MPD). Este desorden de la personalidad, es para los psiquiatras, muy difícil de detectar, y más difícil aún de curar.

El ego de un paciente que sufre MPD, no es un proceso exclusivo y especial del desarrollo de la psique de algunos individuos; simplemente es una notoria y perturbadora exteriorización de lo que ocurre en el interior de la psique humana, en todas las personas y en cada uno de nosotros, y eso es justamente sobre lo que queremos llamar la atención en este texto.
Todos los humanos tienen esta serie de múltiples personalidades en el interior de su psique, pero ellas no están tan en guerra de manera tan abusiva y exagerada, como en un paciente con MPD. Estas múltiples personalidades tienen una influencia sobre la mayoría de la gente en su vida cotidiana, de una forma intrusiva, y desapercibida.

La idea de que un individuo contenga en su interior múltiples personalidades puede sorprender, especialmente cuanto recién uno se acostumbra a que el objetivo del hombre es alcanzar la unidad. Nosotros también creemos en que la unidad es la meta a lograr, pero aún si, el ser humano, tal como existe hoy, no solo es esquizofrénico, sino que también es polifrénico y difícilmente tendrá éxito en lograr la unidad, si no esta preparado para observarse en cuanto ser fragmentado. Así, nuestra teoría, no se ocupa de la personalidad visible e identificable del individuo, sino de las múltiples y diversas personalidades que subyacen invisibles, conformando la psique y el alma de la persona. Es nuestro interés rastrear las huellas de lo múltiple, de lo diverso.

En Miquel, en Ricard, i la brusa de la secretària

Hi havia una vegada un home molt bondadós. Tothom el tenia en molta estima, si bé pocs hi mantenien una relació íntima. Es deia Miquel, era veí de Sant Andreu. Encara que s’havia jubilat feia anys, continuava sent una persona força activa. Se’l veia sovint passejar pels carrers, sempre content, prou il•lusionat en recollir la seva néta a l’escola o anar amb els amics a jugar al dòmino.
En Miquel mai tenia un “no” per a resposta. Si un desconegut li hagués demanat al cotxe per una suposada emergència, no hauria dubtat un sol segon. Li hauria entregat les claus sense pensar-hi. Tal era la seva bondat, tal era la mansuetud que inundava el cor d’aquest home tan gentil.

En Ricard també era veí de Sant Andreu. Ell és el malvat d’aquesta història. Doncs encara que s’havia criat als mateixos carrers que en Miquel, n’era el reflex completament oposat. Jove, esquerp, molt orgullós i pedant... Poc procliu a conèixer noves persones, ben just tenia dos amics. Tampoc mantenia amb ells una relació gaire estreta.
Del seu petit cercle, en Ricard era la persona més irritable. Era impossible mantenir una conversa amb ell sense acabar-hi discutint. Sempre disposat a vèncer els arguments aliens, estava disposat a argumentar en contra del què pensava si així podia elevar-se en el seu altar d’arrogància i falsa saviesa. Sentia un desig incomprensible d’oposar-se a tot i tothom. Podríem dir que només creia en sí mateix.

Quan el Miquel deixà l’Irene—la seva néta—amb la seva mare, tornà a casa cofoi. Se li queia la bava cada cop que recordava com la xicota intentava tocar, maldestre, el xilòfon. Sabia que l’estava malcriant, regalint-li sempre el què volia, però no podia evitar-ho. Una atracció inaudita el dominava. Estava encandil•lat per aquella petita criatureta tan divina.
De cop, olorà a fum. Alçà la vista i veié una casa en flames. Digne de les pel•lícules on s’emmirallava, el nostre heroi va córrer ràpidament cap al foc. Cridà. “Hi ha algú?” Silenci. Repetí més fort: “Hi ha algú?” Llavors sentí una veu dèbil, desesperada, que pregava ser sentida.

Podem preguntar-nos com podia viure en Ricard tan amargat, profundament decebut i aïllat del món. Bàsicament, a base de moltes estrebades, molt sofriment, i també una immensa il•lusió que guardava secreta. Aficionat a la zoologia, s’estava traient un mòdul per Internet. Esperava tenir el títol per fugir com més lluny millor. Cap a qualsevol banda, segur que a tot arreu estaria millor que en el seu poble odiós...
Per això havia de renovar el seu passaport. Havent-se escalfat uns macarrons, deixà una nota a la seva mare (que feia la migdiada) i marxà ben content en la troballa del seu somni. Ja gaudia només imaginant-se quin plaer trobaria en comunicar a tots els seus coneguts que abandonaria aquell cau de mala mort. Ho assaboria com una dolça revenja...

S’endinsà entre el fum fins que va percebre el cos d’ on venia la veu. Una dona de cinquanta anys. Malgrat l’extrema situació, i de fet sense pretendre-ho, en Miquel tingué temps per reconèixe’n la bellesa. La va arrastrar per les escales, la va bufetejar en va perquè recobrés la consciència, i finalment, superant tota mena d’obstacles, va protegir-la fins que van arribar al carrer.
Un cop allí, creia que havien passat mil anys, ella va recobrar el coneixement. Llavors en Miquel li preguntà si hi havia algú més a la casa. “No”, va respondre. En Miquel restà alleugerit, encara que fos un breu instant. Doncs encara no estava gaudint-ho, sentí el tràgic miol d’un gat.

Just sortir de casa, en Ricard va esclafar un cargol que havia aparcat davant la porta. Va anar a la biblioteca a deixar uns quants llibres del comte Tolstoi. De res li havien servit. Només com a excusa per admirar el suggerent escot de la secretària del recinte. Hagués matat per entrar dins aquella brusa.
Intentà establir-hi una conversa. “Fas res aquesta nit?”, començà. Cara d’estupefacció de la secretària. “Havia pensat que podríem sortir, ja saps, per allí..” Superada la sorpresa, intuí que no era una broma. Un adolescent estava intentant concertar una cita amb ella. “I si vols, després, ja saps...” Confirmada la calamitat, es preguntà què havia fet per provocar-ho. Decidí trencar d’arrel un malentès tan desagradable. “Saps, crec que no és una bona idea...”.

La dona, recentment salvada, intentà aturar-lo. Creia estar en deute amb ell, volia salvar-li la vida oferint-li el consell més preuat. “No hi vagis, és només un gat”. Però el Miquel ja estava sord, cec i aliè a qualsevol connexió amb el món real. Només tenia un objectiu: salvar el gat, fos com fos. No s’avenia a raons. Tampoc tenia consciència d’heroi. Simplement creia que havia de fer-ho.
Lògicament, morí en el seu intent.

Tingué la mateixa sort en Ricard. Estava esperant al metro, quan sentí que “queda totalment prohibit baixar a la zona de vies”. Amb el record de la secretària encara latent, dominat pel rancor més corcat, decidí desafiar aquella veu estúpida. I va tirar-se a la zona de vies, com si fent-ho desafiés la humanitat sencera.
Abans de morir (veient apropar-se el tren a una velocitat demoníaca), no tingué cap gran reflexió, ni un sol segon de penediment. Ni tan sols va veure la seva vida passar sencera, com una pel•lícula, al seu davant.
Només tingué un pensament estúpid, absurd, indigne d’ell: “Òstia, crec que no m’he enrecordat d’apagar els fogons!!! Ah, no, ja me’n recordo. Els he acabat apagant. Sí, ara em vé la imatge al cap. N’estic segur, els he apagat...”

Cadascú de nosaltres és un heroi, també un dimoni. Som mil persones. A vegades actuem prou bé per no intuir les conseqüències. Altres cops, maquinem massa fins que acabem podrint-nos. Rarament trobem la perspicàcia i la subtilesa en les coses. Ens falta la vessant crítica, la capacitat per veure-hi més enllà de les coses. Com diu la cançó (tot i que no sé si es referia a això) “només veiem llimones en un llimoner”.

Som animals polifònics. Tenim mil veus dins nostre. I si bé sempre se’ns ha demanat que fóssim coherents, correctes, i educats, sovint tenim la imperiosa necessitat d’extreure les veus més reprimides de nosaltres mateixos. Potser tard o d’hora haurem de trobar una harmonia, certament. Però estar bé amb un mateix no significa haver de tenir l’encefalograma pla.
En el fons estem formats per dotzenes de petites identitats; la veritat no té dues, sinó dues-centes cares. Cada dia estic més convençut que hem d’encendre totes les estrelles, encara que algunes ens portin per uns viaranys desconeguts. També sovint l’estrella de l’arrogància. Perquè no ser un xic prepotents, perquè no una mica autocomplaents?
Seria estúpid dividir els valors en “bons” i “dolents”, etiquetar-los en un binomi en el qual uns resulten preferibles i els altres detestables. Al capdavall, la línia que separa l’atreviment de la gosadia és molts cops atzarosa. Qui podria distingir amb certesa la citada prepotència amb la fe? O la confiança amb un mateix amb la autocomplaença?

La nostra personalitat és tan gran com àmplia la nostra ànima. En Ricard també habita dins nostre, i si bé en Miquel és la nostra guia, l’estrella polar que ens anima a arribar a bon port, no podem evitar sentir sempre un xiuxiueig, potser dèbil, però sempre latent, en els pòsits més profunds de l'ànima.