El dia de la sinceritat

Com viuríem un sol dia si sentíssim l’imperiosa necessitat de dir sempre la veritat? Què diria el tímid? Com actuaria l’arrogant? Què pensaríem unes persones de les altres? Com ens ho faríem si les paraules no servissin de fàcils comodins, sempre disposats a rescatar-nos i permetre’ns interpretar allò que fa de millor sentir? Quin seria el sentit de tot plegat sinó poguéssim distorsionar les nostres vides? Què seria de nosaltres si cada paraula que sentim fos condemnada a fer-se entendre?
Sort que l’ incomprensió mana, i en l’aparador de la vida, podem elegir quina roba posar-nos. Mentre podem mentir, encara quedarà l’esperança. Mentre podem interpretar, hi haurà lloc per les il•lusions. Si, a més, ens atrevim a ser autèntics, el paradís esperarà la nostra arribada.
-----------------------------------------

Quan dos amics íntims es troben al bar per fer-la garlar una estona, un l’hi diu a l’altre. “No saps com m’agradaria arribar a treure’m les oposicions per ser forestal. És el meu somni”.

A la taula del costat, una parella no es cansa de regalar-se saliva. La dolça guerra d’anguiles és per a ells tan eterna com Roma. Però finalment els dos ocellets es separen, i el noi li diu a ella: “Avui he somiat amb tu. Erets més preciosa que mai!” Encara que sap que és mentida, a la noia l’hi encanta que l’enganyin així.

Vora els dos encaramel•lats, repenjant-se a la barra, un home de mitjana edat està mirant la televisió. Hi surt un jugador de bàsquet alçant l’anell de campions de lliga americana. Està especialment content, doncs ell ha estat nomenat el millor jugador de les sèries finals. Fent el senyal de victòria amb els dits, diu a la càmera: “Des dels set anys que volia endur-me aquest anell. Avui el meu somni s’ha fet realitat”.

-----------------------------------------------------

En el sentit més literal, els somnis són imaginacions nebuloses, gairebé sempre difuses i poc coherents, que la nostra ment relaxada ens ofereix mentre estem adormits. Parlen de nosaltres mateixos, si bé no necessàriament fidelment. Sovint es limiten a mostrar-nos una perspectiva de les esperances i preocupacions que ens motiven.
Per això fora absurd adjudicar-los-hi més rellevància de la que realment tenen. Seria infantil flagel•lar-nos perquè hem somiat coses en què creiem oposar-nos fermament. Encara que els somnis són nostres, nosaltres no som els somnis. Cadascú d’ells només és una persona de les múltiples que han llogat la nostra ment.

Resulta curiós que fem servir la paraula “somni” per denominar els nostres objectius a la vida. Doncs cada somni és només una parcel•la de la gran terrassa que tenim. Per altra banda, tampoc ens hauria d’estranyar que manipulem el missatge. Seria gairebé ofensiu reduir-lo sempre a la literalitat dels mots. A part de ser pràcticament impossible, perdria en expressivitat.

Potser perquè som més astuts del què pensem, hem decidit comunicar-nos mitjançant metàfores. És la millor manera, i potser l’única, de crear una sensació de comprensió. Si les paraules fossin tan nítides com els números, aviat estaríem tots esbarallant-nos, discutint apassionadament, o jugant directament amb objectes punxants.
Ballar en les metàfores ens permet endinsar-nos en els matisos, posseir un grau d’interpretació. Davant una mateixa frase, dues persones estan d’acord perquè creuen haver interpretat el mateix.

Quan l’ Irene li diu a l’Andreu: “T’estimo!”
I l’Andreu a l’ Irene: “Jo també, reietó”.

Com deia Baiktin, les paraules no signifiquen res. És impossible definir-les. Cap diccionari podrà recollir el què transmeten. Perquè és impossible recollir les interpretacions. Per tant, les manipulem a lliure conveniència. Sabem que estem condemnats al malentès.
Allà on l’ imaginació superi la raó (o sigui, arreu), l’ ambigüitat subjugarà la definició. Les “ànimes bessones” són una invenció gairebé sempre novel•lesca.. Creiem que ens entenem quan, veritablement, només a assumim com a compartida la nostra interpretació personal.

Potser l’ Andreu, segons els tòpics moderns, està pensant en aquesta paraula malgastada com la clau més ràpida per arribar fins als llençols del seu llit. En canvi, i seguint amb els tòpics, l’ Irene ja deu pensar amb els grams de coca gratuïta que, gràcies a l’Andreu, es polirà. `

Diuen els puristes, que l’objectiu de tota persona és assolir una unitat. Hi estic d’acord, però sense ser purista. Doncs quan ells parlen d’unitat, també pensen en “una identitat”. A mi m’agrada pensar que podem ser una sola persona, molt a gust amb sí mateixa, sense renunciar a tot tipus de caràcters. La catatímia és l’únic antídot contra la merda encallada al nostre cervell. Només la catatímia ens porta fins els esferes més elevades...

És l’única manera per alleugerir la cordialitat a la qual estem reduïts. Per frenar la roda que ens obliga a seguir mentir per sobreviure. Alguns ho fem activament, inclòs sense necessitat; altres ho fan passivament, per omissió (deixant de criticar als qui tant detesten)

Per això hauríem d’inventar “el dia de la sinceritat”. La cordialitat estereotipa els pensaments, els clarifica alhora que els envernissa d'hipocresia. Ens deixa sense capacitat d'interpretar (de fer veure que ens comprenem...) Ens priva d'una dels grans jocs i meravelles de l'existència humana!!!
Fa temps que n’estic convençut. Hem de superar-la. Necessitem un sol matí en què ningú pogués dir (o deixar de dir) el què pensa sobre els demés. Llavors tot seria soroll, molt soroll, moltíssim soroll..., i un gran silenci. Un silenci beatífic. Una magnífica catarsi col•lectiva.
Segurament, aprendríem que som molt més propers del què imaginavem. Crec que els possibles insults ens aproparien més que no pas allunyar-nos. Malgrat això, també penso que l'endemà tots feríem veure que "El dia de la sinceritat" no vam sortir de casa.