Reflexions d' "Una habitació pròpia"

Eren les deu d’un dia força llarg i atrafegat. Arribava a casa rendit, em moria de ganes d’ajeure’m i no fotre brot. I així vaig fer-ho. Estirat sobre els llençols recentment rentats, ja m’havia oblidat de les escomeses del món. Tan tranquil estava, matant els coloms que volaven per la meva imaginació, quan el meu estomac famolenc gosà queixar-se. Primer roncà tímidament, com qui truca a la porta d’un despatx important. Després les queixes foren més explícites. Per seguir amb les metàfores, talment un boxejador colpegés enrabiat el seu sac.

“Hauràs d’anar a la cuina”, vaig pensar. Després d’alçar-me, mandrosament, hi vaig fer cap. Mentrestant, resava perquè hi hagués preparat quelcom fàcil per cuinar. Qui sap si unes quantes llesques, pasta preparada, potser un iogurt, o encara que fos un trist sopinstant... M’equivocava: només hi havia patates.

Al menjador vaig trobar el suplement de cultura de l’Avui. Vaig pensar que potser no era massa ètic utilitzar-ne una plana per pelar-hi les patates sobre. La imatge de la cultura instrumentalitzada pel plaer primari de la gastronomia, m’horripilava. Tanmateix, vaig acabar cedint al meu estomac...

Com qui no vol la cosa, vaig pelar, fregir, i menjar-me les patates en un instant. Ara només quedava la part més desagraïda: netejar la cuina, rentar els plats, i escombrar la merda que hagués pogut caure al terra. Havent-ho fet, només havia de tirar les peles a la brossa.

Llavors no ho sabia, però seria l’obstacle més difícil. Abans d’embolicar-les amb el diari, vaig veure-hi un article curiós. Encara que estava tacat per una punta, s’hi llegia bé el contingut. El firmava Miquel de Palol, i afirmava que Mixkin era veritablement un idiota perquè confonia l’amor amb la compassió.

Vaig sentir una ràbia descomunal. El missatge del meu mestre havia estat pervertit, malentès, distorsionat. Havien apagat la llum de la seva estrella com qui canvia una bombeta de baix voltatge. Potser vaig enaltir encara més la seva figura, ja prou mitificada. En un món d’accions corruptes, amistats interessades, i càlculs estratègics, ell escollí el camí de l’amor.
Millor que el càstig, el perdó. Preferí comprendre abans de jutjar. Enlloc d’afusellar, regar amb les llàgrimes de la redempció.

Llençat el Miquel a la brossa, només volia distreure’m. Altra vegada a l’habitació, vaig retornar a l’ assaig de la Virginia Woolf: “Una habitació pròpia”. Suposava que el seu estil lleuger, peculiar, desenfadat, aparentment espontani, em lliuraria a les reflexions més dispars. I així va ser. Encara que no compartia moltes de les seves reflexions, m’ajudà a pensar sobre el misteri de la creació artística (un dels meus grans dilemes en les insofribles nits d’insomni).

He de reconèixer que encara que no va entusiasmar-se, sí que m’agradà molt més del què havia suposat en un principi. Algunes conclusions que exposava:

--Cap escriptor pot desenvolupar el seu art si no se’l permet viure una vida plena.

--Un escriptor no podrà desenvolupar-se si no té prou temps, ni condicions materials adequades, per no preocupar-se de la quotidianitat.

--La dona ha de desacomplexar-se de la necessitat de demostrar el seu talent per poder escriure bé.

--Mai com ara es té tanta consciència dels sexes (la qual cosa ha provocat una reafirmació de tot allò masculí)

--Les ments brillants, com ara la de Shakespeare, són andrògines. Combinen la capacitat expressiva de l’home amb la suggerent visió femenina.

--L’artista ha de tenir confiança amb sí mateix, ha de ser prou agosarat, perquè la seva obra artística tingui cert pes. Ha de ser, fins a cert punt, egotista i autocomplaent.

--No té sentit distingir en els mèrits de l’ home i la dona, en les capacitats d’uns i altres. És el reflex d’una etapa intel•lectual infantil distingir entre “inferiors” i “superiors”.

--En la literatura, les dones tenen tan pes com els homes. Si només observéssim el paper de les dones pels llibres, pensaríem que són individus tan o més rics que els homes.

I hi vaig afegir algunes conclusions meves:

-Al llarg de la història, les dones han estat usades com a material literari. Encara que tots els poetes han estimat una dona, només uns quants ho han fet sincerament. La majoria tan sols pretenien que se’ls elogiés el seu gran sentiment...

--En el terreny de la literatura, les escriptures contemporànies (Marguerite Yourcenar, i sobretot Sylvia Plath, més recentment Amélie Nothomb) reflecteixen un esperit intimista. Moltes dones escriptores encara no saben allunyar-se de les seves obres. Es limiten a quedar-se en el primer pla subjectiu, sense allunyar-se a un segon pla psicològic. Es queden amb les sensacions sense aprofundir en l’anàlisi.

--Veritablement importen les condicions materials per al bon literat? Certament, segur que importa que l’escriptor hagi viscut una vida plena, intensa, àmplia, que no s’hagi quedat a casa rentant plats, o planxant camisses. Ara bé, importen les condicions materials? Tenia gaires diners Balzac, o Cervantes, o Dostoievski? Segurament importi el nivell d’educació, ara bé...les condicions materials?

--Woolf afirma que també el geni està preocupat per l’opinió dels seus semblants. Certament, potser foren moltes les dones que no escrigueren desanimades pel rebuig d’una societat que les veia incapaces. Ara bé, tampoc haurien escrit res bo. Doncs la persona que es rendeix, que no creu suficient en sí mateixa, mai podrà escriure una obra literària bona.

--Virginia Woolf bé a intuir que existeixen estils literaris més apropiats per a homes i uns altres per a dones. També sembla creure que, veritablement, els homes mai podrem entendre les dones, i viceversa. Després de llegir Balzac, hi discrepo. Per altra banda, estic d’acord quan afirma que diu que la felicitat màxima és l’harmonia entre una dona i un home (o algu així)

--Certament, com afirma Woolf, homes i dones som diferents. Millor aprofundir en les diferències que intentar uniformitzar-nos amb les semblances. Estem massa rodejats per un “fonamentalisme unisex”. Ni cal que les dones coneguin el cotxe pel soroll que fa de 200 metres estant, ni que els homes es passin una tarda olorant perfums en qualsevol centre comercial.