Impressions

Àstrid Briedge ens regala sovint articles fantàstics

Dies i dies

La majoria de dies són anònims, són llisos i muts, si fa o no fa són iguals que ahir i també seran iguals que demà, atzucacs que no et porten enlloc. La majoria de dies es barregen i són el mateix dia. Després, de tant en tant, n’hi ha alguns que són com un trencall sobtat que doblega aquesta línia recta, i potser en aquell moment no n’ets conscient, però aquests dies resulten ser una nina russa d’on hi aniran sortint un munt d’històries que estan plegades unes dins de les altres, com un fil molt llarg fet de vida enrotllat en un petit cabdell que poc a poc aniràs estirant. Entre tots els dies estèrils, n’arriba un que té llavor i que et planta un arbre. Potser una tarda t’ofegues i surts a passejar. Podries haver-te quedat a casa però no, surts a passejar, i aquell carrer per on passes es diu casualitat i t’hi trobes una giragonsa del destí. I potser no, potser agafes el carrer paral•lel i allà no hi ha res i mai no sabràs que tan a prop d’on eres t’hi esperava una vida del tot diferent. Una nit vas a un bar i no al del costat, o agafes una feina i renuncies a aquella altra, un matí escrius un mail que perfectament t’haguessis pogut estalviar. Un dia et mous d’esma i sense pretendre-ho fas que de sobte tot el teu món roti uns graus. Mareja, imaginar què seria de tu si això ho allò altre no t’hagués passat, i sobretot, mareja imaginar totes les vides que t’han passat inadvertides només a uns quants metres de distància, les ferides o els amors que se t’han escapat per pocs instants. Pels forats que hi ha a les butxaques del destí, cada dia perds vides sense encetar, persones que ja no seràs. De vegades penso que voldria poder recollir-les totes de terra i poder-me triar. D’altres, però, trobo que és bonic que el demà sigui fruit d’un art imprevisible, llevar-se pel matí i pensar que potser aquell dia l’atzar et picarà l’ullet amb un regal insospitat. Al cap i a la fi, és sempre l’esperança i el seu marge infinit el que ens fa tirar endavant.


Els cucs

A mesura que et fas gran i vas coneixent persones que fan coses, vas aprenent a identificar les serps verinoses que repten pel fang. Els cretins que van grimpant a trepitjades i que si calgués es vendrien sa mare, gent que té el cor petit i eixut com una pansa. La vista se't va enfocant, i ara quan et trobes un d'aquests ja de seguida ho veus. Acostumen a ser uns rentacares i uns covards. Hi ha persones que són covardes davant de segons quines coses, però les que jo dic no són valentes mai en res. Cada moviment que fan és greixós i arrossegat com el d'un cuc. En l'àmbit professional són ambicioses i resultadistes en la forma però no en el contingut. Volen sobretot que el paper d'embolicar sigui brillant i si els hi preguntes què són t'ensenyaran el currículum. La carrera, el màster, el doctorat, els càrrecs, els premis. Per a ells tot això és sinònim d'èxit, i tant els fa si pel camí no han après res, o si fan malament la seva feina o si han hagut de fer tombarelles en calçotets per mantenir-la o millorar-la. No tenen ni orgull ni humilitat. Ni talent. Polítics, catedràtics, directors, encarregats... No vull dir tots, naturalment, però alguns d'aquests sempre "guanyen" amb penals que no ho eren. En l'àmbit personal són igualment detestables, i jo si puc triar procuro no relacionar-m'hi. Em posa nerviosa quan aquestes persones se'n surten, quan tenen bones feines i hi ha gent que se les estima. No per enveja sinó per sentit de la justícia. És com una ràbia contra el model de món que els hi permet fer trampa. A més són tan cínics que ni tan sols la culpa ve a emprenyar-los, ells viuen contents entre les seves misèries. És la impotència de veure que el benestar no és sempre un premi reservat als bons. O als menys dolents, si més no.


Entre la mort i el seu nom

L'altre dia em truca el pare:
-T'he de donar una notícia que et sabrà molt de greu. S'ha mort un amic nostre.
El temps que passa entre aquesta frase i un nom, és l'abisme, és gairebé la mort. No és veritat que el temps sigui una unitat fixa i invariable, no és veritat que pedalegi sempre al mateix ritme. Els rellotges no en saben res, del temps, som nosaltres la seva mesura, i igual que no dura el mateix una hora de sermó que una hora de petons, els últims instants de la vida per força han de ser més llargs que la resta de milions que han passat abans. El temps s'estira i s'arronsa com un acordió, i en aquell moment d'incògnita macabra entre la mort i el seu nom, el temps s'estira de punta a punta. De sobte la vida, immensa, t'hi cap tota sencera dins la intensitat d'aquella respiració sostinguda, ofegada, i la remenes tota i la deixes cap per avall com si busquessis alguna cosa i no sabessis ni què, ni on. No saps què és allò que estan a punt de robar-te, quines tardes, quina cara -quan vingui la mort, de qui tindrà els ulls?- i de sobte ets com un vell espantat que intenta protegir els seus records estrenyent-se ben fort les butxaques. Durant uns segons, planes sobre la vida amb el vol desenfocat de les abelles, que sempre sembla que s'hagin perdut i vulguin agafar tots els camins de cop.
-Qui?
Quan ja ho saps, un cop concretes la pèrdua, sembla mentida, et relaxes i sospires. Quina vida és aquesta, que ens fa més mal la por que el dolor

L’Alzehimer

Som aquells llavis que vam estimar, els llençols de gel que encara conserven els somnis bonics i les llàgrimes que els van seguir, com una taca de xocolata que mai no ha marxat i que en mirar-la et retorna sempre cap a la mateixa tarda. Som un sopar i també molts d’altres, aquell diumenge que la mare va fer macarrons i que et venien tan de gust que vas decidir no oblidar-te’n mai, una fotografia que et parla, les olors i les cançons i aquella platja, la teva platja, glopades de memòria que s’imposen dictadores i et catapulten al passat. Som aquest passat, el que ens ha passat, aquell vespre de tardor que vam fer l’amor en una petita plaça quan crèiem que el món estava d'esquena i no ens mirava, aquell regal, aquell vers, aquella nit de por que de vegades encara ens espanta. Som el brodat d’un fil d’instants, punt a punt, un desencís i una garlanda, com un mosaic fet de capsetes petites que guarden les històries que ens relaten, i som aquest brodat on hi ha el nostre dibuix, un dibuix que és una suma, que té tot un sentit global, però alhora, també podem baixar al celler on hi guardem els records i fer-ne un tastet, com si destil•léssim trossets petits d’ànima. I sí que és cert que de vegades implorem l’oblit, sobretot quan la memòria, de tan fidel se’ns torna traïdora, però tot i així, no crec que hi hagi una malaltia més trista que aquella que t’obre les comportes de la caixa forta i avia al vent tots els bocins de paper on hi està escrit tot allò que tu ets. I volen, i no pots regalar-los a ningú ni tampoc te’n pots acomiadar, perquè ella, la maleïda, no t’avisa quina serà la darrera vegada que pugis rebregar un record, i voldries triar-ne almenys alguns i posar-los en sal i amagar-los sota terra i blindar-los amb molts panys, però aquesta malaltia lladregota desxifra el camí dels teus secrets més íntims i té una clau mestra que entra a robar-te i tria sense preguntar. La teva vida que es fa castell de sorra als peus del mar. La immensa pena de saber que t’aniràs desinflant fins que ja no en quedi res, de tu, només l’embolcall d’un forat, una carcassa, un cadàver de qui la mort se n’ha burlat volent-lo matar amb una destral mal esmolada. El terror d’anar a dormir i pensar que la nit t’allisarà les cicatrius, i que al matí, les fragàncies que t’han perfumat ja no faran olor de res, només faran l’olor de l’aire que ensumen les imatges buides que viuen als miralls