divendres, 6 de febrer del 2009

Contes políticament correctes per a nens i nenes

LA CAPUTXETA VERMELLA

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia—no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona madura.
Així doncs, la Caputxeta Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s’hi acostaven. Però la Caputxeta Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l’àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:
--Una mica de berenar saludable per a l’àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d’ella mateixa en tant que persona adulta madura.
--Saps, maca?—li va dir el llop--.Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.
--Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista—li va dir la Caputxeta Vermella--, però l’ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t’ha dut a enfrontar-te al món d’una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxeta Vermella va continuar pel camí ample, però el llop—a qui la seva condició de marginat social l’havia alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental—sabia una drecera per arribar abans a ca l’àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l’àvia, una acció del tot comprensible venint d’un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l’àvia i es va ficar al llit.
La Caputxeta Vermella va entrar a la caseta i va dir:
--Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l’acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.
Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:
--Vine més a prop, nena, que pugui veure’t.
La Caputxeta Vermella va dir:
--Ah, no me’n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!
--És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.
--Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
--És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.
--Àvia, quines dents més grosses que tens!
--Estic molt content de ser <> soc i <> sóc—va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxeta Vermella va xisclar, alarmada no pas per l’evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.
Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s’estimava més que li diguessin “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la caseta, va veure l’avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es van aturar en sec.
--Escolta, noi! Què t’has cregut?—li va preguntar la Caputxeta Vermella.
El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.
--Entres aquí com un individu d’una civilització primitiva, deixant que l’arma pensi per tu!—va exclamar la Caputxeta Vermella--. Sexista! Discriminador d’espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l’ajut/da d’una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

Els tres porquets
Vet aquí que, una vegada, hi havia tres porquets que vivien plegats, respectant-se els uns als altres i en harmonia amb el medi ambient. Amb materials autòctons, cadascú va construir una casa preciosa. Un porc la va fer de palla, un altre de troncs i el tercer de maons fets a base de fems, argila i tiges de parra, que coïa en un petit forn. Quan van haver acabat, els porcs, satisfets de la feina, es van disposar a viure en pau i autodeterminació.
Però el seu idil•li aviat es va malmetre. Un dia va aparèixer un llop grop i dolent, amb intencions expansionistes. Quan va veure els porcs li va venir molta gana, tant en el sentit físic com en l’ideològic. Quan els porcs van veure el llop, es van ficar corrents dins de la casa de palla. El llop va córrer fins a la casa i, picant a la porta, va cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Des de dins, els porcs van contestar:
--Les teves tàctiques bèl•liques no ens fan por. Som porcs que defensem la nostra terra i la nostra cultura!
Però el llop no estava disposat a renunciar al que li semblava la seva missió evident. Així doncs, va bufar i rebufar fins a abatre la caseta de palla. Els porcs, esporuguits, van córrer cap a la casa de troncs, amb el llop perseguint-los de prop, mentre altres llops compraven el solar on hi havia hagut la casa de palla i hi muntaven una plantació bananera.
A la casa de troncs, el llop va tornar a picar a la porta i a cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Els porquets van contestar:
--Vés-te’n a la merda, imperialista opressor i carnívor!
Quan va sentir això, el llop es va gratar el sotabarba condescentment. Va dir-se: “Són tan criatures... Em sap greu que hagin de marxar, però no es pot aturar el progrés”.
Així doncs, va bufar i rebufar fins a abatre la caseta de troncs. Els porcs van córrer cap a la casa de maons, amb el llop perseguint-los mentre uns altres llops, on hi havia hagut la caseta de troncs, hi edificaven un bloc de xalets adossats en règim de multipropietat, per a llops de vacances. Cada xalet era una reproducció en fibra de vidre de la caseta de troncs, i hi havia botigues d’autèntica artesania local, un centre de submarinisme i espectacles amb dofins.
A la casa de maons, el llop va tornar a picar a la porta i a cridar:
--Porquets, porquets, deixeu-me entrar!
Aquesta vegada, com a resposta, els porcs van cantar cançons de solidaritat i van enviar cartes de protesta a les Nacions Unides i a diverses ONGs.
A hores d’ara el llop estava indignat davant la repetida negativa porcina a veure la situació des del punt de vista carnívor. Va bufar i rebufar, un cop i un altre, fins que es va dur les mans al pit i va caure rodó, mort d’un atac de cor fulminant, provocat per una alimentació amb excés de greixos.
Els tres porcs van celebrar la victòria de la justícia i van improvisar una petita dansa al voltant del cadàver del llop. El pas següent va ser alliberar la seva pàtria. Van aplegar una colla d’altres porcs que també havien estat expulsats de les seves terres. Aquests brigadistes porcinistes van atacar el bloc de xalets adossats amb metralladores i llançacoets i van degollar els llops opressors i cruels, enviant així a la resta de l’hemisferi l’advertència clara que d’aleshores endavant no permetrien cap mena d’ingerència en els seus afers interns. Llavors, els porcs van instaurar una democràtica socialista modèlica, amb ensenyament gratuït, assistència mèdica per a tothom i totdon i promoció d’habitatges per a totes les butxaques.

Nota: El llop d’aquest conte és un ens metafòric. En el procés d’esciptura no s’ha maltractat cap llop real i s’han respectat escrupolosament tots els drets dels animals.

El príncep gripau
Doncs vet aquí que una vegada hi havia una princeseta que, quan s’atipava de donar-se cops de cap contra l’estructura masclista de poder del seu palau, es relaxava caminant bosc endins i asseient-se a la vora d’un petit estany. Allà, es distreia llançant enlaire la seva pilota d’or preferida i meditant sobre el paper de la lluitadora ecofeminista del seu temps.
Un dia, mentre s’imaginava la utopia que seria el seu reialme si les persones femenines tinguessin el poder, li va caure la pilota, que va rodolar fins enfonsar-se a l’estany. L’estany era tan fondo i tèrbol que no veia on havia anat. No va plorar, evidentment, però sí que va prendre nota mental d’anar més amb compte la següent vegada.
De sobte, va sentir una veu que deia:
--Si vols puc recuperar-te la pilota, princesa.
Va mirar al seu voltant i va veure un gripau que treia el cap per damunt de la superfície de l’estany.
--No, no—va dir—, mai esclavitzaria un membre d’una altra espècie fent-lo treballar pels meus capricis egoistes.
--I què me’n diries d’un pacte a partir d’una base contingent?—va dir el gripau—. Et porto la pilota si, a canvi, em fas un favor.
Amb molt de gust, la princesa va acceptar aquell tracte equitatiu. El gripau s’hi va submergir i en va sortir al cap d’un moment, amb la pilota d’or a la boca. Va escupir-la a la vora de l’aigua i va dir:
--Ara que t’he fet un favor, m’agradaria preguntar-te quin és el teu punt de vista en relació a l’atracció física entre les espècies.
La princesa no tenia ni idea de què li estava dient. El gripau va continuar:
--Mira, de fet no sóc cap gripau. En realitat sóc una persona masculina, però un bruixot malvat em va encantar. La meva aparença de gripau no és ni millor ni pitjor que la meva aparença humana, és simplement diferent, ja ho sé, però m’agradaria tant tornar a ser entre els humans! I l’única manera de trencar aquest encanteri és que una princesa em faci un petó.
La princesa va dubtar per un moment si podia donar-se la persecució sexual entre espècies zoològiques diferents, però de seguida el cor se li va decantar cap al gripau, que passava per un mal tràngol. Es va agenollar i li va fer un petó al front. A l’instant, el gripau va créixer i va canviar. I allà, dret a l’aigua on hi havia hagut el gripau, hi havia una persona masculina amb polo de golf i pantalons de quadres estridents, de mitja edat, verticalment discret i amb pocs cabells.
La princesa es va quedar desconcerta.
--Perdoni si li semblo una mica classista—va quequejar—, però...el què vull dir és...normalment els bruixots no embruixen prínceps?
--Normalment sí—va dir ell—, però aquesta vegada la víctima va ser un innocent executiu. Sóc promotor immobiliari, saps?, i el bruixot es va pensar que jo l’estafava en una disputa de límits de propietats. O sigui que em va convidar a jugar a golf i just quan jo em disposava a tirar des del tee, em va transformar en gripau. De gripau, però, no he pas perdut el temps, saps? Ara em conec cada pam quadrat d’aquest bosc i he arribat a la conclusió que seria el lloc perfecte per fer-hi un complex d’oficines i un centre turístic. La situació és ideal i els números quadren perfectament! A un gripau, els bancs no li deixarien ni un duro, però ara que torno a tenir forma humana, vindran com mosques. Serà meravellós! I deixa’m que et digui que el projecte el farem a la perfecció! Per començar, hem de drenar l’estany, tallar un vuitanta per cent dels arbres, aconseguir els permisos d’obres...
La princesa el va tallar entaforant-li un altre cop la pilota d’or a la boca del promotor amfibi. Tot seguit el va empènyer cap a dins de l’aigua i, amb les mans, el va mantenir a sota fins que va deixar de ventar estrabades. De tornada cap al palau, es meravellava de la quantitat de bonesa accions que una persona pot fer només en un matí. I, tot i que potser algú hauria trobat a faltar el gripau, mai ningú va trobar a faltar el promotor immobiliari.

Rínxols d’or
Més enllà del garrigar,més enllà del riu i dins, ben endins, del bosc, hi vivia una família d’óssos: el pare ós, la mare óssa i el bebè ós. Vivien tots tres, de manera antropomòrfica, en una caseta, com una família convencional. Això els sabia greu, perquè tradicionalment la família convencional ha servit per esclavitzar la persona femenina, inculcar un moralisme farisaic en els seus membres i formar la generació futura amb rígides normes heterosexuals. Malgrat això, miraven de ser feliços i feien tot el que podien per no caure en aquestes trampes. Per exemple: al fruit de les seves entranyes li van posar de nom Bebè, que tant és masculí com femení.
Un dia, en la seva caseta antropomòrfica, es van asseure a taula per esmorzar. El pare ós havia preparat bols enormes de farinetes cent per cent naturals. Però, tal com les va treure del foc, les farinetes es trobaven en un estat tèrmic massa elevat per poder-les menjar. De manera que van deixar que els bols es refredessin i se’n van anar a fer un tomb i a saludar els veïns animals.
Quan els óssos van haver marxat, una persona femenina jove i amb deficiència de melanina va sortir d’entre els matolls i es va acostar sigil•losament a la caseta. Es deia Rínxols d’Or i feia dies que observava els óssos. I és que resulta que era una biòloga especialista en l’estudi dels óssos antropomòrfics. En altres temps havia estat professora, però el seu estil agressiu i masculí de fer ciència—esparracant el vel prim de la natura, descobrint-ne els secrets, penetrant-ne en l’essència, utilitzant-la per a les seves necessitats egoistes i fanfarronejant d’aquestes violacions en articles a diverses revistes—havia fet que l’acomiadessin.
La biòloga desvergonyida feia un temps que vigilava la caseta. La seva intenció era col•locar a cada ós un collar amb un transmissor de ràdio incorporat i així seguir-ne de prop les migracions i analitzar-ne els costums. Tot això, evidentment, amb una total falta de respecte pel dret a la intimitat personal (o millor dit, animal) de la família ursina. Amb l’únic objectiu de l’espionatge científic, doncs, Rínxols d’Or va entrar a la caseta. Va anar a la cuina i va abocar unes gotetes de tranquil•litzant als bols de farinetes. Després, a l’habitació, va parar una trampa sota els coixins dels llits. El pla era drogar els óssos, i quan s’arrosseguessin fins als llits per fer una becaina, bon punt coloquessin els caps als coixins, tot de collars amb transmissors de ràdio sortirien disparats.
Rínxols d’Or va riure satisfeta i va pensar: “Amb aquests óssos arribaré a dalt de tot! Ja els ensenyaré, jo, a aquests tifes de la universitat, el que s’ha de tenir per fer recerca científica!” Es va ajupir en un racó de l’habitació i va esperar. I va esperar i va esperar encara més. Però els óssos trigaven tant a tornar del passeig que es va adormir.
Quan finalment els óssos van arribar, es van asseure a taula per esmorzar. De cop, es van aturar.
El pare ós va preguntar:
--Mare, fan una olor estranya les teves farinetes?
La mare va contestar:
--Sí que en fan. Bebè, les teves també fan una olor estranya?
--Sí que en fan—va dir—. Fan una mena de pudor...com química
Malfiant-se’n, es van aixecar de taula i van anar a la saleta. El pare ós va ensumar. Va preguntar:
--No sents una altre olor, mare?
La mare ós va contestar:
--Sí. I tu, Bebè, no sents una altre olor?
--Sí que la sento—va dir—. Fa olor de mesc i de suor, una pudor gens neta.
Amb alarma creixent van anar cap al dormitori. El pare ós va preguntar:
--Mare, no et sembla veure, sota el meu coixí, una trampa amb un collar amb un transmissor de ràdio?
La mare ós va replicar:
--Sí que la veig. Bebè, no et sembla veure, sota el meu coixí, una trampa amb un collar amb un transmissor de ràdio?
--Sí que la hi veig—va dir—, i també veig la persona humana que els hi ha posat!

I va assenyalar cap al racó on dormia la Rínxols d’Or. Els óssos van grunyir i la Rínxols d’Or es va despertar sobresaltada. Va fer un bot i va intentar arrencar a córrer, però el pare ós la va engrapar per un costat i la mare óssa per l’altra. Ara que la Rínxols d’Or es trobava impossibilitada a nivell de mobilitat, el pare ós i la mare óssa s’hi van abocar amb ullals i urpes. Se la van cruspir en un tres i no res i de la biòloga inconformista no en va quedar més que un rínxol d’or i un bloc de notes.
Bebè se’ls mirava astorat. Quan van haver acabat, va preguntar:
--Mama, papa, què heu fet? Em pensava que érem vegetarians
Al pare ós se li va escapar un rotet.
--Ho som—va dir—, però estem oberts a noves experiències. La flexibilitat és un altre dels avantatges de la multiculturalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada