Moments d'inspiració

ÀDRIA PUNTÍ

Greus cants t’envidriaran,
Amb fals insults, motius d’escarn.
Al capdavall és trist que els mots en si
Ens treguin profit d’un benentés
Del tot més que confús.
Doncs fi al cap és molt injust
Donar lliçons quan ja hem mal après.

Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., tots els meus escrits et són udols
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus.

Com un avi desvetllat traït d’infart per desencants
que d’una embòlia jeu malalt. Jeu absort, absort...

L’ara es mou, sembla un pressagi eunuc
Confiscat per parts, pel gemec d’un mut,
Condemnat a mort, o a cent anys si hi ha sort
Dins un nou epíleg llosc tot s’hi escau mesquí
Annex al dors...

Grisolda, Grisolda..., quins reguitzells de vesc
Grisolda, Grisolda..., renoi quin bé de Déu de vesc
Ben lluny, lluny de tu em desfaig. Tot se’m fa un nus...
Lalalalalalalalalalalala

Tu almenys tens...
Tot el meu cor encès per tu

Tu almenys tens...
Com crims d’un riu trist, febril, ansiós,
Un jou cru deixat estar per un ferm recel d’ahir
En el llibre dels deus càstigs s’hi veu un elogi d’algú
Un trau fet en un ivori
Ebri fins al fons, ebri fins al fons...

Grisolda, Grisolda....

BAUDELAIRE

I.- L’home i la Mar

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, la hi veus emmirallada
En l’infinit vaivé d’onada rere onada,
I tu ja ets un abisme més amargant encar.

Et plau de submergir-te dins de la teva imatge;
L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
En el brum d’aquest plany indomable i salvatge.

Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou distrets:
Home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
Tan gelosos com sou de preservar els secrets!

I tanmateix, després de segles innombrables
Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
De tant com estimeu el carnatge i la mort,
Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!


II.- Spleen

Jo sóc semblant al rei d’un país molt plujós,
Ric, però impotent, jove i malgrat tot vell,
Que, dels seus preceptors, menysté les reverències
I amb els gossos i altres animals i s’avorreix
Res no el pot alegrar, ni els falcons, ni la caça
Ni el seu poble que es mor al davant del balcó.
La grotesca balada del bufó favorit
No desarruga el front d’aquest cruel malalt;
El llit flordelisat es converteix en tomba
I les dames, que creuen que tot príncep és bell,
Ja no saben trobar cap impúdic vestit
Per arrencar un somriure d’aquest jove esquelet.
El savi que per a ell fa l’or mai no ha pogut
Extirpar del seu ésser l’element corromput,
I en aquests banys de sang que dels romans ens vénen
I en què, a la vellesa, els poderosos pensen
No ha sabut revifar aquest cadàver vil
Pel qual no flueix la sang, sinó aigua del Leteu-

III.- L’albatros

Sovint, per divertir-se, alguns dels mariners
Agafen els albatros, grans ocells de les mars,
Que segueixen, com companys indolents de viatge,
El navili que llisca sobre abismes amargs.

I tot seguit d’haver-los deixat a coberta,
Aquests reis del cel, ara, avergonyits, maldestres,
Ben llastimosament, com uns rems, als costats
Arrosseguen les seves enormes blanques

El viatjant alat, que dèbil i malapte,
No fa gaire, tan bell, que n’és de lleig i còmic!
L’un excita el seu bec davant d’una pipa curta,
Coixejant, l’altre imita el tolit que volava

El poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
Que freqüenta tempestes i dels arquers es riu;
Exiliat a terra, entremig dels aücs,
Les ales de gegant no el deixen caminar.

IV.- Spleen

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa
Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,
I quan de l’horitzó que el cercle enter engrapa
Ens vessa un dia negre molt més que les nits;

Quan la terra es trasmuda en una cova humida,
On l’Esperança en fuig, igual que els rats-penats,
Colpint amb ala tímida la cel•la entenebrida,
Topant de cap amb murs i plafons destrossats;

Quan la pluja instal•lant ses immenses cortines
Dels barrots d’un ergàstul imita l’enreixat,
I que un vil poble mut que teixeix teranyines
Al fons de nostres vides ve a estendre el seu filat,

Tot d’una les campanes amb un furor que aterra
Llancen espai enllà un udol estrident,
Com esperits errant lluny de la seva terra
Que a gemegar es dediquen porfidiosament

--Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta,
Pel fons de la meva anima desfilen llargs baiards
l’Esper, plora, vençut, l’atroç Angoixa planta
sobre el meu crani enclí els negres estendards.

V.-L’amor a la mentida

Quan et miro passar, oh ma indolent amada,
Al cant dels instruments que es trenca espai amunt,
Suspenent el teu aire d’harmonia pausada,
I passejant el tedi del teu esguard profund;

Quan contemplo, a la llum del gas que l’acolora
El teu front bell i pàl•lid d’un atractiu morbós,
On les torxes vesprals encenen una aurora,
I, com els d’un retrat, els teus ulls seductors

Em dic: Que n’és de bella!, i singularment jove!
El record dens, reial i feixuc mirador,
La corona, i té el cor, fruit macat que s’estova,
Tal com, pel savi amor, el seu cos ja en saó.

Ets tu el fruit tardoral de sabors sobiranes?
Ets tu vas funerari en espera d’uns plors,
Perfum que evoca oasis en arenes llunyanes,
Manyagaire coixí, o panera de flors?

Ho sé que hi ha ulls, dels més melangiosos,
Que no encobreixen mai preciosos secrets;
Bells escrinys sense joies, medallons capciosos,
Més buits i més profunds, oh Cel, del que tu ets!

Mes no basta que siguis, tu, l’aparent presència,
Pel goig d’un cor que fuig del que és la veritat?
Què em fa que siguis nícia, què em fa ta indiferència?
Salut!, teatre o màscara! Jo adoro ta beutat!

CAVALCANTI

Vós que pels ulls em passàreu al cor
I despertàreu la ment que dormia,
Mireu-vos l’angoixosa vida mia,
Que entre sospirs la destrueix Amor.

I va ferint-me amb un tan gran braó,
Que el feble alè de la vida detura:
De mi només en queda la figura
I un poc de veu, que parla de dolor

Aquest vigor d’amor que m’ha desfet
Dels vostres ulls gentils veloç eixí:
Una sageta em disparà el costat.

I tan precisa fou al primer tret,
Que l’ànima espantada s’estremí
En veure mor el cor, i travessat.

DANT

Un jorn se m’acostà Malenconia
I va dir: “Amb tu una estona vull passar”;
Que no venia sola a mi em semblà:
Ira i dolor li feien companyia.

I jo que li vaig dir: “Vés-te’n, fes via”;
I com un grec ella em va contestar;
I després de sentir-la molt parlar
Vaig alçar els ulls: veient que Amor venia.

Vestit de negre i d’estranya faisó
I que, am capell, amb la testa tapada,
Certament es planyia de debò,

“Pobre, què tens?”, li dic, amb veu trencada.
I ell respongué: “Tinc pena i tinc dolor
Perquè Madona es mor, dolç camarada”.

II

Tots els meus pensaments parlen d’amor;
I tenen tanta gran varietat,
Que un es vol fer valer per potestat,
Un altre perquè és foll el seu valor,

Un altre, esperançat, porta dolçor,
Un altre em fa plorar, desconsolat;
I sols s’acorden en la pietat,
Que tinc el cor tot tremolant de por.

I així no en trobo cap d’ells que em convenci
I vull parlar i el desconcert em lliga:
i vaig errant per l’amorós desert!

I si amb tots vull establir concert,
Més val que cridi la meva enemiga,
Madona Pietat, perquè em defensi.

PETRARCA

Sol i pensiu per desertes contrades
Vaig mesurant els passos lentament;
I, per fugir-ne, vaig mirant, atent,
A la sorra, de l’home les petjades.

Altre escut jo no trobo i és que temo
De massa gent convertir-me en miroia;
Que en els meus actes, apagats de joia,
De fora s’hi llegeix com per dins cremo:

Tant que jo crec que ara turons i platges
I rius i boscos saben de quin tempre
Jo tinc la vida, oculta a aquest i a aquell

Amb tot, camins tan aspres ni salvatges
No sé cercar, que l’Amor no vingui sempre
Tot conversant amb mi, i jo amb ell.

RONSARD

Com es veu a la branca, el mes de maig, la rosa,
En bella jovenesa, en desclosa tendror,
Tornar gelós el cel del seu encès color,
Quan l’Alba amb els seus plors en rompre el jorn l’arrosa;

La gràcia en els seus pètals, i l’amor que reposa,
Perfumant els jardins i l’arbreda d’olor;
Més batuda, o de pluja o d’excessiva ardor,
Es mor amb llanguiment, fulla a fulla descolsa.

Així en ta primera i jove novetat,
Quan la Terra i el Cel honraven ta beutat,
La Parca t’ha fet, i ja cendra, resposes.

Rep de mi com a exèquies més llàgrimes i plors,
Aquest gerro de llit, aquest cistell de flors,
Perquè el teu cos no sigui, viu i mort, sinó roses.

II

Heus aquí un ram que adés la meva mà
Us ha triat de les flors espellides.
Si no haguessin estat avui collides,
En terra les hauríeu vist demà.

Això us sigui un avís cert i exemplar,
Car les vostres belleses, bo i florides,
En molt poc temps cauran totes marcides
I, com les flors, de sobte han de finar.

El temps se’n va, el temps se’n va, Senyora,
Ai, el temps no, nosaltres ens n’ anem
I ens tindrà prest la terra engolidora,

I pel que fa als amors, si ara en parlem,
Mai no es sap res del que la mort segella.
Estimeu-me, per tant, mentre sou bella.