dijous, 19 de febrer del 2009

Alemanys



Sovint tendim a pensar que els alemanys són uns capquadrats que només saben obeir ordres i beure cervessa. Res més fals; terra d'escriptors barrocs, poetes apassionats, i filòsofs controvertits (bé, per dir-ho clar, bastant estúpids), els alemanys han demostrat ser, en moltes ocasions, un poble valent. Encara que inclòs avui moltes persones pensin en "Hitler!" quan algú parla d'Alemanya, cal recordar la valentia amb què enfrontaren els seu passat.
Poso aquesta foto perquè crec que simbolitza el caràcter Alemany. Civilitzat, però passional.


HERMAN HESSE (El lobo estepario)

De vez en cuando me sentía inquieto y los deseos me atormentaban. Creía no poder resistir verla junto a mí sin estrecharla entre mis brazos. También esto lo notaba en seguida. Una vez estuve varios días sin aparecer; por fin volví confuso y ella me condujo a un lado y me dijo:
--No debe usted entregarse a deseos en los que no cree. Sé lo que desea. Pero tiene que saber renunciar a esos deseos o desearlos de verdad. Cuando llegue a pedir con la plena seguridad de que su deseo va a ser cumplido, éste será satisfecho. Sin embargo, usted desea y al mismo tiempo se arrepiente de ello con miedo. Hay que superar eso. Voy a contarle una historia.

Y me contó la historia de un muchacho enamorado de una estrella. Adoraba a su estrella junto al mar, tendía sus brazos hacia ella y le dirigía todos sus pensamientos. Pero sabía, o creía saber, que una estrella no puede ser abrazada por un ser humano. Creía que su destino era amar a una estrella sin esperanza; y sobre esta idea construyó todo un poema vital de renuncia y de sufrimiento silencioso y fiel que habría de purificarle y perfeccionarle. Todos sus sueños se concentraban en la estrella. Una noche estaba de nuevo junto al mar, sobre un acantilado, contemplando la estrella y ardiendo de amor hacia ella. En el momento de mayor pasión dio unos pasos hacia delante y se lanzó al vacío, a su encuentro. Pero en el instante de tirarse pensó que era imposible y cayó a la plaza destrozado. No había sabido amor. Si en el momento de lanzarse hubiera tenido la fuerza de creer firmemente en la realización de su amor, hubiese volado hacia arriba a reunirse con su estrella.

--El amor no puede pedir—dijo—, ni tampoco exigir. Ha de tener la fuerza de encontrar en sí mismo la certeza. En ese momento ya no se siente atraído, sino que atrae él mismo. Sinclair: su amor se siente atraído por mí. El día que me atraiga a sí, acudiré. No quiero hacer regalos. Quiero ser ganada.

Un tiempo después me contó otra historia. Se trataba de un enamorado que amaba sin esperanza. Se refugió por completo en su corazón y creyó que se abrasaba de amor. El mundo a su alrededor desapareció; ya no veía el azul del cielo ni el bosque verde; el arroyo ya no murmuraba, su arpa no sonaba; todo se había hundido, quedando él pobre y desdichado. Su amor, sin embargo, crecía; y prefirió morir y perecer a renunciar a la hermosa mujer que amaba. Entonces se dio cuenta de que su amor había quemado todo lo demás, de que tomaba la fuerza y empezaba a ejercer su poderosa atracción sobre la hermosa mujer, que tuvo que acudir a su lado. Cuando estuvo ante él, que la esperaba con los brazos abiertos, vio que estaba transformada por completo; y, sobrecogido, sintió y vio que había atraído hacia sí a todo el mundo perdido. Ella se acercó y se entregó a él: el cielo, el bosque, el arroyo, todo le salió al encuentro con nuevos colores frescos y maravillosos; ahora le pertenecía, hablaba su lenguaje. Y en vez de haber ganado solamente una mujer, tenía el mundo entero entre sus brazos y cada estrella del firmamento ardía en él y refulgía gozosamente en su alma. Había amado y, a través del amor, se había encontrado a sí mismo. La mayoría ama para perderse.

THOMAS MANN (L'anècdota)

Un grup d’amics havíem sopat plegats, i després, ens havíem assegut a l’estudi del nostre amfitrió. Fumàvem, i la nostra conversa era contemplativa i un poc sentimental. Parlàvem del vel de la Maia i del seu irisat efectisme, d’allò que Buda anomena “sedejar”, de la dolcesa de l’anhel i l’amargor del coneixement, de la gran seducció i la gran impostura. Algú havia fet esment del “ridícul de l’anhel”; s’havia formulat la frase filosòfica que l’objectiu de tot anhel era el triomf de món. I, esperonat per tals consideracions, algú contà la següent anècdota, que, segons afirmà, ens repetia fil per randa tal com havia succeït a la bona societat de la seva ciutat natal.
“Si haguéssiu conegut l’Angela, l’esposa del director Becker, la petita i celestial Angela Becker, hauríeu vist els seus riallers ulls blaus, la seva dolça boca, els exquisits clotets de les seves galtes, els rínxols rossos damunt les temples; hauríeu estat partícips de l’arravatador encís de la seva persona, us hauríeu tornat bojos per ella, com jo i com tothom! Què és un ideal? No és sobretot, un poder vivificador, una promesa de felicitat, una deu d’entusiasme i força, un esperó, per consegüent, i un estímul de totes les forces espirituals de part de la vida? En aquell temps Angela Beker era l’ideal de la nostra societat, la seva estrella, la seva il•lusió. Si més no crec que ningú del món al qual ella pertanyia podia prescindir d’ella, ningú no podia imaginar-se la seva pèrdua sense experimentar alhora cert menyscapte en el seu goig i la seva voluntat de viure, un perjudici immediat del seu dinamisme. Paraula d’honor que així succeïa!

Ernst Becker, un home tranquil i cortès de barba serrada i bruna, d’altra banda poc interessant, l’havia dut de l’estranger. Déu sabrà com s’havia guanyat Angela; al capdavall, però, fou seva. De primer advocat i funcionari de l’Estat, a trenta anys havia entrat a la banca, evidentment per poder oferir a la noia amb la qual volia contreure matrimoni una vida reglada i un abundós pressupost domèstic, car poc després es casà amb ella.
Com a codirector del Banc Hipotecari rebia un sou de trenta o trenta-cinc mil marcs, i els Becker, que d’altra banda no tenien fills, s’interessaren vivament per la vida social de la ciutat. Angela fou la reina de la temporada, la triomfadora dels cotillons, el centre de les reunions socials. Al teatre, la seva llotja s’omplia als entreactes de les persones que li feien visites de compliment, somrient encisades. La seva parada a les tómboles benèfiques es veia assetjada de compradors que s’agombolaven per alleugerir llurs moneders, per tal de poder besar la petita mà d’Angela i guanyar-se un somriure dels seus llavis encisadors. De què serviria titllar-la de magnífica i deliciosa? El dolç encís de la seva persona només pot descriure’s per mitjà dels efectes que causava. Havia ferit d’amor joves i vells. Les dones i les jovenetes l’adoraven. Els joves li enviaven versos i flors. Un tinent havia disparat en duel a l’espatlla d’un conseller de govern, amb motiu d’haver-se disputat en un ball un vals amb Angela. Més endavant esdevingueren amics inseparables, units per la veneració que sentien per ella. Cavallers de mitjana edat l’envoltaven després dels àpats, per tal de delectar-se amb la seva amable conversa i els seus gestos divinament picardiosos; la sang tornava a les galtes dels vells, s’aferraven a la vida, eren feliços. Una vegada un general—fent broma, és clar, però sense poder evitar la plena expressió dels seus sentiments—s’havia agenollat als peus d’ella en un saló.

Tot i això, en realitat ningú, ni home ni dona, no podia vanar-se de tenir intimitat o amistat amb ella, llevat, naturalment, d’Ernst Becker, i aquest era massa tranquil i modest, massa inexpressiu fins i tot, per a jactar-se de la seva sort. Entre nosaltres i ella hi havia sempre una respectuosa distància, a la qual cosa devia contribuir la circumstància que fora dels salons i les sales de ball, hom rarament la veia; sí, si hom hi pensava, s’adonava que aquella encisadora criatura hom gairebé no l’havia vista mai a la llum del dia, sinó solament als vespres, a les hores de llum artificial i enardiment social. A tots nosaltres ens considerava admiradors, però no pas amics o amigues: i això era escaient, car, quina mena d’ideal fora aquell amb el qual hom es tutegés?
Evidentment Angela dedicava els seus dies a tenir cura de l’administració de la casa, si hem de jutjar per la còmoda brillantor que distingia les seves pròpies reunions socials. Aquestes guanyaren gran anomenada i foren en realitat el cimadal de l’hivern: un mèrit de l’amfitriona, caldria afegir, car Becker era amfitrió cortès, però no gens divertit. En aquelles nits Angela se superava a si mateixa. Després de sopar s’asseia amb la seva veu argentada. Hom no ho oblidarà mai. Eren encisadors el bon gust, l’elegància, l’animada serenitat amb els quals organitzava la vetllada; la seva amabilitat, que irradiava pertot, es guanya els cors; i la manera íntimament cortesa i també furtivament afectuosa amb la qual tractava el seu espòs ens mostrava la felicitat, la possibilitat de ser feliç, ens omplia d’una reanimadora i delerosa fe en la bondat, semblant a la que pot oferir-nos el perfeccionament de la vida per mitjà de l’art.

Aquesta era l’esposa d’Ernst Becker, i tant de bo sabés ell apreciar tal fortuna. Si un home hi havia a la ciutat que fos envejat, era sens dubte aquest, i hom bé pot imaginar-se que sovint sentia dir als altres com n’era, d’afortunat. Tothom li ho deia, i ell rebia aquests homenatges, fruits de l’enveja, amb complaent aquiescència. Feia deu anys que els Becker eren casats; el director tenia quaranta anys i Angela prop de trenta. Fou aleshores que succeí el següent.
Els Becker donaren una festa, una d’aquelles reunions modèliques, un sopar per a uns vint coberts. El menú és excel•lent, l’ambient d’allò més animat. En servir el xampany frec, s’alça un senyor, un conco de certa edat, i fa un brindis. Homenatja l’amfitriona, la seva hospitalitat, aquella autèntica i abundosa hospitalitat fruit de l’esplet de felicitat i del desig de compartir-la. Para d’Angela, l’elogia de tot cor.

Després es tomba cap a Ernst Becker i li demana permís per a dir-li novament allò que ja sentit manta vegada: com l’envegen tots, com li desitgen felicitat i tota mena de ventures. Aleshores exhorta tots els presents a unir-se a la seva aclamació dels benaurats amfitrions, el senyor i la senyora Becker.
Ressonen els visques, tothom es posa dempeus i s’agombola per brindar amb la parella homenatjada. Però tot d’una es fa el silenci, car Becker, el director Becker, s’ha alçat pàl•lid com un mort.
Està esblaimat, i només els seus ulls són enrogits. Amb tremolosa solemnitat comença a parlar.
“Per una vegada—balboteja—per una vegada ho havia de dir! Per una vegada havia de dir la veritat, que tant de temps havia callat!—Per fi ens obriria ens els ulls a tots nosaltres, els enlluernats i seduïts per aquell, per la possessió del qual tant l’envejàvem. I mentre els convidats, alguns dempeus, altres asseguts, envolten la guarnida taula esbalaïts, paralitzats, sense donar crèdit a les seves orelles, aquell home esbossa en un terrible esclat el quadre del seu matrimoni, l’ infern del seu matrimoni.
“Aquella dona—aquella d’allí-, que n’era, de falsa, mentidera i brutalment cruel. Que buida d’amor i que repugnant. Com passava tot el dia en una degenerada i llicenciosa llangor, per a desvetllar-se al vespre, sota la llum artificial, a una vida hipòcrita. Com durant el dia la seva única activitat era martiritzar els gats amb abominable enginy. Com el turmentava a ell mateix amb els seus maliciosos capricis. Com l’havia enganyat desvergonyidament, amb els criats, amb els menestrals, amb els pidolaires que trucaven a la seva porta, fins a trenc d’alba. Com abans l’havia arrossegat a ell també a l’avenc de la seva depravació, l’havia envilit, sollat, enverinat. Com ho havia suportat tot per l’amor que en un altre temps havia sentit per aquell joglaressa, i perquè, al capdavall era solament una desgraciada digna d’infinita compassió. Com, però, a la fi s’havia sentit cansat de l’enveja, les enhorabones i els brindis, i per una vegada..., per una vegada li havia calgut dir-ho.

--Per què—cridà—no es renta mai? És messa peresosa per a fer-ho! És ben bruta sota les randes de la seva roba interior!
Dos senyors se’l van endur. La reunió es dissolgué.
Passats uns dies, Becker, possiblement després d’un acord amb la seva esposa, visità una clínica neuropàtica. Però estava completament sa, solament havia arribat al seu límit.
Més endavant els Becker es traslladaren a una altra ciutat.

HEINRICH VON KLIEST (La mendicant de Locarno)

Als peus dels Alps, prop de Locarno, a l’alta Itàlia, hi havia, propietat d’un marquès, un castell molt antic, que encara avui, rònec i en ruïnes, es pot veure quan hom baixa del sant Gotard. Era un castell amb grans i espaioses cambres, en una de les quals la marquesa havia fet posar un jaç de palla, una vegada que recollí, perquè li féu pena, una dona vella i malalta que havia trucat a la porta del castell demanant caritat. El marquès, que tornava d’una cacera, entrà per casualitat en aquesta cambra, on manà indignat que s’alcés del racó on ella jeia i que es posés darrera de l’estufa. La dona, que s’havia aixecat, s’arrossegà amb les crosses pel terra llenegós, relliscà i es ferí greument l’espinada, de manera que, després d’aconseguir d’aixecar-se amb feines i treballs i de travessar la cambra, tal com li havien ordenat, s’aclofà darrera l’estufa, planyent-se i gemegant, i morí.
Al cap de molts anys, en un moment en què el marquès, a causa de la guerra i d’una mala anyada, es trobava en una situació econòmica crítica, es presentà un cavaller florentí que estava disposat a comprar-li el castell. El marquès, molt interessat a arribar a un acord en aquest negoci, encarregà a la seva dona hostatjar el foraster en la cambra abans esmentada que havia romàs buida i que havien fet arreglar i embellir esplèndidament. Però quin no fou el desconcert dels hostes quan, a mitjanit, el cavaller, pàl•lid i trasbalsat, els anà a buscar, bo i jurant pel més sagrat que en aquella cambra hi havia fantasmes, que alguna cosa, impossible de copsar amb els ulls, fent una fressa com de palla trepitjada, s’havia aixecat en un racó i havia travessat l’habitació a passos lents i vacil•lants, però perfectament perceptibles, i s’havia aclofat, planyent-se i gemegant, darrera de l’estufa.
El marquès, espantat, sense saber ben bé per què, es rigué del cavaller fingint una gran serenitat i li manifestà que tot seguit es llevaria per passar la nit en companyia d’ell en aquella cambra. Però el cavaller li suplicà que li permetés de passar la nit en una butaca de la seva habitació, i, al matí, féu enganxar els cavalls, s’acomiadà i partí tot seguit.

Aquest incident, que provocà una impressió enorme, dissuadí molts possibles compradors, cosa força desagradable per al marquès; i com que, d’altra banda, s’escampà entre el servei de la casa el rumor estrany i incomprensible que, quan tocaven les dotze de la nit, se sentien passos en aquella cambra, el marquès, per acabar d’una vegada amb aquella història, decidí comprovar per ell mateix, la nit següent, què passava en realitat. Vet aquí, doncs, que al capvespre, es féu parar el llit a la cambra, per dir-ho així, visitada i esperà sense dormir que toquessin les dotze. Però, quin no fou el seu esglai quan, en efecte, amb les campanades de l’hora dels espectres, sentí la fressa inexplicable; era com si algú s’aixequés d’un jaç de palla i la fes cruixir, travessés la cambra i s’aclofés darrera de l’estufa, amb sospirs i ranera. Quan l’endemà al matí el marquès baixà de l’habitació, la seva muller li preguntà com havia anat la recerca; i quan ell, llançant llambregades plenes d’incertesa i espant entorn seu i després de tancar la porta amb forrellat, li confirmà que la brama de l’espectre era veritat, tota ella tremolà, com no havia fet mai abans, i li pregà, abans que s’escampés la notícia, que procedís encara una altra vegada i, ara, en companyia d’ella i amb sang freda, a un examen dels fets. Però l’endemà a la nit els dos marquesos, així com un fidel criat que s’havien endut amb ells, sentiren efectivament la mateixa fressa inexplicable i fantasmagòrica; i només les ganes incontenibles de desempallegar-se de castell al preu que fos, els donà, davant de llur criat, prou forces per a ofegar l’espant que s’havia apoderat d’ells i per a explicar l’incident per alguna causa fortuïta i sense cap importància que ells ja acabarien per descobrir. El vespre del tercer dia, quan els dos marquesos, per tal de treure l’entrellat d’aquest afer, pujaren l’escala que duia a la cambra maleïda, per casualitat es trobaren davant de la porta amb el gos, que algú devia haver desfermat; de manera que tots dos, sense preguntar-se gaire el perquè, potser amb la secreta intenció de tenir a prop, a més d’ells, encara un altre ésser vivent, es ficaren a l’habitació amb el gos i tot. Quan tocaren les onze, marit i muller, amb dues espelmes damunt la taula, la marquesa vestida de cap a peus, el marquès amb l’espasa i la pistola, que havia tret de l’armari, al seu costat, s’assegueren cadascun al seu llit; mentre maldaven per trobar un tema de conversa que no acabava de reeixir, el gos s’ajagué al mig de l’habitació, cargolat amb el sota la cua, i s’adormí. Llavors, al punt de la mitjanit, es tornà a sentir aquella fressa esgarrifosa; algú, que cap ull d’home no podia veure, s’aixecà sobre unes crosses al fons de la cambra, al racó; hom sentí la palla que cruixia sota el seu pes; amb el primer pas: clic!, clac!, el gos es despertà, s’alçà d’un bot, amb les orelles dretes, es posà a roncar com si algú se li acostés i fugí reculant cap a l’estufa. En veure això, la marquesa es precipità, amb els cabells eriçats, fora de la cambra, mentre el marquès, brandant l’espasa, cridava: “Qui hi ha?” i, com que ningú no li respongué, es posà com un boig a donar cops a l’aire en totes direccions. Ella es féu enganxar els cavalls, decidida a anar-se’n, sense pensar-s’ho dues vegades, cap a la ciutat. Però abans i tot d’haver tingut temps d’arreplegar quatre coses i de travessar el portal, veié com per totes bandes el castell s’esvorava en flamarades. El marquès, enfollit de l’espant, havia agafat la torxa i ell mateix, cansat de viure, havia calat foc als quatre costats de l’edifici, el qual, teginat com era, s’abrandà com esca. Fou endebades que lla envià gent a salvar el desgraciat; aquest ja havia trobat la mort de la manera més calamitosa, i encara avui reposen, recollits pels camperols, els blancs ossos del marquès en el racó de la cambra d’on havia ordenat que s’aixequés la mendicant de Locarno.

3 comentaris:

  1. Estar o ésser BOIG ?? ESSER ! ... Només Consciència Musical del Meta-Logos ! ; Consciència lucida de la seva pròpia Bogeria , com en Leopoldo-Maria PANERO ! : " Deseo de SER PIEL-ROJA " ! ... : Desig vertiginos més fort que TOT , o sigui que tota la resta , Acràcia Absoluta d' allò que ens és més intim a cadascu , l' Universal del Inidividu ..., i després l' Infinit del NEGUIT , infinta Malencònia, Angoixa, "Morrinyo" , Spleen, Cafard ...
    El Buit encisador residual en la Consciència del No-Res , la "Espiral Eterna" d' en Nietzsche i d' en Leo Brouwer / Ligeti / Anton Webern / Antonin Artaud ... :

    Quan el Buit assolit està per sobre del NO-RES , què pot romandre allavorans (?) , i què pot esdevendre la Consciència , vull dir enteneu-me, la Consciència aixi arrossegada pel Gòlgotha del Desert-Silenci ??!! ...

    Pot l' Esser fer Boycott al "FER" , o transcendeix la Sensaciò total ... per sobre tota mena de Concepte ?? : " La Sensation est l' Assymptôte du Concept , lorsque l' Abstraction tend vers l' Infini" ... Gran Aforisme que cristalitza el Sentit de tot això ... I tornem allavorans a la RESONÀNCIA INTERNA-INHERENT entre la "Lògica Estructural" , i la "Lògica Dinàmica " !!

    La Acràcia és l' Asimptota de la dialèctica Hegeliana doncs ! I això en el fons ja ho va sentir i fins i tot formalitzar en SPINOZA , gairabé dos segles enrera !! ....

    Això precisament és la Meta-Fisica de l' Acràcia absoluta dins del Flux d' Esser Toïsta ! : Bel.lesa Còsmica inextinguible de la Filosofia / Matemàtica , quin Goig d' haver superat el forat negre del NEGUIT metafisic ! : IMMANÈNCIA RADICAL , i prou .

    ( La Acràcia és una sana reaccio en contra de la transcendència hegeliana , veri entre els verins , pol.lucio platònica de l' esperit & de la ment : Tornant als PRE-Socràtics & als PRE-romàntics Germànics ... )

    ResponElimina
  2. Estar o ésser BOIG ?? ESSER ! ... Només Consciència Musical del Meta-Logos ! ; Consciència lucida de la seva pròpia Bogeria , com en Leopoldo-Maria PANERO ! : " Deseo de SER PIEL-ROJA " ! ... : Desig vertiginos més fort que TOT , o sigui que tota la resta , Acràcia Absoluta d' allò que ens és més intim a cadascu , l' Universal del Inidividu ..., i després l' Infinit del NEGUIT , infinta Malencònia, Angoixa, "Morrinyo" , Spleen, Cafard ...
    El Buit encisador residual en la Consciència del No-Res , la "Espiral Eterna" d' en Nietzsche i d' en Leo Brouwer / Ligeti / Anton Webern / Antonin Artaud ... :

    Quan el Buit assolit està per sobre del NO-RES , què pot romandre allavorans (?) , i què pot esdevendre la Consciència , vull dir enteneu-me, la Consciència aixi arrossegada pel Gòlgotha del Desert-Silenci ??!! ...

    Pot l' Esser fer Boycott al "FER" , o transcendeix la Sensaciò total ... per sobre tota mena de Concepte ?? : " La Sensation est l' Assymptôte du Concept , lorsque l' Abstraction tend vers l' Infini" ... Gran Aforisme que cristalitza el Sentit de tot això ... I tornem allavorans a la RESONÀNCIA INTERNA-INHERENT entre la "Lògica Estructural" , i la "Lògica Dinàmica " !!

    La Acràcia és l' Asimptota de la dialèctica Hegeliana doncs ! I això en el fons ja ho va sentir i fins i tot formalitzar en SPINOZA , gairabé dos segles enrera !! ....

    Això precisament és la Meta-Fisica de l' Acràcia absoluta dins del Flux d' Esser Toïsta ! : Bel.lesa Còsmica inextinguible de la Filosofia / Matemàtica , quin Goig d' haver superat el forat negre del NEGUIT metafisic ! : IMMANÈNCIA RADICAL , i prou .

    ( La Acràcia és una sana reaccio en contra de la transcendència hegeliana , veri entre els verins , pol.lucio platònica de l' esperit & de la ment : Tornant als PRE-Socràtics & als PRE-romàntics Germànics ... )

    ResponElimina
  3. Estar o ésser BOIG ?? ESSER ! ... Només Consciència Musical del Meta-Logos ! ; Consciència lucida de la seva pròpia Bogeria , com en Leopoldo-Maria PANERO ! : " Deseo de SER PIEL-ROJA " ! ... : Desig vertiginos més fort que TOT , o sigui que tota la resta , Acràcia Absoluta d' allò que ens és més intim a cadascu , l' Universal del Inidividu ..., i després l' Infinit del NEGUIT , infinta Malencònia, Angoixa, "Morrinyo" , Spleen, Cafard ...
    El Buit encisador residual en la Consciència del No-Res , la "Espiral Eterna" d' en Nietzsche i d' en Leo Brouwer / Ligeti / Anton Webern / Antonin Artaud ... :

    Quan el Buit assolit està per sobre del NO-RES , què pot romandre allavorans (?) , i què pot esdevendre la Consciència , vull dir enteneu-me, la Consciència aixi arrossegada pel Gòlgotha del Desert-Silenci ??!! ...

    Pot l' Esser fer Boycott al "FER" , o transcendeix la Sensaciò total ... per sobre tota mena de Concepte ?? : " La Sensation est l' Assymptôte du Concept , lorsque l' Abstraction tend vers l' Infini" ... Gran Aforisme que cristalitza el Sentit de tot això ... I tornem allavorans a la RESONÀNCIA INTERNA-INHERENT entre la "Lògica Estructural" , i la "Lògica Dinàmica " !!

    La Acràcia és l' Asimptota de la dialèctica Hegeliana doncs ! I això en el fons ja ho va sentir i fins i tot formalitzar en SPINOZA , gairabé dos segles enrera !! ....

    Això precisament és la Meta-Fisica de l' Acràcia absoluta dins del Flux d' Esser Toïsta ! : Bel.lesa Còsmica inextinguible de la Filosofia / Matemàtica , quin Goig d' haver superat el forat negre del NEGUIT metafisic ! : IMMANÈNCIA RADICAL , i prou .

    ( La Acràcia és una sana reaccio en contra de la transcendència hegeliana , veri entre els verins , pol.lucio platònica de l' esperit & de la ment : Tornant als PRE-Socràtics & als PRE-romàntics Germànics ... )

    ResponElimina