L'últim port

Hi ha dies que tot se’t fa costa amunt. Ets sents desesmat, apàtic, adormit, sense paradisos que trobar, ni il•lusions per atrapar. Avui al metro he vist una noia molt trista. Increïblement trista.

Devorada pel cor, ancorada a l’últim port,
Espera al mariner la seva estimada

Estava repenjada a la paret, contenint-se les llàgrimes. I només per un moment, he imaginat que era la meva princesa que, des del seu reialme, m’enviava una carta segellada pels seus llavis. I he escrit una estona sobre ella...

Vaig rebre una carta inesperada. Una foto en blanc i negre. Sense text, com si malgrat els inconvenients, l’ampolla hagués arribat finalment a port.
La seva faç, amb la mirada caiguda, reflectia una vida que no espera res, una ànima que ja s’ha preguntat mil cops la mateixa pregunta. Aquella il•lusió perduda que busca, entre un milió de possibilitats, el somni que persegueix des de petita. L’agulla del paller.

Potser quan la trobi, petita com és, es punxarà. Aquell dia, si mai arriba, tot prendrà un altre caire. Les parpelles abatudes aixecaran una cortina gloriosa, els ulls refulgiran raigs d’energia, les fotos tindran per fi color. Però avui encara no és demà, i demà potser només serà la mateixa mentida que ha estat avui.
La festa, els amics, les cançons, inclòs les més deprimides de Radiohead que escolta últimament, continuaran sent fidels amants. Companys eterns pels moments de solitud i retrobament. Però llavors tot serà diferent. Les pors només seran un cau on trobar-se, el jardí on l’animal s’esbargeix.
Mentrestant, trobarà la felicitat dels petits dies. Dels moments menudets, d’una expressió fugissera. I és mirarà, com sempre diu mentre juga davant el mirall, fora d’ella mateixa. I es preguntarà quin joc macabra és la seva vida. Tornarà a preguntar-se perquè segueix les normes si no les pot comprendre. No podrà evitar pensar amb els amics amb certa decepció.
El dia que arribi la llum, ho sap molt bé, deixarà d’escriure les penes amb color violeta. Mentrestant escolta una cançó pels auriculars de l’ordinador, està escrivint sobre la merda de vida que du. I, en una explosió alliberadora, comença a gesticular amb els ulls clucs. S’estira als cabells, molt fort, fortíssim, fins que nota un dolor fantàstic.

Les respostes de la gent que volen anirmar-la, la deprimeixen encara més. És normal, només hi troba distància. Cordialitat, desitjos protocol•laris. Convenients neteges d’ànima, les accions bones del dia. Està capbussada en un sac d’arsènic. Cansada de passar per víctima, ja no sap què prefereix. Si seguir endavant enmig de la piscina o recular. Servirà un últim intent suïcida? O és de suïcides no intentar un últim intent?
A vegades voldria que la peguessin, a vegades voldria ser pegada. Un desig romàntic, una altre falsa il•lusió. L’amor no és l’exercici de la violència, tot i que l’amor sempre sigui violència en estat pur. Només la pluja aconsegueix engrescar els dies, només ella la deslliura de la seva habitació. En un petit raconet, la seva cambra..., espia al món.

Quan surti al carrer, per agafar el 26, tornarà a ser una altra més. Una cara tan estúpida com les demés. Una simi robòtic de la selva urbana. Té tanes de desfogar-se. Saber que a vegades pot canviar l’ordre de les coses. Potser ella no té també dret a la seva puça de sort?
El dia més inesperat enviarà una carta a l’espai. Buscarà vida extraterrestre, sers prou estranys que la puguin comprendre. Ossos que cruixegin, lletres que surtin de les cançons. Malgrat el seu pessimisme, sap que hi ha vida més enllà dels maniquins.

Mentre tornava, en direcció contrària, cap a la meva parada (doncs havia esperat que baixés ella primer), he pensat que tendim a rendir-nos massa aviat. Que encara que sovint el món es conjura contra nosaltres, ens hem d’aixecar. Al capdavall, sabem que si ens estanquem avui, demà estarem podrits. Hem de volar mentre encara podem.