dimarts, 3 de febrer del 2009

Cabrioles, de Milan Kundera

La civilització europea, es diu, està basada en la raó. Però es podria afirmar de la mateixa manera que és la civilització del sentiment: ha creat una mena d’home que jo anomeno sentimental: homo sentimentalis.
La religió jueva es basa en la llei. Aquesta llei vol ser accessible a la raó (el talmud no és si no una anàlisi constant de les prescripcions bíbliques) i no requereix cap sentit especial del sobrenatural., cap entusiasme ni flama mística de l’ànima. El criteri del bé i del mal és objectiu: es tracta de comprendre la llei escrita i obeir-la.
El cristianisme ha capgirat aquest criteri: “Estima Déu i fes el que vulguis!”, va dir Sant Agustí. El criteri del bé del mal s’ha situat en l’ànima individual i ha esdevingut subjectiu. I si l’ànima d’aquest o de l’altre està plena d’amor, endavant: aquella persona és bona i tot el que fa és bo.
L’originalitat del dret europeu i de la seva teoria de la culpabilitat es basa en la convicció que l’amor ens fa innocents; aquest dret i aquesta teoria de la culpabilitat tenen en compte els sentiments de l’acusat: si mateu algú fredament per diners no hi ha disculpa; si el mateu perquè us ha ofès, la vostra ira us servirà de circumstància atenuant i el càstig serà menor; si mateu per un amor dissortat o per gelosia, el jurat us tindrà simpatia i Pau, el vostre defensor, demanarà que al mort li sigui imposat el càstig més sever.

L’ homo sentimentalis no s’ha de definir com un home que sent (perquè tots sentim), sinó com un home que ha elevat el sentiment a la categoria de valor. En el moment en què el sentiment és considerat com un valor, tothom vol sentir; i com que a tots ens encanta vanagloriar-nos am els nostres valors, tenim la tendència d’exhibir els nostres sentiments.
La transformació del sentiment en valor va esdevenir-se a Europa cap allà al segle dotze: els trobadors que cantaven a la seva immensa passió per l’estimada, una aristocràcia inaccessible, semblaven tan admirables i bells a tots el qui els sentien que, d’acord amb el seu exemple, tothom volia semblar víctima d’un indomtable moviment del cor.
Ningú no ha revelat l’ homo sentimentalis de manera més penetrant que Cervantes. Don Quixot decideix estimar una dama anomenada Dulcinea tot i no conèixer-la poc ni gaire. En el capítol vint-i-cinc de la primera part, Don Quixot se’n va a les muntanyes desertes amb Sancho, a qui vol ensenyar la grandesa de la seva passió. Però, com demostrar a algú altre que dins l’ànima una flama ens devora? I, a més, com demostrar-ho a una criatura tan ingènua i beneita com ara Sancho? De manera que en un camí del bosc Don Quixot es despulla, només es queda amb la camisa, i, per tal de demostrar al criat la immensitat del seu sentiment, es posa a fer cabrioles. Cada cop que es posa de cap per avall, la camisa li cau sobre les espatlles i Sancho veu el seu sexe. L’espectacle del petit membre virginal del cavall és tan tristament còmic, tan punyent, que fins i tot Sancho, un home que n’ha vist de verdes i de madures, no pot suporar-ho, munta Rocinante i se’n va galopant.
(...)
El sentiment, per definició, neix en nosaltres sense la nostra voluntat, sovint contra la nostra voluntat. Des del moment que volem sentir (decidim sentir, com Don Quixot va decidir estimar Dulcinea), el sentiment ja no és el què era, sinó una imitació, la seva exhibició. D’això, se’n diu correntment histèria. Per això homo sentimentalis (és a dir l’home que ha elevat el sentiment a la categoria de valor) és en el fons el mateix que homo histericus.
“Cosa que no vol dir que l’home que imita un sentiment no el senti. Un actor que fa el paper de l’ancià rei Lear sent a l’escena, davant tot el públic, el dol d’un home abandonat i enganyat, però aquell dol, s’evapora tan bon punt s’acaba la representació. És per això que l´homo sentimentalis, després d’haver-nos enlluernat amb els grans sentiments, tot seguit ens sobta amb una indiferència inexplicable”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada