La granota

Avui m'he tornat a llegir el final d' "El perfum". Quatre úniques i magnífiques pàgines d’excel•lent literatura. Potser el millor final que he llegit mai, segur que el més dramàtic. Més tard, m’he recordat de l’assaig del mateix del mateix autor, Patrick Suskind, “Sobre l’amor i la mort”. Tan la novel•la com l’assaig m’han fet pensat en les rareses de la naturalesa humana. Algunes conclusions:

A vegades, és tan difícil viure amb les persones com sense elles. Tots volem sentir-nos compresos, acompanyats, saber que algú emfatitza amb nosaltres, comprovar que els friends will be friends, i que sempre tindrem una mà amiga amb qui confiar.
Alhora, però, un cuc dins nostre no para de recordar-nos que millor seria que guardéssim un xic d’intimitat. Que les coses veritablement importants són aquelles que rarament poden explicar-se. I llavors, preferiríem deixar-nos estar de cadenes i brides, d’alguns comentaris que rera la voluntat més lloable només pretenen xafardejar, i de tota quanta púrria que vendria a sa mare per una engruna d’estúpida i falsa glòria.
I així passem, a despit de la sort, entre moments d’alegria i tristor. Els pensaments canvien sense adonar-nos. El dilluns sabem que la solitud és una mala companya, i que res seríem sense els nostre amics. Llavors els apreciem, intentem evitar aquell comentari que podria ferir-los, i així fer que el riu flueixi amb més fluïdesa.
Què importa que el dimarts tot canviï? Tothom té mals dies, i tu només ets un altre formiga d’aquest cau. Perquè totes les dames no poden ser princeses, saps que has de saber valorar els qui tens més a prop. Ser prou valent per tornar-te prou humil, i saber que a vegades tu també ets una llosa per ells. Entendre, a la fi, que l’amistat també és, els pitjors dies, un mutu canvi de sacrificis. Adonar-se que el carisma dels teus rau, moltes vegades, en els seus defectes.
I si un dia t’adones que es comporten com uns imbècils, demostrar prou sinceritat per així fer-los-hi saber. És impossible ofendre a qui es té confiança. I encara que diguin que a vegades pot fer fàstic, només es demostra quan el riu és revoltós. Al capdavall, si la passió és el vincle més fogós, la cordialitat només congela qualsevol rastre d’amistat. La petrifica rera les bones formes i les frases més prefabricades. Tenir un amic significa no haver de mentir, ni tan sols quan parles sobre ell...

El talent sempre superarà la mediocritat. Avancem per la vida intentant créixer, i superar els vells obstacles. Només així podem encarar, més enfortits, els nous problemes; només així podem albirar, amb més il•lusió, els horitzons que el futur ens depara. Certament, la pròpia ferida rejoveneix la sang i enforteix el cos.
Aixecar-nos del sofà de la desídia i la deixadesa, i començar a caminar. Segurament aquest sigui la barrera més alta: ser capaç de fer un canvi de xip. Intentar ser cada dia més sensibles, més bons, més oberts, més comunicatius... En definitiva, voler realitzar-nos, abraçar-nos a noves experiències que ens ampliïn l’ànima i inflamin l’esperit.
Per cultivar l’ànima s’ha d’estar disposat a rebutjar certes mesquineses. Obviar tota nimietat per concentrar exclusivament tota l’energia en l’excel•lència, en la divinitat... També saber menysprear certes pràctiques detestables. Inevitablement, tot refinament comporta certa arrogància.
Crec que és l’única manera possible de viure per un mateix. Qualsevol individualista digne d’aquest nom ha de fugir de convencions estúpides que només degraden. Contra els tòpics, enginy; contra les etiquetes, caràcter; contra els dogmes, matisos.
Lamentablement per a molts, l’esforç no garanteix l’èxit. Cada dia estic més convençut que, si bé s’han de regar, les virtuts i els dons són innats i insubstituïbles. Malgrat la malastrugança, però, tenim l’obligació de mirar les estrelles, i aproximar-nos als millors, als herois.

De res serveix tot el poder del món, sinó sabem qui som. Grenouille pot proclamar-se Déu de la Terra, però no pot olorar-se a sí mateix. Què importa, llavors, tota la resta? Potser preferiria encasellar-se en qualsevol identitat que el salvés de problemes existencials. Potser voldria, senzillament, no tenir problemes d’acceptació.
De totes maneres, saber qui ets no implica necessàriament haver-te d’acceptar. Precisament en la incoherència i la tergiversació es troben els anhels per l’ànima massa endormiscada. Al capdavall, som animals binòmics. Personalment, m’encanta que el bufó pugui plori; que el tímid cridi; que el capellà cregui; que el polític es preocupi... Sempre ho aplaudiré.
Quan les persones intentem ampliar registres, sentim una espontània sensació de por. Pànic, més concretament. “Pànic vital”, concretaria. Quan sabem que rera la boira potser hi ha un penya--segat...la vida es torna molt més excitant. En el misteri es troba la sal de la vida.
Sentir nervis, milions de llamps recorrent-te el cos, és la demostració més clara que les coses et segueixen important. I si bé es bo saber relativitzar, i donar a les coses la importància que realment tenen, només vivim en l’excés. Quan ens preocupem mil dies per aquella mirada que durarà mig segon. Quan entrem en un estat de dolça esquizofrènia, la vida guanya en intensitat i descontrol. Quan ens neguem a ser algú reduible a una fórmula matemàtica, tot és possible. Només qui es desfà del paracaigudes pot gaudir del vol. I trobar-se en l’èter dels somnis, inundat per la màgica fragància del cel.

El poder més gran és el de l'amor. Eros sempre triomfarà sobre Thanatos. Perquè construir és més gratificant que destruir, no arribarà el dia en què la confiança no escantelli les fletxes de la temença. El somni del bastaix més miserable supera l’ambició del criminal més astut. L’amor sempre derrotarà les fosques ales de la por.

Quan desitges molt una cosa, acabes per destruir-la. Quan el desig és màxim, volem posseir allò que tan ens embogeix. Aquesta possessió es torna indomable i imprevisible. Com el nen que insulta la nena perquè l’estima. Terrible i indesxifrable axioma que ens fa destruir allò que més ens atrapa. En el fons, roman la percepció romàntica que el desig ens torna animals folls. Com una droga dura, que ens encadena amb un llaç invisible. Sigui el què sigui, hem de devorar-ho... Segurament, perquè l’amor és una malaltia. Una hipersensibilitat dels sentits que ens obliga a apaivagar la nostra set insaciable.
Quan Grenouille es recobreix del seu perfum, converteix a criminals, putes, i lladres, en caníbals. L’autor ho deixa molt clar. No pas en males persones, només en caníbals.

Ens fa vergonya ser feliços. La felicitat és quelcom tan puntual, i tan extraordinari, que ens costa assumir-ho. En el llibre, després de l’orgia, tothom oblida l’accident. No pas per impudícia, sinó per èxtasi. Perquè s’havien vist transportats momentàniament al setè cel, no podien tornar-ne conscients que existia tal paradís. Per això la felicitat és una escala cap enlloc. Un viatge sense destí, un ruta sense arribada. Només mentre volem, quan defugim qualsevol realitat, ens ho podem passar fantàsticament.
Alguns han considerat que la felicitat és no necessitar ni voler res més. Estar perfectament com estàs. Potser sigui cert. Per això deu ser gairebé impossible, tota una quimera. Sigui com sigui, l’ home sempre desitja allò que no té. Encadenat, per tant, a la impotència, només li resta ser agraït. Gaudir de les petites casualitats que ens regala el destí. La felicitat màxima, al meu entendre, es veure com dues ànimes coincideixen en els detalls. Llavors, quan dues ànimes comparteixen singularitats, l’amor floreix i es torna inaturable.

Les persones més grolleres també poden tenir un sentit estètic impressionant. La bellesa salvarà el món. Perquè només pot ser feliç qui té els ulls nets, i només la bellesa pot netejar-los. És la persona ingènua, l’individu més innocent, aquell més proper a l’espontaneitat, l’alegria i la dolçor. Ara bé, també la persona més grollera pot trobar en la bellesa la seva via d’escapament improvada. Una càtarsi necessària, una retrobada amb la virtut. La bellesa com a camí, com a plaer estètic, ens ajuda a fugir de la crua realitat. Ens ajuda a somiar, a divagar, a creure que el món és un lloc inevitablement millor del què imaginàvem. La bellesa ens dota de l’esperança que a vegades ens manca, ens aixeca quan estem coixos, ens anima quan no hi ha estrelles on la nostra nit pot escapar.

Última conclusió. Enlloc de pensar tant, ens hem de deixar endur, singing in the rain, i veurem com tot va millor. Moltes vegades, trobes la sort quan no la busques.

DOS CONCEPCIONS DE L'AMOR: (sobre l'amort i la mort)

II

Un parell de dies més tard em van convidar a un gran sopar en una casa benestant. En aquestes ocasions acostuma a haver-hi un convidat d’honor pel qual un hi va i té la possibilitat de conèixer-lo, cosa que està molt bé i és molt bonic i lloable. En aquest cas, els convidats d’honor eren una parella acabada de casar: ella, una coneguda mecenes de l’art, d’uns bons setanta anys, rossa i grassoneta. Ell, de cinquanta i poc, un coreògraf romanès que havia estat ballarí de renom internacional, amb uns cabells negres d’atzabeja i una esquena admirablement dreta. De tots dos ja se n’havia llegit alguna cosa a les columnes de la premsa groga, on els diners d’ella i la carrera d0ell, els exmarits d’ella (5) i les exmullers d’ell (3), la diferència d’edat que els separava (17 anys), etc., era el que bàsicament s’esmentava en un cert to burleta. Però el qui els coneixia en persona quedava immediatament convençut que en la relació d’aquesta estranya parella, de càlcul econòmic o social, segur que no n’hi havia hagut cap, al contrari, Eros devia haver-hi intervingut d’una manera decisiva. No solament no es van deixar de mirar tota la nit, sinó que no van deixar d’agafar-se. Anaven tots dos plegadets com dos micos vidus, semblaven tan arrelats l’un a l’altre com Filèmon i Baucis. Per saludar els altres convidats no van donar la mà perquè ells s’agafaven les dues. Durant l’aperitiu al porxo van seure junts en una butaca de vímet, bevent taronjada d’un sol got i compartint a mossegades cada una de les galetes salades. Era impossible enraonar amb cap de tots dos ja que únicament parlaven entre ells, més ben dit, xiuxiuejaven un galimaties amorós, barrejat de francès, castellà i alemany. Quan ens anàvem a asseure a taula, els va agafar una gran inquietud i, tremolant d’excitació, van anar a demanar per favor a l’amfitriona que hi canviés la disposició, perquè havia previst que totes les parelles convidades seguessin separades. El seu prec va ser acceptat, els van deixar seure junts. Les cadires, se les van atansar tan que van poder menjar, com si seguessin en un banc, ella amb la mà dreta i ell amb l’esquerra, perquè l’altra mà de cadascun la necessitaven per tocar-se i donar-se suport mutu. La mirada se’ls entristia quan, per força, l’havien de desviar un moment per mirar-se els plats: dos plats separats, cadascun hi havia menjar tot sol, mentre que els hauria agradat molt més haver-ho fet alhora d’un sol platet—si és que calia, perquè menjaven poquíssim. Era patent que aquell sopar els semblava una turmentosa pèrdua de temps, una distracció sobrera que els impedia delectar-se en els ulls de l’altre i sadollar-se del seu esguard. Abans de les postres, ja van demanar un taxi, es van alçar de taula de seguida, i amb un fugaç gest de cap, van dir adéu a tothom i se’n van anar com en una fusió etèria, deixant la resta de comensals desconcertats, i també alleujats probablement.
Això és el veritable amor? Una mena d’embriaguesa, prou. Una il•lusió, segur. Però és l’embriaguesa més noble que hi ha? És un deliri inspirat per essències divines que porta a la divina? Costa de creure...

III

L’estiu de 1950. un senyor de setanta-cinc anys s’instal•la en companyia de la seva esposa i la filla més gran al Grand Hotel Dolder, de Zuric, per tres setmanes. És casat des de fa quaranta-cinc anys, pare de sis fills, un escriptor de renom internacional. Uns quants dies abans s’ha celebrat el seu aniversari amb molta pompa i interès general; ha de fer parlaments, escriure articles, donar l’abast a una correspondència enorme, acabar una novel•la, rebre convidats, deixar-se entrevistar. La conjuntura política mundial el preocupa, la guerra de Corea acaba d’esclatar, la situació cada vegada més difícil als Estats Units, on viu en exili. La seva muller s’ha de sotmetre a una intervenció que no deixa de ser perillosa, la filla pren morfina pel mal de fel, ell mateix està vexat constantment per indisposicions menys greus, des de l’otitis fins a l’insomni. En resum: l’home té problemes i neguits a dojo i, sens dubte, altres maldecaps per, a més, a la seva edat, embrancar-se amb aventures eròtiques.
Així i tot: una tarda al jardí de l’hotel, a l’hora del te, és servit per un ajudant de cambrer de dinou anys, rínxols castanys, ulls marrons, mans fines, clatell ample i una cara que “de perfil no és digna de càntic”; però que, en face, “guanya infinitament”: El noi es diu Franzl, prové d’una família d’hostalera bavaresos del llac Tagern, fa l’aprenentatge a Dolder, i quaranta anys després, acabarà la carrera a Nova York com a maître de banquets. No s’afigura ni en somnis el trasbals que la seva aparença, la seva mirada i la seva veu “suau, dolça”, matisada pel dialecte bavarès, causaran en el vell escriptor. Aquest, està aclaparat. “Un cop més això, doncs”, escriu al seu diari, “un cop més l’amor, el fet que una persona s’apoderi de tu, el profund deler per ella...; fa 25 anys que no es donava, i m’havia de tornar a passar”. La pròpia fama mundial de cop i volta li sembla que ja no té pes, la preocupació per l’esposa malalta queda en segon pla, tan se val la política mundial i la guerra de Corea. En canvi, té una importància sorprenent si el maître italià o bé el tal Franzl serveixen la sopa de tomàquet al menjador; un instant de felicitat quan pot bescanviar quatre paraules amb ell, quan li dóna foc perquè encengui el cigarret op quan li pot ficar a la butxaca cinc francs de propina, “perquè ahir ens va servir tan bé” i ell li respon amb un somriure amable. No hi ha res més enter tots dos i, encara, somiant, els pensaments de l’escriptor volten entorn de l’ “amat”, que també anomena—just en el mateix sentit que Plató—l’ “estimulador” o el “fascinador”. Es desperta a mitja nit i, tal com anota amb orgull i vergonya alhora, és objecte d’ “un apoderament i un alliberament molt forts”. Cada vegada està més nerviós, més desconcertat i és més incapaç de treballar; dorm més malament que mai, ha de prendre valeriana i llegir Adorno “com a sedant”, cosa que no li serveix de res perquè tot ho té “impregnat i sobresaturat” (...) d’una tristesa freturosa per l’estimulador, dolor, amor, agitada espera, fantasies a totes hores, dispersió i recança”.
Llavors millora l’estat de salut de la seva esposa i deixen l’hotel Dolder per anar a fer unes setmanes més de recuperació a l’Engadina. Però la punta de l’Eros està clavada molt endins, aquest home gran no pot oblidar el jove cambrer. La pena per ell se li ha “aprofundit i intensificat, s’ha convertit en una aflicció general que envolta la meva vida i el meu amor”, escriu al seu diari, i se sent “prop del desig de morir, perquè no puc resistir més (...) l’anhel pel noi diví”. Se’l tracta de treure del cap observant uns alters joves des de la finestra de l’habitació de l’hotel, com ara un tennista amb unes “cames d’Hermes” admirables. Però no hi ha res a fer. Es desespera perquè no rep resposta de l’ajudant de cambrer Franzl, al qual ha escrit amb el pretext de donar-li la seva adreça per si mai el pot ajudar a prosperar professionalment. Quan, per fi, arriba la carta—unes lletres d’agraïment simples i convencionals, amb “petites errades gramaticals” que culminen amb una frase d’una banalitat difícilment superable: “M’he alegrat realment molt que hagi pensat en mi”—, l’escriptor famós arreu del món, un dels més grans estilistes de la llengua alemanya, se sent profundament entendrit i feliç. Aquesta carta li causa “una alegria perdudadora”, la conservarà com una relíquia. Sobretot la sola frase “M’he alegrat realment mol...” el té encisat, encara s’hi adelitarà molts mesos desrprés, quan ja faci temps que ha tornat a Amèrica, i del noi, que li ha escrit sense cap intenció ni sospitar res, no se n’oblidarà fins al final de la seva vida. Anota que “ja forma part de la galeria”, volent dir: de seu panteó imaginari, on ja té uns altres quatre joves als quals ha d’agrair les experiències més entranyables de la seva vida i , d’una manera o d’una altra, a tots els ah erigit un monument en la seva obra i a través d’ella.
El cambrer també rebria un d’aquests monuments, o més ben dit: esdevindria l’estímul artístic de l’última obra de l’escriptor. Tanmateix no deixaria de ser l’estímul sexual fins a la fi. Un any més tard, el vell comprova que ja és capaç de masturbar-se com cal, i doncs, que la seva vida sexual s’ha acabat. Encara somia amb el seu estimat una vegada i, en somnis, s’acomiada d’ell amb un petó que mai no hauria gosat fer-li en la vida real, ni mai l’hauria rebut tampoc.