Narcotitzats

Cada cert temps tinc la mateixa conversa. Acostumem a ser tres o quatre, a vegades les mateixes persones. Segurament estem en qualsevol bar, molt probablement, si no és hivern, en la seva terrassa. Tot flueix serenament, l’atmosfera és agradable, el mar de l’amistat oneja pacífic... Però llavors, víctima de l’abducció mediàtica de la seva època, qualsevol il•luminat pronuncia algun comentari com: “ s’ha de mirar endavant” o “no et pots arraconar al passat”.

I si bé no costa compartir unes sentències tan assenyades, sí s’ha de denunciar la ideologia que emmascaren. Una ideologia filtrada, molt subtilment, en el més profund de tots nosaltres. Doncs, darrera d’aquests tòpics gens meditats, s’hi amaga, com una serp escorredissa, una de les grans debilitats de la nostra època. La incapacitat per mirar al passat, per fer retrospeccions, per regalar una mirada al què hem estat. Estem induïts per una amnèsia col•lectiva, segurament la malaltia més popular i perillosa del s.XXI.

Si hi pensem bé—fem-ho avui perquè demà ens oblidarem de pensar—la situació és molt greu. El final de la història, ha pensat més d’un. Les guerres substitueixen altres guerres, les polèmiques tot just comencen abans d’acabar-se, les intimitats del famós de torn es vénen abans que acabi sent conegut, i per tant, avorrit. Vivim en la immediatesa, la qual cosa ens ha convertit en uns estúpids integrals. No tant perquè siguem incapaços de seguir el fil del desenvolupament, sinó perquè hem perdut la facultat d’imaginar. Ens limitem a mastegar la brossa que ens posen, ben trituradeta, a la boca. I com en els més petits, sembla que algú jugui a fer l’avioneta, o el vaixell, abans de deixar-nos-la engolir.

Recordar, reviure les experiències, filtrar la nostra experiència pel colador de la memòria, és molt important per construir-nos una identitat pròpia. Més que ser el què hem estat, som el què pensem que hem estat. Així mateix, pot ser que les personalitats avancin sovint molt més ràpid que els clixés. Recordar ens ajuda a definir-nos, a situar-nos en el món, a protegir-nos de certes coses i a confiar en les altres. La memòria és el nostra curriculum vitae. No podem renunciar-ho si de debò volem seguir nosaltres.

Només podem avançar quan venim embalats. Si hem d’arrancar cada cop des del punt mort, caurem en la impotència contínua. La nostra identitat, la nostra memòria, la nostra imaginació: són la mateixa cosa. Juntes defineixen qui som, la nostra voluntat. Per això les persones nostàlgiques acostumem a ser sensibles, i somiadores. Som conscients del què vivim, rememorem mil situacions amb la precisió del retratista. Lògicament, això no ens impedeix alterar el passat. Qui sap si precisament és la gràcia de l’experiment!!! Encara que intentem ser retratistes, dibuixar precisament cada tret del passat, sovint ens conformem amb paisatges impressionistes, ambigus.

Sí, és la nostra manera d’idealitzar la vida, fer-la sublim, i així convèncer-nos que cada pètal que hem olorat ha estat fregat per nimfes, fades i narcisos. Hem après a ser prou mandrosos per arribar a representar quadres mai viscuts. Si tenim sort, potser fem de la mentida un art, i de l’invenció exagerada un elogi a la vida intensa. Encara que sembli un paroxisme, en moltes ocasions “l’avorriment és (o causa) el veritable hedonisme”. Al capdavall, només els plaers de l’ànima ens diferencien, tan sols els goigs de l’espèrit ens comuniquen amb una “´síntesi superior de la vida”, en moments “d’elevada harmonia i bellesa”.

La nostra societat, però, segueix uns altres viaranys. Asfaltats, lògicament. Massa entusiasmada en sí mateixa, es dedica a llençar pedres als ocells que, de la carretera estant, encara poden albirar. Com l’albatros del cèlebre poema, al qui “les ales de gegant no el deixen caminar”, qualsevol desviat serà castigat pels seus prejudicis. Segurament encara no hem après a educar les persones. Més que a educar-les, a permetre que s’eduquin.

Està bé que fem callar un nadó quan plora al bus, que reprimim els seus instints per impedir que es converteixi en un mal criat. No fos cas que amb cinc anys encara haguessis de portar-lo al coll!!! Ara bé, tan bo és reprimir el nadó perquè aprengui a mantenir un control sobre sí mateix, com dolent podar els sentiments que, ja més gran, manifesti. La fina fullola de la sensibilitat, dèbil, fràgil, inconsistent, no necessita claus ni res que la subjecti. Precisament ha de desenvolupar-me espontàniament, encara quan corri el risc de partir-se en mil trossos.

Al capdavall, diuen que després d’una gran ventada, només queden els arbustos. Petits, però àgils. Els grans roures, robustos, forts i majestuosos, cauen tots vençuts per la força de la naturalesa. Només aquell prou elàstic per conèixer tot els secrets de la vida, pot seguir avançant pel seu propí camí; camí pedregós, camí més lent. Potser sí, però sense caure en un penya-segat. En tot cas, si les estrelles no l’acompanyen, potser s’hi tirarà. Però molt pitjor que la renúncia dels desafortunats, és la derrota dels encegats.

Enlloc de cultivar la bellesa, hem crescut programats per titllar de “bledes” les noies que ploren per la mort d’un elefant, o de “mariques” (sinó directament “capullos”) els nois que ploren al cinema. Molt em temo que mentre no obrim els ulls a les llums del món, mai podrem cultivar una ànima culta, asserenada, crítica. Les ciutats modernes, imperis de la lletjor i la grolleria, són el prefaci de l’apocalipsi.

En cada viatge de metro, no puc deixar de fer dues coses: pensar en la insuperable lletjor d’un 95% llarg de l’espècie humana, i en intentar trobar una princesa del 5% curt restant. Quan les trobes, el premi sembla doble. T’adones que més enllà de les parades, les alertes idiòciques i el tràfic de simis, existeixen princeses expressives. Educades a un reialme desconegut, han sabut sobreviure a la selva. Elles són la flor del món, un oasi en el desert. Submergides en un ambient gris, mediocre, contaminades pel belar alienat de la multitud, elles segueixen impermeables a tota ordinarietat.

Per un segon, abans de continuar seguint la terrible mecànica del món, les seguiries fins a la fi del món. Quan mires amb els ulls de la bellesa, no et fas preguntes, ni t’imposes condicions. Ets lliure; llavors el pensament s’excita, el cor explota, els pulmons s’inflamen, els nervis es desboquen, la sang et bull, i el cos et surt de sí mateix. Llavors la vida no pot ser millor, i estant tan bé, tot cel et sembla una farsa.

Contràriament, oblidant-nos de les princeses, oblidant-nos dels nostre setze anys, de l’emotiva timidesa que ens perseguia, deixarem tot allò més preuat. Ens convertirem en simis, sinó en robots. Personul•litats. La nostra vida inartística, crua, protocolària i cordial, acabarà aixafant-nos. Atrapats per l’horrible pes de la veritat, defallirem fins a vegetar.

Només recordarem, decebuts i molt de tant en tant, que l’art ens fascina perquè aconsegueix explicar-nos molt millor del que nosaltres mai feríem. Envejarem poder elevar-nos per sobre de la realitat, i jugar momentàniament a ser déus. Ser feres indomables, etèries, màgiques; ser capaces de vendre el nostre regne per un sol cavall.

Haurem oblidat qualsevol noció de sublimitat, ni tan sols sabrem què significa estar disposats a qualsevol renúncia per apropar-nos-hi. Completament abduïts, ja no entusiasmarem l’ànima amb la troballa d’un gest poètic, una expressió divina. Ja no ens guiarà l’amor, ni la passió ni la tendresa, ni molt menys la beutat.
Potser en un últim instant de revel•lació, ens adonarem que malgrat qualsevol caiguda, érem inaturables. Llavors, el record ens serà dolorós i preferirem caure, ja definitivament, en l’oblit més pèrfid. Evitar-nos el dolor, les punxades al cor, cada cop que revivim temps millors. Extingirem tot rastre d’esperança.

Serà així, doncs, com ensorrarem el nostre castell, com baixarem la figuera, com morirem amb un somriure d’orella a orella. Sense emoció, totalment narcotitzats.