dijous, 19 de febrer del 2009

Ferragus

Amb Balzac mai saps on comença la realitat i acaba la ficció. Expliquen que, just abans de morir, cridava a Horace Bianchon. “Bianchon, Bianchon, ell hem salvarà”. Un personatge de les seves novel•les. De fet, expliquen que aquesta mena d’episodis eren molt usuals en ell. Es veia completament incapacitat per controlar els seus personatges, només era el llit per on passa el riu. Es podria parlar molt de l’estreta relació entre malaltia i genialitat. Del ser així, Balzac és el poeta més malalt. Només cal veure aquests fragments per admirar fins on va arribar aquest home; als mateixos límtis de qualsevol experiència humana.

I

En tot això, Natàlia, no hi vulgueu veure res de romàntic; per a descobrir-hi l’infinit dels sentiments profunds, cal, en la joventut, haver llançat la sonda al fons d’aquests grans llacs a les ribes del qual hom ha viscut. Si per a molts les passions han estat torrents de lava que s’escolen entre ribes ermes i seques, per ventura no hi ha ànimes la passió de les quals, continguda per insuperables dificultats, ha omplert d’aigua pura el cràter del volcà?

II

En la pura i monòtona existència de les noies, arriba l’hora deliciosa en què els raigs del sol penetren en llur ànima, les flors els expressen tots els seus pensaments, les palpitacions del cor comuniquen al cervell la seva fecunditat, i converteixen les idees en un vagarós desig. Dia d’innocent malenconia i de goig ple de suavitats! Quan les criatures comencen a veure-hi, somriuen; quan una noia entreveu el sentiment de la naturalesa, somriu com si fos un infant. Si la llum és el primer amor de la vida, l’amor no és la primera llum del cor?

III

En totes les situacions, les dones sofreixen molt més que l’home. L’home té la seva força, exercita les seves facultats: s’agita, va i ve, treballa, pensa, veu l’esdevenidor i amb tot això es consola. És el que feia Charles. Però la dona no es mou, roman cara a cara amb la tristesa i res no la distreu, arriba al fons de l’abisme que l’home ha obert, en mesura la profunditat i molt sovint l’omple amb els seus precs i amb les seves llàgrimes. Això és el que feia Eugénie. Començava a veure clar el seu destí. Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones. Eugénie havia de ser com totes les dones quant al sofriment, no quant a la felicitat. I la seva felicitat era com aquell grapadet de claus que puntegen el llarg mur de la vida.

FERRAGUS, CAP DELS DEVORANTS

Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels per una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven. Tretze homes que havien conegut perills inimaginables i que es callaven els derrotes; no sabien què era la por i no tremolaven davant del príncep, ni davant del botxí, ni davant la innocència; s’havien acceptat mútuament tal com eren, sense fer cas dels prejudicis socials; criminals, certament, però que posseïen, de manera notable, algunes qualitats d’aquelles que fan grans els homes; cap d’ells era reclutat fora de l’elit. Finalment, perquè no manqués res a la fosca i misteriosa poesia d’aquesta història, aquests tres homes s’han mantingut en l’anonimat, per bé que tots ells s’han lliurat a les més estranyes idees que desperten en la imaginació els fabulosos poders que falsament atribuïm als Manfred, als Faust, als Melmoth. Ara ja han desaparegut o, si més no, s’han dispersat; han tornat plàcidament sota el jou de les lleis civils, com ara Morgan, l’Aquiles dels pirates, que va passar de saquejador a tranquil colon, fent ús sense remordiments, a recer de la llar domèstica, dels milions aplegats amb sang, a la rogent claror dels incendis.
D’ençà de la mort de Napoleó, un atzar que l’autor no pot encara revelar va desfer els lligams d’aquella vida secreta, curiosa, tant com ho pugui ser la més negra de les novel•les de la senyora Radcliffe.
L’autorització, ben estranya, de narrar al seu aire algunes de les aventures que van viure aquests homes, respectant no cal dir determinades convencions, no fa gaire que l’autor l’ha obtinguda d’un d’aquell herois anònims als quals en secret tota la societat estava sotmesa i en qui ha cregut descobrir un cert desig de notorietat.
Aquest home, d’aspecte encara jove, de cabells rossos i ulls blaus, amb una veu dolça i clara que semblava el preludi d’una ànima femenina, fingia no tenir més de quaranta anys i podia pertànyer a les classes més altes de la societat. El nom que havia adoptat semblava un nom fals; per al món era una persona desconeguda. De qui es tracta? No ho sabem.
Tal vegada, en confiar a l’autor els extraordinaris fets que li havia revelat, el desconegut volia veure’ls reproduïts per, en certa manera, gaudir de les emocions que farien néixer en el cor del poble: un sentiment secret semblant al que devia tenir Macpherson en veure el nom d’Ossian, la seva criatura, inscrit en totes els llengües.
L’autor coneix massa bé les lleis de la narració per ignorar els compromisos a què l’obliga aquest prefaci. Tanmateix, coneix prou la Història dels Tretze per saber que no estarà mai per sota de les expectatives que una proposta així ha d’inspirar. Li han confiat dames sagnants, comèdies terrorífiques, novel•les on rodolen caps secretament tallats. Si algun lector no en tingués prou amb els horrors que d’uns anys ençà hom ha anat oferint fredament el públic, per poc que manifestés a l’autor el desig de conèixer-les, podria explicar-li atrocitats desconegudes, sorprenents tragèdies familiars. Però ha triat, preferentment, les aventures més suaus, aquelles en què les escenes de puresa succeeixen a la tempesta de les passions, on la dona és font de virtuts i de bellesa. Tocant a l’honor dels Tretze, n’hi ha tantes en la seva història que potser algun dia aquest tindrà el goig de ser comparada amb la dels filibusters, aquell poble a part, tan peculiarment enèrgic, tan apassionat a pesar dels seus crims.
Ferragus és, seguint un antic costum, el nom d’un dels caps dels Devorants. El dia que són triats, els caps continuen el nom de la dinastia devorantesca que més els plau, si fa no fa com fan els papes, quan són nomenats, amb les dinasties pontificals. Així, entre els Devorants hi ha Suca-a-la-Sopa IX, Ferragus XXII, Titanis XIII, Rosega-Ferro IV, com també fa l’Església amb Climent XIV, Gregori IX, Juli II, Alexandre VI, etc.

Però no és aquí el lloc per parlar d’aquests detalls. L’autor vol afegir només que, sota l’antiga monarquia, no era estrany veure un Suca-a-la-Sopa al servei del rei, llogat a galeres durant cent anys i un dia; i tanmateix, des d’allà continuava dominant la tribu, i el consultaven religiosament, amb la certesa que després, si un dia abandonava la xurma, a ell no mancaria enlloc ajut, respecte i socors. Veure el seu cap a galeres no és per a la tribu sinó una més de les desgràcies degudes a la Providència, que no dispensa els Devorants d’obeir el poder que ells mateixos han creat i que existeix per damunt seu. No és res més que l’exili momentani del seu rei legítim, que continua sent-ho malgrat tot. Quedi així dissipat, doncs, el prestigi novel•lesc lligat al nom de Ferragus i al nom dels Devorants.
Un dia, després d’haver llegit la Vènecia salvada, un d’ells, admirant la sublim unió de Pierre i Jaffier, es va aturar a somiar en les particulars virtuts de la gent que ha estat expulsada de l’ordre social, en l’honestedat de les presons, en la lleialtat que uneix els lladres, en els privilegis d’un poder exorbitant que aquests homes saben conquerir confonent totes les idees en una sola voluntat. I va trobar que l’home valia més que els homes. Va considerar que la societat havia d’estar en mans de gent distingida que, al seu sentit comú, un fanatisme prou fervorós per convertit aquestes forces en un sol doll. D’ençà d’aquell dia, amb una acció i una intensitat immenses, el seu poder ocult, contra el qual res no podria oposar l’ordre social, venceria els obstacles, aniquilaria les voluntats i atorgaria a cadascun d’ells el poder diabòlic de tots.
Aquell món a banda del món, hostil al món, que no admetria cap de les idees del món i no en reconeixeria cap llei, que només se sotmetria a la consciència de la necessitat i només obeiria una devoció, actuaria com un sol cos en reclamar un dels socis l’ajut dels altres. Aquella vida de corsari de guants grocs i carrossa; aquella unió íntima gent superior, freda i burleta, que somriu i maldiu envoltada per una societat hipòcrita i mesquina; la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir el diable. Va ser horrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible. Així, va haver-hi a París tretze germans que es pertanyien els uns als altres i no es reconeixien en el món, però que es reunien de nit com uns conspiradors, sense ocultar-se cap pensament, bo i participant un rere l’altre d’una fortuna com la del Vell de la Muntanya; tenien els peus a tots els salons, les mans a les caixes fortes, els colzes a cada cantonada, el cap reposant en tots els coixins i, sense escrúpols, ho posaven tot al servei de la seva fantasia. No tenien un cap que els dirigís; ningú no se’n podia arrogar el poder. Només la passió més intensa, la circumstància més exigent passaven per damunt e tot. Van ser tretze reis desconeguts, però reis de debò, i fins i tot més que: jutges i botxins que, dotats d’ales per recórrer la societat de dalt a baixa, van refusar de ser-hi res perquè ho podien ser tot. Si l’autor s’assabenta mai de les causes de la seva abdicació, les farà saber.
Paris, 1831

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada