Imre Kertész

"Jo, un altre"; Imre Kertész

Mil nou-cents noranta-u, tardor a la freda riba del Danubi, el capvespre incipient inunda amb el color agredolç de la poma verda la mentida presumptuosa dels palaus tronats de la banda de Pest.
A dins meu tot és immòbil, profundament adormit. Remeno els meus sentiments i pensaments com si fos el quitrà tebi del bolquet d’un camió.
¿Perquè em sento tan perdut? És evident: perquè estic perdut.
Tot és fals (per mi, a través meu: la meva existència ho falsifica tot)
Com que la buidor (la meva buidor interior) suscita un sentiment de culpa, potser em permetrà treure conclusions sobre el seu origen. L’angoixa va precedir la Creació; l’ horror vacui és un fenomen ètic.
Ahir, en una sala d’actes pública—amb motiu d’una mena de conferència extremament estúpida, amb el títol igualment estúpid d’ “Hungarian—jewish coexistence”—un senyor més aviat gran se’m va acostar tot d’una, amb una cara tova i amorfa, amb plaques als cabells que semblaven les parts esqueixades per l’ús d’un canapè de pelfa: cap ni un dels seus trets m’era familiar. Per més sorpresa meva, de cop i volta em va abraçar i tot seguit se’m va presentar: era u amic que no em veia des de feia trenta-cinc anys. Vivia a l’estranger. Havia sentit a parlar de mi, llegia els meus llibres. No entenia, va dir, la meva “metamorfosi”. En aquella època no havia notat res d’especial en mi, no deixava entreveure cap senyal de les meves, diguem-ne, “capacitats superiors”. Em vaig disculpar una mica per aquesta meva evolució inesperada, però, per ser franc, les seves paraules em van commoure. Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. Quines són les meves “capacitats superiors?” No seguir l’única inspiració d’aquest país: la temptació incessant i agullonadora del cant de sirena que invita al suïcidi psíquic, intel•lectual i finalment físic, la qual cosa denota ja una certa vitalitat. Això no obstant, el fet de considerar aquest mínim com una victòria no tan sols seria una imprudència greu, sinó sobretot una manca absoluta de previsió. Què ha canviat amb “el canvi”? Que ja no hi ha servitud? Tal vegada m’han salvat de mi mateix? L’únic que ha passat és que m’han tornat la conditio minima, la llibertat individual; amb penes i treballs, tot grinyolant, s’ha obert la porta de la cel•la on em van tenir tancat durant quaranta anys, i amb això potser n’hi ha hagut prou per desorientar-me. No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n, cap a un lloc ben lluny d’aquí. No ho faré. En aquest cas, hauria de tornar a néixer, de transformar-me, però, en qui?, en què?


Impressionant. "Sense destí", Imre Kertesz

Si, vaig mirar aquella plaça pacífica tocada pel crepuscle, els carrers descurats però plens de promeses, i vaig sentir que a dins meu creixia i s’engrandia aquest propòsit: “continuaré vivint la meva vida que no es pot continuar”. La meva mare em devia esperar i segurament estaria molt contenta de veure’m. Recordava que temps enrere volia que arribés a ser enginyer, metge, o alguna cosa per l’estil. I segurament serà així, com ella vulgui: no hi ha cap absurditat que no es pugui viure amb naturalitat, i en el meu casí, ja ho sé, la felicitat m’espera com un parany inevitable. Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat. Tothom em pregunta per les adversitats, pels “horrors”, però potser allò, aquella cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més. Sí, d’això, de la felicitat en els camps de concentració, els n’hauré de parlar la propera vegada que m’ho preguntin.
Si m’ho pregunten. I si encara no me n’he oblidat.