Mixkin i Schumke

Mixkin

El príncep és epilèptic. La seva malaltia té un doble sentit. Per una part li fa viure instants únics que després recorda com a “minuts suprems” d’ “harmonia i bellesa en grau superior”. Són, aquells, uns moments fugaços de “tensió anormal” que li produeixen “una sensació inaudita i impensable de plenitud, de mesura, d’humilitat, de triomfant pregària, d’unió amb la síntesi superior de la vida”. En aquells instants, la sensació de vida, de consciència d’ ell mateix, gairebé es duplica. “La ment i el cor s’il•luminaven amb una claror extraordinària; totes les inquietuds, tots els dubtes, totes les intranquil•litats, semblaven apaivagar-se alhora, i es resolien completament clara i harmònica, d’un seny complet i d’una causa definitiva”. “Sí, per aquest moment es podria donar tota la vida”.
Tanmateix, no per això la malaltia deixava de ser un perill l’ombra amenaçadora del qual es feia més o menys viva i aclaparadora segons les circumstàncies, sobretot en els períodes de més greus tribulacions: al final, haurà d’acabar el seny del príncep.
Mixkin era un home bo, abnegat, disposat sempre a defensar els desvalguts—com el Quixot—i de brillant intel•ligència, encara que hom el tingués per “idiota”. A Suïssa havia ajudat una pobra noia—Marie—, seduïda i abandonada per un francès, la mare de la qual i, fins i tot, el capellà del poble l’havien rebutjada. Allà els infants es burlaven d’ell, però acabaren adorant-lo—el príncep Mixkin deia que “l’ànima es guareix gràcies als infants”. Quan, havent arribat a Petersburg, visità el general Epanxin, hagué d’esperar en una saleta, i tractà el lacai amb tal senzillesa que aquell servidor no sortia del seu astorament. Més tard, estant en un poble d’estiueig proper a la capital, acollí a casa seva un jove tísic, Hipòlit, condemnat irremissiblement a una prematura mort.
Només l’admiraven i l’estimaven sense reserves, a part dels infants, les persones de gran cor, com Nastàssia FiLíppovna, turmentada sempre per una profunda sensació de culpabilitat i Aglaia, una de les personificacions literàries de Polina Súslova, el gran amor de Dostoievski.
Nastàssia Filíppovna és, potser, qui millor el comprèn. En acomiadar-se’n després de la impressionant escena en què llença un feix de cent mil rubles a les flames, li diu: “Adéu-siau, príncep, per primera vegada he vist un home!”
Però aquest home bo, desinteressat, sensible, enamorat dels infants, desitjós de fer el bé i de no mirar a qui, vivia en una societat que feia els individus egoistes, durs de cor, malànimes, hipòcrites... Un déu hi imperava encara que no el reconeguessin tots explícitament: els diners. El general Epanxin havia entrat a l’alta societat gràcies al seu matrimoni; s’havia “treballat” una fortuna, posseïa accions, la seva veu pesava en algunes societats anònimes. Gània, fill d’un altre general—aquest caigut en la misèria—, volia convertir el seu casament en un negoci xifrat en setanta-cinc mil rubles. Uns joves pretengueren fer Mixkin víctima d’un xantatge... Aquella era una societat desassenyada, “desordenada”, i Mixhin hi sucumbí, es tornà boig. E aquella societat no hi havia lloc per a un home ideal tal com el concebia Dostoievski.

Schumke

Sylvain Pons és el típic personatge que la societat moderna regela a la condició d’estrany o boig: músic, afeccionat al col•leccionisme, freqüentador de brocanters i antiquaris a la recerca de peces de valor artístic i històric, troba gairebé al final de la seva existència solitària una ànima bessona amb la qual pot compartir felicitat i infortuni. Es diu Schmuke, és alemany, músic com ell, un esperit sensible i innocent que l’ajuda a oblidar com és de dur per a una naturalesa afable no poder demostrar l’afecte que sent pels altres, que el rebutgen a causa de la seva aparença i dels típics prejudicis socials. Quan més satisfet està de la companyia de l’amic, un “granet de sorra” comença a burxar-li l’ànima: la seva família li mostra un rebuig tan declarat i ostensible que, del disgust, emmalalteix. A partir d’aquest moment, l’indefens personatge assisteix impotent al joc d’intrigues que els qui l’envolten—des de la portera a un reputat col•leccionista jueu, des del metge que el visita fins als seus familiars més pròxims i hereus legítims de Pons—ordeixen per tal d’enriquir-se amb l’esplèndida col•lecció que, d’altra banda, ningú no és capaç de valorar com tocaria, artísticament.
La història d’aquest parell d’homes—“trencanous és el malnom amb què els dos vells músics són coneguts al barri—és una història d’amor, la història d’una amistat sense clivelles, que Balzac utilitza com a pretext per parlar d’un dels problemes que més el preocupen i que més tinta ha fet rajar a la literatura europea moderna: els diners. Heus aquí el motor absolut d’una societat cada vegada més materialista i més prosaica que relega al marge i condemna a la indiferència tots aquells que—com Pons i el seu amic—opten pel món de l’esperit. Qui no respecta les noves regles del joc de la societat burgesa, ras i curt, sucumbeix. La mirada de Balzac sobre aquesta societat és una mirada distanciada i, per això mateix, profundament crítica. En aquest cas, la distància prové de l’ “extrema tendresa” amb què són tractats aquests personatges per part d’una veu narrativa que tradueix fidelment el punt de vista de l’autor. Balzac escrivia, en una carta del 28 de juny a la que estava a punt de ser la seva muller, Madame Hanska, que per a ell El cosí Pons era una d’aquelles obres d’art de simplicitat “excessiva” que conté, en canvi, “tot el cor humà”. El fet que aquesta sigui la darrera novel•la de Balzac, el qual va deixar en morir amb només cinquanta-un anys molts projectes inacabats, ens fa veure com una mena de testament literari de l’autor de la Comèdia humana, que porta fins a les darreres conseqüències la capacitat de Balzac de traduir a través de la ficció, de la construcció d’un món al•legòric, allò més essencial de la realitat.