Frases cèlebres, planys cruels

Des de la presó Reading, on va entrar acusat de realitzar pràctiques sexuals pervertides, Oscar Wilde escriu una carta d’unes cent pàgines on s’esplaia amb el seu antic amant (per culpa del qual ha entrat al talego). Uns quants fragments...

Els déus són estranys. No fan pas servir només els nostres vicis per flagel•lar-nos. Ens porten a la ruïna per mitjà del que tenim de bo, amable, tendre, humà. Si no hagués estat per la compassió i l’afecte per tu i els teus, ara no ploraria en aquest lloc terrible.

L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. D’una manera subtil, callada, secreta, l’odi et rosegava, com el liquen que es menja l’arrel d’una planta groguenca, fins que vas acabar veient només els interessos més pobres i els propòsits més mesquins. La capacitat que l’amor hauria fomentat, l’odi la va emmetzinar i paralitzar.

Ah!, si tu haguessis estat a la presó—no diré pas per culpa meva, perquè seria una idea massa terrible per suportar-la—, sinó per culpa teva, per un error teu, per la fe en algun amic indigne, una relliscada al fang de la sensualitat, perquè algú hagués abusat de la teva confiança, per estimar la persona equivocada, per tot això o per res..., ¿creus que jo hauria consentit que et roseguessis el cor tot sol i a les fosques sense intentar d’alguna manera, per insignificant que fos, compartir l’amarga càrrega de l’ignonímia? ¿Creus que no t’hauria fet saber que, si paties, jo també patia, que, si ploraves, jo també tenia llàgrimes als ulls, i que, si eres a presidi i els homes et menyspreaven, jo amb el meu dolor havia construït una casa per viure fins que arribessis, un tresor on s’acumularia per curar-te, multiplicat per cent, tot el que els homes t’havien negat?

I la conclusió de tot plegat és que t’he de perdonar. Ho he de fer. No escric pas aquesta carta per emplenar-te el cor d’amargor, sinó per arrancar-la del meu amor. T’he de perdonar per mi mateix. Una persona no pot pas tenir sempre un escurçó al pit que es nodreixi d’ella, ni aixecar-se cada nit a plantar espines al jardí de l’ànima. Si m’ajudes una mica, no em serà pas difícil. Abans, fessis el que fessis, sempre t’ho perdonava de bon grat. I no et va fer cap bé. Només el qui té una vida immaculada pot perdonar el pecats. Però ara que pateixo la humiliació i la deshonra és diferent. Ara el meu perdó hauria de significar molt per tu. Un dia te n’adonaràs. Tant si ho fas tard com si ho fas d’hora, tant si ho fas de seguida com si no ho fas mai, el meu camí és clar. No puc deixar que vagis per la vida amb la càrrega d’haver arruïnat un home com jo. La idea et podria tornar cruelment indiferent o mòrbidament trist. T’he de treure aquest pes de sobre i carregar-me’l a les espatlles.
M’he de dir que ni tu ni el teu pare multiplicats per mil hauríeu pogut deshonrar un home com jo, que em vaig deshonrar jo mateix, i que ningú, gran o insignificant, es pot deshonrar excepte si es deshonra a si mateix.

No en tinc ni cinc i no tinc cap sostre. Però en aquest món hi ha tantes coses pitjor que això. Parlo amb tota franquesa quan et dic que, abans que sortir de al presó ressentit contra tu o contra el món, demanaria pa de porta en porta amb molt de gust. Si no em donessis res a casa del ric, em donaria alguna cosa a casa del pobre. Els que tenen molt, sovint són avars; els que tenen poc sempre ho comparteixen. No em faria ben res dormir a l’herba fresca a l’estiu, quan arribés l’hivern aixoplugar-me al costat del paller caler o sota el cobert d’un gran corral, sempre que tingués el cor ple d’amor. Ara em sembla que les coses externes de la vida no són gens importants. Ja veus fins a quin punt és intens l’individualisme a què he arribat, o, millor dit, a què estic arribatn, perquè el viatge és llarg i “el camí ple d’espines”.



o L’amistat és molt més tràgica que l’amor. Dura més.
o La maldat és un mite que s’ha inventat la bona gent per explicar l’estrany atractiu d’altres persones.
o L’art és l’única cosa seriosa del món. I l’artista és l’única persona que no és mai seriosa
o L’educació és admirable. Però cal recordar de tant en tant que res del que val la pena saber no es pot ensenyar.
o L’opinió pública només existeix on no hi ha idees
o Els anglesos sempre degraden les veritats a la condició de fets
o És ben trist que avui dia hi hagi tan poca informació inútil
o L’únic vincle que ens queda ara com ara a Anglaterra entre la literatura i el teatre és l’entrada de l’obra
o A l’antiguitat, els llibres els escrivien els homes de lletres i els llegia el públic. Avui dia els escriu el públic i no els llegeix ningú.
o Moltes dones són tan artificioses que no tenen cap sentit artístic. Molts homes són tan naturals que no tenen cap sentit de la bellesa.
o El que resulta anormal en art té unes relacions normals amb l’art. És l’únic de la vida que té relacions normals amb l’art.
o Un motiu que sigui bell en si mateix no suggereix res a l’artista. Li manca imperfecció.
o L’únic que l’artista no pot veure és l’obvi. L’únic que el públic veu és l’obvi. Se’n segueix la crítica del periodista.


o Per ser medieval de debò caldria no tenir cos. Per ser modern de debò caldria no tenir ànima. Per ser grec de debò caldria no tenir roba

o El dandisme és l’afirmació de l’absoluta modernitat de la bellesa
o L’únic que pot consolar de la pobresa és l’extravagància. L’únic que pot consolar de la riquesa és l’economia
o No s’hauria d’escoltar mai. Escoltar és una mostra d’indiferència als oients.
o Fins i tot el deixeble pot fer servei. S’està dret darrere el nostre tron, i en el nostre moment d’èxit ens xiuxiueja a l’orella que, al cap i a la fi, som immortals.
o Tenim les classes criminals tan a prop que fins i tot la policia les pot veure. Les tenim tan lluny que només el poeta les pot comprendre
o Els estimats dels déus es fan joves.

o El primer deure de la vida és ser tan artificiós com es pugui. El segon encara no l’ha descobert ningú.
o Si els pobres només tinguessin perfils no seria gens difícil resoldre el problema de la pobresa
o Els que veuen alguna diferència entre el cos i l’ànima no tenen ni una cosa ni l’altra
o Un trau de botó ben fet de debò és l’únic vincle entre l’art i la naturalesa
o Les religions moren quan se’n demostra la veritat. La ciència és el registre de les religions mortes
o Els distingits contradiuen els altres. Els savis e contradiuen a sí mateixos
o Res del que passa en realitat no té cap importància
o L’avorriment és la majoria d’edat de la serietat
o En totes les qüestions secundàries, l’essencial és l’estil, no la sinceritat. En totes les qüestions principals, l’essencial és l’estil, no la sinceritat.
o Si dius la veritat segur que tard o d’hora t’enxampen.
o El plaer és l’únic que hauria de justificar la vida. Res no envelleix com la felicitat
o L’única esperança de perdurar a la memòria de les classes comercials és no pagar les factures
o Cap delicte no és vulgar, però tota vulgaritat és un delicte. La vulgaritat és la conducta dels altres.
o Només els superficials es coneixen a si mateixos.
o El temps es una pèrdua de diners.
o Caldria ser en tot moment una mica inversemblant.
o Els bons propòsits tenen sempre una qualitat fatal. Invariablement es fan massa aviat.
o L’única manera de compensar una ocasional elegància excessiva és observar sempre una educació excessiva
o Ser prematur és ser perfecte
o Qualsevol preocupació per les idees sobre el bé i el mal revela una aturada del desenvolupament intel•lectual
o L’ambició és l’últim refugi del fracassat
o Una veritat deixa de ser vertadera quan hi creu més d’una persona
o Als exàmens, els ximples fan preguntes que els savis no poden respondre.
o La vestimenta grega era essencialment inartística. Res no hauria de revelar el cos tret del cor
o Cal ser una obra d’art o bé dur una obra d’art
o Només les qualitats superficials duren. La natura més profunda de l’home s’endevina de seguida.
o La laboriositat és l’origen de tota lletjor
o Les èpoques viuen a la història a través dels seus anacronismes
o Només els déus tasten la mort. Apol•lo ha passat, però Jacint, a qui els homes diuen que va assassinar, continua viu. Neró i Narcís són sempre amb nosaltres.
o Els vells s’ho creuen tot; els de mitjana edat sospiten de tot; els joves ho saben tot
o El requisit de la perfecció és l’ociositat; l’objectiu de la perfecció és la joventut
o Només els grans mestres de l’estil aconsegueixen ser obscurs
o Hi ha una cosa tràgica en la quantitat enorme de joves anglesos que avui dia emprenen la vida amb un tarannà perfecte i acaben adoptant una professió útil
o Estimar-se un mateix és el principi d’un amor vitalici.