La imprudència (Txékhov)

Piotr Petróvitx Strijin, nebot de la coronela Ivànova, el mateix a qui l’any passat li varen robar uns xancles nous, tornava d’un bateig a les dues en punt de la matinada. Per tal de no despertar la gent de casa, es va llevar l’abric amb molta cura al vestíbul i de puntetes, gairebé sense respirar, va anar cap al dormitori i es va disposar a allitar-se sense encendre el llum.
Strijin és home de vida sòbria i regular, l’expressió del seu rostre és sempre pietosa, i només llegeix llibres de temes religiosos i morals. Però al bateig, portat per l’alegria que li produïa el fet que Liubov Spiridónovna havia infantat amb tota felicitat, es va permetre de beure quatre copetes de vodka i un vas de vi, el gust del qual recordava una mica el vinagre, i una altre mica l’oli de ricí. Les begudes alcohòliques són com l’aigua del mar o com la glòria: com més en beus, més set en tens... i ara, tot despullant-se, Strijin tenia unes ganes invencibles de veure.
<Després de vacil•lar una mica, es va sobreposar a la por i es va dirigir a l’armari. Un cop oberta la porta amb tota precaució, va trobar, a les palpentes, al racó de la dreta, l’ampolla i una copa. Va servir-se, va tornar l’ampolla a lloc i llavors es va senyar i va beure. I de sobte va esdevenir-se quelcom semblant a un miracle. Amb una força terrible, com d’una bomba, Strijin es va sentir llençat de l’armari cap un bagul. Tot d’espurnes li pampalluguejaren davant els ulls, l’alè se li va tallar i per tot el cos li va córrer una sensació com s hagués caigut a un pantà ple de sangonelles. En lloc de vodka, li semblava haver engolit dinamita que li havia esbocinat el cos quan havia esclatat, i també havia fet bocins la casa i tot el carreró... El cap, les mans, tot s’havia esqueixat i havia volat a algun lloc, a l’espai, amb mil dimonis...
Va romandre uns tres minuts damunt el bagul, immòbil, sense respirar. Llavors es va alçar i es va preguntar:
--On sóc?
En retornar va notar clarament una olor molt intensa de petroli.
--Sants del cel, en lloc de vodka he begut petroli!!-va exclamar horroritzat—. Verge Santíssima, empareu-me!
De pensar que s’havia emmetzinat li venien suors una darrera l’altra. I que realment s’havia enverinat ho provava, a més de l’olor que es flairava a tota la cambra, la cremor de la boca, les espurnes als ulls, el repic de campanes al cap i els recargolaments a l’estómac. Sentia la proximitat de la mort i no es volia enganyar amb esperances il•lusòries. Així, va voler acomiadar-se dels parents i va anar cap a l’alcova de Dàixenka. (Com que era vidu, a casa hi havia com a majordoma la seva cunyada, Dàixenka, fadrinarda).
--Dàixenka—va dir amb veu compugnida tot entrant a l’alcova—. Estimada Dàixenka!

Quelcom es va remoure en la fosca i va fer un sospir profund.
--Dàixenka!
--Eh! Què passa?—va començar a dir apressadament una veu de dona—. Sou vós, Piotr Petróvitx? Ja heu tornat? I com ha anat? Quin nom li han posat a la nena? Qui era la padrina?
--La padrina ha estat Natàlia Adréievna Velikosvétskaia, i el padrí Pàvel Ivànitx Bessónitsin..Jo..., jo, Dàixenka..., em sembla que m’estic morint. A la nou nada li han posat Olimpiada en honor als protectors de la família...jo...jo, Dàixenka, he begut petroli...
--Valga’m Déu! És possible que hagin donat petroli?
--Ho confesso, volia beure vodka sense demanar-vos permís i..., i Déu m’ha castigat: sense adonar-me, a les fosques, he begut petroli...Què haig de fer?

Dàixenka, en sentir que havien obert l’armari sense el seu permís, es va eixorivir... Va encendre una espelma a corre cuita, va saltar del llit i, en camisa de dormir, pigada, ossuda, el cap ple de papillotes, va córrer descalça cap a l’armari.
--Qui us ha donat permís?—va preguntar, severa, escodrinyant l’interior del moble—. Que potser us penseu que la vodka és aquí per a vós?
--Jo...jo, Dàixenka, jo no he begut vodka, sinó petroli...-va quequejar Strijin mentre s’eixugava la suor freda.
--I qui us ha manat tocar el petroli? Què n’heu de fer, vós, del petroli? Que potser us penseu que el tinc aquí per a vós? Que us afigureu que el petroli no val res? Eh? Sabeu a quant va ara, el petroli? Ho sabeu?
--Estimada Dàixenka!—gemegava Strijin—. Ara és qüestió de vida o mort, i vós parleu de preus!
--Heu tornat gat com una sopa i heu volgut ficar el nas a l’armari—va cridar la dona, i va tancar la porteta d’una revolada, tot irada—. Oh, monstres, botxins! Sóc una desgraciada! Sóc una màrtir! No tinc repòs ni de dia ni de nit! Àspids i basiliscs, herodes maleïts! Mal us veiéssiu així a l’altre món! Demà mateix me n’aniré! Jo sóc fadrina i no us permeto que estigueu plantat davant meu mig despullat! I no em mireu quan jo no estic vestida, dic!

I da-li, da-li... Strijin sabia que quan Dàixenka s’enfellonia no hi havia manera d’aturar-la, ni amb precs o amb renecs, ni tan sols amb un tret de canó. Es va resignar, es va vestir i va decidir anar a veure el doctor. Però trobar un metge només és fàcil quan no el necessites. Després de recórrer tres carrers, després de tocar cinc vegades la campaneta del doctor Bultikhin, Strijin es va dirigir apressadament a una farmàcia: potser l’apotecari el podria ajudar. A la farmàcia, després d’una bona estona d’esperar, es va presentar un apotecari petit, bru, de cabell negre i rull, ensonyat, vestit amb un bata i amb una cara tan seriosa i saberuda que fins feia com a por.
--Què voleu?—va preguntar en aquell to que només poden parlar els apotecaris molt intel•ligents i greus, de procedència jueva.
--Per l’amor de Déu..., us ho prego!—va articular Strijin, que s’ofegava—. Doneu-me alguna cosa... He begut petroli per descuit! Em moro!
--Us prego que no us impressioneu i que em contesteu les preguntes que us faré. Just el fet que esteu tan impressionat m’impedeix de comprendre-us. Dieu que heu begut petroli? Oi?
--Sí, petroli! Per l’amor de Déu, salveu-me!
L’apotecari, amb sang freda i molt seriós, es va acostar al taulell, va obrir un llibre i es va capficar en la lectura. En haver llegit dues pàgines va arronsar una espatlla, llavors l’altra, va fer una ganyota despectiva i, després de reflexionar, va anar a la rebotiga. El rellotge va tocar les quatre. Quan les manetes marcaven les quatre i deu, l’apotecari va tornar a sortir amb un altre llibre i de bell nou es va capficar a la lectura.

--Hmmm!—va fer com si estigués molt perplex—. El fet que no us trobeu bé indica que cal que aneu a consultar un metge, en lloc de venir a la farmàcia.
--Però si ja he anat a buscar metges! I no n’he trobat cap!
--Hmmm... Als apotecaris ningú no ens considera ni persones..., ens amoïnen a les quatre de la matinada, i en canvi no trobareu ni gat ni gos que no gaudeixi del seu repòs... Vós no voleu comprendre res, us penseu que nosaltres no som persones i que devem tenir els nervis com cordes.
Strijin va escoltar l’apotecari, va sospirar i se’n va tornar a casa. A
“Ja es veu que em toca morir-me!”, va pensar.
La boca li cremava i li pudia a petroli, tenia punxades a l’estómac i l’orella li retrunyia: bum, bum, bum! Cada moment li semblava que li havia arribat l’hora i que el cor ja no li bategava...
Un cop a casa, va escriure apressadament: “Prego que ningú no sigui culpat de la meva mort”. Llavors va resar i es va allitar, i es va tapar el cap i tot. No es va adormir fins a l’alba, tot esperant la mort. Veia contínuament en la imaginació que la seva tomba es tapava amb herbeta tendra i hi acudien ocells a piular...
L’endemà matí, assegut al llit, deia a Dàixenka somrient:
--Si un hom porta una vida ordenada i regular, germaneta, no hi ha verí que el venci. I si no, mireu-me a mi. Ja tenia un peu a la fossa, em moria, i ara res. Només una mica de cremor a la boca, la gola em cou, però tot el cos està sa gràcies a Déu... I això per què? Doncs perquè porto una vida regular.
--No, això és perquè el petroli era dolent!—va sospirar Dàixenka, que pensava en les despeses i mirava fixament a un punt—. Això vol dir que el botiguer no m’ha venut petroli del millor, sinó del de copec i mig la lliura. Sóc una desgraciada, una màrtir. Monstres, botxins, mal us veiéssiu així a l’altre món, herodes maleïts!
I da-li, da-li...