El fil conductor

Escenari: bar Elisabets, al Carrer Pintor Fortuny (per cert, molt infravalorat)
Atrezzo: 3 Boll-Damms que aniran sent engolides i demanades contínuament
Protagonistes: tres amics: un funcionalista, un comunista, i un lliurepensador.

S’ha acabat un costós i feixuc treball universitari. Les ànimes estan cansades, només esperen poder relaxar-se en la beguda i deixar-se endur per les converses més variades. Al capdavall, els tres saben que qualsevol conversa interessant no es centra en cap tema, sinó que vagareja en tots. Després de veure’s una cervesa a la pròpia Facultat, agafen el metro i es dirigeixen al centre. Al tren, el lliurepensador regala un parell de comentaris enginyosos, que malgrat l’aparent serietat dels seus amics, agraeixen amb un somriure còmplice.

Els tres amics entren al bar, gairebé ple. Només una taula, en la sala amagada vora els lavabos, els hi permet assentar-se. Demanen tres Boll-Damms. El lliurepensador queda sorprès en comprovar com veu molt més lent que el comunista, per no parlar de la velocitat desmesurada del seu company funcionalista.
Una rutina implacable comença a imposar-se. Veient-se endarrerit, el lliurepensador sempre ha d’acabar bevent-se a corre—cuita la seva cervesa. Llavors ell mateix crida una cambrera, de mirada fosca i gest altiu, vestida tota de negre, i li mostra els tres dits alhora que assenyala l’ampolla.

A mida que demanen més alcohol, els tres amics (que ja fa temps més d’un any que es coneixen, i per tant, poden explicar-se certes intimitats) comencen a desacomplexar-se. Després de superar el col•loqui polític, en el qual el lliurepensador haurà esquivat les escomeses dels seus dos amics (una mica més sectaris), comencem a parlar d’art.
Potser perquè es sent incòmode, potser perquè no confia prou en els seus pensaments (inclòs dubta de si mai he cregut verdaderament en res; des de fa temps rebutja tot sistema de pensament) passa a parlar de literatura. Cita el pròleg d’un llibre d’Oscar Wilde, que ha adquirit recentment prestat d’una biblioteca de Sants. Llegeix: “No veiem res fins que no en veiem la bellesa”.

Qui sap si per el soroll, sempre constant, de fons, i també per un cert neguit que mai l’abandona, neix una espurna ben endins seu i aconsegueix fer flama. Sent el desig incontrolable de regirar les brases i crear un xic de polèmica. “Sabeu què en faria jo—s’atura i els fita mentre allarga un silenci dramàtic per donar-se importància—de la Sagrada Família?” Els interlocutats es miren; ja coneixen les estrafolàries opinions del lliurepensador. “La destruiria. Sí, Senyor; no en deixaria ni la pols”.
I llavors calla per donar temps a la rèplica i així poder començar una discussió ben agre. Però els seus amics, que ja s’han experimentat, no li segueixen el joc. Per això ell continua: “I tant! Al capdavall, no hi ha dret; Gaudí mai hauria volgut que es construís la part nova com s’està fent. Si s’aixequés, tornaria a morir-se del disgust. Quina manca de criteri, mare meva!, quina falta de sentit estètic, de gust, de bellesa, del mínim sentit d’harmonia i de bon gust!!!!”

El lliurepensador, que, ben pensat, està convençut del què diu (la qual cosa no li impedeix representat un paper, com tota persona que s’aprecia), ha aconseguit el seu objectiu. El funcionalista, endut per la passió de la seva dialèctica, salta com una llebre ansiós per caçar la seva presa. Però també com la llebre, sembla que jugui a despistar. No llença els dards on sembla que podria fer diana.
“Sí, tens raó—afirma mentre engoleix, d’un sol cop, gairebé mitja cervesa—, s’hauria d’enderrocar. No és funcional. Perquè serveix la Sagrada Família? És imperdonable que encara hi hagi monuments invocant a la religió avui en dia”.

El lliurepensador, que creia ser el més esbojarrat, pensa que tot plegat és mentida. Deuen estar enganyant-lo, parar-li la trampa que ell ha proposat. Sospita que en aquest bar res és real, ni molt menys artístic. Aquí tothom representa un paper. És que potser és possible que algú sigui tan maquiavèl•lic per creure quelcom semblant? El primer dubte ombreja el seu pensament, fins ara molt segur de sí mateix. Ell volia burlar-se del món, però la ficció ha acabat desbordant-lo.

Sobtadament, la conversa pren un caire molt diferent. Ja no es tracta d’una agradable tertúlia entre amics que volen deslliurar l’ànima feixuga després d’un costós treball universitari. De cop, el bar Elisabets s’ha convertit en el camp de batalla de la guerra més transcendental. De la sort dels diferents guerrers en dependrà la humanitat sencera, la seva espiritualitat, el fil conductor, sobre el qual, prim però tens, haurem de caminar.

El comunista, històricament inclinat al revisionisme i la rendició, intenta superar la seva naturalesa dogmàtica per conjuntar posicions intermèdies. Aviat reconeix que és impossible. Encara que intenta compartir alternativament els posicionaments d’ambdós, aparentant així una certa equidistància, no pot aproximar dues postures tan antitètiques.

Lògicament, és una guerra desigual. L’avantatge de ser un lliurepensador rau precisament en la seva pròpia condició. Ningú pot exigir-li coherència, ni cohesió en el seu pensament. Perquè la seva mirada és àmplia, i no està barrada en ergàstuls conceptuals que només petrifiquen les idees, és lliure per contradir-se. Per ell, l’error és una passa endavant, mai un retrocés. Precisament perquè pot mirar enrere, sempre pot, honradament, avançar. Prou agosarat per ser humil, sempre seguirà la seva pròpia ruta desentenent-se de prejudicis i tòpics mil•lenaris. Es valora massa a sí mateix.

En canvi, el funcionalista, que per tot busca un motiu, un objectiu, ha aprés a aprendre com un lloro i a pensar com un bé. Una simbiosi que només el podia conduir a ser un camaleó. Acostumat a camuflar-se en el paisatge, ha acabat perdent tot rastre d’identitat pròpia. Rera l’aparent fortalesa del seu exèrcit format, si amaga una gran debilitat. La capacitat de negar l’arrel, de plantejar-s’ho tot. Quan el funcionalista descobreix que l’arrel està podrida, es sent incapacitat per plantar un nou arbre, ja ni parlar-ne de regar el mateix.

“Què importa que no serveixi?”—vocifera finalment el nostre heroi. “Potser res realment important serveix? Serveix la bellesa? Serveix l’art? Serveix la mirada de la noia que estimes? Serveix l’amor incondicional d’un pare que regala un ronyó al seu fill? Serveix intentar servir-se de qualsevol eventualitat com si tot es reduís a un mitjà per assolir estúpids propòsits? Potser no ens fem el millor regal quan engrandim l’ànima amb experiències fictícies i virtuals que mai experimentaríem a la vida real?”

Després d’acomiadar-se del comunista, el lliurepensador es disposa a marxar del bar. Abans, llença tres monedes sobre la taula. “Té—exclama al seu equivocat amic funcionalista—: serveixen per pagar les meves begudes”.

De camí a casa passa per la Casa Milà, coneguda popularment per “La Pedrera”. Recorda que la primera impressió dolenta de Barcelona la tingué davant aquest majestuós edifici. “Perquè la gent no s’hi fixa?”, s’ha preguntat des de llavors. Finalment, troba la resposta.
Són les persianes. Inclòs el ciutadà més insensible troba intolerable unes persianes en un edifici tan bell. Com si “la Pedrera” fos construïda per ser habitada... També la persona menys formada rebutja tal elogi del pragmatisme més patètic, i aparta la mirada de tan majestuosa obra. “Per això no la miren—es reitera—: els hi causaria massa dolor veure-hi les persianes”.

Deu minuts més tard, absort ja en mil malediccions, prossegueix el camí cap a casa, mentre es consola pensant que aquest raonament no és un altra mentida còmoda. .