Très jolie

Trenta línies (Monzó)

L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt. Tothom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s’ha vist obligat a afegir-se a l’onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Però això l’aterra la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n’apareix una altre i a aquesta n’hi segueix una altra, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se’n configura una altra—i una altra!—sense que aconsegueixi centrar l’assumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes ho aconsegueix. No li ha passat mai pel amoïnar-se per l’extensió. Com més extens, millor: beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l’altre, demostren no tan sols la grandària sinó també la grandesa de la seva obra, i per això—encara que, en el fons, una, dues o cinquanta línies no afegeixin res a la història que narra—mai de la vida les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-lo. És absurd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no es una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: “entre una i trenta línies”, li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A desgrat, l’escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i-tres. Només n’hi falten set fins a la què serà la trentena. Però després d’escriure aquesta consideració—i aquesta altra—encara n’hi falten menys: sis. Mare de Déu! És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adona que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet—fa temps que ho sospita—no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou sospira i, amb una sensació de fracàs no del tot justificada, posa el punt final a la trenta

El joc(Pàmies)

La idea és del fill: s’amagarà dins d’un armari i, quan el pare passi pel davant, l’espantarà. La criatura obre les portes, s’instal•la sota el prestatge més baix i, silenciosament, tanca des de l’interior. Al cap d’una estona, sent la veu del pare. D’entrada, el crida en un to normal. Després hi afegeix una inquietud creixent. Amunt i avall de la casa, el pare repeteix el nom del fill, cada vegada més fort, cada cop més irritat. Quan, per la proximitat de les passes i dels crits, endevina que el pare deu ser a tocar, el fill obre sobtadament les portes i, divertit, crida: buh! El pare tot just té temps de veure’s reflectit al mirall de l’armari. Espantat, empal•lideix, sent una forta pressió al pit, cau de genolls, posa els ulls en blanc, fa una ganyota, s’ofega, es convulsiona, treu bava per la boca i, mig minut més tard, clínicament mort. Horroritzat per la reacció del seu company de joc, el fill comença a plorar. Quan veu que el cos del pare no reacciona, s’hi arrapa amb una desesperació que contrasta amb l’alegria que, fa mig minut, li il•luminava la mirada. Mentrestant, i envoltada d’uns efectes especials d’alta intensitat lumínica, l’ànima del pare surt disparada del cos, fffiiuuu, cap al cel. Quan arriba al taulell de recepció d’aquesta gran superfície, sant Pere la repassa de dalt a baix. “Què vol?”, li pregunta. “Tornar”, respón l’ànima. Sant Pere somriu. “Tots dieu el mateix”, comenta. L’ànima insisteix en l’absurditat de l’escena que, fa una estona, acaba de provocar l’orfandat d’un nen, sol, enmig d’un passadís, d’una ciutat amb una inseguretat creixen, d’un món sense pietat. Sant Pere no s’arronsa. “Haver-s’hi repensat abans de jugar a un joc tan perillós”, diu. L’ànima apel•la a la bondat universal i, d’una manera volgudament retòrica, es pregunta com és possible ser tan cruel i deixar un pobre nen de sis anys abandonat. I, mentre verbalitza una temença que li serveix per adonar-se de la gravetat de la situació, enumera els problemes que, si no torna ara mateix, amenacen la criatura: fracàs en els estudis, crisi emocional, dislèxia, seqüel•les d’un cop tan fort que es traduiran, ben segur, en aïllament, violència, addiccions, psicopaties, traumes, deutes, dubtes sobre la identitat sexual, desnonaments. “Li sembla just?”, pregunta l’ànima, conscient del to que fa servir i del risc que, vistes les circumstàncies, pot comportar. En un primer moment, Sant Pere s’arronsa d’espatlles, però, potser perquè no té cap altra anima a prop ni gaires ganes de treballar, li diu que d’acord, que faci el favor de tornar-se’n que, la pròxima vegada, jugui a coses més instructives, com ara l’escrabble, el monopoly, el penjar, la xerranca o el tetris. L’ànima s’emociona. Havia sentit a parlar de la bondat de Sant Pere, però temia que fos, com tantes altres coses, una llegenda. Li dóna les gràcies d’una manera exagerada, amb reverència inclosa, però amb un somriure tenyit de malenconia, sant Pere li diu que no estigui tan content i que ja se’n penedirà, d’haver tornat. El retorn és tan fugaç com l’anada: fffiiuuu. De cop i volta, l’ànima del pare torna a formar part d’un cos damunt del qual, histèric i fora de sí, plora un nen. El pare sent els batecs del propi cor i també els del fill, molt més accelerats. S’abracen. Es mirem. L’emoció mútua és la imatge d’un equilibri simètric. S’aixequen. El pare agafa el fill a coll i en nen, entre rialles, encara amb els ulls entelats de llàgrimes, li pregunta: “I ara a què juguem?”

La importància de la higiene bucodental (Empar Moliner)Très jolie

La cosa que més desitja al món és viure amb ella. Tenint com té l’apartament que li han cedit els pares a canvi d’un lloguer simbòlic, ¿per què no poden compartir-lo? I qui diu l’apartament diu l’esmorzar, les nits mirant la tele i el missatge al contestador. Vol que es posi malalta només per poder cuidar-la. Si un dels dos membres de la parella s’ha de quedar postrat en coma al llit, sisplau, que sigui ella. Perquè ell sempre l’estimarà, fins i tot postrada en coma al llit. Li agradaria poder demostrar-l’hi. En canvi, si passa al revés, si qui es queda postrat en coma al llit és ell, sisplau, que el desconnectin. No podria acceptar el seu sacrifici per res del món.
Per tot plegat, es torna boig d’alegria quan, una nit, ella se li presenta a casa amb les maletes. L’únic nuvolet que li tapa l’horitzó de felicitat és pensar que si ara ella es quedés postrada en coma al llit, la persona que més se l’estima del món (ell) no tindria dret a ser el seu cuidador. No faria prou temps que viuen junts. Només unes hores. El seu cuidador seria el Juande, l’exnòvio, que per alguna cosa havia viscut amb ella sis mesos. I a l’hospital, tothom s’abraçaria al Juande, plorant. Que gelós que el posa, això. Ho donaria tot per fer córrer el temps i demostrar al món que és ell (i no el Juande) qui l’estima de debò i qui l’ha de cuidar si es queda postrada en coma al llit. Té uns ganes boges de crear rutines amb ella. De dir “ a nosaltres ens agrada fer tal cosa”. Nosaltres. L’abraça, li fa petons a les parpelles i li promet que la farà molt feliç.
Mentre ella penja la roba a l’armari, ell aprofita per baixar a la farmàcia de vint-i-quatre hores a comprar dos raspatllets de les dents. Un de groc i un de vermell. Són el símbol del seu amor. Puja adelerat i els hi ensenya. .
--Quin color t’estimes més?
--Més igual—fa ella—. Tria tu.
Quina desil•lusió. Esperava que se li llançaria als braços, també li ompliria les parpelles de petons, i li diria: “Dos raspatllets al got del lavabo! Simbòlicament, comencem amb nosaltres la nostra vida en comú”. Però, pel que sembla, ella no dóna importància a les petites coses. Per ella les petites coses no compten. I no té ni ha tingut mai cap capacitat pel pensament simbòlic. Ella només veu dos raspallets, no la penyora d’un compromís.
--Doncs, em quedo jo el groc?—pregunta, abatut.
--Sí—respon ella—. A mi m’és igual un color que un altre.
Se’n va cap cot al lavabo i es renta les dents amb el raspatllet nou. En acabat, glopeja, posa les cerres. El deixa al got, al costat de l’altre. Com que veu que comença a preparar dues truites a la francesa amb pa amb tomàquet. Si ella l’hagués avisat de la seva arribada, ell hauria comprat espelmes i xampany (Ella només li diu que l’estima si ha begut). Però potser és més bonic així. Són les dues primeres truites a la francesa amb pa amb tomàquet de la seva nova vida. Han sopat moltes truites en aquell pis, però mai com a parella, i procura assaborir la situació intensament. Està preparant dues truites: una, al punt, per ell, i una altra, de més crua, per la dona que estima. Que ha parat taula la crida:
--A sopar!
Se li posa la pell de gallina. A partir d’ara, aquesta frase quotidiana (“a sopar”) la repetirà cada nit i al cap de moltes nits ja no serà conscient de la felicitat que significa pronunciar-la. Tot i que, si ha de ser del tot sincer, li fa pensa pensar que no és el primer que l’hi diu. El Juande, l’exnòvio, també la devia cridar a sopar. I segur que, quan ho feia, no en sabia apreciar el valor. Falten mesos perquè ell hagi cridat a sopar tants cops com el Juande.
A taula brinden per la nova vida amb unes restes de vi que hi havia a la nevera, però ell està tan emocionat que ja anticipa el moment de recollir els plats i fregar-los, tots dos junts. Fins al dia d’avui, ella no ho feia mai perquè quan es quedava a sopar era “la convidada”. A partir d’ara, després de les truites, tots dos feinejaran a la cuina, cadascú amb el seu davantal. N’ha de comprar un per ella, sens falta. Un de divertit. Un que tingui una recepta escrita, o uns pits en relleu. O un igual que el d’ell. Al d’ell hi diu: “Truc del xef: sortir a sopar a fora”.
Per això, quan, després d’escurar el iogurt, ella diu que té la regla i que preferiria endreçar la cuina l’endemà, es posa trist.
--Però, si és un moment—mira de convèncer-la—. Entre tots dos serà un moment.
Ella s’ajeu al sofà. Es duu les mans a l’ovari esquerre:
--Ara que viurem junts hem de comprar un rentaplats, eh?
Que vulgui un rentaplats acaba de desmuntar-lo. Significa que no la diverteix tant com a ell fer els plats tots dos junts, xerrant i esquitxant-se Torna al lavabo i es renta les dents un altre cop. Quan surt, se la troba al passadís esperant amb un tàmpax a la mà:
--Què, ja estàs del vàter?
Ell contesta que sí, sorprès. Si volia anar al vàter, per què no hi ha entrat quan ell hi era? No ho entén. Ara són parella. Les parelles coincideixen sempre al vàter. Tothom ho sap, això: al vàter és on es recorden el que s’ha de comprar o on comenten una pel•lícula. L’un seu a la tassa i l’altre, mentrestant, aprofita per posar-se crema o s’esclareix els cabells distretament davant del mirall.
Se’n torna a la cuina a recollir, i des d’allà, la sent com es tanca amb baldó. El sorollet del baldó li acaba de fer miques el cor. Quina cosa inconfessable és la que no vol compartir amb ell? Potser que fa caca? I, en aquest cas, és que tem que, si ell entra i sent la pudor, ja no la idealitzarà? Doncs no ha entès res de l’amor que li té. No deu pas ser la regla. Ell vol saber-ho tot, de la seva regla: quants dies li dura i la marca i la mida dels tampons (si minis, si regulars o si súpers). Vol ser ell qui els hi vagi a comprar. Vol veure com se’ls posa. Vol posà’ls-hi, vol treure’ls-hi.
De nou, se sent el baldó i la porta que s’obra. Ella cantassuja la banda sonora d’un anunci. Entra a la cuina i llença a les escombraries el manyoc de paper higiènic que embolica el tàmpax brut. Pregunta:
--Escolta, que no el vermell el teu raspatllet?
--Sí—fa ell—. Per què?
--Perquè també estava fet servir. Els has fet servir tots dos.
Ell se la mira a punt de plorar. Tanta importància té que s’hagi equivocat de raspallet i també hagi fet servir el d’ella?
--No t’amoïnis que no arreplagaràs la sida...—murmurà, ofès.
--Ja ho sé, burro. Era un comentari.
Un comentari, sí, però feridor. Potser li fa fàstic, a ella, el raspatllet que ha estat en contacte amb la boca d’ell? Si li fa fàstic el raspatllet que ha estat en contacte amb la boca d’ell, què més li fa fàstic? Fer-li petons amb la llengua, potser? Ficar-se el seu penis a la boca? Què sent, en realitat, quan s’empassa el semen? Si l’estimés tan com ell l’estima, no li sabria greu que hagués fet servir el seu raspallet. Al contrari. Li faria il•lusió que les seves salives es barregessin. És el primer dia de la seva vida en comú i ella ja està marcant distàncies. Ha dit que vol un rentaplats, s’ha tancat amb baldó al lavabo, i ara, a sobre, li retreu que s’hagi equivocat de raspallet de les dents. Demà, què farà?