Pallassos i monstres (Albert Sánchez Piñol)

Introducció—de l’horror i l’humor

Aquesta és la història d’uns homes mediocres. Eren uns ignorants i es van investir mestres. Eren uns covards i es van fer passar per herois. Eren insignificants i es van creure déus. És la història d’un grapat de dictadors africans.
Aquests homes es van presentar davant dels seus i de tot el món com a éssers d’excepcionals qualitats. En justa correspondència amb els seus suposats mèrits, es van atorgar títols altisonants, com ara Líder d’ Acer, Miracle Únic o Senyor de les Bèsties de la Terra i l’ Aigua. Es van fer portar en cadira gestatòria. Van obligar tot un poble a dirigir-los pregàries. Van penjar els seus retrats en escoles, esglésies, tavernes i bordells. Van donar el seu nom a carrers i universitats, i també a illes i llacs.
Res no era impossible per aquests individus: podien traslladar la capital del seu país al seu poblat o disposar el tresor del banc nacional als soterranis de casa seva. Eren capaços de fer que una bruixa presidís una sessió parlamentària o de proposar matrimoni a altres caps d’estat. Mentre que els seus països només eren coneguts perquè ocupaven els últims llocs en el rànquing de desenvolupament mundial, ells es proclamaven emperadors d’imperis fantasmagòrics. Qualsevol caprici es convertia en realitat per obra de la seva voluntat.
Eren mediocres, però també eren monstres. I en el monstre, l’extravagància és inseparable de l’espant. Els seus súbdits van conèixer tot l’espectacle dels horrors. Els monstres podien espoliar, torturar i matar tant com ho desitgessin. Mai, enlloc, les galeries de pallassos cruels i dels dèspotes risibles s’han fusionat amb tanta brutalitat.

Existeix una frontera precisa que separi l’horror de l’ humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera. Allà, al centre de l’hecatombe, en la matança de milers de persones, en l’assassinat organitzat; a qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en què ni el sarcasme més agre es capaç d’ultrapassar les cortines de l’espant. Podria definir-se l’ infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i l’espai en què l’ humor és per se impossible.
I tanmateix es podria considerar la validesa de l’humor, justament, per separar l’individu de la circumstància, el matador del context. En alguns casos, molt aïllats, el públic ha pogut assistir a l’espectacle del tirà indefens. L’ efecte acostuma a ser devastador i contradictori alhora. Lluny de la maquinària que l’envestia dels seus atributs, el dèspota, la bèstia malfactora, no és res més que un personatge tristos, penós, grotesc o totes tres coses alhora.
Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans autoglorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa. El monstre pot convertir aquells que domina en altaveus ambulants. Però al nostre país sabem molt bé que és més fàcil vèncer que convèncer, i que la recitació pot convertir-se en un acte colectiu de sàtira. Als bars de Malabo, als cafès de Kinshasa o a les buvetes de Bangui, durant l’apogeu de la dictadura, no faltaven les sàtires contra el monstre. Alguns dels millors escriptors africans, com William Sassine o Sony Labou Tansi, van incorporar a la literatura universal la crítica popular a l’autòcrata, fins a l’elevar-la a la seva màxima expressió. Una llei universal diu que l’ humor enfoca aquells temes que ens fan por. Així, despullant al monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència.

Però aquest no és un llibre que parli tant dels oprimits com dels opressors. Els nostres personatges freguen la incredibilitat. Si no fos perquè en tenim constància històrica, si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l’existència. Però eren reals. La immensa majoria van aparèixer a la segona meitat del segle XX i alguns, tot i que sembli mentida, encara es perpetuen. Seria massa fàcil atacar-los: sobrarien els motius i els arguments. En lloc d’això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren o tal com són. Amb això en tenim en prou; la desmesura arriba tan lluny, la impertinència guanya tanta volada, que un sentit d’irrealitat s’apodera del lector. I aquí tenim el risc de caure en diversos errors. Un, molt sovintejat, consisteix a pensar que monstres amb aquest grau d’esperpent són exclusius del món africà. Fins a cert punt és cert: els nostres eren i són més avorrits, però ho han compensat matant més. Un altre error seria jutjar-los com a simples salvatges. No ho eren. Si haguessin estat salvatges, antropòlegs i missioneres haurien arribat fins a ells. Però ells mai no haurien arribat a la presidència d’un país. No eren salvatges; només eren tirants.

Pallassos i monstres, Albert Sánchez Piñol