Coses que m'agraden; coses que detesto

Dutxar-m’he molta estona en l’absoluta foscor. Pensar en les meves coses mentre sento caure sobre meu milers de gotes malgastades. Sentir una sensació mística de pau i tranquil•litat. Com si em netegés de la brutícia que el món em llença.

Sortir de la dutxa, agafar els auriculars que tinc preparats, i escoltar bona música una estona. Assentat a la tassa del vàter, començar a gesticular com un boig; jugar a ser un director sense orquestra ni partitura.

Obrir el petit fluorescent del lavabo, i adonar-me del nom que havia deixat al vidre entelat. I llavors riure sol, com un complet estúpid.

Rentar-me les dents mentre faig ganyotes de malvat. Després comprovar com encara no puc mirar-me gaire estona al mirall sense sentir-me ridícul.

Posar-me el pijama, i deixar-me els cabells força estona sense assecar. Estirar-me una estona al llit, i quedar-me absort mirant el rostre. Si estic d’humor, repassar per enèsima algun paràgraf esplèndid del llibre que més m’agrada.

Fer-me un vas de llet. Tirar primer el Colacau, després una mica de llet, barrejar, i tornar-hi a tirar llet. Comprovar més tard que sempre em serà impossible beure-me’l sense embrutar-me els morros.

Dormir. Despertar-me. Notar que l’alè em fa pudor de cervesa. Anar a beure dos oceans d’aigua. Dormir. Dormir. Tenir un somni. Dormir. Despertar-me. Posar el despertador una miqueta més tard. Dormir. Despertar-me. Regirar-me als llençols. Aixecar-me. Enrecordar-me què he somiat. Començar a distorsionar o a preguntar-me el què he somiat. Obsessionar-me per saber què he somiat ben bé. Tornar a imaginar-me què existeix una màquina que et permet reproduir els somnis. Tornar-me a contestar que els somnis són inexplicables, i que només per això m’agraden tant.

Sortir de casa, adonar-me que plou. Enrecordar-me que porto un any i mig a Barcelona i no hi tinc cap paraigües. Estar content per això. Caminar més lent sota la pluja fina, fins a la parada de bus. Taral•lejar una cançó.

Arribar a la parada de bus, tornar a infiltrar-me en la selva urbana que és Barcelona. Deprimir-me en veure tanta gent atrafegada. Deprimir-me encara més en reconèixer la fredor d’unes persones que cada matí esperem el mateix bus.

Pujar al bus, que em caigui una noia morena sobre i ens posem a riure. Avançar una mica més pel bus, mirar els títols dels llibres que llegeixen les dones. Adonar-me que no sóc un dels estúpids robots que, amb cara llanguida, transiten per la vida com si cada segon fos una súplica i cada carrer un cementiri.

Mentre faig temps, tornar a mirar el missatge que ella em va escriure la setmana passada. Com fa una setmana, deixar escampar un somriure d’estúpid enamorat d’orella a orella. Aixecar la vista i veure, content, com un jove que perseguia el bus l’ha perdut.

Arribar a classe. Si no ha començat, saludar als amics. Desitjar-los-hi molt bon dia sense cap motiu concret. Si no ha arribat, mirar ansiós cap a la porta. Fingir tranquil•litat i saber estar.

Veure alleujat que arriba. Però, veure una mica defraudat, que s’assenta al costat de la seva amiga. Veure’m insultat pel somriure groller de la companya, i qüestionar-me la validesa de la teoria de Darwin.

Adormir-me amb el so monòton del catedràtic de torn. Sentir unes sobtades ganes de cridar ben fort. Reprimir-me, alleugerir-me, i divagar... Divagar força estona sobre un munt de coses ben poc normals. Voler atendre a la classe, però no aconseguir-ho.

Començar a buscar semblances entre les persones amb qui no em parlo i diferents animals. “Aquest sembla un peix, aquesta un orangutan”. Condemnar la lletgesa, i no estar disposat a perdonar-la.

Durant el descans, intentar que no es parli de sexe, festes, o Bola de Drac.

Sortir de la universitat. Agafar el metro perquè ella hi puja. Esperar que tothom marxi per estar-hi sol. Intimar-hi, i embogir de tanta felicitat. Xiuxiuejar-li la millor cançó de Mishima. Deixar-la marxar, no sense haver-li desitjat el millor. Saber que els minuts que arribaré més tard a casa han estat aprofitats, doncs els he passat al cel.

Adonar-me que estic malalt. Diagnosticar-me: excés de dopamina. Saber que no li he dit, però ja li he fet saber. Tenir la convicció que els nostres camins es trobaran. No tenir el plaer de dubtar-ho.

Si tinc gana, preparar menjar. Potser una amanida molt estrafolària. Posar-hi de tot: pomes, pastanagues, cebes, plàtan, pebrot, formatge, i també enciam. Mentrestant, escalfar una mica de caldo. Passar-m’ho bé una estona sentint la segona hora de “Minoria Absoluta”.
Si no tinc gana, adorar la meva constitució, que em permet aguantar sense esmorzar, dinant una mica, i menjant un bon entrepà de sopar.

Desafiar-me, i intentar beure’m la sopa bé. O sigui, amb el cap ben inclinat, i sense xarrupar ni un xic. Preguntar-me si realment és possible. Finalment, rendir-me i xarrupar com si fos una bèstia. Quan he acabat, posar “Les quatre estacions” o qualsevol disc del Bruce, i rentar els plats mentre ballo animat. Estar-me a punt de relliscar qualsevol plat. Imaginar-me que els veïns encara no em senten, i apujar una mica més el volum. “La música, com més forta, millor”.

Sortir. Acomiadar-me de l’amargat del porter. Compadir la seva miserable vida rere el taulell, mirant la televisió vuit hores diàries (segurament més, doncs també la deu mirar a casa). Si he quedat amb algú, anar a prendre unes birres pel centre. Del ser així, aquest escrit es torna imprevisible i no pot continuar-se.

Si no és així, passar-me a deixar uns llibres per la biblioteca de Sagrada Família. Abandonar amb tristesa les obres de teatre de Wilde. Compadir-me pensant que tothom es mereix descobrir-lo.

Desitjar que enderroquin un edifici tan mal concebut. Insultar interiorment els actuals arquitectes. “Com es podien fer dues cares tan increïblement diferents?” Tot i així, estar a punt de preguntar a la gent com pot passar a la seva vora sense alçar el vol. “Perquè es fixen en els semàfors i no en l’art?” “Perquè es fixen en allò que funciona i no en la bellesa?”

Quedar a Sarrià amb un amic, entrar al bar on serveixen les millors patates braves de la ciutat. Admirar-me que, malgrat els esforços de l’ajuntament, Barcelona continua sent una ciutat preciosa. Jugar a fer el cínic i pensar que, tanmateix, ho seria molt més sense persones.

Descobrir que als bars de Sarrià també hi ha birres, i que porto quatre Boll-Damms. Discutir animadament, gairebé passionalment, sobre qualsevol estupidesa. Tornar a casa amb metro, ignorar allí els què demanen almoina.

Al carrer, estar a punt de ser atropellat per un ciclista. Després, adonar-me que porta auriculars i que qualsevol dia mataran aquest inconscient. Sentir-me malament en veure que no em molesta en excés. Preocupar-me: “m’he tornat massa insensible?”

A casa, abans de posar-me a la dutxa, veure que tinc un missatge al mòbil. Esperar que sigui d’ella. Defraudar-me en veure que no ho és. Llegir-lo: “Saltes molt bé a corda”.

Sorprendre’m que no em sorprengui. Tenir la sensació que visc en un bucle curiós. Potser no sé avançar. Començar a sospitar que m’he tornat a emborratxar. Almenys una mica. El cap no em balla, però tampoc em camina.

I cansat de turmentar-me, despullar-me, tancar els llums, posar-me sota la dutxa, i saber que allí és un dels millors llocs on un home pot estar

9 d'Octubre del 2008