Sonàmbuls en el desert (part VII)

El bar que ens havia recomanat la Natàlia complí les meves expectatives. O sigui, em defraudà. Massa atapeït i estret, tenia més aviat l’aparença d’una discoteca (per si no fos prou, posaven música dels Jackson Five). La taula on estàvem rebia de ple l’impacte d’unes llums de neó absolutament passades de moda. Malgrat l’evident manca de gust del propietaris, cal dir que els focus complien la seva funció: suggerir sense mostrar. Camuflada sota ràfegues de flaixos, una cara lletja podia trobar una nit de glòria en els llavis de qualsevol desconegut.
L’atmosfera del “Zitzània” exercia de sedant per la naturalesa de les ments joves, massa nervioses. Aconseguia ocultar, no sols el rostre, sinó també l’ànima carregada de problemes. Allí l’animal abraonat podia desfer-se de la seva pitjor malaltia. La consciència era aniquilada en l’ambient fred, artificial, fals—però convenient—d’aquell recinte. Calia netejar la casa perquè entrés aire net, evadir-se, fugir de l’angoixa mitjançant la diversió.

La promoció de psiquiatres es mirava l’escena des de la incredulitat. És dolorós entrar en una discoteca i comprovar que ets de les persones més grans. Són moments propensos a la melangia i les retrospectives. Els nois ho portaven millor. Lluny d’envejar les “descarades” jovenetes, com feien les noies, les miraven ansiosos per entrar a la pista de ball i endur-se una presa fàcil.
L’Elena va demanar cinc o sis gerres de sangria, estava animada. Els cubates del sopar, juntament amb aquell Prioritat tan traïdor, ja havien causat estralls en més d’un. Per aquests, beure les gerres suposaria traspassar l’estreta línia que separa l’alegria de la desinhibició absoluta. Jo me n’alegrava per ells. Calia estar prou ebri per no destacar en aquell discoteca cada cop més plena. A part, perquè amagar-ho, m’imaginava com m’ho passaria de bé veient-los actuar. Quantes burles sortirien de la meva ànima cruel!! Volia venjar-me, d’això es tractava; volia veure’ls desposseïts de tot control, embarbussant-se, fent el pallasso i explicant acudits absurds. Veure’ls rebolcats en el fang.
Aviat s’acompliren els meus desitjos. La Mireia, el Sergi i l’Alfred foren els primers en aixecar-se. Es dirigiren al centre de la sala, i començaren a ballar. Primer tímidament, però després a manta, ens hi apuntarem tots. Augmentaren les abraçades, els comentaris còmplices i afalagadors, els millors desitjos. No faltà qui recordà que s’havia de repetir una experiència com aquella. En definitiva, semblava que la tibantor del sopar s’havia desprès com el nus d’un mariner novell. Inclòs alguna vegada formàrem un cercle a on entraven els més atrevits per demostrar les seves habilitats a la pista.
La Irene i la Xènia, repenjades al sofà on ens havíem assentat, feien fotografies sense parar. Usaven una càmera d’últim model per enregistrar la més petita ocurrència. Un vas, l’etiqueta mig estripada d’una cervesa, un cambrer servint una beguda, una corbata caiguda al terra... Què buscaven? Una pretensió artística? L’essència d’aquella nit? Retrataven a la babalà? Ni idea. Només sé que finalment es cansaren dels objectes i volgueren fer una fotografia de grup.
Les complicacions per reunir tothom foren majúscules. Si tornava una persona del lavabo, en desapareixia una altra vés a saber on. Quan, a les postres, estàvem tots disposats a mostrar al món la nostra millor rialla, ens adonàrem que faltaven dues cares. Que fossin d’un sexe diferent creà un gran enrenou. L’esforç de dinou persones per buscar l’Edgar i la Natàlia fou en va. Per sorpresa general, la Irene es negà a fotografiar ningú si no hi érem tots. Uns quants pensaren que bromejava, aquells qui no la coneixien.

Devien ser les cinc quan el parquet del “Zitzània” s’omplí definitivament de gom a gom. Havien arribat sueques—mig vestides, mig despullades—, anglesos que com elles ens miraven des de les altures, italians vestits de marca lluint les seves patilles inconfusibles, i múltiples espècies de depredadors més. Gairebé no es podia ballar sense fregar les noies, o xocar contra els nois. Una cançó de la Kylie Minogue sonava per una auriculars cada cop més estridents. A mi no m’entusiasmava gaire l’idea de ballar sense poder moure’m.
La meva era una opinió generalitzada: a la majoria ens agradava la Kylie, però no la seva veu, ni haver-la de sofrir rígids com estàtues. Així que decidirem marxar del bar. El Roger, la Mireia, en Jan i l’Alfred—de qui ens acomiadarem—es quedaren a provar sort. Els hi hagués costat massa abandonar la festa havent acceptat ja la invitació de Bacus.

Fora al carrer, ens acomiadarem com a bons germans. Fou l’ escena més estranya de tota la vetllada, la més peculiar. Les absurdes rabietes infantils que m’havien dominat certs intervals de la nit foren engolides per una força més pura: l’indiferència. “Odiar algú és donar-li massa importància”, com digué un poeta. Esperarem que arribessin els taxis per la gent que vivia més lluny, i anàrem cap a casa.
Amb ells havia d’haver anat el narrador d’aquest relat. Vivia a la Vall d’Hebron i estàvem a Diagonal amb Balmes. Crec que en aquesta alçada de la història no cal que expliqui perquè vaig fingir viure encara a Gràcia.