Sonàmbuls en el desert (part VI)

Sortosament, va ser només una pedra en el camí. L’Edgar i en Roger saberen crear un clima agradable. Gràcies als seus comentaris càustics, tothom s’oblidà de l’incident que havia protagonitzat. Això, o bé decidiren passar pàgina. Realment, tampoc m’importava. Si bé havia passat deu minuts cohibit i capcot, més preocupat en ser cordial que sincer, aviat tot fluí amb lleugeresa. Hem vaig recuperar ràpidament decidit a meravellar la troupe amb la meva selecció d’anècdotes (inventades o no).
Les havia escoltat a la feina, i a mida que les explicava, m’adonava com totes feien referència a un clar contingut sexual. Vaig pensar que potser era un signe del temps: ens havíem fet grans, si només sabíem parlar d’això. Me’n recordo que fou especialment aplaudida la història d’una model que, en les seves ànsies d’un èxit fàcil, havia regirat els llençols d’un taxista sense gaires escrúpols.

Enmig d’aquell batibull d’historietes sobre gent que mai havia existit, em sentia integrat. Segueixo sense explicar-m’ho, però crec que em complaïa ser el bufó de la taula. Tot i que m’incomodava el somriure de la gent—sempre m’han irritat les rialles sense màgia, aquells gemecs entretallats més propers a l’animal que a l’homo sapiens—em reconfortava veure’ls alegres.
Castells d’aire, somnis de bastaix. El món sencer es va enfonsar quan em vaig fixar seriosament amb la Irene. M’hauria sentit millor si m’haguessin colpejat amb un mall d’acer. Estava apagada. També reia, i encara que escassament, intervenia en la conversa. Tanmateix, el seu cap voltava per uns viaranys més opacs. Les mans entrecreuades semblaven voler reunir una força que l’havia abandonat.
Una sensació desconeguda la dominava; la pervertia i relaxava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. L’embolcallava un silenci místic i inabastable: la tranquil•litat del qui s’ha rendit. La vaig tornar a mirar, volia creure en el miracle. M’enganyava. Em dolia admetre-ho, però les primeres impressions s’havien confirmat. La tristesa regava les seves faccions.

Vam aixecar-nos de taula, algú havia decidit que era l’hora d’acabar la tertúlia. Començaren les típiques (i per això no menys absurdes) discussions sobre com calia pagar. Així que l’orgull de tothom quedà satisfet, abandonàrem el restaurant. La intenció era anar a un bar de copes proper. Em va sorprendre que ningú s’ escapés, fou una veritable sorpresa.
Mentre hi fèiem cap, vaig voler parlar amb la Irene. Suposava que entre el soroll i la diversió generalitzada del bar, qualsevol esforç per intimar seria absurd. Així que veient-la lleugerament apartada del grup, m’hi vaig apropar. Potser vaig ser massa directe, es devia sentir atacada.
--Diguem, Irene, quina és la teva història? Tots en tenim una.
No era gens interessant, respongué. Vaig desistir. Perquè burxar en els secrets de l’ànima que vol restar reclosa? La Irene seguia sent la mateixa campana de vidre que havia conegut temps enrere. Mantenia la seva intimitat com el tresor més preuat de què podia gaudir. Per a mi seguia sent una clau sense pany, tot un enigma.
Mentiria, per això, si volgués fer creure que era la mateixa persona. Totes les persones canviem—almenys la majoria ho intenten—, i la meva princesa no n’era una excepció. Lamento dir que s’havia apagat la font del seu rostre, n’havia marxat la força. Ho havia notat des d’un primer moment pel so de la seva veu, abans tan fèrtil i modulant i ara esporuguida, ballant cansada.
La Irene que m’havia robat el cor desitjava fer de la seva vida una novel•la. Havia tingut la ingenuïtat necessària per pintar aquesta novel•la amb els colors més poètics. Vivia en l’edat de la innocència, quan tot és pur i harmònic. Poc s’imaginava llavors que tota existència acaba irremediablement sent una tragèdia gens digne de ser representada. Ni en el pitjor dels malsons hagués pogut pensar que la destral del món tallaria la seva margarida.

Volia fer-la sentir bé, ni que fos una sola vegada durant la nit. Vaig pensar en un manual de la feina. Es tractava d’un estudi dels clients, o sigui, què havíem d’oferir a les dones perquè es sentissin atretes pels nostres productes. S’anomenava el mètode S-E-A: Somnis—Esperances—Aspiracions. Inclòs abans d’idear-ho ja sabia que seria completament inútil i poc ètic extrapol•lar-ho amb la Irene.
Si en aquells moments no ho hagués considerat la meva única salvació, hauria triat la pitjor de les alternatives sense pensar-m’ho. Ara bé, després de tant temps, estava completament desorientat. Em tirava a una piscina buida poc confiat però amb l’atreviment del qui s’ho juga tot a una carta. Avui sé que sempre existeixen alternatives, llavors encara ho ignorava.
A Psiquiatria ens havien ensenyat que, a grans trets, hi ha dues formes d’intentar animar un pacient. O bé demostrant-li que el món segueix endavant, o bé despullant la misèria de les demés persones. Escollint el mètode S-E-A m’havia decantat per la primera opció. Calia que l’ànima de la Irene tornés a pensar en fades, rius argentats, castells i llargues cabelleres perquè el seu cos sortís endavant en la llarga lluita de la quotidianitat.
I a fe que vaig intentar-ho. Entre els comentaris més superflus afegia sentències encoratjadores. “La vida pot canviar en un segon”, i altres frases estereotipades per l’estil. Com més parlava, més fals i menys convincent em sentia. Si calia dir-ho, tots els meus intents foren en va. Qualsevol temptativa s’estavellava contra un mur infranquejable. Tenia l’impressió que hauria acabat abans si m’hagués proposat caçar l’aire. La Irene havia perdut la virginitat espiritual, una fe només creïble pels qui encara no han renunciat a res.