Sonàmbuls en el desert (part V)

Va travessar la porta giratòria d’ “El gran què” sense fer soroll, sigil•losament, com si volgués passar desapercebuda. Havent entrat, restà uns quants moments palplantada. Suposo que examinava la situació, especialment els invitats. El primer d’ells en reaccionar va ser l’Andreu. Tan bon punt hagué vist la Irene, s’aixecà d’una revolada per abraçar-la efusivament.
Lògicament, els demés ens adonàrem de qui havia vingut. Alguns es sentiren sobtadament sorpresos, altres aparentment indiferents. Inclòs uns quants s’aproparen a saludar-la. Jo estava massa nerviós, no vaig ser un d’aquests. Crec que les cames m’haurien fallat.
Quan la corrua de persones es dispersà, la Irene es dirigí a la punta de la taula, on casualment—i per alegria seva—hi havia la Carla. Van començar a omplir el buit d’aquells quatre anys, i també el van començar a percebre. Cinc cadires més enllà, un servidor intentava sortir del pou de pensaments on s’havia capbussat. Com en un vaivé frenètic, em penedia i il•lusionava per moments.
A estones tenia la sensació d’haver-la traïda. Em culpava per haver esmicolat els records que ens havien unit. Llavors em posava a prova. Intentava recordar tantes converses com pogués, les més petites anècdotes. Ben mirat, era d’allò més absurd. Rememorar el sol de les antigues terrasses no hem tornaria un amor ja enterrat. Què importava, de fet? Un minut més tard m’estaria justificant sense reserves. És natural, em defensaria, oblidar les persones que els destins separen. És impossible viure enamorat d’un record, d’una idea, d’una possibilitat que els déus van maleir.
Durant deu tortuosos minuts el meu cap va ser una olla a pressió. Arguments i contraarguments alçaren les espases disposats a vèncer o morir. En joc, una vida. El preu a pagar ningú el sabia. Només excepcionalment els gladiadors es donaven una treva perquè el meu pobre cervell reposés. Eren les úniques oportunitats per poder-la mirar asserenat, sense el brogit de dos dimoniets incrustats en cadascuna de les neurones. Llastimosament, no m’agradava el què veia. Un somriure indecís, una mirada perduda, unes mans rígides.
Vaig dirigir-m’he a la barra, vaig demanar un puro i un whisky, i vaig intentar tranquil•litzar-me. Entre tots els pensaments que em dominaven, una prioritat. Havia de parlar amb ella. La qüestió era com manegar-s’ho perquè no semblés una conversa entre dos membres de la promoció de Psiquiatria del 1990 que han quedat a “El gran què” per fer-la garlar...
La taula estava en continu moviment, la gent s’havia canviat de lloc. Potser perquè la nova distribució satisfeia més, el soroll va anar in crescendo. Rodejant la Irene, hi havia la Carla, l’Edgar, l’Elena i en Roger. Hi vaig fer cap. Estar amb altres persones em protegia alhora que em molestava. Em sentia tan segur com reprimit. Parlaven sobre les persones que no havien assistit al sopar. Perquè no havien vingut? Aquesta pregunta surava en l’ambient, l’enterbolia com el petroli en els pòsits dels llacs més profunds.
--Potser per la mateixa raó que hem vingut nosaltres—vaig interrompre a l’Edgar. Precisament ell em va clavar l’esguard. Volia que prosseguís amb aquesta idea, però ni tan sols jo sabia què havia volgut dir. Aviat es van afegir a la seva mirada la dels demés. Vaig romandre aturat com un espantaocells, i com ell, inútil en temps de sequera. La culpa havia estat meva per dirigir-m’he al costat de la taula, allí no podia fingir estar escoltant converses alienes. Per sort, vingué en la meva ajuda un atac de lucidesa—. Nosaltres hem vingut per recuperar el passat—vaig dir—, mentre que ells no volien arriscar-se a perdre’l.
Simularen rumiar aquelles paraules tan ambigües. Fou només un moment. Ràpidament, el Roger va canviar el curs de la conversa. A l’instant, tothom va coincidir amb ell sobre el ridícul que havia fet Espanya a Eurovisió. L’empeny amb què en parlaven era una manera subtil d’advertir-m’he. Millor seria que tornéssim a parlar de banalitats. Només una persona se n’excloïa. Com la nit, vestia de negre. Es va aixecar, anava als lavabos. Mentre enfilava el passadís, ho vaig veure tot molt clar. Ella era la branca que portava llarg temps esperant, la lluna plena que il•luminava el penya-segat de la meva vida.