Vaig trobar una noia i vaig assentar el cap, en una preciosa casa en un poble encantador. Ens vam casar i vam prometre no separar-nos mai. I, aleshores, poc a poc, ens vam anar esborrant del cor de l’altre. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més fosca, i ho faig el millor que puc per sortir-me’n.
Sec aquí, sota la llum d’Stanton. Vull que m’atrapin, però no ho fan mai. Al principi pensava que era només qüestió de nervis, que tot marxaria en passar el temps i créixer el nostre amor. Però suposo que al final hi havia alguna cosa més que ens destrossava i ens feia plorar. I condueixo un cotxe robat, esperant en aquest llumet vermell. No paro de dir-me que tot anirà bé, que en aquesta foscor podria desaparèixer.
Em va preguntar si recordava les cartes que vaig escriure, quan el nostre amor era jove i nosaltres valents. Va dir que la nit anterior les havia llegit i l’havien fet sentir-se com si tingués cent anys.
Hi ha un riu que corre a través d’aquest poble i va a parar al mar. Jo era allà i en la foscor jeia i ella es col•locava sobre mi. Aquesta nit hi ha una festa a County Line, ballaran a Seven Trees. Des d’aquí puc veure com brillen els llums de la festa. Potser ella hi és, potser m’espera.
L’altra nit vaig somiar que feia la trucada, jurava tornar i quedar-m’hi per sempre. De nou, ens casàvem al Victory Hall i sortíem de bracet per la porta de la capella. Puc recordar com de bé em vaig sentir quan el pare va dir: “fill, pots besar la núvia”. Però, en acostar-me per tocar els seus preciosos llavis, vaig notar com tot relliscava entre els meus dits. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més negra, i em dic a mi mateix que tot sortirà bé. Però condueixo de nit i viatjo amb por, no importa el que faig ni on vaig. Ningú no em veu quan passo a la vora.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada