Sonàmbuls en el desert (part VIII)

Si l’amor és una cursa d’obstacles, em quedaven tres tanques per arribar a la meta gloriós. Tenien nom propi: Elena, Laura i Aleix. Caminava a la seva vora, i mentre afirmava instintivament qualsevol comentari que em dirigissin, pensava com me’n podria desempallegar. Buscava una altre oportunitat, havia de parlar amb la meva princesa. Veia passar cada carrer com una oportunitat menys. La xerrameca de l’Elena i la Laura era impossible de contenir; una portera hagués callat sentint els més variats rumors sobre amics, parents i més gent que no coneixien.
Com podria desviar-les del camí? Tenia por de ser massa groller, i perdre punts davant de la Irene. Si pretenia desfer-me d’elles per poder parlar-hi, no tenia sentit retratar-me com un perfecte imbècil que no sap comportar-se amb les dones quan van begudes i tenen ganes d’exhibir la seva escassa oratòria. Què havia de fer? Demanar ajuda a l’Aleix? Inventar- me una altre mentida que ningú es creuria? Descobrir les cartes d’una tirada?
La fortuna va solucionar aquell gran maldecap. L’Aleix ens invità a esmorzar a la cèlebre Plaça del Diamant, prop d’on vivia. Allà, en la taula més arraconada del bar, rodejada per les mirades estupefactes dels demés, la Laura vomità uns espaguetis. L’Aleix, en to mofeta, assegurà que eren a la carbonara. En veure que l’Elena acompanyava la seva amiga a casa—com correspon a les companyes en aquest tipus de situacions—el cor em va fer un bot d’alegria. Saltava joiós en el seu trampolí cap al cel.
Una estona més tard—ja començava a clarejar— ens acomiadarem del propi Aleix. Confesso que per un moment havia temut la seva galanteria, buscava segones intencions darrera la generositat més lloable. No volia que entrés un altre gall en el galliner. Prou que m’havia costat protegir-lo de tota classe d’espècies! Per sort, aviat tot es va aclarir com el dia que ja s’aixecava. Quan vaig veure quines eren les seves intencions reals, anar a dormir i despertar-se l’endemà per dinar ben tard, vaig treure’m un pes de sobre. Vaig respirar: de cop, vaig sentir-me àgil com el presoner sense cadenes. El temor que havia acollit, fruit de la desconfiança, em semblà ridícul.

Ens havíem quedat sols: ella i jo, sense ningú més. Ara només calia que el cervell fos atrevit i la llengua concisa. Malauradament, el pastisser no va sa saber com posar la cirereta. Encara era massa jove per domesticar els nervis, atrapar els tartamudeigs i posar fi a aquella espècie de descàrrega elèctrica que sentia cada cop que em mirava.
Una passa, i una altre passa, i encara una altra, i res no canviava. Seguíem allí, en punt mort. Coneixent la meva naturalesa tímida, em marcava reptes. Em deia: “abans de la cantonada ho ha de saber tot”, o “just arribar a la botiga li demanes el telèfon de casa”. Falòrnies autocompasives. Les paraules morien en el paladar, i amb elles, s’ofegaven les meves possibilitats.
Ben endins, ho havia cridat un miler de vegades. De mil formes diferents havia sentit la mateixa certesa. Només calia exterioritzar-ho, vocalitzar els pensaments... Res, impossible, estava perdut. Un cartell fatal anunciava l’entrada a Travessera de Gràcia, la fi del nostre trajecte. Alarmat per no saber en quin número vivia—quants minuts més em permetia somiar—, vaig començar a dir bestieses.
La Irene devia quedar impressionada pel reguitzell de preguntes sense sentit que li vaig dirigir. Segurament volia omplir el buit abans del gran adéu, intentava entrar d’amagatotis dins el seu record. A la pràctica, tan sols espatllava l’últim moment que estaríem sols durant molt temps. Tant difícil com m’era expressar tot el meu amor, i amb quina facilitat escopia comentaris malsonants i infantils!
Ho llegia en la seva mirada. Sabia que em responia per educació, només desitjava estirar-se al sofà de casa i endinsar-se en els somnis més dolços. De fet, en aturar-se davant una porta negra, es va sentir terriblement alleujada. Jo, no cal dir-ho, terriblement desesperat. Covard de mi, tampoc vaig aprofitar l’última oportunitat. Plantat davant de casa seva—com les plantes, sense voluntat pròpia—vaig resignar-me a dir-li:
--Espero que et vagi tot molt bé, Irene. Suposo que ja ens veurem.
M’equivocava. Dels dos desitjos, només un havia estat premonitori. Perquè si bé ens seguiríem veient, tot no havia anat com la Irene desitjava. Neguitosa, regirava les butxaques dels seus texans una i altre vegada. Buscava unes petites peces metàl•liques que tampoc es trobaven a la bossa de mà. Quatre intents després, va donar la recerca per perduda. S’havia deixat les claus. Mentrestant, havia aconseguit que resés per primera vegada en la meva vida.
La sort, el cel, els déus i el destí m’acompanyaven. Primer al restaurant, després al bar i ara al carrer havia sentit l’encís de la glòria. Els daus em somreien, una alegria indescriptible em va conquerir. Definitivament, el món m’havia condemnat a ser feliç. Precisament perquè estava extasiat, volant sobre cavalls alats, vaig recuperar-me fàcilment del següent cop.
Quan la Irene em demanà de dormir a casa, vaig convidar-la decidit a posar la cirereta. Fins un parell de minuts més tard no vaig enrecordar-me que, realment, vivia a la Vall d’Hebron. No fou cap problema, em sentia prou fort per aferrar-me als meus albatros. Deixaria de refugiar-me en mentides i tripijocs d’adolescents que no duen enlloc. Li diria la millor de les excuses: la veritat.