Sonàmbuls en el desert (part II)

Theodore Capgheri, un dels propulsors de la psicologia simbòlica, va dedicar els seus estudis a l’anàlisi de la gestualitat humana. Anava a la parisenca plaça de la Vendôme, s’assentava en qualsevol dels múltiples bancs que allí hi havia, i començava a prendre apunts en el seu bloc de notes. Fidel al masclisme imperant a finals del s.XIX, la seva principal teoria fou molt aplaudida per l’elit acadèmica del moment. Capgheri considerava que, degut a la seva pròpia constitució física, les dones tenien més facilitat per al furt i la mentida. Acostumades a dissimular la menstruació i els orgasmes, havien aconseguit controlar tant el cos com la ment molt millor del què ho fan els homes.
Estava pensant en tot això a la dutxa. Des de feia quinze dies, havia decidit remullar-m’he a les nits. Sabia que dutxar-m’he amb presses era com cardar mirant el rellotge. Una absurda pèrdua de temps. Precisament perquè tots els veritables plaers s’assaboreixen lentament, necessitava despreocupar-m’he de la més ínfima molèstia. Entrar a la càpsula d’aigua sense saber quan en sortiria. Amb els ulls clucs, gaudint al sentir caure sobre el meu cos nu milers de gotes malgastades, em deixava endur pels pensaments més dispars. Fou així com vaig pensar amb la curiosa tesis de Capgheri.
Bàsicament, estava d’acord amb ell. “Les dones són unes lladres i unes mentideres”, vaig pensar. Veritablement, deien mentides. Ara bé, no eren molt millors que les nostres veritats? No eren actrius envescades d’innocència? Només en els seus robatoris i les seves faules sabia trobar-hi tota la màgia que m’inflamava el cor. Si en els seus gestos Capgheri només hi veia falsedat i cinisme, jo hi trobava el millor dels tresors. Un jeroglífic que no tenia ganes de descobrir—tan sols admirar—, un misteri que deixaria d’encantar-m’he tan bon punt el conegués. Perquè a diferència de l’estudiós francès, mai anava pel món amb una llibreta sota el braç.
Així que vaig sortir de la dutxa maleint la seva persona. Vaig encendre les llums (sempre em dutxava en la foscor per reforçar el misticisme que m’inundava aquells breus moments), vaig fer quatre ganyotes al mirall mentre em rentava les dents, vaig riure com un estúpid al veure la frase que el baf d’aquest descobria, i finalment vaig dirigir-m’he, encara nu, al menjador de casa. Em sentia pur i relaxat, com si m’hagués desfet de tota la brutícia que el món m’havia tirat aquell dia.
Abans d’arribar, sobre el taulell del passadís, vaig veure-hi una carta inesperada. El remitent, desconegut. M’estranyà que l’haguessin enviat primer a l’antiga casa que tenia a Gràcia. Vaig obrir-la. Deia:

Trobada d’alumnes de Psiquiatria, promoció 1990
Restaurant “El gran què”. C./ Aragó, 92
14 de Juliol. 21:00h

Em va sorprendre la formalitat del text. Cap salut, cap cordialitat, cap desig ben intencionat. El firmant, un tal Ramon Xuriguera, devia ser una persona freda. De fet, confesso que no me’n recordava de qui era. Dues setmanes després, pensant en ell, em faria un tip de barrinar.
De moment, per això, encara dubtava. Calia assistir-hi? Què podia oferir-m’he aquell sopar? Records d’una època més lleugera d’aperitiu, contes idealitzats pel pas del temps per sopar, i de postres, tertúlies desenfrenades sobre la malícia i incompetència de qualsevol catedràtic. Si bé no m’entusiasmava el menú, ni molt menys recordar que havia estat feliç (per la mateixa raó que el pres odia mirar les estrelles), tenia motius per fer-hi cap. Intentava disseccionar els pensaments, mesurar els pros i els contres. Esforç inútil, evidentment. Em coneixia massa bé per ignorar que acabaria decidint-ho una hora abans de la cita.
I així va ser. Vaig presentar-m’he a “El gran què” més mogut per la xafarderia que per la curiositat. Volia saber, aquest era el meu gran anhel. La vida dels meus antics companys m’interessava molt menys que la seva “existència”. En traspassar la porta del restaurant vaig preparar-m’he per les pitjors sorpreses.
Havia arribat deu minuts tard amb el propòsit d’estalviar-m’he els petons, les encaixades de mà, i les preguntes de rigor. Quina va ser la meva torbació en comprovar que havia estat la cinquena persona més puntual! “Què hi faig aquí?—vaig pensar—Això deu ser una broma macabra!” Dels quatre psiquiatres, només reconeixia els dos nois. Vaig enrogir com un tomàquet veient venir sobre meu una d’aquelles escenes tan desagradables. Prou que se’n van adonar elles, que no les recordava. Per sort, tingueren la gentilesa de dissimular el seu enuig i no posar-m’he en evidència.
A les deu començarem a sopar, érem vint-i-un. Amb alguns d’ells havia passat estones realment agradables: la Carla, l’Edgar, l’Andreu, la Xènia, el Benjamí... Em vaig assentar al centre de la taula. És una tàctica que vaig descobrir en un sopar d’empresa. Enmig del batibull pots fingir que escoltes, si el sopar t’avorreix; arraconat a la cantonada, en canvi, sorgeixen aquells silencis assassins que creen tan malestar.
Al principi estava descol•locat. Per dins cremava, el sopar havia obert una hemorràgia la profunditat de la qual encara havia de sospesar. Veure tants amics retrobats, i tan sobtadament, em va fer reflexionar. M’era impossible no veure-hi reflectida tota la meva vida des de que els nostres camins s’havien separat. No pas per semblança, sinó per contrast. Tornar a parlar-hi havia eixamplat l’abisme que s’havia obert entre nosaltres des de la graduació. Cal dir que quan estudiava mai havia estat gaire popular—segurament degut a les meves notes admirables i a la dedicació exclusiva que professava pels estudis—; tanmateix, fins ara, quatre anys després d’acomiadar-nos, de prometre’ns per última vegada que ens trucaríem “qualsevol dia d’aquests”, no m’adonava com n’érem de diferents. Tenia la sensació que vivíem en móns radicalment distints. Amb setze anys m’hauria entusiasmat la idea, avui em feia por.
Poc a poc anàrem despullant la cordialitat que ens vestia de persones per deixar pas a unes converses més sinceres. Sense adonar-me’n, vaig immiscir-me en la xerrada. Alguna cosa devia passar dins meu aquella nit, potser una fada amb la seva vareta màgica. Després dels primers dubtes inicials, em vaig sentir bastant relaxat. Ja no m’interessava la “existència” dels meus antics companys, sinó ells mateixos. Crec que la nostàlgia em devia vèncer. La comprensió havia substituït l’anàlisi, la broma al fingiment, i l’entusiasme al badall reprimit. Hi tingué alguna cosa a veure que arribés ella quan començava a engrapar les postres...