Escrit d'adolescent (Penes d'un cor ingenu)

Penes d’un cor ingenu
Nua, sortida de la dutxa, la Marga s’assentà a la tassa del vàter. Es posà els vells auriculars per, amb els ulls clucs, començar a sentir els primers adàgios. L’aigua l’havia amansit, es trobava d’allò més còmoda. Poc a poc, els problemes que l’angoixaven es desferen; totes les complicacions diàries es cremaren, ja cansades de la pròpia pudor, per convertir-se en cendra.

Mozart era molt millor del què asseguraven els crítics, avui ho descobria; tranquil, pausat, i singularment alegre... Ell la portava a una galàxia poc definida, plena d’antics i vells records. Lentament, la serenor, massa atenta encara, s’alliberà; llavors sentí l’explosió de la música, l’escala cap al cel. Una sensació estranya, desconeguda, la dominava; la pervertia i tranquil•litzava al mateix temps. Es tractava d’una carícia aspra, l’aigua dolça i enverinada que s’endinsava vagarejant, com un vaixell a la deriva, per les seves venes. Un silenci místic i inabastable.
“Només podré feliç si tinc els ulls nets”, va pensar.

Summertime: child, the living’s easy. La Janis guardava tota la força dels 60 en un sol crit impulsiu, bestial, tortuós, i sobretot enèrgic, molt vital... La CIA no matà una líder del moviment hippie, bastant pacifista per coherència, sinó a una cantant, una veu, que era tot sentiment. No tan sols havia tingut la valentia de musicar els seus sentiments, sinó que a més gosava transmetre’ls... Un error funest, segons els alts càrrecs del servei d’espionatge nord-americà.
Més enllà de la mort, la Marga n’escoltava l’herència. S’identificà amb llur poesia: era adolescent i estava enamorada. Hauria seguit el seu amant secret fins a l’infern més dolç. “Secret”, escric, perquè el noi desconeixia la seva bona estrella; la Marga encara mantenia, reconfortada, el tresor en l’ànima.
Podria ser ella mai feliç? Sofria (potser feliçment, però al cap i a la fi, sofria) quan estimava, però encara l’angoixava més no esperar cap carta fogosa. Ella vivia per estimar, per omplir-se d’aire mentre escoltava la Janis. Estimar la feia sentir tan viva com infeliç; com si tan sols comprovés que encara era sensible, que encara podia percebre el dolor.
“Viure és estar disposat a morir cada dia...”, sospirà.

Since I’ve been loving you. Com va esdevenir?, no ho sabia; un bon dia es va despertar, i estava perdudament enamorada. En cap moment ho elegí, simplement s’hi havia trobat. Diuen que en les vàlvules la sang corre tranquil•la, fins que, sense accelerar-se en cap moment, el cor explota. Des de llavors, tot intent havia estat infructuós; “com més volia agradar, més inepte es tornava”
Mai s’havia sentit tan desgraciada per estar tan viva. Si pogués comprovar que, ni que fos per burlar-se’n, ell pensava sovintejadament en ella, l’hi dedicava un petit instant, ni que fos per aquesta nimiesa.... Llavors tot cel seria una farsa!!!!

Sweet child o’mine. Gràcies a l’avi Francesc s’havia pogut enriquir amb tots els grans clàssics de la cultura occidental. Després, ella mateixa ja s’endinsà pels fantàstics móns de la naturalesa i la literatura. Abans de morir, però, quan ja sabia que tenia les hores contades, el vell va cridar-li l’atenció. “Tambors i clarinets, Marga; la música és tambors i clarinets....” Lògicament, una nena de 12 anys no entengué res; només pogué emmagatzemar la sentència en la memòria.
Tres o quatre anys més tard la providència escoltà les pregàries que, des del cel, l’avi Framcesc li enviava. Sweet child o’mine era la cançó que buscava. Els tambors, l’estat de neguit que comporta tot amor, i els clarinets, les ales amb que aquest, com a recompensa ens regala.

Carta a Donosti. “Sense il•lusions, ja m’hauria suïcidat fa temps”, l’hi havia dit la Blanca per un xat de l’ordinador. Les princeses com ella caminaven lent. L’amor fluïa en els seus cor ingenu, hi arribava sense alertar, però un cop l’havia conquerit, molt rarament l’abandonava. Tenia 17 anys, l’edat en que les coses importen molt, moltíssim, però només durant el temps que importen. Ella sabia valorar com cap altre les petites singularitats de les persones. Allí on molts trobaven errors en les peculiaritats, la Marga entenia que la pròpia virtut és el millor defecte.
“Les coses belles tan sols signifiquen Beutat”, va concloure.

Sortí alleugerada del lavabo, aixecà la persiana de la seva habituació, i esguardà l’horitzó. Estava plovent. Encara nua, entretinguda veient caure el suau degoteig que fertilitzava els boscos, restà aclaparada. Sentia dins seu el brogit intens i colpidor d’una nova energia, més pura i creativa. Per primera vegada, es formulà la pregunta que determinaria llur destí.
“Havent-hi tanta bellesa al món, perquè la nostra mirada és tan poc vidriosa?”