Sonàmbuls en el desert (part I)

La meva història comença l’estiu del 95. En aquell temps jo treballava com a cap del departament de merchandaising de Margarete Astor a Barcelona. No havia estudiat per això, tampoc era la feina de la meva vida, però estava bé. Hi havia accedit gràcies a un antic company, en Francesc Castillejos. I l’hi agraïa: cobrava generosament per fer ni brot en una feina on ningú et demanava explicacions. Només calia saber delegar—aquesta era la clau de l’èxit—, repartir els avorribles estudis de mercat als borinots que tot just havien entrar a l’empresa i saber concentrar tot el mèrit i el prestigi. Tan sols hi havia un problema en la meva plàcida i hipòcrita vida: res aconseguia excitar-m’he.
Al principi, havia fruït de la situació. M’encantava imitar la bogeria d’un director sense partitura ni orquestra. Saber que m’evaporaria abans de desembocar al mar. Sentir que en l’autisme i la nul•litat tot era d’allò més amè. Mirar ben endins, i no veure-hi sinó foscor. I llavors, poder recordar a l’huracà que davant hi tenia una espelma. Una llum prou tènue per no témer res ni ningú.
Malauradament, un dia vaig adonar-m’he que si seguia hivernant no tornaria a veure cap estiu més. Anestesiat d’emocions, defalliria fins a vegetar. Em convertiria en un fantasma carregat de desídia. Així que vaig decidir que m’havia de tornar a connectar al món. Reintegrar-me al joc de les banalitats socials, els comentaris repetits i les anècdotes falsejades.
No va ser gens fàcil, m’havia acostumat a la mort més dolça. Signar la pau amb l’espècie humana fou, doncs, més complicat del què m’imaginava. Insensible com era a tot sentiment, m’era gairebé impossible fingir interès a qualsevol conversa. Tenia la sensació que canviaven les cares, canviaven les paraules, però no pas les persones. M’era molt difícil distingir-les, totes cantaven la mateixa nefasta melodia.

Vaig entrar dins una rutina de la qual cada dia m’era més costós sortir. De fet, poc va faltar perquè abandonés l’empresa i retornés al meu estimat cau. “Cap més borratxera al menjador de casa—sempre em repetia—, cap més migdiada acompanyada pel so d’antigues balades”. Sabia que l’única manera d’oblidar els problemes és crear-ne de nous. Fantasiejar amb nous horitzons: obrir finestres, trencar barreres, qui sap si canviar de ciutat. Però amb qui?, com?, quan? No sabia per on començar. Per cada expectativa se m’apareixien mil preguntes sense resposta.
Tots els meus udols s’estavellaren contra la mateixa paret: la comoditat, la meva pitjor enemiga. Ella era la pèrfida companya que prometia alimentar-me sempre i quan estigués sota el seu jou. Per culpa seva deixava per dijous les esperances del dimarts; ella m’havia convertit en un afamat sense gana, un somni sense ales, una il•lusió poc creïble.
Moltes nits, mentre perdia la concentració llegint un assaig sobre art que havia adquirit recentment, em repetia: “demà serà el meu dia”. Havia de ser-ho: perquè ja en tenia vint-i-set, perquè lliscava per un pantà sec d’emocions i de vida, i perquè si no m’agafava a l’última branca, l’arrel es podriria