Sonàmbuls en el desert (part IV)

Ja feia quinze dies que havíem començat les classes quan la vaig veure per primer cop. M’hi vaig fixar perquè duia un bolso amb la fotografia de l’Audrey Hephburn. Com faria durant els següents mesos, el va portar amb una elegància exquisida fins a la tercera fila de cadires. Allà es va seure al costat de la Marga, l’única persona que coneixia.
Uns metres més enrere, el narrador d’aquesta història se’n va encuriosir. Fou una de tantes impressions que tenim en la vida, res d’especial. Simplement vaig intentar esbrinar qui era la nouvinguda, què s’amagava darrera la seva mirada freda. Han passat gairebé deu anys i segueixo sense saber-ho.
Potser perquè era massa reservat amb les noies, potser perquè m’intimidava en excés la seva bellesa, no vaig parlar amb l’Irene fins als volts de Nadal. Durant aquells dos mesos vaig limitar-m’he a esguardar-la. M’era molt difícil apropar-m’hi; odiava la xerrameca constant de les seves amigues i havia rebutjat els pocs amics que tenia des d’un bon prinicpi.
Me’n recordo del primer dia que vam parlar. La tardor havia conquerit la ciutat amb la seva grisor habitual. El fred ja era notable, tot i que m’és impossible precisar quin dia era. Jo havia quedat amb el Benjamí per anar al Verdi. Ell sempre em duia a conferències, pel•lícules, exposicions, botigues de música..., etc; li encantava demostrar els seus coneixements. Doncs bé, aquell dia el Benjamí va mirar la projecció sol. El millor dels obstacles m’havia impedit assistir-hi...
Ens vam trobar al mercat, la Irene buscava una faldilla lila. És curiós, llavors no em va sorprendre que busqués una faldilla en ple desembre.
--I si prenem un cafè?
Si m’ho hagués pogut pensar, no li hauria preguntat. Mai m’hauria atrevit. La Irene em va mirar mig estranyada. Estava indecisa. Cal tenir present que, tot i anar a la seva classe, jo era un complet desconegut, un individu que ocupava un espai al carrer enlloc de deixar-lo buit. Finalment, va acceptar per cortesia.

És cert que durant els quatre anys universitaris (gairebé cinc, per ser exactes) vam intimar. Vivíem a deu minuts caminant, i sovint quedàvem per prendre una copa. Sobretot en èpoques d’exàmens, i per tristesa meva, gairebé mai sols. Eren les millors setmanes de l’any; la veia cada dia en la terrassa de qualsevol bar, lluny de les converses de la facultat, lliures dels comentaris absurds de la gent.
Quan ens cansàvem de repassar els apunts anàvem a passejar per Gràcia. Algú podria pensar que aprofitava aquells moments de tranquil•litat per intentar embruixar-la amb els meus encants. Tot al contrari: encara que m’hagués agradat—tan poder-la embruixar com posseir algun encant—mai va passar res.
Cada tarda fèiem la mateixa ruta—impassibles, muts, reservats—, ni ens calia preguntar-nos on aniríem. Només quan aparcàvem al nostre bar, llavors sí, manteníem una agradable conversa. M’encantava comprovar que coincidíem en els petits detalls: noms ideals per nens, els viatges que hauríem de fer, els colors que més ens seduïen...
A vegades, sense que vingués a tomb, la Irene em sorprenia amb una exclamació d’allò més rotunda, gens habitual en ella. “Mai em casaré”, deia; o bé: “no es pot ser feliç sempre, només uns quants moments”. Vaig tardar en avenir-m’hi, estava coneixent una persona nova. Com més parlava, menys la coneixia. Per això me’n devia enamorar.
Les meves esperances creixien com el globus llençat per un nen petit: prou lleuger per volar sempre amunt, però irremediablement destinat a perdre’s. Per tal d’evitar-ho intentava persuadir en Benjamí que no vingués a les nostres trobades; i hauria fet el mateix amb la Xènia si hi hagués tingut la mateixa confiança. Sabia que la presència del Benjamí l’incomodava; tot i que amb ell les converses eren molt fluides i fructíferes, sempre acabava interrompent-nos—amb tan respecte com manca de tacte—per començar a dissertar sobre l’evolució de l’expressionisme alemany o les pràctiques homosexuals en la Grècia clàssica.
En aquest ambient, la Irene s’angoixava. Mai es sentiria prou a gust—pensava amb raó—per explicar-m’he els seus sentiments, les il•lusions que guardava ocultes al món, els somnis empresonats dins aquell cor tan fred. Només quan estàvem sols obria una mica la seva ànima. Una engruna, més ben dit. Igual com la tortuga s’amaga dins la closca en sentir les primeres bombes, la Irene s’havia protegit dins una campana de vidre: prou transparent per ser estimada, massa inaccessible per no tornar-se boig.