Sonàmbuls en el desert (part X)

Diuen que no hi ha millor actor com aquell qui no sap que actua. Escoltant el drama que m’explicà la Irene, vaig comprendre que aquesta frase no es tracta d’una simple paradoxa. La meva princesa estava en la seva màxima esplendor; era un àngel superat per l’excitació. El seu rostre, serè durant tota la nit, havia pres l’expressió d’una desgràcia encara per cicatritzar.
L’emoció la va aclaparar progressivament. Al seu davant, jo estrenyia la seva mà perquè notés tota la calor. Només interrompia la seva tragèdia per eixugar-se unes llàgrimes que, traïdores, s’havien permès sortir. Les assecava ràpidament, tan bon punt començaven a lliscar per les galtes. No es permetia plorar. Llavors continuava explicant l’història d’un dolor orfe d’ esperança. El seu consol era una nit sense estrelles on escapar.

Havent-se graduat en Psiquiatria, la Irene s’especialitzà en Educació Social. Dos anys més tard entrava a treballar de psicòloga a Can Brians. Allí supervisava la progressió dels presos en la convivència penitenciaria. Ells la respectaven. En primer lloc, perquè era una dona—també els presoners saben ser gentils—. A més, prou que els interessava. Del judici de la Irene sobre la seva conducta en depenia, en bona mesura, múltiples avantatges. La més important, la possibilitat d’un permís de cap de setmana. A excepció del primer dia, quan es presentà amb faldilla a la presó—creant un gran enrenou en la libido reprimida dels empresonats—, no havia tingut mai cap problema. Tot al contrari, allí havia conegut la seva actual parella. Era l’encarregat del material de Can Brians, es deia Ramon Xuriguera. En definitiva, era d’allò més feliç. Exercia una feina més decantada per l’ humanisme que per professionalitat. Alhora, la compenetració amb en Ramon era absoluta, digne de dos siamesos.
Tenia vint-i-sis anys la setmana que la menstruació es retardà massa per no crear sospites que després es confirmarien. Encara que sempre usaven preservatius, la Irene es va quedar prenyada de penal.. Ella i en Ramon pensaren que era el moment ideal per portar una criatura el món. Estaven bé i creien que sempre ho estarien; decidiren no anul•lar aquell gol tan afortunat.
La tempesta va caure quan el cel encara no s’havia enfosquit. La Irene estava de dos mesos, es sentia capacitada per continuar amb el seu ritme habitual de vida. Empesa pel xivarri, la tarda del 27 de Febrer baixà al patíbul. Un parell de goril•les—tan musculats com idiòcics—s’esbatussaven. Disposada a impedir tal atrocitat i separar les bèsties, s’interposà entre els dos.
En caure a terra, tirada per una puntada assassina, ja va endevinar-ho. A partir d’aquell moment la seva vida sofrí un gir copernicà. Les poques vegades que parlaven amb en Ramon sobre la pèrdua del nen, es referien a “l’accident”. Evitaven posar paraules al turment per així alleugerir-lo. La seva relació es va refredar.

La impotència va aclaparar l’ànima de la princesa. Descobrí que el núvol on havia viscut era tan suau perquè estava fet de cotó fluix. D’esperances vanes, de projeccions engreixades, de mentides còmodes. S’havia entregat als seus somnis convençuda que els veuria complerts i els viuria complets. Havia fet cas omís de les veus que recomanaven prudència. No es podria despertar del seus somnis perquè només dormen aquells qui no en tenen.
Llavors un petit esbufec—la ineficàcia dels preservatius “Control”—desencadenà en la pitjor de les allaus. Incapaç de dirigir tanta ràbia contra ningú, s’empassà el sofriment sola. Havia d’encaixar-ho amb calma; es consolava pensant que potser el temps no esborraria la ferida, però sí que guariria el dolor.
Voluntàriament enclaustrada, es va deixar consumir per la frustració més roent. Des del seu castell, ara transformat en ergàstul, adorava el paisatge més bell sense poder-ne gaudir. “Perquè he dedicat tantes hores de la meva vida—es preguntava—per aquesta gent? Aquesta era la recompensa?” Estava defraudada amb tothom. Trobava que la vida era una broma de mal gust. Res la satisfeia, ni la complaïa, ni molt menys la il•lusionava. Ella, papallona voladora, s’havia de tornar a arrossegar com un vulgar cuc de seda. Es va convertir en roca. Una lògica negativa envaïa cada pensament. “Si no aprecio res, per res sentiré dolor”, “si no salto, no podré fer-me mal al caure”.

La parella va caure en una perillosa dinàmica de retrets. Cada cop es veien menys, i quan ho feien, es mostraven esquerps un amb l’altra. En Ramon, que havia oblidat els seus amics d’un temps a ençà, ara tornava a sortir-hi. Els anava a visitar a un poble de la Baixa Segarra, on intentava imaginar que ell era un nen de sis anys que s’ho passava d’allò més bé passejant amb bicicleta. A vegades, estava una setmana sense veure la Irene. Ella es pensava que es drogava, estava molt taciturn.
Cap dels dos havia comprés que patien pel mateix “accident”. Si el mateix dia de la pèrdua, s’haguessin abraçat i haguessin plorat sobre la mateixa espatlla, tot hauria pogut canviar. Potser, a la llarga, voldrien tornar-ho a provar. Ara bé, la parella tan unida navegant a tota vela, es distancià en la desgràcia. La deixadesa s’apoderà del seu amor; s’empolsinaren els dos cors.
La Irene deixà la seva feina. Com podia exercir de psiquiatra ella que es trobava destrossada? En el seu últim dia de treball (i vocació) perdonà l’assassí del seu fill. De cop, tenia tot el temps del món; si bé no voluntat per omplir-lo. Moltes tardes es tancava a la seva habitació, on rarament deixava entrar algú que no fos en Ramon o el seu germà gran.
Un mes abans del sopar, el seu nuvi decidí acabar amb aquella situació tan angoixant. Davant la fèrria insistència que mostrava la Irene per socialitzar, rumià quina era la millor sortida. Al final, va robar-li una agenda i, després de consultar-li, va preparar la trobada dels antics universitaris. Ell no hi aniria. En un gest que l’honra, va preferir absentar-se’n perquè la Irene pogués aflorar una mica el cap i passar-s’ho bé. Es sacrificava com un peó ho fa per la seva dama. La resta del relat ja el coneixeu.

Quan hagué acabat de contar l’història, no vaig poder contenir-m’he.
--Deixa el Xuriguera. No l’estimes!—La compassió, encara que guiada pels millors sentiments, no es pot confondre amb l’amor. De fet, no li demanava que deixés el Xuriguera, sinó que vingués amb mi. Res desitjava més que ser el coixí dels seus braços; una parada als seus llavis, un viatge sense retorn—. No l’estimes!!!—vaig repetir estrenyent més fort les nostres mans.
Em respongué el seu silenci. S’aixecà, recuperada després de la catarsi, i m’oferí el braç. Anava a pagar, però llavors vaig adonar-m’he que no havien dut els croissants, ni el cafè amb llet. Ella seguia callada. Potser em volia matar amb la seva ambigüitat? S’arreglà els cabells amb una gometa i es posà les sabates.
Finalment, mentre la despullava amb la mirada, vaig acceptar el seu braç. I vam posar un peu davant de l’altra, i vam començar a caminar.