Sonàmbuls en el desert (part III)

Deien de la nostra generació, nascuda el 68, que havia de marcar el futur del país. Nosaltres ho ignoràvem per complet, però se’ns havia encarregat una missió: ser el pont cap a una nova època. Parits en un any simbòlic, havíem mamat la dictadura però no ens sentíem alletats per ella. De la nostra valentia en dependrien les noves fites que tothom esperava amb candeletes.
Els pedagogs confiaven en una joventut que, guiada pels nous mètodes educatius, podria solucionar els problemes quotidians amb més amplitud de mires. Dels quatre vents sorgien eslògans engrescadors. Parlaven de “tolerància”, “respecte”, “diversitat”, i “civisme”. Crec que ningú sabia ben bé a què es referien.
Tothom tenia una opinió formada sobre nosaltres. Érem el blanc de qualsevol crítica. Massa descarats, massa aviciats, massa ganduls, massa incrèduls, massa desobedients. Havíem crescut amb els suposats avantatges de la llibertat, però no gaudirem dels seus privilegis. Resumint: podíem escollir, però no se’ns permetia equivocar-nos.
La generació de les oportunitats havia de complir els somnis dels pares sense trair les creences dels avis. Pocs podíem tolerar aquest joc d’equilibris i conveniències que ens repugnava. Cadascú ho va pal•liar tan bé com va poder. No va ser gens fàcil, estàvem submergits en una realitat insofriblement crua. L’atur ens amenaçava a tots, estudiants o no; els qui ho érem, ens preguntàvem què feríem un cop llicenciats. Tot plegar era molt confús. La generació de les oportunitats estava desenganyada.

Estic convençut que en el fons de cada ànima tots sentíem un xiuxiueig; una veu burlesca que ens sotmetia al preu de les mirades alienes. Cada assistent a aquell sopar sentia una espècie de pànic vital. A mida que la conversa s’animava, anàvem coneixent els detalls de cadascú. On treballava la gent, si tenia parella, els seus projectes més immediats. Ens avergonyia reconèixer les pròpies misèries.
Quan tens vint-i-set anys sents la obligació que has de fer-ho tot, i has de fer-ho ara. Ja has abandonat la primera joventut, quan les preocupacions eren passatgeres i els amors duraven una primavera. Amb vint-i-set anys has d’encarrilar la teva vida. Tenir una bona feina, una hipoteca que t’escanyi, una núvia estable amb qui cardar els dissabtes...
En aquesta atmosfera, cada pregunta prenia el to d’un interrogatori. En el fons, el sopar només era una excusa per distingir fracassats de triomfadors. La veritat es descobria aspra, en tota la seva nuesa; o la teva vida era una il•lusió o havies fet una il•lusió de la teva vida.
Cada nova paraula em deprimia més que l’anterior. M’irritava la forma de pensar dels meus antics amics. Realment, me n’havia allunyat molt. Ells representaven un nou món, una nova moral... Jutjaven, etiquetaven i estigmatitzaven, aquest era el seu mètode. Estava segur que en el seu fur intern classificaven les persones segons si eren més o menys preferibles.
Vaig pensar una excusa per marxar del restaurant, no aguantava més aquell imperi de lladrucs. Els hi diria que la meva tieta em requeria urgentment per arreglar el televisor de casa; hi afegiria, a més, que havia de marxar immediatament degut a l’anunci de la cadena segons el qual emetien aquell programa per primera i última vegada. Era l’excusa més absurda que havia ideat, ergo, la més idònia. Volia deixar palès que els abandonava, que la seva companyia m’era repel•lent.
Llavors algú obrí la porta del restaurant. Vaig quedar-m’he paralitzat, esmaperdut. Mil pensaments van sacsejar el meu cervell, mil moments màgics l’estaven inundant ja de felicitat. Els nervis em superaven; en foren víctimes unes postres devorades pel meu cos posseït. Vaig arreglar el televisor de la meva tieta imaginària i finalment vaig rendir-m’he a l’evidència. Havia arribat l’Irene.