Sonàmbuls en el desert (part IX)

En qualsevol persona, la meva història hauria exercit d’estimulant. Hauria deixondit tantes lleganyes com tingués en un instant. Ara bé, per la felicitat de tots els qui la coneixíem, la Irene no era una persona corrent. Simplement encongí les espatlles i esbufegà; un gest més contemplatiu que estoic. Aquesta reacció definia molt bé el seu caràcter. Lluny d’enfrontar-se als problemes de la vida, ni tan sols intentava pal•liar-los.
Ella els veia passar, aparentment immune. La rutina que duia, i l’esperança en un futur millor aconseguien distreure-la momentàniament de les seves misèries. Un breu descans abans de tornar a ser atacada per tota classe de penes quotidianes. En el fons de sí mateixa sabia que tard o d’hora rebentaria. Ignorava quan, però irremediablement explotaria en mil bocins. Mentrestant, es limitava a suportar les desgràcies de l’existència. Com una paret de frontó, tornava tots els cops aparentment inalterable, però cada cop més corcada i dèbil.
Varem continuar caminant, les persianes ja es despertaven. Els vells del barri, més matiners que l’albada, anaven a prendre el cigaló al seu bar habitual. Nosaltres, indiferents a l’entorn, seguirem la nostra ruta particular. No parlàvem, no somrèiem, no crèiem en res. Érem sonàmbuls en el desert que només caminaven per esma. Ni la pluja ens faria retrocedir, ni la brisa ens permetria accelerar. Persistíem en la nostra lluita diària sense motius ni horitzons.
El meu cap es perdia difús en mil idees que no sabia concentrar. Es marejava degut a la seva pròpia follia. Les sensacions més dispars es barrejaven en un mar de bajanades. Estava esquizofrènic. Un demiürg malvat jugava amb la meva ànima, hi combinava les melodies més belles amb els acords més dissonants. Perdut com el cantant que ha d’interpretar una òpera-rock i no sap si afinar o deslliurar les grenyes, em deixava endur per aquesta bucle vaga i difosa. La contradicció era l’única norma, el dubte l’única certesa.
En aquest vaivé d’emocions, una espurna brillà amb força especial. Creia—primer com una intuïció, més tard com a possibilitat i finalment com a certesa—que recorríem el mateix recorregut que havíem repetit incansablement en l’època d’estudiants. Poc a poc la ideà va prendre força. No era un dejavú; reconeixia les botigues, les cases, els restaurants, inclòs una llibreria que s’havia convertit en la meva segona casa... “Una espècie d’automatisme condueix els cecs sempre cap als mateixos barrancs”, vaig pensar.
Encara que mai he cregut en el destí, aquella casualitat tan esplèndida va infondre’m força. Vaig alentir el pas a cada cantonada, disposat que fos la Irene qui decidís l’itinerari. Quina alegria vaig sentir en veure que traçava les passes dels meus desitjos! Aquell detall significava molt per un servidor. Deu minuts més tard estava completament atònit; arribàrem a la terrassa on havíem repassat tants apunts.
--Entrem?—vaig proposar-l’hi
--Millor quedar-nos aquí—respongué apropant-me una cadira. Ella, al mateix temps s’assentà. Havent demanat un tallat, dos croissants i un cafè amb llet, vaig tornar a taula. La vaig trobar mig estirada, s’havia tret les sabates. Això vaig considerar-ho com un molt bon senyal—. Saps, necessito explicar-te una cosa...